dimarts, 22 d’abril de 2008

Sant Jordi

Fa dies que no tenia massa motius per escriure, i ara em manca temps, però bé. Avui he llegit que Ciutadans ha llançat una campanya perquè la diada de Catalunya passi a ser el 23 d'abril en comptes de l'11 de setembre.

Cito literalment, que “Ciutadans explica en un document "histórico todos los datos que sustentan la base para rechazar el 11 de septiembre como fecha que deba ser conmemorada por los catalanes, un ejemplo de ello es que se celebra el final de una guerra de sucesión al trono, no de secesión, como cuentan los nacionalistas; Barcelona luchó en el mismo bando que Madrid o Toledo por la unidad de España; tras la guerra, Cataluña conservó su lengua (que era la oficial) y sus fueros””.

Caram! No celebrem pas la fi d'una guerra de successió jo tenia entès... tenia entès que aquesta guerra va enfrontar la majoria de potències europes al segle XVIII per la successió a la Corona d'Espanya després de la mort de Carles II, i que es va saldar amb la instauració de la dinastia borbònica a Espanya el que suposa la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella. També va suposar una guerra a la peninsula ibèrica entre borbònics i austriacistes principalment entre els antics regnes ibèrics de la Corona de Castella i la Corona d'Aragó. En el cas de Catalunya, la història s'acaba quan el  dia 11 de setembre de 1714(i no sóc ni pretenc ser Oriol Jonquera) les tropes de Felip V van fer caure Barcelona. La guerra de successió va ser el començament, això és cert, però celebrar que ens abolissin totes les institucions? Ara pa. A la gent de Ciutadans, us sona el Decret de Nova Planta? 

En fi, aquesta gent tenen un problema, i no és el 3%...

Per altra banda, canviar la data... amb això avui no hi entro perquè hi ha opinions per tots els gusts. Sí que és cert que després de l'11 de setembre d'EUA i de Xile amb el tema del Correlito... certament ens han tret protagonista, i aprofitant que és el Dia Mundial del Llibre i la Rosa, dons mira... Tanmateix, una altra opció fora, igual que el concert econòmic, fer com els bascos. Ells sí que en saben. El seu Aberri Eguna el celebren el diumenge de Resurrecció si no m'erro, de manera que el celebren sempre i a cap data concreta.

Feliç Sant Jordi!!!!

El millor cuiner del món

Suposo que tots esteu al corrent del tema. El restaurant “der miió cuiné der mó” el Bulli ha estat triat per tercera vegada consecutiva millor restaurant del món! I no serà pas que n'hi ha pocs! Tant sols a Vic en toquen una bona renta per càpita. 

Ja diuen que el que costa és mantenir-se i no pas assolir, però Ferran Adrià no no més ho ha assolit, sinó que a més si manté per tercera vegada. A la gala manifestava que cada any diu que aprendrà anglès per donar les gràcies, però acte seguit – pensament seguit -  diu que no cal perquè no el tornarà a guanyar més...

Per el Bulli de Roses, no només és un restaurant, sinó també un laboratori on cada dia si fan coses noves, s'empren noves tecnologies... Tot un art vaja. Ferran Adrià també va ser el convidat d'honor de Documenta; el primer cuiner que ho és en la fira importantíssima i prestigiosa dedicada a les noves tecnologies que se celebra a Kassel (Alemanya).

Ei, ei, ei! però això no és tot sobre la gastronomia catalana. En el lloc 26 hi tenim “El Celler de Can Roca”, i “Can fabes” en la posició 31 d'una llista on hi ha els els 50 millors restaurants del món. Val a dir, també, que en el top 10 n'hi ha dos de bascs. Zorioniak! Hi penseu també que tenim la dona amb més estrelles Michelin: la Carme Ruscalleda.

Tots uns cracks de la gastronomia i mestres de la degustació. Ja dic sempre jo que si vols menjar bé quedat per casa. A Catalunya s'hi menja bé, s'hi menja molt bé. Arreu del país estem servits d'una gran gastronomia; i que duri. 

Mentre algunes altres comunitats mengen, aquí ens permetem el luxe de degustar... Bon profit!

Deu anys de pau

Avui fa deu anys del 10 d’abril –era Divendres Sant– del 1998, que es va subscriure l’acord de pau a Irlanda del Nord.

L’acord, que a data d'avui els dos bàndols encara l'anomenen i l'entenen de manera molt diferent, té deu anys, però l’estabilitat política celebrarà el seu primer aniversari el 8 de maig, dia en què es va restablir de manera efectiva el govern autònom compartit nord-irlandès. La fórmula de govern compartit entre partits és un dels mèrits –si no el principal– de l’acord de pau.

