dissabte, 27 de desembre de 2008

Els Pastorets de Colors

El cap de setmana passat a Vic es van fer els peculiars Pastorets de tots colors. I francament, tot són elogis; ja siguin locals o procedents de fora. Aquesta iniciativa portada pel Consorci de Normalització Lingüista d'Osona, ja fa 5 anys que ho celebra i cada any són més exitosos.

Altres iniciatives, tals com la parella lingüista o la campanya "Parla'm en català" també han sortit de les prodigioses ments del Consorci. I els Pastorets són una barreja d'ambdues coses. Els Pastorets fan d'integració social, integració cultural i integració lingüística; un tres en un que ni els millors supermercats poden oferir.

El fet és que quan un immigrant arriba a la comarca, quant a la llengua, pot fer dues coses: aprendre el català, o no aprendre'l. Cas que el vulgui aprendre (per desgràcia nostre i seva no són tots) alguns recorren al Consorci on un munt de voluntaris estan disposats a invertir una hora a la setmana per parlar en català amb ells i així enriquir-se mútuament. L'immigrant aprèn català, i el català es pot enriquir d'una cultura que no és la nostra.

Des de fa 5 anys, doncs, es fan aquests Pastorets on, a més de practicar amb la nostra llengua, aprofundeixen amb una cosa tant nostrada com els Pastorets tot participant de la cultura popular catalana i s'integren socialment. No cal entrar ara, amb la gràcia, la sorpresa grata i la gratitud que ens provoca als catalans quan un immigrant, com a qualsevol país normal, aprèn la llengua pròpia d'un país i participa de la cultura d'aquest com qualsevol altre. És trist que això ens sorprengui ja que malauradament hi ha més excepcions que regles, però més trist és quan aquests mateixos immigrants es queixen que no els ajudem prou i sempre se'ls hi dirigeixen en espanyol. Ja m'explicareu com els ajudem si actuem d'aquesta manera!!!!

Però l'immigrant no només s'enriqueix de llengua i cultura, sinó que a més, també socialment; vull dir que el català els hi obra un munt de portes, a integrar-se, a formar part d'un tot... i això sempre és molt millor que viure en un context marginal.

En fi, dissabte van fer una sessió i els assistents ens ho varem passar molt bé i varem riure una bona estona; diumenge hi va anar la plana major i política (no sé qui va riure més de qui en aquest cas). Val a dir que no són uns Pastorets de caire professional, i s'entrebanquen i totes aquestes coses que faríem tots els amaters, però, i vull deixar-ho ben clar, això no és l'important. L'important és que gent de fora del nostre país s'interessi per les nostres coses, hi participi, s'integri i ho defensi. Moltes gràcies a tots i totes per l'esforç que feu.

Fetes les sessions de dissabte al vespre i diumenge al matí, l'any que ve més.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Les carreteres

Aquestes dies hom ha parlat, i encara parla, sobre el tema de la velocitat a l'entrada de Barcelona.

Particularment, no hi estic pas d'acord; potser sí que és efectiu però com sempre, calen arguments creïbles i vàlids. No pot ser que per una banda es digués que s'anés a 80 per contaminar menys, i per l'altra que es recomani anar amb el llums encesos, que precisament, fa que el cotxe gasti més. Però no és pas sobre això que vull escriure.

El tema és sobre les velocitats en general i sobre l'estat de les carreteres.

Fa uns dies em va tocar fer uns quants quilòmetres extres per raons laborals i és quan em va venir això al cap.

Havent d'anar a la muntanya, seguint la C-17, si heu d'arribar a qualsevol pista d'esquí o on sigui i voleu fer cas dels senyals de trànsit, preneu-vos-ho amb molta calma. En la majoria dels casos no és pot passar de 80, 60 o fins i tot 50.

I si bé, és temps de lleure i qui vulgui anar a la muntanya que es llevi d'hora, automàticament em vaig posar en la pell d'un transportista autònom amb ganes de treballar i que, ai las!, l'estat no li deixa perquè no pot passar de 60 o 70 en molt llocs on es podria anar tranquil·lament fins a 100, o bé les carreteres estan fetes un nyap o fetes més amb els peus que amb el cap i no pot adelantar un camió o tractor o el que sigui.

Llavors jo em pregunto: vols dir que serveix per alguna cosa això de posar radars? I la resposta, que ja en tenia la convicció, és sí; per recaptar, i per res.

Com us deia poseu-vos a la pell d'un transportista que té x paquets per entregar, té dues vies per entregar-los tots, complir amb la seva feina i intentar-se guanyar la vida:
  • Anar a la velocitat que li sembli i/o cregui convenient i arriscar-se que el cacin i hagi de pagar una o vàries multes o
  • Agafar menys paquets per entregar, de manera que pugui anar a la velocitat que l'estat (que segurament no ha fet massa vegades el trajecte) creu que s'ha d'anar i entregar-los tots


Ja és sabut per tothom que en aquesta país es treballa molt, però també hi ha molt poca eficiència; alguna pròpia i d'altra per cula aliena. O és que no és perdre el temps anar a 60 i entregar 4 paquets quan es podria anar a 80 i entregar-ne potser 10?

dimarts, 16 de desembre de 2008

"Parlant la gent s'entén". Vols dir?

Sempre he sentit de la gent la frase: “parlant la gent s'entén”. I no negaré que sigui certa, però si ara tractéssim en termes matemàtics, diríem que perquè la gent s'entengui, parlar podria ser condició necessària però no suficient.

Després de molt de temps donant-t'hi voltes i esmerçar-me per creure-me-la... doncs no ho acabo pas de tenir gens clar. Com us deia, parlant la gent s'entén, però a cops de bastó, s'entén força millor; la cosa és més directe.

A veure com m'explico perquè no sigui mal interpretat. No estic fent una crida a la violència, que quedi clar. I sí, aquesta petita nota està dedicada a tots aquells i aquelles que creuen fermament en aquesta frase i sovint els (ens) prenen el pèl fent-ne ús.

Ja ho hem vist... perdó!!! alguns fa temps que ho hem vist, d'altres encara es neguen a veure-ho. Com anava dient, ja hem vist i ens han demostrat que aquesta frase no és més que això, una frase.

Com sempre, anem a posar uns exemples per il·lustrat el tema i veureu que no fujo massa d'estudi i possiblement tinc part de raó. Zona de càrrega i descàrrega a les ciutats; aquelles zones de color groc. Ens podrien dir: “aquí, no s'hi pot aparcar”, i nosaltres, que “parlant la gent s'entén”, en fem cas... o no! Per què creieu que existeix la grua i posen multes quan algú hi aparca? Doncs perquè alguns s'hi que ho entenem parlant, però d'altres només comprenen les coses a cop de bastó. També ens podrien dir “aquí no correu més de 50”; oi que també s'entén? Doncs no, n'hi ha que no ho entenen fins que reben una bonica multa o retirada del carnet...

Com també ens podrien dir: “no us drogueu, que és dolent!!!!”, però és clar, hi ha gent que tampoc ho entén parlant i necessita fets, garrotades, per entendre-ho.

És el que ens passa als catalans. Però els catalans som tant... innocents, que no entenem les coses ni parlant, ni a cops de pal, ni a garrotades.

Senyors i senyores, amb Espanya i els que els representa (des del PP fins al PSOE), parlant no ens entenem!!!! i no és pas per culpa de la llengua.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Transport urbà

Fa dies que ha la gent de Barcelona s'ha queixat i ha mostrat el seu rebuig per la pujada de preus que entrarà en vigor a partir del proper 1 de gener. Calla, donem-hi una ullada en els més il·lustratius, no?

A Barcelona tenen molts tipus de bitllets, però ens centrarem en el bitllet senzill i la T10; 1,30 i 7,20 €uros respectivament. En el cas del bus pots anar amb el mateix bitllet validat durant 1,25 hores. I ara donem una ullada al transport urbà de Vic. Aquestes són les seves tarifes:

Bitllet senzill: 1.15€
T10: 8.00€
T10 social: 7.00€
T-social: gratuïta per a persones jubilades i majors de 65 anys. També per a les persones dels     municipis de Gurb i Calldetenes 

Oh caram! Res a envejar a la capital!!!! Deixeu-me fer quatre reflexions. A Barcelona, amb un bitllet, pots anar d'una punta a l'altra de la ciutat; d'un punta a l'altra significa uns quants quilòmetres i una bona estona... A Vic, tarda mitja hora el bus a fer un cicle; a més a més, que el bitllet és vàlid només 45 minuts si no m'erro.

Respecte la T10. A Vic és més cara que a Barcelona; potser és que es fan més trajectes i més quilòmetres? Se'n fan 10 igual que qualsevol T10! I els trajectes són molt més curts!

I la T-social? Jo sospito que és gratuïta a mitges. Vull dir que aquesta pot ser gratuïta perquè es paga amb els altres bitllets quan, la meva lògica, m'invita a pensar que serien els impostos de tots els vigatans (?) els que haurien de pagar aquest bitllet i no la resta d'usuaris que utilitzen el transport urbà. Sense deixar de banda a veure qui paga els bitllets de les persones jubilades dels municipis limítrofs de Gurb i Calldetenes... que no sé qui se'n fa càrrec... els vigatans amb els seus impostos? La gent que paga una mica més del que, des del meu punt de vista, hauria de pagar de la resta de bitllets? No ho sé, no ho sé... ho ignoro completament com ho tenen muntat. Està clar que els jubilats no han de pagar bitllet, però no tinc tant clar qui els hi paga o els hi ha de pagar.

Però això no és tot. Arriba aquest cap de setmana al Mercat Medieval, i el transport urbà desapareix perquè és festa. No sé si recorden els responsables del transport de Vic que en casos extraordinaris (St. Joan, Cap d'any si no m'erro, entre d'altres) el metro a Barcelona no tanca!!!! Però aquí som més intel·ligents que ningú!

I jo em pregunto perquè no prenen exemples de Barcelona i Espinelves en determinats esdeveniments. Per què no tanquen les entrades de Vic perquè només hi puguin entrar els residents de Vic (com fa Espinelves quan celebra la seva Fira de l'Avet) i així no col·lapsar la ciutat i permetre als seus habitants que hi puguin continuar aparcant com fan durant tot l'any? Per què no habiliten pàrquings a les afores de Vic i posen línies regulars de transport urbà cada 10 o 15 minuts? Per cert, un gran pàrquing que potser haurien pogut habilitar (passant-hi per davant semblava que ho estava a causa de l'arranjament amb sorra que hi han fet) és el de la Letel del barri del Remei; però estava ballat... No descongestionaria la ciutat tot això? No seria una bona manera de potenciar el transport urbà? No estaria tothom més content?

