dijous, 27 de març de 2008

Beijing 2008

Sembla ser que al Sarkozy, després que no exclogués la possibilitat d’un boicot a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Pequín, ja li han sortit adeptes. I és que els líders de tres països de la UE ja han dit que no hi seran presents. Aquests són el primer ministres de Polònia (no pas la de tv3, la seva), i dels presidents de Txèquia i Estònia (la que va veure a brillar la Rosa d’Espanya, si mal no recordo).

Un altre que s’hi ha posat pel mig ha estat el president dels EUA, que ha opinat que el Dalai Lama hauria de parlar amb Xina. I ja és cert que parlant la gent s’entén, però també se sap, que no tota la gent vol parlar... prou que ho sabem els que vivim a la frontera amb Àfrica amb els últims esdeveniments ocorreguts...

Què farà la resta? Pas que ho sé! Però sí que sembla que si molts si van afegint, la cosa anirà prenent una gran dimensió i molts s’hi adheriran per pur compromís o per no ser l’aneguet lleig. Obro parèntesis, i reflexiono: què passarà quan la immensa majoria d’estats de la UE hagin reconegut kòsovo? Espanya l’haurà de reconèixer, no?...Tanco parèntesis.

M’estranya que el poble català en massa encara no s’hagi mobilitzat a favor del poble tibetà. I m’estranya perquè sempre hem estat un poble solidari amb els demés pobles que sofreixen, que maltracten, que els hi fan genocidis culturals, que els priven de la llibertat... i un llarg etcètera

De totes maneres, a banda de mostrar la nostra solidaritat amb el poble tibetà, sí que hauríem de mirar de poder fer algun tipus de biocot. Penso “no comprarem productes fets a la Xina, ni a la normal ni a la popular!” És broma, ens seria molt difícil no comprar-los productes, i més encara quan els treballadors són els que menys culpa en tenen i estaríem afavorint l’atur.

Alguna cosa s’hauria de poder fer, encara que fos simbòlica... jo de ben segur que tampoc assistiré a la cerimònia inaugural, i molt probablement que tampoc la veuré per TVE o la Sexta.

dimarts, 25 de març de 2008

Xifres de setmana santa

Passada la setmana santa, és hora de fer balanç. Balanç de moltes coses, però els motius pels quals perdo una estona escrivint això, és el balanç de xifres de morts en accidents.

Cal remarcar que una sola mort ja en són masses, però sí que és cert que en aquest país entenc que estem mal informats. És a dir, la premissa és que hi ha hagut un mort més (13) que la campanya anterior (12). Cert? aritmèticament és clar! però realment no ho sé... qui ho pot afirmar quan es parla en clau de xifres absolutes?

A veure, anem a fer una operació fàcil. Surten 24 persones de casa seva per anar a gaudir de les vacances de setmana santa i 12 desgraciadament no tornen a casa (50 %). Per contra, el següent any, en surten 100 i 13 no tornen a casa malauradament (13 %). Hi ha hagut més morts? sí, és evident, aritmèticament no hi ha dubtes... Ha estat pitjor que l'any anterior?, és a dir, no n'aprenem i la sinistralitat puja cada any? és el que no puc afirmar però em penso que no.

Perquè entenc que per veure els resultats de les campanyes, s'hauria de parlar amb % i no pas amb xifres absolutes. Què passaria si sortissin només 8 persones de casa i les 8 no hi tornessin? Hauria baixat la sinistralitat havent mort un 100 % de la gent que ha sortit?

Crec que els punt negres de les carreteres les calculen en base a la gent que hi passa i els accidents que hi ha, és a dir, en %. Una via on hi passen 4 cotxes i 3 tenen accidents, és més punt negre que aquell on hi passen milions de cotxes i hi ha algun centenar d'accidents. Si no és així, que algú em corregeixi. Podria tenir-ho mal entès.

Els banys de xifres sempre es donen així; quan convé ens les dones amb xifres absolutes, i quan convé amb %...

El que queda molt clar i el meu desig és que el la xifra fos 0; 0 morts i 0 %. Vigileu a la carretera

dilluns, 24 de març de 2008

Guerra de navegadors

Temps era temps, quan tots navegàvem amb l'Internet Explorer... Però per sort, ara hi ha molta més diversificació. Internet Explorer, FireFox (fill d'aquell popular Netscape Navigator si mal no recordo) són els més comuns, però no hem de deixar de banda, entre d'altres, un tal Opera, i el Safari, que és el dels usuaris Mac i des de fa poc ja es pot trobar per Windows.

Doncs després de mesos d'espera, la versió 3 del navegador Firefox ja està al caure. La versió beta (que significa no definitiva) del Firefox 3 ja us la podeu descarregar des d'aquí. Tingueu en compte, com deia, que és una versió Beta, de manera que d'aquí un temps (diuen que possiblement pel juny) sortirà la definitiva ja que aquesta encara pot donar alguns problemes.