No és una cosa que l'Estat Espanyol pugui dir de la serva particular batalla des de fa uns 50 anys. Tot i que el conflicte a Irlanda del nord no està totalment resolt, sí que sembla està ben encaminat, de manera que és motiu per alegrar-se (trobarem de tot, és evident).

Més d'un i de dos haurien de prendre nota, i fins i tot com a model el cas irlandès. Les coses no han estat fàcil, ni molt menys. Però particularment crec que el diàleg i el no rancor han estat les claus d'aquest inici d'èxit. Sí que és cert que l'IRA va deixar les armes i tot va anar millor. Però també és cert que la majoria, per no dit tots, de presos irlandesos van veure la serva llibertat gràcies a la bona voluntat del govern. D'aquells fets en recordo un programa que es va emetre per televisió on un membre de l'IRA demanava perdó a la mare d'una víctima que ell mateix havia assassinat si mal no recordo. Això no és el més destacable, sinó que la mare el va perdonar. És aquest, més o menys, un dels camins a seguir. No el perdonar de qualsevol manera, sinó el tenir la ment oberta i tenir la voluntat de passar pàgina essent conscient que cal tirar endavant i mirar el futur.

A l'Estat Espanyol, fa 50 anys que dura la història, i a banda dels gests que van tenir ambdues parts pels vols del 70 i 80 amb converses a Alger i Suïssa..., la resta no ha servit massa per res.

És obvi que la clau està en el diàleg i la bona voluntat de tothom, perquè el que no si val és que mentre un estiri l'altre s'arronsi. No cal ser massa intel·ligent per veure això. Per resoldre aquests conflictes cal haver-hi un feedback, actes recíprocs... i la diferència entre l'Estat Espanyol i el govern britànic, és que uns encara pensen en vençuts i vencedors, mentre d'altres pensen en reconciliació i vida.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Sant Climent de Torre de Buira

Es veu que que el campanar de l'església de Sant Climent de Torre de Buira aviat l'haurà vist més gent per internet que no pas en viu i en directe. Aquesta ermita en mal estat i pràcticament sense valor artístic s'ha fet famosa d'avui per demà a causa de l'aparició d'un vídeo en què es veuen tres persones enderrocant-ne el campanar després d'estirar una corda durant menys d'un minut. L'església, que pertany al petit municipi de Bonansa, a la Ribagorça aragonesa, feia més de 25 anys que estava abandonada i és propietat del bisbat de Barbastre-Monzó.

Tots els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. Caram quina notícia! Molts han qualificat de vàndals aquestes tres persones... A veure, anem a pams. I amb el meu particularment afany per portar la contrària a un munt de coses.

Hem escoltat els suposats vàndals? Es veu que la gent que anava passejant per allà estava farta que els caigués pedres al damunt i van denunciar-ho ja fa un munt de temps. Resposta? cap ni una.

I ara correm-hi tots! salvem el patrimoni! Després que ningú s'interessés per aquesta església abandonada, ara serà tant o més important que la mateixa Sagrada Família de Barclona... au va... Si el que volien aquesta gent era fer conèixer la problemàtica, felicitats, ho heu aconseguit; si el que volien aquesta gent era acabar amb el risc que els caigués el campanar a sobre, felicitat, també ho heu aconseguit.

Amb una mica de sort, les autoritats pujaran a aquest poble, reconstruiran l'església, i hi faran un itinerari arreu del territori per contemplar-ne d'altres que, com aquesta, estan en ruïnes.

I problema molt més que resolt! Se li haurà fet publicitat a un poble que no hi deu anar mai ningú, a un territori oblidat per molts d'altres, i restauraran el patrimoni perquè el conjunt dels ciutadans en puguem gaudir. De veritat creieu que ho faran? Més aviat crec que s'intentarà identificar els presumptes vàndals per multar-los i ho deixaran tot igual.

Pregunteu-vos una cosa: quina hauria esta la notícia si algun dia, una pedra del campanar o aquest mateix hagués caigut a sobre d'uns infants que voltaven per allí jugant?

El que s'ha de fer per atraure els mitjans de comunicació...

Pirates (no del Carib)

No dic res nou si dic que els pirates existeixen. En els darrers dies n’hem tingut lleugeres mostres. No estic parlant de pirates informàtics, ni estafadors ni res per l’estil, sinó d’aquells més semblants als del Carib, però que no són del Carib; aquells que susciten molta més antipatia vull dir... els pirates del mar. I malgrat ho sembli, no ho he tret de cap pel•lícula, sinó de molt mitjans digitals de comunicació.

L’últim episodi és el del pesquer “Playa de Bakio”, que va ser segrestat el passat diumenge a Somàlia i que a data d’avui navegava amb els seus 26 tripulants cap a Àbbia, a la costa central del país i per ordre dels pirates. El motiu pel qual l’han segrestat... sembla ser que és per diners, tot i que encara no se sap la quantitat demanada pels pirates en concepte de rescat.

Si recordeu fa uns dies, ja hi va haver un cas confús amb un mariners que sortien de França direcció l’Estartit i els van trobar morts surant al mar. Desconec com ha acabat aquest tema...

Particularment se’m fa difícil imaginar com deuen ser aquesta gent. No me’ls imagino tipus capità Esparrow o quelcom semblant amb cama de pal, ni amb un ull tapat, ni amb un ganxo al braç... Però el que sí sembla és que la realitat, novament supera la ficció. Una cosa que crèiem que era del passat, ara es torna a posar de moda. La pirateria... gent que navega “sense rumb” pels 7 mars a la cerca de botins!

Lluny de buscar noves terres – diria que en aquest món ja estan totes descobertes – ara es dediquen a segrestar mariners que surten diàriament per guanyar-se el pa de cada dia. Els assalten amb llanxes veloçment, i aleshores en demanen un rescat. 

La mar, símbol de tranquil•litat per a molts i font de mitjans econòmics per molts altres, ara passa a ser objectiu d’aquests indesitjables.

Tot plegat veurem com acaba; espero i desitjo que bé.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Romário

Avui ha anunciat la seva retirada definitiva del futbol el mític Romário. El 'Baixinho', un dels més grans jugadors que ha donat el futbol mundial i que li ha tingut multitud de crítiques i opinions (no sempre bones); en definitiva, que no ha deixat a ningú indiferent.

La seva carrera va començar anys abans de venir al Barça, però el temps que va estar al Barça, va fer prou mèrits perquè ningú el pogués oblidar. Temporada 1993/94, primer partit de lliga, Barça – Real Societat... 3 – 0 pel Barça, i primer hattrick del megacrack. “Hola, ja he arribat, i vinc a marcar gols; no em demaneu gaires coses més però gols en faré uns quants”. I en va fer trenta, ni més ni menys que els que havia promès. 
Romário també és l’autor del primer gol dels tres que li va fer al Reial Madrid (mític 5 – 0) i que Alkorta a data d’avui segueix buscant-lo i posant pedaços a la seva cintura. I com aquell... no en va fer cap més, però en va fer de molt espectaculars... Contra l’Osasuna, els clàssics contra l’Atlètic de Madrid... en fi... un munt de joies.

Perdoneu-me, m’he deixat endur per la nostàliga... Doncs després d’unes vacances... tot es va acabar. Va tornar a Brasil i llavors va fer una escapada a València, a Qatar... fins que finalment va retornar als orígens: a Brasil, on el passat 21 de maig del 2007, essent jugador del Vasco de Gama i amb 41 anys, va marcar el seu gol 1000 de penal; igual que un tal Pelé.

En les seves declaracions posteriors, mentre rebia reconeixements de tothom, si mal no recordo, va demanar que tots els actes que ell n’havia de ser partícep, els fessin a la tarda per tal que al matí pogués dormir. Molt seu això, però que li ha donat molts bons resultats al llarg de la seva vida.

Se’n va un crack, que no podem dir que ho hagi donat tot, però sí que ha fet del futbol un esport fàcil i al mateix temps impossible de realitzar; se’l va catalogar de jugador de dibuixos animats. Ens ha fet gaudir de moltes tardes, de grans gols, d’una filosofia... ho ha guanyat pràcticament tot a nivell personal i a nivell col•lectiu (no vull recordar una final contra el Milan que varem perdre dolorosament)... un gran, per a mi, el millor que ha passat mai pel Camp Nou.

Com que no aniré al seu comiat al Maracaná (el seu desig és aquest), des d’aquí, la meva humil gratitud.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Tots estem invitats

Ahir vaig anar a veure aquesta pel•lícula. No sóc assidu al cinemes, però mira, de tant en tant, si hi ha alguna pel•lícula que em crida l’atenció, procuro anar-hi.

El cert és que ni sóc Àlex Gorina ni Jaume Figueras (conegudíssims crítics de cinema), ni tampoc Antoni Batista (llicenciat en ciències de la informació i persona que li va obtindre una matrícula d’honor en el seu treball d’investigació del doctorat amb “terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETA”), però no per això deixaré de tenir alguna opinió al respecte de la pel•lícula.