Tantes coses que no s'entenen de les que es fan en aquest poble... A veure quina pujada faran a principis d'any

dissabte, 6 de desembre de 2008

Abans d'actuar, primer pensar

No sóc ningú per donar consells però fa molts dies, que amb la gent que m'envolta (amics, enemics, conegut i no coneguts) m'agradaria donar-los el mateix consell que va donar un dia el gran Miquel Calçada al seu gran programa Persones Humanes. Ara que em ve a la memòria, no recordo del tot si va ser ell, en Quim Monzó o els dos; en tot cas sí que us puc puc assegurar que era dins del Persones Humanes.

I és que això, malauradament, passa molt sovint. Particularment més del que desitjaria. Sembla ser que la gent – no tota, per sort – no ha acabat d'entendre la metodologia per a fer les coses. I és senzilla. Primer pensar, llavors actuar.

Per la gent que no pensa (que també n'hi ha) la cosa es complica, però bé.

Per il·lustrar-ho us posaré un parell d'exemples que faran que quedi la cosa clara. O potser tres. Millor tres: dos de quotidians i un no tant quotidià o, si més no, més rebuscat o moral. Vinga doncs.

Penseu que heu de fer una suma. Per exemple 3 + 3. I la teoria diu: primer pensar, i llavors actuar. És a dir, primer pensarem i reflexionarem, (alguns veurem com utilitzen els dits, però això ara no és important), i un cop hem arribat a la conclusió direm: “6”. O no. Fàcil oi? Però què passa si primer diem 8 i llavors pensem? No funciona, oi?

Segon exemple: una trucada; que si mal no recordo era el que explicaven a Persones Humanes. Ell (en Miquel o en Quim) deia: primer penseu què heu de dir, truqueu i llavors digueu el que hàgiu de dir, perquè si primer truqueu sense haver pensat què heu de dir, no sabreu què dir; i si primer parleu i llavors truqueu, és obvi que el missatge no arribarà. Per tant, primer pensar què voleu dir, i llavors actuar. Fàcil també, oi?

Cas tres: l'anomenat més rebuscat. I fa referència a coses més importants de la vida. Coses que sovint es fan sense pensar, impulsivament i que llavors ens adonem que ens hem equivocat i no podem rectificar o ens n'hem de penedir. Imaginem una nit d'aquells que la gent anomena boja i ens surt allò que també la gent anomena rotllo. Si primer actuem i llavors pensem, ens podem trobar que ens hàgim hipotecat per a tota la vida; gens aconsellable com estan les coses avui en dia. 

Tot i que costi de fer, recordeu aquest humil consell: primer pensar, llavors actuar. Particularment fa que no faci tan el ridícul ni hagi de rectificar tant ni penedir-me de tantes coses. Primer pensar, llavors actuar. L'estat del benestar invita a no fer-ho, però penso que fer-ho ens fa millors.

dijous, 4 de desembre de 2008

Reflexions d'un ignorant sobre el pla Bolonya

Dilluns al programa Àgora del canal 33 van tractar un dels temes d'actualitat: El pla Bolonya. Sense jo està degudament informat, ahir el noi que representava els estudiants, em va acabar de convèncer. El pla Bolonya és un bon pla. Em sap greu apreciat estudiant, però com pots comprovar no vas fer massa bé la teva tasca si el que volies era convèncer a la gent que el pla no ens convé.

Dels estudiants que tenen ocupades algunes facultats, n'hi ha que no saben ben bé perquè hi són, i la resta, es queixen de força coses segons tinc entès (que em puc equivocar), entre d'elles:
  • No estan informats
  • L'empresa hi ficarà el nas
  • El finançament de les beques
  • Encariment de les matrícules
  • No els agrada que el nou sistema; amb el nou pla es tindran graus i llavors caldrà fer màsters
  • Dedicació exclusiva als estudis.

Aquests potser serien els més destacats.

Amics estudiants que us esteu manifestant:
  1. Si vosaltres voleu exercir el dret a manifestar-vos, deixeu que els demés puguin exercir el dret a formar-se.
  2. La informació està disponible a la xarxa; i si us informeu? O cal que us ho donin tot mastegat?
  3. És evident que l'empresa hi ha de posar el nas! És l'empresa la que determina les ofertes laborals, amb la qual cosa té el coneixement de quin tipus de professionals fan falta i amb quina formació; que, ailas! Serà el que us farà falta a tots quan sortiu de la universitat.
  4. Segons van explicar el tema del finançament, es donaran crèdits amb certes avantatges. I què voleu? Que tothom tingui accés a estudiar? Quants i quantes van a la universitat a perdre el temps i a fer-lo perdre els que realment volen estudiar? Un o altre filtre s'ha d'aplicar. No estic negant l'accés a formar-se, però sí que dic que hi ha d'haver competivitat i cal promocionar els millors i els que més s'esforcin; si això significa treballar i estudiar alhora, benvinguts i benvingudes, molts ho fem.
  5. Sapigueu que molts dels estudiants ja es dediquen exclusivament a estudiar (malgrat els resultats no siguin els més òptims) i també hi ha gent que fem ambdues coses alhora a través d'universitats a distància. Això que el pla demana dedicació exclusiva... quants estudien exclusivament? Que no vol dir que dediquin 8 hores diàries a l'estudi...
  6. Us sona globalització? Preferiu ser un llicenciat per Catalunya o poder anar a treballar per arreu d'Europa? Que arreu siguin reconeguts els vostres estudis? Globalització. Senyors ( i senyores) que antigament el món potser s'acabava a la comarca, però avui no; i la gent es mou. No us he preguntat perquè només es queixa la gent del sud d'Europa? Bé, bàsicament Espanya, Catalunya i Grècia. Països que, sorpresa!, fa anys que viuen de renta d'Europa.

Em penso que començaria a ser hora que els que esteu ocupant les universitats (i potser uns quants més) reflexioneu. M'agradaria saber quants dels que s'estan manifestant o dels que estan en contra de grans, la seva màxima aspiració és ser funcionari. O nois, i noies, és que qui quelcom vol, quelcom li costa, i el món que vivim, hi ha gent que s'esforça i s'ho treballa, i porta anys fent-ho. S'ha acabat allò de "la bona vida" de l'estudiant que durant anys ha regnat.

Senyors i senyores estudiants: benvinguts i benvingudes a Europa! Si voleu un consell (no sóc ningú per donar-ne) no us estanqueu només al propi país i us tanqueu portes a Europa.

dimarts, 2 de desembre de 2008

La Marató de TV3

Ja tenim els anuncis de "La Marató" de TV3 aquí. "La Marató" en sí la fan el proper 14 de desembre i, enguany, la presenten les periodistes Raquel Sans i la Lídia Heredia.

Aquest any, el dissetè, també s'hi ha afegit un llibre. “L’edició d’un llibre que té com a objectiu recaptar fons i sensibilitzar sobre les malalties tractades en el programa” ... “es podrà trobar en llibreries, al preu de 9 euros. Es tracta d’un volum de 8 relats de ficció que tenen com a fil conductor les malalties mentals greus i que conviden el lector a reflexionar sobre aquests trastorns. Els autors són Najat El Hachmi, Carme Riera, Piti Español, Maria Mercè Roca, Martí Gironell, Sílvia Soler, Gemma Lienas i Matthew Tree”. 

Jo particularment el trobo un tema interessant aquest de "La Marató". Des de sempre m'ha cridat l'atenció un parell de coses:
  • L'enorme solidaritat de Catalunya.
  • L'adquisició del disc

L'habilitat de Catalunya, molt més ofegada que l'estat espanyol, per recollir tants diners és una cosa que certament és miraculosa. Tot un exemple de solidaritat que molts n'haurien de prendre nota. Fa anys van intentar fer el mateix estil de programa a diverses cadenes espanyoles, però la solidaritat de milions d'espanyols va resultar ser molt inferior que molts menys milions (aleshores potser érem 6) de catalans. Per tant, felicitem-nos tots. Som doblement solidaris. No només ens roben, sinó que davant de causes com les que proposa La Marató, encara tenim esma per donar uns diners.

Aquest any, però, s'hi afegeix la crisi. Veurem fins a quin punt els catalans ens esforcem per solidaritzar-nos amb la causa que aquest any està dedicada al “voltant de les malalties mentals greus” (un concepte que és, des del meu humil punt de vista, força abstracte però bé). Serà un índex a tenir en compte per saber l'estat de l'economia dels catalans.

El tema de l'adquisició del disc és més complex; enguany n'és la quarta edició. El que farà quatre edicions que em té desconcertat és el motiu pel qual no es pot adquirir el disc de “La Marató” per altres vies que no siguin a través del diari; de manera tradicional, és clar.

El proper diumenge 7 de desembre sortirà a la venda. Un total de 150.000 còpies que es podran adquirir amb els principals diaris al preu de 9 euros. Aquest any s’incorporen sis diaris més a la distribució i venda del disc, inclosos dos diaris esportius.

“El CD incorpora moltes novetats. Per primera vegada hi apareix una cançó col·lectiva. Es tracta de “Here comes the sun”, una composició del “beatle” George Harrison que, sota el títol adaptat de “Ja surt el sol”, és interpretada per tots els artistes que participen en el disc. Una segona novetat és una cançó inèdita, “Només amb força”, feta expressament per al disc. Un tema escrit i interpretat per Arianna Puello i Flavio Rodríguez en clau de rap/hip-hop. També descobrirem artistes com els Estopa, Manolo Escobar o Lolita cantant per primera vegada en català”.

Vaja, que si vols el disc has de comprar el diari i única i exclusivament el diumenge dia 7. Com s'entén això? Entenc que fora millor poder-lo vendre com es ven el llibre i quan i com es vulgui si l'objectiu es recaptar, no? Quins interessos hi tenen els diaris? Quanta gent deixa de comprar el disc i d'aquesta manera deixa de col·laborar amb la causa perquè el diari no l'interessa? Recordo el primer any que es va esgotar. Jo, amb l'afany de col·laborar i gaudir d'un disc, em vaig quedar amb les ganes... Penso que fora molt millor posar-lo a la botiga de discs igualment com els llibres els posen a les llibreries. És més, segurament es vendrien més d'aquestes 150.000 còpies... perquè no us penseu, si no han canviat les tornes, un cop s'han acabat les còpies, s'ha acabat el disc i les ganes de col·laborar a través d'aquesta via.

Hi ha alguna cosa que se m'escapa i no acabo d'entendre. Col·laborar + Solidaritat + Negoci... no veig que encaixin els tres conceptes alhora amb la filosofia que proclamen... De totes maneres, per poc que puguem, hi col·laborarem!

dissabte, 29 de novembre de 2008

Ipod

No he pogut resistir la temptació i he acabat sucumbint. Ja tinc un Ipod. Però estic decebut, molt decebut.

Estic decebut amb els senyors d'Apple. Em creia que eren d'una altra pasta. M'agradaria que Google fes el seu particular reproductor d'mp3 amb el pes de tota la seva filosofia al darrera per fer-los la competència.

Sense fer un anàlisi tipus revistes especialitzades, permeteu-me comentar-vos amb el que jo particularment m'he trobat. Podríem dir “petits problemes” de l'Ipod des del meu humil punt de vista:
  • La bateria.
  • Preu.
  • Funcions.
  • Comandaments tàctils.
  • Els auriculars.
  • Dependència de l'Itunes. 

Respecte la bateria: dura poc i a més, no subministren un carregador; l'has de comprar a part com a accessori.

Respecte el preu:  no és barat com si diguéssim.

Sobre les funcions: té un munt de coses que generalment no s'utilitzen o no haurien de ser finalitat d'un reproductor de música (i vídeo segons model), però es paguen.

Respecte els comandaments tàctils: amb guants, el tema tàctil se'n va a norris, i és clar, ara que ve el fred... qualsevol va sense guants per poder apujar el volum o canviar de cançó. I jo particularment escolt música tot l'any, faci fred o calor, plogui o faci sol...

Sobre els auriculars crec que poc costaria posar-hi quelcom (espuma, per exemple) que els fes més grans per tal que s'adaptessin millor a les orelles.

I potser el pitjor és la dependència d'un programari específic. Iaquest potser és el més gran de tots els problemes. No només haig de tenir instal·lat un sistema operatiu no lliure (ja sigui Windows o Mac) , sinó que a més, haig d'instal·lar el seu programari propi i exclusiu: Itunes. Programa que, si no instal·les el seu reproductor QuickTime, tampoc funciona. És a dir, per posar música al meu Ipod que he pagat catòlicament, no sóc lliure d'utilitzar el programari que vulgui (si més no de manera còmode perquè sí que hi ha programari, plugins i d'altres que en versions anteriors de l'ipod et permetia posar música) i com vulgui. D'això se'n diu monopoli. Els de Microsoft ho saben molt bé perquè han hagut de pagar diverses multes al respecte. I no estic pas dient que el programari que et fan utilitzar estigui malament, sinó que em queixo que no hi hagi alternativa. Tot usuari hauria de ser lliure d'escollir les coses que vulgui. S'haurien de fer les coses amb independència de plataforma i, llavors, que l'usuari final esculli quin li agrada més. Potser molts acabarien apostant per l'Itunes, però aleshores ja seria elecció, i no obligació. El problema afegit d'aquest programa, fins on l'he conegut, és que no permet sincronitzar amb amb d'altres pc. Vull dir que mai afegeix música, sinó que la substitueix per la que el programar té a la seva biblioteca. I com us podeu imaginar, no tothom tindrà la mateixa biblioteca...

Meticulós? Potser sí. Per la resta tot correcte. Sensacional. Còmode, atractiu, senzill i lleuger... Una altra cosa que m'ha cridat molt l'atenció positivament, són els mètodes o criteris de cerca de música; crec que insuperable. Es pot cercar la música per àlbum, per artista, per cançó, per portada de disc, o senzillament per paraula clau. Tot plegat, com tot, si la informació està degudament i correctament entrada (cosa que facilita l'Itunes però també altres programes permeten fer-ho). Estic convençut que serà un dels regals d'aquestes festes.

divendres, 28 de novembre de 2008

La música

La música: el millor amiga de l'home. En aquesta cas amiga, és clar. El tòpic diu que és el gos el millor amic de l'home, i no ho poso pas en dubte, però penso que la música també ho pot ser i ho és (per aquells que no tinguem gos, per exemple).

De músiques n'hi ha de molts estils i tipus. I valgui també el tòpic, no n'hi ha de millors ni de pitjors, sinó de diferents. Tenim música clàssica, rock, jazz, hip-hop... fa anys hi havia la música anomenada màquina (genèricament), que llavors ha anat derivant en molts altres tipus de música (house, progressive, thunderdome...)

Però sigui del tipus que sigui, sempre trobem una música per a cada moment. I és això el que la fa gran i fantàstica. Una música per quan estem esvarats o excitats, una altra per anar a córrer, per fer altres tipus d'esport, per moments tendres, per anar de festa, per anar a dormir, per estudiar, per desconnectar de tot, per dir alguna cosa a algú, per comprendre millor el que ens envolta, per comprendre'ns millor a nosaltres mateixos, una per cada estat d'ànim.... sembla l'anunci d'aquella coneguda beguda això, però bé.

Jo, personalment ho veig així. Aquells dies que et sents d'una determinada manera i et poses aquell determinat cantautor i penses: "veus a ell també li passava". Això, egoistament, reconforta o consola, no? El fet de dir, "no estic sol". O el fet de pensar: "què li devia passar a aquell (o aquella) per tal que escrigués i composés aquesta cançó?". Aquelles paraules tant íntimes i tendres que explica el poeta musical i ens fa posar la pell de gallina... Sovint penses que aquelles mateixes paraules les podria haver escrit un mateix, però per contra, també penses que mai a la vida t'haurien sortit o les podries haver trobat per representar tan i tan bé una determinada situació, pensament o sentiment. La música, o aquestes paraules, ens fan alhora sentir, pensar, i sovint fins i tot, extreure conclusions i solucions.

La música la podem cantar, la podem ballar o, senzillament escoltar i sentir. No depèn de res ni de ningú. Ens la podem fer nostra, i mai ens fallarà o si falla depèn de nosaltres per arreglar-ho (em ve al cap un canvi de piles, per exemple). Ens la podem emportar on vulguem i com vulguem. No és fantàstic?

Per altra banda, deixeu-me reivindicar els antics grups o cantautors que trobo a faltar de vells temps. Aquells que certament eren poetes de la música i expressaven el que sentien a través d'ella. Ja en queden pocs i en surten molts menys. Penso des de Queen fins Sopa de Cabra, passant per molt d'altres. Fa uns dies la revista Rolling Stones elaborava segons ells, la llista dels 100 millors cantants de la història. El top 10 és: Aretha Franklin, Ray Charles, Elvis Presley, Sam Cooke, John Lennon, Marvin Gaye, Bob Dylan, Otis Redding, Stevie Wonder i James Brown. Certament, veig que en el fet que els cantants d'ara ja no són el que eren, estem més o menys d'acord. Ara, malauradament, es premi el marqueting més que no pas la qualitat, i és una pena. Sols fa falta escoltar determinades emissores de ràdio i sentir que només posen “clàssics”. La pregunta és immediata: si ara posen el de fa 10 anys, què posaran d'aquí a 10? el mateix? És obvi que no evolucionem massa o no hi ha material nou prou bo i comercial alhora, no? De totes maneres, ens continua, a alguns, fent falta.

La música d'avui ja no és el que era, però continua essent la millor amiga de l'home.

dijous, 27 de novembre de 2008

Musculman

"Sóc molt fort, i el meu nom és Musculator! Menjo molta carn perquè m'agrada... molt!"

Musculman, el príncep del planeta Múscul, arriba a la Terra accidentalment, ja que el seu pare el confon amb un porc i el llença a les escombraries. Musculman està obsessionat amb menjar arròs amb vedella, també li agrada menjar alls, que li donen el poder màxim, el poder de volar (tirant-se pets). Sempre va amb la seva màscara de lluitador, per això ningú sap com és en realitat. Sempre va acompanyat del seu fidel amic Mitsú. El seu nom veritable es Sugurú, cosa que no li fa molta gràcia quan el seu pare li diu. Ell és el principal personatge de la serie, es poca traça i ningú l’estima, però poc a poc es va fent famós gràcies a les seves proeses dins del món de la lluita lliure i les victòries en els jocs dels superherois 

Segons informa el diari Avui: “El portal d'internet Facebook acull des de fa uns tres mesos una campanya promoguda per un grup d'amics "per tal de demanar a Televisió de Catalunya (TVC) que torni a emetre la sèrie de dibuixos animats Musculman"”. 

En el moment d'escriure aquestes línies, aquest grup ja compta amb 9000 membres (arrodonint a l'alça). I és que per diverses generacions de la dècada dels 80, hi ha una sèrie de dibuixos que ens marcaren la infància i adolescència; com també alguns programes.

Perquè, qui no recorda sèries de dibuixos tals com Musculman, Bola de Drac, Dr Slump o fins i tot El petit xef o Conan... Des d'aleshores que, vist pels que varem viure aquesta època, els dibuixos ja no són el que eren. Des que tot s'ha convertit (s'ha d'haver convertit) en políticament correcte, que ja res és el que era. Ara no es poden emetre aquells dibuixos plens d'ironia, humor i, val a dir-ho, alguns amb certa violència. Però tampoc crec que els que varem veure aquells dibuixos hàgim crescut amb una mals valors, ni siguem violents, ni hàgim tingut cap trauma per culpa d'això, no? Si més no, no pas més que qualsevol altre menor de les generacions posteriors. Vull dir que, Les tres bessones, i d'altres estaran bé, però una mica de... el que tenien els que miràvem, tampoc aniria malament a la infància d'avui.

Ara molts s'esforcen per intentar recuperar aquestes sèries; normalment cercant-les en xarxes p2p i recol·lectant-ne tants capítols com hi havia. L'esforç, però, és titànic. Fa falta temps per trobar-los, temps per baixar-los, i molt d'espai per emmagatzemar-los (quant a Gb). Però alguns, amb paciència, vehemència i audàcia ho aconsegueixen.

El grup, com bé anuncia també l'Avui, proposen manifestar-se davant de TVC quan arribin als 10000 membres; és a dir, que si la cosa va com desitgem que vagi, no tardaran massa.

En to únic i exclusivament festiu, ja hi poden comptar! Em sembla una bonica manera de retre homenatge a una gran sèrie que es va emetre fa molts anys; de totes manares, m'agradaria que aquesta manifestació fos a favor dels vells dibuixos, més que no pas únicament per Musculman. Son Goku, Dr. Slump, Arale, Conan... mereixen retre el mateix homenatge que el polifacètic Sugurú. TVC diu que no té la llicència, i ens ho podem creure. I cas que la tingués, tampoc crec que perquè 10.000 persones es presentin davant de la televisió autonòmica catalana canviïn d'opinió.

Ai....."Sóc molt fort, i el meu nom és Musculator! Menjo molta carn perquè m'agrada... molt!

dimecres, 26 de novembre de 2008

Diferència entre pertànyer a Europa i no

Ahir es va celebrar el referèndum per ampliar l'autonomia de Groenlàndia. El resultat és molt eloqüent: l'illa més gran del món, que fa tres segles que pertany a Dinamarca, ha dit "sí" a la reforma del seu Estatut d'Autonomia. Més del 75% de la població que ahir va votar en el referèndum, convocat per aprovar l'ampliació del seu Estatut, ha donat suport a la mesura.

