diumenge, 17 de juliol de 2016

Invitació a la reflexió a l'ANC

Humilment, els invito a fer una profunda reflexió però, si ahir el que estava passant ja em semblava molt fort, després de donar-hi algunes voltes, encara m’ho sembla més. Crec que avui ja puc afirmar que el d’ahir va ser un atac frontal a la democràcia i que aquesta entitat dista molt del concepte democràtic.

Diu el tercer punt de l’argumentari del referèndum referent a les possibles dificultats: “Les dificultats són gairebé iguals i potser superiors en el cas d’un referèndum constitucional. Nosaltres EXIGIM a les nostres institucions que convoquin el Referèndum d’Independència amb totes les garanties democràtiques i que, en cas de guanyar el SÍ, declarin immediatament la independència de Catalunya. Qui ha d’organitzar-lo són les nostres institucions. L’ANC i la societat civil EXIGEIX que el RI es celebri, i si cal ajudarà, però no posem les regles. Això li toca al nostre govern i al nostre Parlament”.

Us ho tradueixo per si algú no ho entén menys un punt que em sembla que no necessita traducció; comencem per aquest. EXIGIR. Algú podria pensar que l’ús de la paraula exigir ha pogut ser un accident però no és així. La mateixa pregunta de la consulta ja ho diu clar: “Vols que l'ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per a DECIDIR sobre la independència?” Doncs l’ANC, en el seu argumentari, exigeix fins a 6 vegades coses als altres. Si bé ja em sembla intolerant exigir coses als altres, que ho faci una entitat que no ha passat absolutament MAI per les urnes i no ha estat mai escollida per ningú a unes institucions (govern i partits catalans) que SÍ que han passat per les urnes i han estat elegits democràticament… a banda d’intolerable, em sembla molt greu, feixista i qualsevol cosa -dolenta- que us pugui venir al cap. No crec que siguin conscients del que estan afirmant.

dissabte, 16 de juliol de 2016

Que sóc independentista, no imbècil (II)

No he amagat mai el meu desacord amb l’ANC. No és la primera entrada que, en certa mesura, els hi dedico. Crec que tot devia començar el juny del 2012 amb una entrada dedicada a l’ANC i l’AMI. Ja aleshores no ho tenia gens clar… imagineu-vos actualment…

De totes maneres, on vaig veure que la cosa era seriosa, fou quan el febrer el 2014 escrivia un parell d’entrades dedicades a la campanya “Signa un pot per la #independència”; també aquí. Si recordem una mica la campanya, l’ANC es va dedicar -vagi per davant que no crec que els manqués bona fe- el que jo vaig interpretar com a enganyar, engalipar, ensarronar, guarnir, entabanar, ensibornar… distreure, entretenir… la parròquia amb una campanya. Deia en aquella entrada: “Segons la web de l’ANC, “és una campanya adreçada a incentivar els ciutadans de Catalunya que exerceixin el dret de petició”. Imagino que els pobres catalans que viuen a fora no... (molt democràtic) I què és això? “És un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (art. 29) [Tornar-hi!] i l’Estatut d’autonomia de Catalunya (art. 29.5è) i és regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60)”. I perquè l’exerceixen? “Per demanar al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques perquè es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant en la qual es pregunti als ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. En cas que això no sigui possible perquè l’Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d’una consulta democràtica o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, es demana que aquesta PETICIÓ sigui entesa com una manifestació lliure d’una voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014””.

Com que el temps se’ls tirava a sobre i si mal no recordo van tenir una ponència pel mig, mentre recollien signatures per declarar la independència el setembre del 2014, aprovaven que aquell dia no els anava bé i que ho farien per Sant Jordi del 2015… És a dir, demanaven que la gent signés una cosa, per fer-ne una altra. Jo particularment ja entenc que era de cara a la galeria però, venem-ho com a tal. O som seriosos o no...

dimarts, 5 de juliol de 2016

Alegria, que és Festa Major!