Sincerament, em va semblar una molt bona pel•lícula. El fet és que si no vaig errat, l’Oscar Jaenada ha estat premiat amb la Biznaga de Plata al millor actor de repartiment al festival de Málaga. Tracta el conflicte d’una manera, crec, que molt fidel a la realitat. Però com amb totes les coses, sempre hi ha un però. Tots estem invitats? Noooo, per mi algú no hi va quedar del tot representat.

En la producció de la pel•lícula hi ha intervingut Tele5, que ja s’ha afanyat a publicitar-la i a dir que és un gran treball que reflexa el dia a dia dels amenaçats per la banda. Ep, ep, ep (que diria el Puyal). La meva reflexió és, si reflexa perfectament el dia a dia els amenaçats per la banda, potser no “tots estem invitats”, o estant, vaja. Vull dir que només reflecteix la realitat d’un dels dos bàndols. Primer i gravíssim error, vaja. Tot estem invitats, però l’altre bàndol millor el deixem al marge i no expliquem què passa ni com són tractats...

De fet, no vaig tardar massa a recordar una pel•lícula en la qual sí tots estaven invitats. Es titula “Euskal pilota. Larrua harriera kontra” (La pilota basca. La pell contra la pedra). Primer de tot, a tots aquells que no l’hàgiu vist, us aconsello que la veieu perquè val la pena. Segonament, en aquesta pel•lícula-documental de Júlio Medem, dóna veu i protagonisme a gent d’ambdós bàndols del conflicte. Tant aquells que viuen amenaçats i atemorits, com aquells que han estat torturats i demés. Tot, d’un extrem a l’altre. I és evident que al grandíssim treball no li van faltar crítiques, amenaces i no sé pas què més.

Total, un signe més de com funciona l’Estat. Mentre al nord d’Europa, més concretament a Alemanya, s’avergonyeixen de l’Holocaust i tot el que va comportar i fins i tot en fan pel•lícules (de les darreres us aconsellaria “el último tren a Auschwitz” i “los falsificadores”), aquí per obtenir bona crítica i no ser mal vist, no pots mostrar les dues cares de la moneda d’una manera neutral sinó que t’has de posicionar al bàndol. És un dels problemes de la societat de l’Estat; no es vol arribar a acords, hi ha d’haver el bàndol vencedor i el derrotat; i fixeu-vos que no dic un bàndol, sinó el bàndol.

No tracto de defensar res ni a ningú, senzillament dic que hi hauria d’haver llibertat d’expressió independentment de les idees, i que hom tingués el dret a rebre informació de manera neutral. Exposades totes les idees, reflexions i ideals, que cadascú valori, triï i es quedi amb la que vulgui.

divendres, 11 d’abril de 2008

La llei de trànsit i els mòbils

No recordo ni tampoc he trobat (sabut trobar) quan va entrar en vigor la nova llei de Transit, però diria que va ser el 20 de gener del 2002. Si és així, més de 6 anys després, encara veig gent parlant pel mòbil. Parlar pel mòbil, no només és multable, sinó que et treuen punts. Insisteixo amb el tema punts, te’ls treuen! (vaja, que no te’ls donen). Donant el vol, però, per qualsevol ciutat, un s’adona que, o bé la gent es pensa que els regalen cada vegada que t’atrapen, o no tenen massa entès com funciona.

Segons la DGT, “si usas manualmente el teléfono móvil, auriculares o cualquier otro aparato que no te permita estar atento mientras conduces”, són 3 punts. És a dir, no s’hi val allò d’agafar el telèfon amb la mà i posar-se’l davant de la boca aprofitant que actualment l’auricular de quasi qualsevol mòbil ens permet sentir una conferència en bona qualitat i som rebuts per l’altre interlocutor amb les mateixes condicions. El que és delicte és “usar manualmente” i no només tenir el telèfon a l’orella.

Però veient com la gent s’acull a aquesta nova moda, suposo que no han estat mai enxampats. No és que estigui en contra d’usar els telèfons mòbils al vehicle, però si s’esforcen per fer una llei, tanmateix que la facin respectar, no? Segur que si algun dia ho faig , m’enxampen amb les mans a la massa (al telèfon) quan estic fart de veure’n exemples cada dia.

Aquesta llei, però, va ser molt controvertida. I particularment no hi estic pas d’acord que s’apliqui d’aquesta manera. Les meves reflexions són: Si es basen en l’augment dels usuaris dels telèfons mòbils i en la distracció que causa, què passa amb els camioners i altres usuaris que des de sempre han usat emissores sense cap mena de problema?, et distreu o no et permet estar atent mentre condueixes configurar el GPS, o cercar una cançó i/o emissora?, i parlar?, o seguir una conversa amb un altre ocupant del cotxe? Sovint tampoc et permet estar atent, oi? Doncs tot això és veu que sí que et permet estar atent...

Una llei que, com moltes d’altres, l’han fet més amb els peus que amb el cap. I no només l’han fet malament, sinó que, a banda que la gent no ho respecta, sembla com si els defensors de la mateixa en fan els ulls grossos; perquè no em fareu creure que si jo que no volto gaire ja noto que la gent no estigui conscienciada, les autoritats no se n’hauran adonat.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Balances fiscals i ZP

Aquests dies hem pogut veure al parlament espanyol una de les grans promeses d'en  ZP. I és que abans de 2 mesos hi haurà les balances fiscals publicades.

Fet que fa un munt d'anys que es demanar des de Catalunya i sembla ser que sense cap efecte sense ara. Però només ho sembla; no ens precipitem.

En sentir en ZP fent promeses... ja pateixo. Aquest ZP és el mateix que va dir allò de “apoyaré la reforma del estatuto que salga del parlamento de Catalunya” - no sé si amb aquestes mateixes paraules o més quelcom semblant. I ja s'ha vist el què... un estatudet passat pel la mola, i encara a l'espera del Constitucional. Una altra de les promeses que em fa patir és aquella dels 400 €urets... ja ens ho trobarem quan fem la declaració, però en aquestes paraules, intueixo que hi havia lletra petita que no es va dir.

Però anem al que ens ocupa. En el gran llibre de l'Alfons López Tena (Catalunya sota Espanya), que  aprofito per recomanar enèrgicament, afirma al tercer capítol: ”l'important no és saber el significat de les paraules, l'important és ser l'amo que els atribueix sentit”. Ho diu basant-se en un diàleg de Lewis Carroll. Què significa això? Molt senzill. És el mecanisme d'engany que tan bé li ha anat al ZP fins ara.

Personalment penso que sí, que publicaran les balances fiscals, entenent balances fiscals en clau centralista (Madrid), és a dir, atribuint el sentit de la premissa en benefici propi com a amo de la mateixa que són. Perquè m'entengueu; ja deuen haver trobat alguna manera de maquillar tot l'expoli fiscal que ens afoga des de sempre i fer veure que Catalunya no pateix aquest conegudíssim expoli.

Sort que des de Catalunya ja s'han preocupat de fer-ne unes de paral·leles i a priori més creïbles que no pas les que vénen del país veí.

En fi, el resultat el veurem d'aquí a dos mesos, o no...

dijous, 3 d’abril de 2008

Operació triomf

Ara feia dies que no deia, res, però és que les obligacions són les obligacions... També he esperat què donava de sí el retorn. No, no estic parlant de Terminator a TV3, sinó d’OT, Operación Triunf (Operació Triomf).

Els càstings es van començar a emetre el passat dilluns, i la primera impressió que em va donar, és una disjunció: o bé s’han presentat menys frikies, o no els passen per pantalla.

És la sensació que dóna després de veure els dos o tres primers dies. Sembla que hi ha més nivell que altres anys, o senzillament ja no passen per antena els que bé podrien anar a un programa d’humor més que no pas a un concurs de “cant”. 

Més sobre OT. Veia gent que entrava i mostrava el seu art cantant en anglès... alerta! (que diria el Monegal), “otra, en español”, ja saltava algú del jurat. Entenc que ara ho poden fer més descaradament que no pas quan ho feien a TVE. TVE era de “todos los españoles” i la pagàvem entre “todos los españoles” (agradi o no a banda). En el cas de Tele5, és diferent, és una cadena privada, de manera que pot filtrar per on vulgui. Si a TVE mai es va cantar amb català, euskera o gallec, aquí ja ni en anglès...

Més. El Risto... oh (que també diria el Monegal). Personalment, gran publicista. I gran feina la que fa. A la vida, sempre li toca a algú  dir les coses pel seu nom i com són; si em permeteu l’expressió, fer de cabró...i se li hauria estat agraït per la seva feina. Viu enganyat i sigues feliç que deia aquell. En Risto no et deixa viure enganyat (i és d’agrair) ni perdre el temps.

I tot plegat per què? Per guanyar un concurs! Temps era temps, quan el guanyador anava a Eurovisió... Però aquest any hi anirà en Chikilicuatre. Personalment, crec que mai Espanya estarà tant ben representada com aquest any. Fins fa poc sempre hi anaven estils que no eren fidels a l’essència... i jo crec que la de Chikilicuatre és l’escència que li feia falta a Espanya per quedar en un bon lloc. El temps ho dirà.