Particularment prefereixo el Firefox per moltes coses. Més ràpid, més segur, per diverses plataformes (Linux, Mac i Windows), en català, i infinitament personalitzable amb l'ampli repertori de les seves extensions. Des d'un corrector català per quan hem d'escriure text a una web, fins a saber el trànsit que fa a Instanbul; passant per saber el temps, aplicatiu ftp, showcase, minimitació de la pantalla al costat del rellotge (minimizetotray)... en fi un munt.

De totes maneres, veient que l'Internet Eplorer perdia terreny vers el Firefox (no recordo quants anys van passar de la versió del seu navegador número 6 a la 7 de no fa massa), ara també ja us podeu descarregar gratuïtament i només en anglès la seva nova versió 8 (també en Beta).

Vistes les dues versions,  però, em continuo quedant amb el Firefox. Sembla com si moltes de les coses del Firefox 2, ara ho puguem trobar a l'IE 8; que curiós, oi? Una de les coses noves que ens aportarà l'IE és l'Automatic Crash Recovery, que restitueix la sessió en cas de fallada i que el Firefox ja ho va incloure en la seva versió 2.

Algun dia haurem de dedicar una estona a veure alternatives als productes de Microsoft que molt sovint són millors.

dissabte, 22 de març de 2008

GaúúúúúúúúúúúúúúúúúúúúúúúúúchNo

Renoi com està el tema! Ja sé que no està bé fer llenya de l'arbre caigut, però molts ja saben que fa mesos que pensava i defensava, i ho continuo fent, que el Barça aquest any no guanyarà res. Des d'un punt de vista econòmic, ens aniria molt bé arribar al final de totes les competicions i perdre-les totes (pel qüestió de primes i demés); encara que ja no hi som pas a temps.

I es veu que fins fa quatre dies, sempre encapçalat pels mitjans de comunicació perquè han de vendre igual, es criticava el Messi i ara es veu que sense ell el Barça no rutlla. Com quedem? Per què falla el Barça?
Però si alguna cosa ha fallat més que la resta de coses aquest any, ha estat el Ronaldinho. Perquè no tinc xifres, però m'agradaria veure la rendibilitat del Gaúcho aquest any. Jo cobro per dies treballats, i no per intenció de treballar o recuperar-me per anar-hi... I el més trist de tot és que cada dia que passa va cobrant... i el més trist de tot ( igual que l'anterior), és que el Barça l'està posant (intentant posar) en forma per poder-lo vendre en bones condicions...

Des del meu punt de vista ja l'haurien d'haver venut l'any passat el brasiler.
Deixeu-me dir que em sembla un dels millors jugadors que han passat pel Barça i que li estaré tota la vida agraït pel que ha fet pel que sento el meu club, al que va treure de la misèria i el va tornar a posar a l'elit del futbol mundial. Però tot el bo s'acaba. Recordem Romário, Ronaldo, Rivaldo... què pensàvem, que la darrera 'R' seria diferent?

Per molts, al qual m'hi incloc, el Barça és un sentiment, però no deixa, ni ha de deixar de ser mai, una empresa (gran), i com a tal és necessària una bona gestió econòmica per poder facturar i guanyar diners. I ja sé que això ho fan molt bé, però en aquest cas i perdran calers. Perquè fet i fet, el Ronaldinho, agradi o no, acabarà marxant del Barça, per tant intentem treure'n el màxim profit, no?
No tinc cap dubte que si el Gaúcho fitxa per qualsevol altre equip, pot tornar a ser el que era; però al Barça, tristament, no ho crec pas. Tant de bo m'hagi de menjar aquestes paraules, però no ho crec. Perquè si va a un altre equip seran noves il·lusions, nous reptes, noves emocions, nous companys... tot serà nou. Aquí ja no hi ha res de tot això. I se li nota que ha acabat el cicle.

Deixeu-me dir també, que no tot és culpa seva, però de totes maneres, gràcies per tot Ronaldinho, però igual que tu, cal que molts deixeu el Barça perquè entri gent nova.

Finalment 4 gotes

I finalment han caigut 4 gotes. Bé, 4 gotes, alguna volva de neu a cotes, i alguna calamarsada. La qüestió és que plogui i tinguem aigua.

Diuen els entesos que l’aigua serà un del principals motius de guerra del segle XXI; i no penso pas que vagin massa errats. Però tampoc creia que ens la faríem entre nosaltres.

Pagesos de Girona ja s’han mobilitzat aquest passat divendres com a protesta per la gestió de l’aigua que està fent el govern (i no és passa l’única mala gestió que fan). Quan anava a l’escola, algú va citar: “L’energia no es crea ni es destrueix, es transforma”, o era quelcom semblant a això. El que em recorda que l’aigua tampoc es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. De sòlid a líquid i de líquid a gas... I en algun lloc deu ser tota aquesta aigua... “només” es tracte de saber on és i portar-la.