Permeteu-me avui rendir una mica d’homenatge al nostre Patró Sant Miquel dels Sants. Em sembla el dia encertat tenint en compte que el dia 5 de juliol celebrem la Festa Major de Vic. Tanmateix, Vic no sempre ha tingut a Sant Miquel dels Sants com a patró de la ciutat, sinó que d’antany ho foren Sant Pere fins el segle XVI i, seguidament, abans que l’actual Sant Miquel, ho foren els dos Sants Màrtirs Llucià i Marcià a qui una llegenda situa el seu desenllaç, precisament, a la Plaça dels Sants Màrtirs.

Tot plegat perquè em sembla important conèixer part del passat i tradició, independentment de les creences de cadascú. Sant Miquel, de nom Miquel Argemir i Mitjà, va néixer a Vic el 29 de setembre de 1591 i va morir a Valladolid, on encara reposen les seves despulles, a l’edat de 33 anys. Per concretar més, va néixer al Carrer que avui porta el seu nom i que abans s’anomenà de Sant Hipòlit fins que la celebració del tricentenari de la seva mort en va canviar el nom. Orfe de mare de ben menut, el seu pare fou notari i conseller en cap de la ciutat.

Ja de ben petit va sentir la crida i no faltava a les celebracions del dissabte a la parròquia de Santa Maria de la Rodona; tristament, avui desapareguda a causa de les reformes de la Catedral de Sant Pere que van obligar a enderrocar-la a finals del segle XVIII; el paviment que avui es veu davant de la Catedral, és el que palesa l’existència d’aquella vella bella església romànica.

diumenge, 12 de juny de 2016

¿Dónde está la bolita?

Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo.

Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt menys pensar-ho.

Per tant, com deia al principi, hi havia interès en 4 aspectes; passats quasi quatre anys… potser en queden dos. Es declara la independència o ens extingim com a poble. I ho escric, potser, com a segon fascicle del “Que sóc independentista, no imbècil”. Anem a pams a mode de resumir una mica la situació.

El 30 de setembre de 2005 es va aprovar al Parlament de Catalunya l’estatut(et) d’autonomia. Això, evidentment, no es va fer d’un dia per l’altre, sinó que, si mal no recordo, va ser el gran projecte de Pasqual Maragall. Això significa que l’ensarronada ja era prèvia. Jo, particularment, ja hi vaig votar en contra; a diferència de CIU, ERC i d’altres. Amb això ens van tenir distrets una temporada.

dimecres, 27 d’agost de 2014

Música celestial

Llegia fa uns dies que Mas comença a plantejar l’escenari d’eleccions plebiscitàries i una llista unitària amb ERC. Des del meu punt de vista i, com he defensat sempre, finalment prenem el camí encertat.

És per aquest motiu que em digno a fer una nova entrada i aprofito per comentar diverses coses. Com he anat dient en moltes entrades, no he deixat que segons què em distregui. Tenia i continuo tenint molt clar el camí a seguir. I, sigui dit de passada, que convicció no significa certesa… Vull dir, puc tenir molt clar i la convicció de com s’han de fer les coses però això no m’atorga autoritat ni certesa; em puc molt ben equivocar. Només partint d’aquesta premissa puc explicar la meva desaparició de fa mesos.

dilluns, 2 de juny de 2014

El rei -d'Espanya- abdica

I? El títol, en aquest cas, és molt important. Des que vaig fer, per primera vegada, tercer de BUP, la filosofia em va canviar la vida; més concretament, les relacions personals d’aleshores i el fet d’haver estudiat psicologia i haver descobert el subconscient. Des d’aleshores, i no ho he pogut superar, em miro la gent i escolto més el que no diuen en paraules que no pas el que mostren conscientment; allò del llenguatge no verbal però, dut a un punt més enllà. Sovint ens passa, el subconscient o directament l’inconscient ens juga males passades; costa molt controlar-lo.

És així com, per exemple, TV3 (la seva), generalment parla de l’estat per fer referència a l’estat espanyol. Jo, generalment, quan no puntualitzo, és perquè del que parlo m’ho sento propi. No dic casa meva, sinó casa; i no dic casa per referir-me a casa de la meva mare. Tampoc, i això alguns independentistes ho tenim molt ben adquirit, parlo mai de l’estat per referir-me a l’estat espanyol. Quan parlo de l’estat, parlo del futur català; i quan vull parlar d’un estat aliè, dic estat espanyol, estat francès… puntualitzo perquè no és propi. El mateix amb país i un llarg etcètera...