Aquest nou Estatut entrarà en vigor l'1 de juny del 2009, coincidint amb els 30 anys de l'autonomia groenlandesa, una de les dues que reconeix el regne danès; l'altra, les illes Fèroe, ja van arribar a un estatus similar el 2005 .

Què pot tenir Groenlàndia que pugui fer viable l'emancipació? - Poden pensar alguns... Segons estimacions recents, sota el subsòl de l'illa podria haver-hi reserves de cru equivalents a la meitat de les d'Aràbia Saudita, cosa que permetria a un país que viu de la pesca i la subvenció anual de Copenhaguen –el 27% del seu PIB– ser autosuficient.

En el mateix Estatu hi queda clar el dret a l'autodeterminació de l'illa. Clar i ras: AUTODETERMINACIÓ. Independitzar-se de Dinamarca. I és aquí on rau la diferència entre allí i aquí. Aquí es fa un Estatut demanant quatre coses (en cap cas diu clar que Catalunya tingui dret a l'autodeterminació) i es recórrer per activa i per passiva, és il·legalitzat, ha de passar pel Tribunal Constitucional i no sé pas quantes coses més. Allí, els groenlandesos (no sé si s'anomenaran així), fan un Estatut amb cara i ulls, el presenten, l'aproven i el porten a referèndum als seus habitants. I Dinamarca què fa? Doncs el que ha de fer: res. Respectar la decisió plenament democràtica i política que han pres el conjunt de la ciutadania de Groenlàndia Val a dir que aquest referèndum té caràcter consultiu i haurà de ser ratificat pels parlaments de Groenlàndia i de Dinamarca, però hi ha un acord implícit de totes les parts per respectar-ne el resultat.

Aquest nou Estatut obre a Groenlàndia l'accés a competències com la política penitenciària, policia, tribunals, estrangeria i control de fronteres i transport aeri... i el groenlandès passarà a ser l'única llengua oficial.

En l'aplicació del nou text estatutari només sis àrees seguirien sota control danès: Constitució, nacionalitat, Tribunal Suprem, defensa i seguretat, política monetària i de divises, així com la política exterior, si bé les autoritats groenlandeses han de ser tingudes en compte en qüestions internacionals que afectin el seu territori. Dit d'altra manera, en el que no tinguin plena competència però els afecti, en parlaran bilateralment.
La importància d'aquest referèndum radica, per tant, i a diferència del que va passar amb Kosovo, en el fet que un estat membre de la UE, Dinamarca, reconeix el dret d'autodeterminació a un poble que colonitza i al que se li obren les portes per a accedir a la independència total. A veure quines són les reaccions.

Els pobles d'Europa es mouen, a veure quan ho fem aquí.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Plataforma x Catalunya

Diumenge a la nit llegia la notícia: "Plataforma per Catalunya oficialitza una candidatura per a les eleccions al Parlament català". De bones a primeres espanta una mica. Ja – alguns i algunes – varem sentir vergonya aliena en les passades eleccions municipals perquè Vic sortís als mitjans de comunicació per ser la població on va néixer i créixer aquesta dita formació xenòfoba i racista.

Però anem a pams. Deixeu-me que us digui, sense compartir gens la ideologia d'aquesta formació, que el seu màxim dirigent és dels pocs que fa els deures. Si bé en les eleccions municipals que precedien les últimes ja va treure un regidor i, per molts, va ser un toc d'atenció a la problemàtica immigrant a la resta de forces polítiques, aquestes en van fer cas omís, el van ignorar, com també als seus votants i, el més preocupant, al problema en sí.

Ja no es tracta de ser o no ser racista, xenòfob o qualsevol cosa que es vulgui titllar, sinó posar remei a un problema que, com que no és políticament correcte, s'ha deixat de banda. Veient que els polítics de Vic no hi posaven remei, en les últimes eleccions PxC va passar d'1 a 4 regidors. I llavors ja no va ser un toc d'atenció, sinó un problema sobre problema.

Insisteixo en que no comparteixo gens ni mica el que defensa aquesta formació, però va ser l'únic que va estar amb i pel poble en conflictes amb immigrants en determinats barris. A Vic tothom ho sap. Mentre la resta de polítics treballaven vés a saber perquè o per a qui, i obviant el problema, el màxim dirigent feia feina al carrer. Resultat? Ja es va veure.

No s'hi val en dir ara que Plataforma x Catalunya és un problema. El problema és la resta de forces polítiques. És com si després d'estar menjant de fastfood durant 1 any i sense fer exercici ens engreixem uns quilos. És culpa del fastfood? Jo diria que no. És culpa nostra per no fer res. I és el que han fet els polítics. Res. Si la resta hagués fet els deures la gent no estaria descontenta i no votaria això.

A partir d'aquí, algú ha sabut veure que hi havia un buit, una problemàtica, i ningú que l'afrontés per por a ser titllats de racistes i xenòfobs. Tots? No, n'hi ha un que no. I havent vist com treballa el màxim dirigent de PxC, si es vol presentar al Parlament, de la mateixa manera que va presentar llistes a Vic, Manlleu i El Vendrell a les municipals, imagino que és perquè ha fet números i li han sortit. I això sí que és greu. Que per culpa de la resta de forces polítiques que no posen remei a un dels problemes dels ciutadans, aquests es vegin empesos a votar aquesta formació perquè algú els faci cas.

Però avís als votants de PxC: si no m'erro, ni tant sols la Generalitat té competència en immigració. Aquesta competència és exclusiva de l'estat espanyol. No es nota?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Divideix i venceràs

No em feu dir qui va pronunciar aquesta frase perquè ho desconec completament. El que sembla lògic és que la feu algú en alguna guerra o quelcom semblant com a estratègia per guanyar l'enemic.

Aquesta mateixa tècnica també s'usa en altres àmbits com els matemàtics, informàtics... i té molta raó. Quan tenim un problema, sempre és molt millor descompondre'l en problemes més petits i llavors resoldre'ls d'un en un; no és difícil veure que un quan hem resolt tots els petits problemes que formen el problema, el problema molt probablement haurà quedat resolt.

A Catalunya, en conceptes... reivindicatius nacionals també apliquem aquesta tècnica; amb una petita i lleugera diferència; ens l'apliquem a nosaltres mateixos!!!! Sí home (i dona), vull dir que de la mateixa manera que quan es té un problema el millor es partir-lo en petits, quan es vol tenir força és millor anar units; és aquella altra cita que deia “la unió fa la força”, o quelcom semblant.

On vull anar a parar? A Madrid tenen molt ben apresa la primera cita, aquesta de “divideix i venceràs”. És per això que s'alegren en veure que les reivindicacions catalanes no van mai agafades de la maneta – minvant així els efectes – , com tampoc els partits polítics catalans en demanar coses a Madrid pel nostre bé.

I aquí, com si no la coneguéssim, ens esmercem en ajudar-los. Per què fer front CiU i ERC si poden anar tots per separat? Per què unir-se totes les organitzacions sota un mateix lema i objectiu (sense perdre el nord) podent fer desenes d'organitzacions? Cadascuna amb els seus presidents, secretaris... algunes, a banda dels partits polítics, en són: Ominum Cultural, Sobirania i Progrés, Decideixo Decidir, Catalunya Acció... i molts d'altres que desconec.

Algú s'ha adonat que l'important és fer front comú per a una mateixa causa? I que aquesta causa és la nostra Llibertat? No s'adonen que primer és ser lliures i llavors ja ens “barallarem” nosaltres per les maneres lliures de poder ser?

No és pas que estigui més pessimista (realista ben informat) del normal, però mentre no es prioritzi el bé del país i del col·lectiu per sobre de l'individual no farem mai res ni anirem mai enlloc. Què se n'ha fet d'aquella Casa Gran? On és? O amb la crisi no s'ha pogut acabar de vestir i ha quedat amb les bastides? Quan anirem tots junts? Quan ens adonarem que no es tracta de dretes ni d'esquerres, sinó de Catalunya? Un cop la tinguem, sigui nostra, llavors ja farem partits de dretes, esquerres, centre i el que faci falta... però primer és el país!

dijous, 6 de novembre de 2008

Les presons

Programació més o menys especial ahir dimecres a TV3. Al programa "Sense embuts" parlaven amb vuit homes i dones presos al centre penitenciari de Brians. Acabat aquest, feien "Setembre": també dedicat als presos i preses de Soto del Real, a Madrid.

Francament, els dos programes em van flipar bastant. I després de veure'ls entre ràbia, impotència, incredulitat i ignorància, la reflexió més gran que en vaig extreure és: "presó: càstig o premi?"

És evident que anar a la presó, en principi és per quan has comès algun delicte, per quan no fas les coses bé, però a veure, a veure...

La nova presó de Sant Joan de Vilatorrada recentment inaugurada, segons llegeixo, té "vuit mòduls residencials amb sala de dia, menjador, economat, consulta mèdica, aules, tallers, un petit gimnàs, una perruqueria i un pati, entre d'altres instal·lacions". Entre d'altres instal·lacions!!! crec que fins i tot tenia piscina!!!!

En els programes els reclusos gaudien d'una habitació, amb el seu bany, amb la seva televisió... fins i tot un va dir que el futur que se li presentava era tan i tan negre, que decidí anar a un lloc on tindria un sostre, una muda, una dutxa i uns àpats. Què us sembla?

Però els de Soto del Real res a envejar a can Brians, eh... Aquests, pel setembre (d'aquí el títol de l'especial) celebren la seva particular Eurovisió. Bé, allí hi fan les fases prèvies; vull dir que els que guanyen llavors passen a la gran final, on es reuneixen tots els presos i presos d'Europa si no m'erro. Aquest darrer any, va guanyar una dona que ja ho havia fet els 2 anteriors. Malgrat està privada de la seva llibertat (tots sabem que no és gens desitjable) explicava que amb els diners que havia guanyat del premi, fins s'havia pogut arreglar les dents!

Fins aquí tot correcte. Però aleshores jo em faig una sèrie de reflexions a partir de com ens mostren la realitat de les presons i sota diversos punts de vista.

La primera és òbvia: és un càstig o un premi? Vist com estant (i parlo sempre a nivell de serveis i oportunitats) sembla més un premi. Vaja, que si amb aquest tipus de reportatges volen que la gent es porti bé perquè no acabi a la presó... més val que ho deixin estar.

Ara posem el cas d'un pobre indigent. Un pobre indigent que no té sostre, que no té família, que no té mudes, ni bany, ni àpats segurs cada dia. Què li surt més a compte? Intentar sortir d'aquesta dinàmica, o delinquir (sense fer mal a ningú) de manera que li caiguin uns anys? Si veuen els reportatges d'ahir, és obvi que l'estant invitant a delinquir! Potser n'hi hauria prou en organitzar un fals segrest, resistència a l'autoritat o qualsevol d'aquestes coses... no ho sé.

Aquest cas seria extrapolable a un pobre pensionista, o un ciutadà qualsevol que ara amb la crisi pot veure com es queda sense casa i sense feina... Molta gent que no ha trencat mai un plat viu en condicions molt pitjors que els presos i preses. I com se'ls tracta? Ja s'ha vist amb la llei de dependència i les pensions...

Ara posem el cas d'un cantautor. Quina frustració veure que ell s'esforça per intentar progressar i veure que a les presons donen premis per cantar, no? "Gràcies per ajudar-me a fer la meva carrera senyors"; potser pensa.

I finalment, posem el cas d'un ciutadà qualsevol. Ens diuen que hi ha crisi, i per altra banda, amb la gent que es porta malament els premien d'aquesta manera. Doncs no ho entenc. Ens volen fer creure que 9000 euros és una bestiesa perquè la segona autoritat del país pugui treballar, i per contra podem fer gimnasos, piscines, concursos i demés a gent que ha delinquit. Doncs tampoc ho entenc.

Només espero que no tothom ho veig com jo, perquè aleshores més d'un i de dos començarà a delinquir per poder, precisament, entrar a una presó i millorar la situació en la qual estant. Preocupant, francament, molt preocupant.

dimarts, 4 de novembre de 2008

L'àvia

Aquest és l'escrit que vaig dedicar a la meva àvia el dia que feia 80 anys.

"Qui vol palla va a l’era. I és que si algú, amb tots aquests anys ha anat vegades a l’era, aquesta és l’àvia.

Dins l’era, la mateixa vida, l’àvia n’ha vist de tots colors. Pels seus ulls ha vist passar l’esforç de les mules mentre estiraven l’arada, el bordar dels gossos  mentre gaudia de sa companyia; el rau-rau dels porcs  quan demanaven de bon matí el seu àpat, els esglais dels homes mentre desfeien el gra i treballaven dur.

Amb la ja seva entranyable, presumida i jovenívola octogenària vida, acompanyats sempre per l’humil i càlida família i amics, pels seus ulls han passat llàgrimes de plor, ràbia, melangia, emoció i alegria. Va viure amb felicitat, la seva infància a la bella colònia. També va passar pels seus ulls brillants el negre de la guerra; un altre contratemps superat gràcies al seu coratge, força i voluntat
que sempre l’ha caracteritzada. Veié també amb il·lusió i alegria, mica en mica, com la família augmentava amb el naixement de fills i demés.

I en fer-ne 80 tocava veure el verd, el verd de l’esperança per seguir creixent i tirar endavant,
l’àvia, els seus nens, i tots nosaltres; al seu costat, recordant totes les boniques estones que,
plenes de joia, cordialitat i altruisme, sempre tots hem trobat i gaudit al seu costat; ja sigui dedicant-nos una mirada, amb un gest, amb un complit o un gemec.

Però l’àvia, i que per molts i molts anys pugui ser, sempre serà així. Ella és la mare que molts voldrien tenir, l’àvia que molts podem gaudir, la tieta on d’altres es poden acollir; una amant de les hortalisses, conills, i gallines".

Una primaveres més que aleshores, ahir va ser novament el teu aniversari.

Moltíssimes felicitats.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Rentar-se les mans

Com deia en Torrente, aquest món es divideix en dos tipus de persones: els que es renten les mans abans d'anar al lavabo i els que ho fan després; crec que ell era dels que ho feia abans.

Mai havia prestat atenció al tema fins que una vegada estant de vacances, un amic va fer adonar-me'n. I és que en sortint del lavabo i just després de rentar-se les mans, va dir: "i ara com obrim la porta?". Cert. T'acabes de rentar les mans i com si res, agafes el pom de la porta amb tota la mà i, generalment, estires per obrir la porta. "Agafo un tros de paper per obrir-la?", "espero que algú surti o entri?", "l'obro i hi poso el peu perquè no tanqui i llavors em rento les mans?"

Potser no s'us havia acudit mai això... Tampoc us vull alarmà ni fer-vos agafar fàstic, francament, però des d'aleshores que, en rentar-me les mans en un lavabo, ho penso.

Que ens hem de rentar les mans és un fet indiscutible, però, tenim clar per què?, amb quina finalitat?, n'hi ha prou? Ho hem pensat bé i actuem en conseqüència? Entenc que ja no és només per nosaltres, sinó per tots el microbis i/o bacteris que hi pugui haver de la resta de gent que hi ha anat abans que nosaltres.

Llavors pareu-vos a pensar el que fa la gent quan va al lavabo. Fem la feina (uns més bé que d'altres...), tirem de la cadena (no uns més bé que d'altres, sinó senzillament uns sí i d'altres no), ens rentem les mans (uns sí, d'altres no), i llavors... sorpresa!!!! o no hi ha sabó, o no hi ha eixugamans d'aquells de paper o de roba (que pots anar tibant avall mentre per darrera es recull cap amunt), o hi ha una tovallola - no sempre eixuta - o senzillament hi ha un eixugamans d'aire que és un no acabar. En acabat d'eixugar-nos les mans, després de tenir cura per la nostra higiene i tenint la convicció que hem complert amb el nostre deure... agafem el pom de la porta i marxant que és gerundi!!!! Tanta feina per res!!!!

Us sembla poc higiènic? Doncs us invito a rentar-vos les mans diverses cops al dia i més tenint en compte el que us explicaré ara.

L'altre dia llegia que un estudi realitzat per una revista britànica va demanar a experts en microbiologia que examinessin 33 teclats d'una oficina, un seient de vàter i a una picaporta de bany per detectar microbis que solen aparèixer en llocs poc higiènics.

El resultat, si el del lavabo us ha semblat brut... aquest el sobrepassa amb escreix. Quatre dels teclats analitzats van ser qualificats com possiblement perillosos per a la salut i els científics van recomanar fins i tot la retirada d'un perquè tenia 150 vegades més bacteris que el límit aconsellat, la qual cosa significa que estava cinc vegades més brut que la mostra presa del seient de vàter. Per altra banda, el passat mes de gener, El País publicava que "103 personas se infectan por utilizar un mismo ordenador". I veient com corren els virus i passes a l'hivern...

I ja acabant, per veure al que estem exposats i que precisament es dóna molta importància en rentar-se les mans on més higienic és, o millor dit, menyspreem llocs aparentment nets que estan molt pitjor, quatre números: Telèfon: 25.127 microbis per 2,5 centímetres quadrats. Teclat: 3.295. Ratolí de l'ordinador: 1.676. Tassa del vàter: 49.

I ja per acabar, un parell de consells ara que ve el fred. Una bona manera d'evitar un refredat o agafar una grip es ser extremadament curosos amb la higiene de les mans... per tant, si algú està infectat i es tenen dubtes de si petonejar-lo per temor a la infecció, el pitjor que podem fer, és donar-li la mà. Per tant, 1) Renteu-vos les mans, i 2) si podeu feu petons abans que donar la mà.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Festa del Súpers

Unes 380.000 persones han participat aquest cap de setmana a la Festa dels Súpers, que s'ha celebrat a Montjuïc. Qui no ha estat Súper? Jo vaig ser Súper i, com jo, en aquell boom que hi va haver al principi de la dècada dels 90, molts d'altres amics i amigues.

Recordo que quan va començar el club hi havia el Megazero, qui feia la gitza als altres tres (Nets, Not-press i Petrixol). En aquells temps, a banda d'aquest parell de noies que encapçalaren aquell projecte, com deia, també hi havia en Petritxol i el seu petrifax. I al seu costat, en Tomàtic; ambdós, grans icones d'un dels clubs més gran del món.

També recordo que els primers requisits que demanaven per fer-se del Club era dibuixar la mà del Súper3. I jo, després de pensar-ho i rumiar-ho, vaig dibuixar una mà de color blava, amb la seva capa i els seus guants blancs amb els punys tancats. Per si la cosa no funcionava, vaig fer-ho per dues vegades. Després de l'èxit de convocatòria, per fer-se del Club van començar a fer preguntes i calia enviar la resposta; val a dir que eren preguntes adequades i gens difícils... Ara desconec com funciona.

Passat un temps, em diuen que tinc una carta per a mi. Jo? Una carta? Va, home, va... qui ha d'enviar una carta a un màrrec de 10 o 12 anys? Jo aquell dia tornava de l'escola i pas que hi pensava en que em poguessin enviar res d'enlloc. Però la sorpresa va ser majúscula per aquell nen. Obro el sobre i, sorpresa!, allí hi havia un guant del Club Súper3 i un carnet que m'acreditava com a soci. Passades unes setmanes més, en rebia una altra... Soci del Club Súper3, i per partida dobla!!!! Vaig passar estones jugant amb aquell guant...

Doncs d'això ja en fa molts anys! I mentre uns hem deixat el Club Súper3 per qüestions obvies d'edat perquè el Club només disposa actualment de dos tipus de carnets gratuïts per tots els nens i nenes entre 0 i 15 anys que ho vulguin, o 16 en el cas de quan jo me'n vaig fer l'any 1991, i jo ja en tinc uns quants més, el Club Súper3 no ha deixat la canalla. El número de Súpers ha crescut dia a dia i el Club s'ha nodrit de molts més altres infants, amb molt més èxit i el converteix a data d'avui amb el club infantil amb més socis del món (el gener del 2007 arribaren al milió).

D'altres televisions d'àmbit espanyol ho provaren més tard copiant la iniciativa (un exemple va ser el Megatrix), però no pas amb el mateix èxit que la televisió catalana; aleshores sí, TV3, la teva. I és que a Catalunya sempre hem estat diferents.

Per tant, des d'aquí, moltes felicitats a tots els Súpers, que en definitiva molts encara ho som i ho serem sempre, perquè, qui no porta un infant a dins?

divendres, 24 d’octubre de 2008

Tunnig al Parlament

Ha sortit a la llum la multitudinària xifra que el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, s'ha gastat en fer uns arranjaments al seu cotxe.

Dons què voleu que us digui? Lluny de compartir la mateixa opinió de molts i lluny d'estar-hi totalment en contra, deixeu-me fer unes petites reflexions.

Segons publicava la Vanguardia, hauria gastat 9.276 euros en uns extres, després d'adquirir un Audi A8 en règim de renting. Ui quina notícia! Córrer! Escandalitzem-nos! A mi més aviat em demostra la incompetència dels polítics catalans, novament una altra manera de fer el més gran ridícul com tantes d'altres vegades, i que se li ha volgut donar una importància que realment no té o s'ha pintat d'una manera que no és.

Anem a pams. El Parlament, segons també publica La Vanguardia, ha adquirit nou cotxes més per un valor de 314.946 euros. Però és més important el del president del Parlament que tota la resta, és clar; perquè en aquest cas es pot assenyalar algú amb el dit, i en l'altre no. Que patètic! Què és un renting? Un renting és aquell règim en el qual no compres un cotxe, sinó que el llogues durant un temps; primera trampa per tots aquells que diuen que s'ha gastat 83.000 euros amb el cotxe...

Per altra banda surt el conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, i demana que doni explicacions... Però què és això? A veure, anem a fer diverses lectures...

Estant al govern, et pots gastar, o treure de la caixa dels catalans, 9000 euros sense donar explicacions? Clar, si en Saura en demana, deu ser que no ho sap que la gent agafa calers de la caixa i se'ls gasta... gran imatge la de l'administració de la caixa del nostre Parlament. Un altra: ens ha de preocupar que algú es gasti uns milers d'euros del pressupost de Catalunya? Què són 9000 euros dins del pressupost general? De quan és el pressupost de Catalunya? Tant pobres som com a país? I si no en tenim ni per això, com és que no es critica tant tal i com estan perdent milions d'euros cada dos per tres amb el tema del finançament?... però és clar, això, com que no es pot assenyalar ningú en concret... no és important. O quan es van gastar amb els vaixell que van portar aigua a Barcelona i que no van servir per res? O quan es gasten cada any amb estudis ridículs que no se'ls mira ningú i valen tant o més que els 9.000 desitjosos euros? Un dia el Polònia en feia una paròdia...

Espereu, que n'hi ha més. El senyor Saura diu que ofèn que en moments com aquests algú es pugui gastar 9.000 euros... oh caram! Però no es tracte de re-incentivar l'economia i fer córrer diners? Deuen estar contents al taller on li han fet, no? Potser aquests 9.000 euros acaben salvant algun lloc de treball.... no ho sé. 

Realment lamentable que els mitjans en facin notícia d'una cosa com aquesta; però malauradament ja estem acostumats a rebre notícies que no ho són. I per acabar-ho d'adobar surt l'altre conseller demanant explicacions... sort que és dels grossos del govern!!!

No caigueu en en el que han caigut molt d'altres. S'ho podia haver estalviat? Sí; era necessari? No; n'hi ha per tant? No, i mil vegades no. Particularment em preocupa molt més que no hi hagi un control de la caixa i que 9.000 tristos euros puguin fer estralls al pressupost del nostre país. Però, és clar, és més fàcil criticar a un que a tot un govern. El problema realment no és que es puguin haver malgastat uns diners, perquè per desgràcia se'n malgasten molt més (no ho dubteu) i molts més que, sense que surti a la llum, es malgastaran; sinó precisament això, que aquest import ridícul se'ls hi ha escapat. O és que hi ha algun innocent que creu que són els primers 9.000 euros malgastats?, o que seran els últims?

Les 500 millors pel·lícules

Aquesta setmana la prestigiosa revista Empire ha publicat la relació de les 500 pel·lícules millors de tots els temps. A la seva pàgina (http://www.empireonline.com/500/) les hi trobareu, tot i que és molt més còmode veure-les, per exemple, a http://www.cinemarealm.com/best-of-cinema/empires-500-greatest-movies-of-all-time/ ja que ens les llisten totes 500 de cop.

No crec pas que hagi vist tantes pel·lícules en tota la meva vida, jo. Gran feina la dels cinèfils que han fet aquesta llista. Coses que criden l'atenció? Steven Spilberg, hi té 11 pel·lícules entre les 500. No em negareu que és un grandíssim director: La llista de Schindler, ET, Encontres a la tercera fase, Salvar al soldat Ryan, Park juràssic, Indiana Jones... Altres assidus a la llista són Francis Ford Coppola, o Quentin Tarantino...

500 pel·lícules dónen molt de sí. De totes maneres, m'ha agradat constatar que de les poques vegades que miro pel·lícules, valia la pena mirar-se-les. És evident que per tots aquells que som joves, el fet de ser una llista de tots els temps, n'hem deixat de veure moltes, però per altra banda, hem fet una bona selecció dels darrers... 10 anys?

També és cert que segons aquesta llista, a mesura que va passant el temps, dóna la sensació que el cinema està en crisi i que fa més anys les feien més bones.

En definitiva, opinió personal, i que d'alguna manera han creat escola i que no s'han deixat:
  • The Matrix: la primera; Matrix és una pel·lícula que generalment la gent que l'entén li agrada molt, i la gent que no l'entén no aguanta davant de la pantalla ni el primer quart d'hora. Deu ser per això que només surt la primera i en la posició 39.
  • The Lord of the Rings: la trilogia sencera. Molts dels que juguen o han jugat a rol, s'iniciarien amb aquest joc.
  • Forrest Gump: gran filosofia aquesta que tenia Gump, - Forrest Gump - quan arribava a un lloc corrent, i continuava corrent. Conclusió de la pel·lícula (d'entre d'altres), un cop aconsegueixis un repte, proposa-te'n un altre i persegueix-lo.
  • Schindler's List: grandiosa pel·lícula sobre el nazisme
  • The Sixth Sense: Los otros y El orfanato van intentar imitar una mica l'argument sense èxit; cap de les dues hi surt.

I moltes més, és clar, fins a les 500. Titanic, Grease, Amélie... des del meu punt de vista unes amb més encert que d'altres.

Després de tot plegat, però quina és la millor de tota la història? The Godfather de Francis Ford Coppola de l'any 1972; i n'hi té tres!!!!. Se m'ha girat feina; aquestes no les he vist.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Facebook

Fa temps que em resisteixo a parlar del Facebook. No per res en concret, però em semblava que no seria el que està sent ni que tindria l'èxit que està tenint. Quasi que la societat desenvolupada d'avui en dia està separada en dos grans grups: els que tenen un perfil a Facebook, i els que no; si no tens Facebook no ets ningú!!!!

No hi he perdut massa temps en veure com funciona, però sí que sembla ser una bona eina social. De fet, si no m'erro, ells mateixos ho anomenen gran xarxa social que et dóna "el poder de compartir i fer el teu món més obert i connectat".

El Facebook crec que va néixer per allò de trobar amics i amigues que un té dispersats pel món i que fa temps que no en saps res. I certament ha funcionat i funciona molt bé. Petit problema: perquè et trobin més fàcilment, o per cercar altres persones amb els teus mateixos interessos, aficions, estudis..., has de tenir un perfil el més verídic possible. Si home! (i dona!), vull dir que no pretenguis que ningú et trobi si en comptes de Miquel Lutrudis et poses com a nom Silabarqueta Est Omba. Llavors, això anima a posar tot el teu currículum i dades personals que quan més públiques siguin, més fàcil és trobar-te, però alhora més gent sap més de tu. Un exemple fàcil: imagineu que cerqueu persones que cerquen cites i, sorprenentment, trobeu a la vostra parella!!!! M'ho acabo d'inventar, però es podria donar el cas..., o per exemple, com que pots posar què estàs fent en cada minut, que el cap et faci un seguiment... Evidentment crec que tot és personalitzable. Un cop dins, també et pots crear grups, unir-t'hi, pujar fotos, vídeos, comentaris...

Un dels grups més graciosos que hi he trobat, és un que proposa que diguem que som d'Andorra. I és que malgrat el Facebook estigui també en català, no pots dir que ets de Catalunya; i com continuï amb tant d'èxit, crec que, o canvien que es pugui posar que ets de Catalunya, o la població d'Andorra creixerà alegrament a costa de la catalana.

Crec que el Facebook està bé per totes aquelles persones que els separa una gran distància física o temporal i que gràcies a això els permet seguir en contacte (més enllà de les possibilitats que ofereix el correu electrònic). Que serveix per retrobar antics amics, companys de feina i/o de classe, però tal i com ho ha interpretat molta gent... doncs francament, amb els més propers prefereixo la calidesa del dia a dia.

Tot plegat crec que al Facebook li poden acabar passant un parell de coses. 1) que passi d'un estat de moda a la de la ignorància més absoluta; no sé si algú recorda aquella gran xarxa social que s'anomena Second Life on podies crear-te una segona vida a través d'un personatge i també intercanviar experiències amb la resta de la xarxa mundial.És clar que en aquell cas hi havia la incomoditat de baixar-se una programari per instal·lar-te'l i en el cas de Facebook, via web, no. O 2), que encara tingui més èxit del que té i ho acabi comprant Google com ja va fer amb Youtube o aquest mateix gegant li creï la competència.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

La dictadura de la incompetència

No és habitual que recomani llibres, però en aquest s'ho val. No vull dir que no hi hagi molts més llibres – grans llibres – que siguin dignes de ser recomanats, perquè hi són i no acabaria mai de citar-los, però en aquest cas, insisteixo, l'ocasió s'ho val.

És la darrera publicació de Xavier Roig que porta per títol, “La dictadura de la incompetència”; amb el títol ja dóna pistes de què s'hi pot llegir en les seves pàgines.

Aquest llibre defensa la iniciativa privada i per tant la llibertat. És un retrat clar i actual dels vicis d'Europa, sobretot del sud d'Europa. Ens fa veure les trampes de l'antiglobalització, deixa en evidència la falsa solidaritat i denuncia les relacions promíscues entre cert poder econòmic, el progressisme mal entès i el poder polític.

Amb extraordinària lucidesa Xavier Roig (que fa anys ja va pronosticar que Barcelona esdevindria "un Lloret amb ínfules culturals") pretén posar-nos en guàrdia contra un Estat ineficaç. Un Estat que cada cop cobreix més espai amb la seva densa teranyina (és significatiu que el 68% dels parlamentaris de Catalunya provingui del sector públic), una escola que modela el pensament i un discurs dominant que denigra per sistema tot allò que sigui privat i exalça tot allò que sigui públic.

Després d'haver-lo llegit m'ha quedat la sensació que en Xavier s'ha desfogat escrivint-lo i no ha deixat massa coses al tinter. El que diu és una crítica – per mi en el fons constructiva – de perquè estem tan malament com on estem. És un llibre per fer tocar de peus a terra a tots aquells que creuen que vivim a Europa i que som un país capdavanter. Però alerta, llegiu-vos-el en calma per anar-ho paint.

Ja poques setmanes després de la seva publicació, no està exempt de crítiques. Sobretot d'aquells que tenen la paella pel mànec, precisament perquè els deixa en evidència. I ja ho sabeu, “les veritats ofenen”. I a quanta gent pot ofendre i ofèn la lectura d'aquest anàlisi de la nostra societat vers la resta del món; millor dit, vers la resta del món que, a diferència de nosaltres i dels salmons, no van a contracorrent.

Les crítiques bàsicament se centren en el fet que es diuen coses que políticament no serien correctes i més d'un i d'una si veu totalment reflectit. Un exemple l'és que es digui que el 68 % dels parlamentaris de Catalunya provenen del sector públic, amb la qual cosa desconeixen què és la competència i saben molt bé què és la comoditat. I llavors així va el país. Aleshores jo em faig les algunes preguntes:

  • En una societat on es premia la no competència, on ens pot portarà? Segurament en una societat incompetent? És molt fàcil guanyar quan jugues sol, però no tant quan jugues contra gent que està preparada i s'ha tret la son de les orelles...
  • En una societat on es premia la comoditat, on ens portarà? Que la gent deixi de fer coses perquè ja les hi farà un altre? I si aquest altre es cansa de fer-les per nosaltres? Llavors ningú les sabrà fer?
  • Què es pot esperar d'una societat on més que espavilar-nos, volem que ens treguin sempre les castanyes del foc? Potser a no valer-nos per nosaltres mateixos?

Una cosa està clara, aquesta manera de fer les coses per part de l'estat crea dependència i falta de llibertats, i amb això sí que estarem d'acord que no es bo per a ningú.

Per altra banda, tampoc ha agradat que es diguin les coses tal i com són, però: quina és la millor manera de resoldre un problema? Segons els experts és reconèixer-lo. Sense reconèixer el problema, sense afrontar-lo, fins i tot negant-lo i obviar-lo, amagant-lo, la nostra societat està condemnada al fracàs més absolut dins del món; però sempre hi ha qui prefereix que li facin tot, sense esforç ni treball i acabar sent un perfecte ximplet; el sud d'Europa n'està ple, i per això ens van les coses com ens van. I si no intentem arreglar-ho pitjor que aniran.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

La crisi

No us penseu que visc en un altre planeta lluny de la terra (psicològicament possiblement hi faig estades, però torno) i no m'he adonat que estem immersos en una crisi econòmica. Però és complicat dir-hi quelcom quan un no hi entén massa.

Es veu que les entitats bancàries espanyoles (fiscalment parlant) no estan tan malament com la resta, però sentit en ZP dient-ho... no em convenç massa. Es veu que gràcies a la política conservadora i carca que sempre ha caracteritzat Espanya, quan la cosa anava “vent en popa”, cada vegada que es concedia un crèdit o quelcom semblant, el govern espanyol els feia treure o guardar un % o quelcom semblant per casos com els que ara mateix estem patint. Aleshores, a les entitats, els va semblar una bogeria que els fessin fer allò, però ara, ai las! hi estant immensament agraïts.

Malgrat tot, la cosa està malament. Últimament he començat a llegir coses que em recorden al Corralito argentí; cosa gens recomanable que surti als mitjans precisament per l'efecte alarmista que això poc provocar. Però ja sabeu la dita: “quan el riu sona, és que aigua porta”. I sense ser un expert financer ni en economia, si ara comencen a parlar de temes com els fons de Garantia de Dipòsits i ho fan perquè volen tranquil•litzar a la gent, m'imagino que deu ser perquè algun perill deuen córrer.

Llavors, la lògica m'invita a pensar que podria haver-hi gent que anés en massa als seus bancs i caixes a treure els diners que bonament han estat estalviant per salvar-los. Malgrat el govern espanyol dugui a terme mesures, jo particularment no me'ls crec perquè amb totes les mentides que han dit ja se'ls hi ha acabat el crèdit. Només imagineu què passaria si durant un parell de dies la gent anés als bancs i caixes... és un creixement exponencial que, o bé acabaria d'ensorrar l'economia perquè encara disposarien de menys liquiditat, o bé per llei farien el que van fer a Argentina. Tanmateix si la gent posa els diners sota la rajola, el més senzill és que hi hagi molt més robatoris... un bon atzucac tot plegat!

Però no us penseu que tot sigui dolent. Per aquesta mateixa regla de tres, si la gent treu els diners de les entitats bancaries, també conviu el pensament de “per perdre-ho, m'ho gasto”, cosa que incentivaria novament l'economia.

Però ja us dic que el que pot passar ara no en tinc ni la més menor idea per completa ignorància amb termes econòmics i financers. El futur no ens augura massa èxits econòmics si la cosa no canvia. Però ens en sortirem.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Comença la fresca

Ja tenim el fred aquí; o quasi. Sempre hi ha el típic debat de si la gent prefereix l'estiu o l'hivern, si el fred o la calor.

Jo ho tinc molt clar. I és que fa dies quan em vaig llevar, vaig apujar la persiana i no vaig tenir la visibilitat de cada dia (fins i tot després de rentar-me la cara) vaig veure que l'hivern ja havia arribat. No em refereixo a l'hivern astronòmic que encara li falten setmanes, però si aquella boira tant bonica per alguns i odiosa per tants d'altres de la plana de Vic.

De se fa uns anys ençà, tinc la convicció que és el Mercat de Música Viva de Vic el punt d'inflacció entre el “s'està bé” i el “comença a fer fresca”. I és que ja tradicionalment si mal no recordo, pel MMVV ja pot fer mal temps i ploure com aquest any, o ja es posa aquella fredor i baixes temperatures a la plana a partir que se'n va el sol i ja no se'n va fins passats uns mesos.

A partir d'ara ja anirà “increscendo”; més boira, més temperatures baixes. El cap de setmana passat el termòmetre ja va arribar als 5 graus. Ja és hora de posar la vànova amb la flassada al llit. Ja és hora de posar-se un parell de capes i un jersei, i segons com, d'aquí a quatre dies, uns bufanda i tot.

I és el que més m'agrada del fred i l'hivern. El poder-se abrigar, poder combatre'l. Sempre he dit que amb la calor no pots, en canvi amb el fred sí. Quan hi ha aquella boira i et poses la samarreta tèrmica, i un jersei de llana, pantalons de pana, bufanda, una bona jaqueta... fins i tot gorro... no us sembla meravellós?

I a casa? Que els que en tinguin poden encendre la llar de foc i contemplar com crema la fusta, amb aquella vivor del foc... i llavors, mentre a fora fa un fred de mil dimonis, poder-se posar dins del llit, sota la flassada i vànova... aïllant-se de tota la resta, ben arrupit... i millor encara si és amb companyia...

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Castellers

No puc afirmar que m'emocionin masses coses d'aquest món o que tanmateix n'hi hagi masses per fer-ho, però el món casteller, del qual em considero un complet ignorant, m'apassiona i m'emociona com poques coses.

És un moment màgic, sublim, quasi quimèric, quan un enxaneta coronat un castell; i quan més complicat, major és l'emoció. No sé si és quan hi ha els quarts col·locats que és aleshores quan el cap de colla decideix si l'estructura és prou sòlida i val la pena seguir pujant, o més val tornar a començar de zero. Si el cap de colla decideix que l'estructura és sòlida i entren els propers castellers (el proper pis per entendre'ns) és quan comencen a sonar les gralles.

No crec pas que us pugui transmetre el que em transmeten, però bé.... Com us deia, en sentir les gralles i veure com els castellers van pujant... la tensió puja, i en veure l'infant dalt de tot, i en aixecar el braç, que popularment és quan la gent veu que el castell està carregat, la cosa ja es desborda a la plaça.

Els castells em transmeten... no sabria com explicar-ho. Si teniu l'ocasió d'assistir en una jornada o veure-la per la televisió no us la perdeu. Veient la cara dels castellers, per a mi és la personificació de l'esforç, la solidaritat, la unió, la simbiosi, l'esportivitat, la barreja de cultures, races i fins i tot ideologies. Quan uns castellers es disposen a carregar un castell, no hi ha fronteres ni idees, ni colors que valguin. Tots ho fan tot per la coronació de l'enxaneta, per posar la cirereta al pastís.

I el més gran de tot plegat, és que en el món al qual vivim, sabent que avui dia és difícil gaudir d'aquest espectacle humà tant ben combinat, els castellers ens ho ofereix. I . Vaja, que entenc el que han fet a Xile, on utilitzen els castells a l'escola i en altres àmbits com a arma d'integració social i per inculcar valors humans.

Doncs avui s'ha celebrat la gran cita bianual del calendari casteller, el concurs de Tarragona; i ja en van 22 edicions. Avui, per quarta vegada consecutiva, han guanyat els Castellers de Vilafranca. Moltes felicitats.

Efecte papallona

Desconec si tots o algú o ningú sap del que estic parlant. Podem començar per l'explicació tècnica i acabar-ho amb un exemple pràctic.

L'efecte papallona és un concepte que fa referència la noció de sensibilitat a les condicions inicials dins del marc de la teoria del caos. El seu nom prové d'un antic proverbi xinès: “l'aletejar de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món”.

La idea és que, donades unes condicions inicials d'un determinat sistema natural, la més mínima variació en elles pot provocar que el sistema evolucioni en formes totalment diferents. Succeint així que, una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d'amplificació, podrà generar un efecte considerablement gros (font: wikipedia).

Com diria en Miquel Calçada al doctor Soler en aquell fantàstic programa de la dècada dels 90 anomenat Persones Humanes: “anem al cas pràctic”. Un exemple claríssim sobre l'efecte papallona és deixar anar una pilota just sobre l'aresta de la teulada d'una casa diverses vegades; petites desviacions en la posició inicial poden fer que la pilota caigui per una banda de la teulada o per l'altra, conduint a trajectòries de caiguda i posicions de repòs final completament diferent. Canvis minúsculs que condueixen a resultats totalment divergents.

És el que aquí es coneix popularment com l'efecte Capità Enciam i el seu “els petits canvia són poderosos”. Bromes a part, us invito a aturar-vos a pensar què us ha fet arribar on sou o un estat al qual pugueu estar. Perquè de la mateixa manera que un ridícul mil•límetre pot fer caure una pilota cap a una banda o altra d'una teulada, un mins somriure pot acabar amb un casori, i un no somriure pot acabar amb les esperances.

Ja ho diuen que en la vida, són els detalls el que importa, perquè són aquests els que ens porten cap a una banda o altra. Però de la mateixa manera que una cosa simbòlica ens pot dur o portar a la felicitat, també penseu que sempre hi ha “la gota que fa vessar el got”. I és una ridícula gota... “què m'ha de fer passar una simple gota?”, pot pensar algú... doncs fer vessar el got; quasi res.

Ja ho sabeu, doncs, “els petits canvis són poderosos”; teoria de la papallona. Mimeu i tingueu cura dels detalls, i sort.

Independència judicial.

Sempre se'ns ha dit que Espanya era Europa, i que era un país desenvolupat, més o menys modern... totes aquestes coses que diuen els espanyols, vaja; els espanyols de sentiment que no volen admetre la realitat que és i viuen en el seu particular núvol de felicitat lluny del món (en aquest cas amb Europa en tindríem prou) que els envolta.

Què entenem o podem entendre per independència judicial? El que entenc jo per independència judicial és la independència que tenen els magistrats d'un tribunal per interpretar la llei. Però que existeixi el terme independència judicial, ja aixeca sospites que la justícia no és justa per tots iguals com altres vegades he escrit per aquí.

L'encarregat de fer un informe d'aquestes característiques el podeu trobar en un portal de l'Institut Fraser de Canadà si no m'erro. L'enllaç per si hi voleu donar una ullada és aquest: http://www.freetheworld.com/. Avís a navegants: no us poseu nerviosos i estigueu preparats per grans sorpreses. En el document es pot apreciar l'estat dels països del món tenint en compte diferents índexs.

En el document que podeu trobar aquí (http://www.freetheworld.com/release.html) anomenat Dataset 2008, entre altres coses hi trobareu l'estat de l'economia espanyola i la independència judicial que us comentava. Els últims valors són els del 2006 de manera que l'economia entenc que a data d'avui encara seria pitjor, però l'estat de la justícia deu ser si fa no fa. Només cal veure el tracte que es fa amb els diferents estatuts autonòmics.

Explicat tot això, us invito a que descarregueu aquest fitxer en format .xls i us dirigiu a la pestanya del 2006 concretament a la columna P: Area 2-A que és la referent a la independència judicial. Un cop fet això, ordeneu la columna descendentment. Donem-hi una ullada, doncs.

Sense tenir en compte els països els quals no tenen valor, ens trobem que Espanya, la “grande y libre” que promulguen alguns, es troba, amb un valor de 4,59 sobre 10, poc més enllà que seixantena posició. Per sobre d'Espanya hi trobem els països d'Europa com Alemanya (9,21), Dinamarca (9,07), Finlàndia (9,04), Holanda (9,01)... i evidentment molts d'altres de la resta del món.

Però busquem més coses, anem a veure, per una banda, països que estan millor i per l'altra, països que estant si fa no fa com Espanya (amb els que es pugui fer la comparació) per fer-nos la idea d'on si mai tenim la desgràcia de ser detinguts, on podem rebre un tracte més just.

Trobaríem: Sud Àfrica (7,42), Malta (7,18), Estònia (7,11), Botswana (7,08), Xipre (6,95), Namíbia (6,90), Emirats Àrabs, Jordània, Egipte, Oman, Malawi, Turquia, Xile, Jamaica, Sri Lanka, Itàlia (no té massa més que Espanya) i Marroc entre molts d'altres. Per altra banda, més o menys com la “grande y libre” Espanya trobem Mali (4,55), Algèria (4,42), Pakistan (4,18), Síria (4,16), Mauritània (4,07), Xina (4,05), i anar fent empitjorant.

Veient això, qui pot confiar en la justícia, que rebrà un tacte just i creure que Espanya realment és un país desenvolupat i europeu?

El fred.

Ja tenim el fred aquí; o quasi. Sempre hi ha el típic debat de si la gent prefereix l'estiu o l'hivern, si el fred o la calor.

Jo ho tinc molt clar. I és que fa dies quan em vaig llevar, vaig apujar la persiana i no vaig tenir la visibilitat de cada dia (fins i tot després de rentar-me la cara) vaig veure que l'hivern ja havia arribat. No em refereixo a l'hivern astronòmic que encara li falten setmanes, però si aquella boira tant bonica per alguns i odiosa per tants d'altres de la plana de Vic.

De se fa uns anys ençà, tinc la convicció que és el Mercat de Música Viva de Vic el punt d'inflacció entre el “s'està bé” i el “comença a fer fresca”. I és que ja tradicionalment si mal no recordo, pel MMVV ja pot fer mal temps i ploure com aquest any, o ja es posa aquella fredor i baixes temperatures a la plana a partir que se'n va el sol i ja no se'n va fins passats uns mesos.

A partir d'ara ja anirà “increscendo”; més boira, més temperatures baixes. El cap de setmana passat el termòmetre ja va arribar als 5 graus. Ja és hora de posar la vànova amb la flassada al llit. Ja és hora de posar-se un parell de capes i un jersei, i segons com, d'aquí a quatre dies, uns bufanda i tot.

I és el que més m'agrada del fred i l'hivern. El poder-se abrigar, poder combatre'l. Sempre he dit que amb la calor no pots, en canvi amb el fred sí. Quan hi ha aquella boira i et poses la samarreta tèrmica, i un jersei de llana, pantalons de pana, bufanda, una bona jaqueta... fins i tot gorro... no us sembla meravellós?

I a casa? Que els que en tinguin poden encendre la llar de foc i contemplar com crema la fusta, amb aquella vivor del foc... i llavors, mentre a fora fa un fred de mil dimonis, poder-se posar dins del llit, sota la flassada i vànova... aïllant-se de tota la resta, ben arrupit... i millor encara si és amb companyia...

dijous, 25 de setembre de 2008

Ignorants

Crec que va ser Sócrates qui va dir: “només sé que no sé res”. I mira que hi ha cites certes i irrefutables, però aquesta és de les que més.

Un dels programes que ha tornat aquesta temporada a CatRadio, precisament és La nit dels ignorants, d'una a tres de la matinada amb la Mireia Mallol (fins aquí la falca publicitària).

El programa va de preguntes i respostes i, per tots aquells que us penseu tan savis, us convido a que l'escolteu algun dia. Si sou capaços de contestar correctament... un 25 % del que la gent pregunta, sabeu bastant, certament; però normalment no passa.

Us en trasllado algunes per si hi voleu fer arribar la resposta:


  • Per què els taxis de Barcelona són grocs i negres?
  • Quina diferència hi ha entre la cervesa Budweiser txeca i l'americana?
  • Quin formatge porta més calci, el parmesà o el gruyère?
  • Per què els homes es queden calbs i les dones no?
  • Quants vehicles de motor hi ha al planeta?
  • Quina és la diferència entre esplai, cau, escoltes, i centre excursionistes?
  • Qui va ser qui va iniciar que els cotxes anessin per la dreta?
  • Per què la carn de pollastre és més blanca que les dels altres animals?
  • Per què en castellà es diu "adiestrar" (de la dreta) i en català "ensinistrar" (d'esquerra, sinistra)? 

I tenir clara i reconèixer aquesta cita és el que fa que cada dia ho siguem menys: Reconèixer una cosa és el primer pas per posar-hi remei. Sócrates utilitzava sovint aquesta famosa frase quan conversava amb gent fingint saber menys que ells, per fer notar els seus errors. No sé si m'expresso amb claredat. Ell, que feia veure que no hi entenia un rave, feia que els que en sabien s'adonessin que el que deien o afirmaven, sovint contenia erros. Conclusió, devia pensar: “només sé que no sé res”. Això ho tenia clar.

I el programa que us dic us farà adonar que ningú sap res; bé, que coneixem molt menys del que ens pensem. I alhora, programes com aquests fa que cada dia ho siguem menys i mica en mica anem adquirint coneixements.

No si qui va dir un dia, que “burro no és el que no sap, sinó el que no pregunta”.  També molt certa.
Concloent, si voleu un consell, partiu de la premissa de Sócrates i pregunteu, escolteu i apreneu. Però tingueu molt clara una cosa. Qui tot ho sap, res pot aprendre; qui no sap res, té molt per aprendre.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Reflexionem sobre ...

No sabria ben bé quin mot utilitzar per parlar sobre què hauríem de reflexionar en aquesta cas. Si dic bascs, què són els bascs? No em refereixo pas a tot el que es pugui entendre com a bascs... si dic abertzales... potser tampoc, euskaldunes? Potser sí; o no.

En definitiva, i amb ànim de reflexionar i no pas recolzar ni justificar, el que us vull dir és que no acabo massa d'entendre res del que està passant. Sí que particularment n'estic fart i em sento impotent, però no entenc massa res del que està passant. Analitzem una mica el tema d'ETA i tot el que l'engloba des d'un punt de vista reflexiu i no justificatiu i/o de recolzament.

Des de fa una anys, ens diuen que estem en una democràcia. Segons l'Enciclopèdia Catalana, la democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern i en l'elecció dels governants. Fins aquí no hi ha problema. En teoria el conjunt dels ciutadans d'un país, ens acollim a aquesta doctrina i tenim el dret de fer-ne ús.

Pregunta/reflexió? Què passa quan els ciutadans veuen que aquest camí no porta enlloc (per incompetència), o cosa molt pitjor, es nega el dret de centenars de milers de ciutadans a usar-lo? A veure, hi ha uns presumptes terroristes que estan fora de la llei i poden ser delictius, però, i la resta que voten una determinada força política? Un cop els hi treuen aquest dret, què els queda?, qui els representa?, qui els acull?, quina manera tenen de fer-se notar i sentir en la societat?

Sovint penso que és per això que ERC encara existeix. Perquè el dia que aposti clarament per la independència, l'il•legalitzaran! I llavors què passaria? Aquí res, és evident. Ironies a part, sovint penso que és el que passa al País Basc. Gent que com que amb les regles del joc que ens imposen ells no s'hi val, doncs tiren pel dret i es creen les seves pròpies regles. I això és d'estranyar? A mi no m'estranya gens.

Actes com la llei de partits, il•legalitzacions de sindicats, organitzacions i d'altres, lluny d'aconseguir la pau, encara la fa més inaccessible. Perquè la gent no sap què fer i no la deixen participar en res perquè els hi neguen uns drets fonamentals, i lluny de quedar-se a casa, si més no es desfoga. Si no es deixa preguntar què vol el poble (referèndums), què ha de fer la gent que vol contestar-lo?, quedar-se a casa?, caram quina democràcia!!!!

Per altra banda, si realment es vol acabar amb ETA, per què no s'hi ha acabat ja? Si jo anés al “tengo una pregunta para usted”, preguntaria: “quants vots perdrien els dos partits majoritaris si ETA desaparegués?” - no sé qui haurien de tenir d'invitat per tal que li pogués dirigir la pregunta.

I és que també em costa molt d'entendre que durant x temps no s'hagi detingut a ningú, i ara, d'un temps ençà, caiguin com les fulles d'arbre a la tardor. Com també em costa molt d'entendre la política de detenció que exerceixen. Detenim a tothom que formi part d'un col•lectiu, i, si llavors no té res, ja el deixarem... Així qualsevol! I d'aquesta gent no se'n parla i encara fa que es crispi més el tema. Imagineu que heu de trobar el que ha trencat un vidre entre un grup de 50 persones. Les culpem a totes, i tard o d'hora ja trobarem qui ha sigut. I ens volen fer creure que “tothom és innocent fins que no es demostri el contrari”; en aquests casos és totalment al revés. Tothom és culpable fins que no es demostri el contrari. I malgrat no surti als mitjans de comunicació, se'n deixen anar molts de lliures que no tenen res a veure en tot això però ja se'ls ha tractat com a assassins i delinqüents.

Veurem com evoluciona tot aquest tema, però a mi em sembla, que quan més es prohibeixi, es neguin drets i llibertat, la cosa anirà a pitjor; i tal com veig el present, no auguro un bon futur. Que prengui exemple dels que tenen mig resolt aquests conflictes, i veuran que el camí no és aquest.