Si fa un munt d’anys, lo riu va ser nostre (i sembla ser que ho serà mentre no governi el PP), ara sembla que el riu és nostre, i només nostre, però entre nosaltres mateixos. Els de Girona no volen portar aigua als de Barcelona. I part de raó tindran suposo, si els de Barcelona en fan un ús inadequat. De totes maneres, l’aigua és un bé escàs i és de tots, i, prous divisions hi ha entre tots perquè ara també ens dividim i barallem per això. No som un poble? No fa la força la unió? Què pensaran arreu de nosaltres?

Tanmateix els polítics ens volen fer creure que sembla que els usuaris domèstics hi tenim molt a veure si en fem un ús indegut... però també hem vist que fa anys que es perdien litres diaris a Badalona i per molts altres llocs, com van obrint spas i camps de golf, i un llarg etcètera. Algú em vol fer creure que el pantà de Sau està com està perquè quan algú es renta les dents no tanca l’aixeta? Siguem realistes, els usuaris domèstics quin tant per cent representem del consum d’aigua? No s’hauria de fer campanyes, i no vol dir que els usuaris haguem de  malgastar aigua ni molt menys, també a indústries, organitzacions i demés?

Sí que és cert que cadascú pot aportar el seu granet de sorra (i ho hem de fer), però tant cert és que n’hi ha d’altres que podent aportar una palada de cop no hi fan res.

dijous, 20 de març de 2008

Viure i morir

Aquests dies hem vist el desenllaç d’aquesta dona francesa la qual l’estava martiritzant un tumor incurable.

Aquest ha estat, després del famós cas del Ramon Sampedro, un nou capítol sobre l’eutanàsia, del dret a morir dignament. En aquella ocasió al Ramon el van ajudar a morir dignament després de passar-se un munt d’anys sense poder-se moure; en aquest, sembla ser que la Chantal s’ha suïcidat sola.

El cas de la Chantal és certament diferent que el del Ramon, però en els fons tracte la mateixa qüestió. El dret a viure i a morir. Em penso que fins no fa gaire era delicte suïcidar-se... valgui la paradoxa, oi? Tal i com està la sanitat, però, tots plegats (bàsicament els polítics) haurien d’aixecar el cap i avançar en el mateix sentit que avancen els països europeus. Aquesta pobra dona, ara nova icona, fora bo conèixer com va començar tot, perquè el tema dels tumors (no vol dir que aquest concretament sigui el cas), com tots sabem, la precocitat amb la qual es detecten sol ser clau.

Però què passa en aquest país? Si vols ser ben atès, paga dues sanitats, la pública i la privada. Disculpeu que hagi emprat ben atès, volia dir, atès amb certa urgència, perquè l’atenció, en principi, pot ser igual de bona. I sort que ara han reduït les llistes d’espera... però entre tots, quants casos coneixem que després de queixar-se d’x símptomes i sentir l’opinió que pot ser això o que pot ser allò, al cap d’haver aconseguit anar a l’especialista, aquest demanat una prova y, i tornar a demanar hora al mateix per saber-ne els resultats... allò que no era res, ara és incurable?

Ara m’allargaria més del que toca, però una cosa és ben certa. Tots els metges viuen a costa nostra, igual que les farmàcies, els quioscos... i és evident que ho han de fer. L’única cosa que demanen, demano, són dues coses: si la sanitat pública no ens pot atendre amb el temps adequat, d’acord, doncs anem a la privada, però descomptem-ho de la seguretat social ja que aquesta s’estalvia el servei pel qual paguem. No estic dient que ens treguin la seguretat social, estic dient que si cal que paguem més perquè ens donin un servei, ho podem fer, però que la seguretat social assumeixi la seva part de responsabilitat. Per altra banda, i tenint en compte que si el que sigui no s’ha pogut detectar amb precocitat pel temps que ha passat amb tot plegat, ens haurien de deixar morir dignament, sense sofrir, i no pas corrent el risc del suïcidi, sense assistència, amb la deguda ignorància...

En fi, per una banda no deixen morir dignament, per altra tampoc et donen les armes per, en la majoria dels casos, no haver de demanar-ho. I no és una qüestió dels pobres metges, que els fan fer més hores que un rellotge, sinó de la sanitat pública d’aquest país

dimecres, 19 de març de 2008

Plantem el futur

El trenta de març CatRadio convida a plantar 35.000 arbres a 35 llocs diferents de Catalunya. Plantem el futur. 

Aquest any Catalunya Ràdio compleix els seus primers 25 anys. Ho volen celebrar de manera diferent, juntament amb la societat, per a la qual treballen i a la qual es deuen, i fer-ho amb un missatge de futur. Per això varen proposar aquesta aventura a la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya, una entitat dedicada al medi ambient, i que enguany celebra el seu 10è aniversari. 25 anys + 10 anys= 35 boscos, per plantar el futur. Tots conjuntament, el dia 30 de març, serem protagonistes de la plantada popular simultània més gran que s’ha fet mai a Catalunya. Amb la plantació d’aquests 35.000 arbres arreu de Catalunya, junts contribuïm al repte Plantem pel planeta: campanya dels mil milions d’arbres del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA)