dissabte, 30 d’agost de 2008

Tot, tots i totes de vacances

Els passats dies semblava que el país estava totalment paralitzat. Però a tots nivells! Els únics que semblava que treballessin, i ho dic perquè ho semblava i si més no sortien als mitjans – ja es veuran els resultats – eren els polítics.

El fet és que de vacances n'hi ha de diversos tipus. Els nens fan vacances 3 mesos, els adults en tenim uns 30 dies l'any, però alguns marxen de vacances, d'altres aprofiten aquests 30 dies que no han d'anar a la feina per tenir cura dels fills (de manera que és com si no en fessin), o aprofiten per treballar a casa (de manera que tampoc en fan). A vegades, per altra banda, fer uns dies de vacances, si la resta de l'empresa no en fa, et pots trobar que quan tornis et trobis més feina de la que vas deixar, de manera que quan els altres companys de feina fan vacances i un mateix no, també és una manera de fer vacances.

Quin embolic, oi?

Però si algú/alguna/quelcom fan vacances, aquests dies, aquest/aquesta/això són els malalts i els virus o malalties. Vaja, és el que sembla vist com estan CAPs, Urgències, Hospitals... Caram tu! Quina comoditat, quina tranquil·litat. L'altre dia vaig haver d'anar a un CAP i, acostumat com sempre que visiten tard, em vaig emportar un llibre per llegir una estona. El fet és que hi vaig arribar uns minuts abans (s'hi està fresc en aquests llocs) i, ailas!, els dos pacients de davant meu no hi eren i vaig poder entrar jo! El fet és que al CAP semblava buit, no hi havia la gent que normalment hi ha! Vaig sortir a l'hora que havia d'entrar!

I els fets els vaig reafirmar uns dies més tard també a l'hospital – res greu. També una calma...fins un dels interns em comentava que els metges a urgències, quasi es barallaven per atendre'l perquè s'avorrien. A l'agost, deu ser de les poques èpoques que a urgències, hi pots anar d'urgència!

I la reflexió que em faig jo és: “és que hi ha menys malalts a l'estiu?”, “els virus també fan vacances?”,”si en fan, on van?”, “viatgen amb low-cost?”... o és que potser hi ha els mateixos però a l'hivern la gent es torna menys malaltissa, menys hipocondríaca? La gent que satura els serveis sanitaris, els “marxen tots els mals” amb les vacances? Quants mals tenen a l'hivern que realment no tenen o en podrien fer cas omís?

La sanitat pública aniria molt millor si hom l'utilitzés com s'ha d'utilitzar. Tot plegat em recorda aquella conversa d'aquells dos ancians en un ambulatori:
- I que no ha vingut avui la Miquela? - pregunta un encuriosit per la seva absència
- No, pobreta, avui està malalta...

dimarts, 26 d’agost de 2008

Que en som de grans

Imaginava que érem grans, però no pensava que ara unes dades de l'últim padró publicat per l'INE m'ho confirmaria, ni que Catalunya fos la comunitat autònoma – que malament que em sona això de comunitat autònoma – amb més grans de tot l'estat espanyol.

Per cert, quan dic grans vull dir vells!, no us penseu que vulgui dir magnes, que també ho som. La dada concretament és que a Catalunya hi ha més de 345.000 octogenaris i que l'esperança de vida és cada vegada més alta. He llegit i escoltat la notícia com una cosa dolenta, i quasi responsabilitzant als nostres avis de la situació social actual. Diuen, que una població més vella implica més despeses sanitàries i assistencials, i la recaptació de menys ingressos perquè hi ha menys població que cotitzi. Així què hem de fer, senyors (i senyores)? 

Permeteu-me que us doni la meva particular visió. El problema no són els octogenaris – que sembla que els vulguin fer desaparèixer abans dels 80 anys... potser als 66 o 67... just llavors d'haver cotitzat i no haver gaudit de la jubilació – sinó els més joves. He escoltat també que a partir del 2015 (si no m'erro) a Europa hi haurà més morts que naixements. I és on hi ha la clau de tot plegat. El problema no és que visquem més, sinó que naixem molt menys! Però és clar, l'èxit de viure més, se l'atribueixen molts, el fracàs de no fomentar la natalitat... “¡pasa palabra!”.

Tal com està el món, digueu-me, com l'hem de deixar als nostres fills?, quines ajudes tenim per tenir-los i educar-los? Com estava i continua estant el tema de l'habitatge perquè els joves es puguin emancipar, ajuntar-se i formar famílies noves amb i procrear-se?, i sobre les escoles i llars d'infants, quantes places fan falta?, i sobre la conciliació laboral i familiar? Què hi fa el govern per resoldre tot això?, i quines previsions o plans hi ha per posar-hi remei?

Senyors (i senyores), els culpables no són els nostres avis sinó els que ens representen políticament (no vull utilitzar el terme polítics), perquè després de respondre's o reflexionar sobre les anteriors qüestions, qui vol tenir canalla però senzillament no pot o no li deixen? De segur que una gran majoria.

divendres, 22 d’agost de 2008

Representats al Monopoly!!!!

Qui no ha jugat mai al Monopoly? En trobaríem ben pocs, oi? Aquelles partides inacabables entre amics... el clàssic era el de carrers, passeigs... però de Monopolys ni havia i n'hi ha de moltes altres versions. L'última diuen que sortirà a la venda el proper 26 d'agost conjuntament en més de 50 paisos i 37 llengües i és l'edició mundial.

Les 22 ciutats escollides per formar part del nou popular joc són: Montreal, Riga, Ciutat del Cap, Belgrad, París, Jerusalem, Hong Kong, Pekín, Londres, Nova York, Sydney, Vancouver, Xangai, Roma, Toronto, Kíev, Istambul, Atenes, Barcelona, Tokyo, Taipei, Gdynia per ordre de més a menys votats.

Totes les ciutats van ser escollides després d'una megavotació de 5,6 milions de persones tancada ja fa uns mesos. D'aquesta manera, Barcelona es col·loca en una de les 22 ciutats escollides per davant de Madrid, Buenos Aires, Caracas, Mèxic i Cancún que es van quedar a les portes. Què hi farem...

A banda de canviar els carrers per ciutats del món, els fabricants han decidit també substituir els coneguts bitllets de colors per un sistema de banca electrònica i així facilitar la rapidesa del joc. Cap participant podrà robar diners a la banca ni beneficiar-se de la falta de canvi, però tampoc sentir el plaer de comparar els seus bitllets acumulats amb els dels seus contrincants. 

Vàries novetats per fer que aquest joc inventat el 1935 per Charles Darrow continuï essent un dels més populars del món i intenti superar el repte d'entrar al Guiness el proper dia 27 d'agost per establir un nou rècord mundial amb el major nombre de persones jugant al Monopoly al mateix temps. Que hi hagi sort!

dimecres, 20 d’agost de 2008

Va de presos

L'altre dia llegia en un mitjà de comunicació digital el linxament (no ho anomenava en aquestes mateixes paraules) a l'ex-pres etarra Iñaki de Juana Chaos. I què voleu que us digui... la veritat és que ja cansa el tema! I són molts els que ho hem notat i que n'estem farts.

L'última pena que el va dur a fer la vaga de fam, ja va ser d'aquelles tretes una mica – per no dir molt – de la màniga. El fet és que se'l va condemnar, si mal no recordo, per enaltiment del terrorisme per escriure un article d'opinió en un diari o quelcom semblant. Aquestes dies, ja es parla que ha tornat a cometre el mateix delicte per una carta que va fer arribar als abertzales en sortir de la presó. Les últimes notícies que he sentit és que el jutge el vol interrogar per si l'ha escrit ell... suposo que si l'ha escrit un altre no passarà res...

No ens posarem a debatre les formes amb les que ha actuat perquè entenem tots – espero – que el que ha fet no està gens bé, però: hi ha assassins més assassins que d'altres? Vull dir que, aquell assassí que ha violat, torturat i assassinat, és menys assassí que el que ha assassinat? De seguida veureu on vull anar a parar.

El violador/torturador/assassí, un cop ha pagat el seu deute amb la justícia surt de la presó i llestos; sí, queda marcat per tota la vida (que és precisament el que no es vol) però fa “borrón y cuenta nueva” com diria aquell. Per molt que les seves víctimes es queixin igual que els que es queixen ara, ha complet, surt i gaudeix de plena llibertat; ja us dic que queda marcat, sí, però no se'l persegueix per qualsevol cosa que faci, escrigui, o digui.

A què juguem, doncs? Creiem en la Llei o no? Hi creuen aquells mateixos que l'han fet i se l'han fet a mida? És per tots igual? O per uns és més igual que pels altres? No és l'estat qui prioritza la reinserció a la societat per sobre de la pena de mort i/o cadena perpètua? Per què amb segons quins presos, no penedits del que han fet, poden sortir i no se'ls posa traves en la seva llibertat i en d'altres sí? 

Segons la Llei, la seva Llei, la que van fer ells tal i com van voler, De Juana ja ha pagat la seva pena igual que qualsevol altre pres que ha sortit del centre penitenciari. Aleshores, que el deixin tranquil d'una vegada perquè segons la seva Llei és lliure i se l'ha de tractar com a tal, o que canviïn la Llei, la seva Llei (ja ho van fer fa un temps) per evitar aquests casos.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Si jo fos policia...

Si jo fos policia... podria anar amb bicicleta, cert! Però segurament posaria moltes multes i no pas per recaptar, sinó pas per conscienciar! Hi ha un parell de coses que realment em fan posar de mala lluna quan condueixo. Vull dir que n'hi ha un parell que m'hi posen més que la resta; fins n'hi afegiria un parell més, però totes em posen de molt mal humor! I cada dia m'hi trobo! Estic indignat! Anem a pams:

  1. Els peatons. Què s'han cregut aquests? Dic aquests però som tots, oi? Hi ha dues coses sobre aquests que em treuen de polleguera. De fet s'han de donar les dues amb un altre circumstància simultàniament. El fet és que penso que s'hauria de multar els peatons que quan travessen un semàfor en vermell i/o per un lloc on no hi ha el pas de zebra pertinent o senzillament pel mig de la via i, o fan disminuir, canviar o frenar bruscament un vehicle. És clar, “com que el cotxe ja frenarà, jo passo tranquil·lament”; i si un dia el cotxe, no frena? Què passa? Culpa del pobre cotxe que circula degudament, oi? Si jo fos municipal, això ho multaria.
  2. L'intermitent. Ohhhhhhhhhhhhhhh... Potser alguns no sabeu perquè s'utilitza, o a on és, o ni tant sols si el vostre cotxe en porta, oi? L'intermitent sol ser una palanqueta que hi ha al costat del volant a l'esquerra, i s'utilitza quan vols indicar que gires cap alguna banda; als revolts no cal posar-ho, però sí que cal fer-ho quan hi ha diversos camins. Per què, pregunta: quantes vegades heu hagut de frenar bruscament per deixar passar un vehicle, que, llavors ha resultat que no calia cedir-li el pas perquè trencava però no ho ha indicat (penseu en les glorietes)? També és molt graciós veure cotxes de vàries desenes de milions d'euros, que... potser no els hi va; sovint em vénen de parar i dir-li: “senyor, o senyora, aneu a revisar aquest gran cotxe perquè no us va l'intermitent...”. Quina pena gastar-se tants diners amb un cotxe així i no aprofitar tots els seus recursos, oi? També ho multaria jo!
  3. Amb els llums antiboira passa quelcom semblant. Molts possiblement els passa igual que els intermitents: no saben perquè s'utilitzen, o a on són, o ni tant sols si cotxe en porta (cal dir que actualment em penso que ja en porten tots). El fet és que els llums se solen posar perquè la gent ens vegi. Un cop ens han vist, ja no cal portar-los. És a dir, si anem sols per una carretera posem-los. Un cop tenim un cotxe al darrera, ja no calen. Esteu molestant al de darrera! Què se sent quan us enlluernen amb els llums de carretera?
  4. I per acabar, el que també em molesta molt, és quan algú sembla tenir pressa per entrar a la calçada, et fa frenar bruscament per incorporar-se, i llavors va molt per sota de la velocitat permesa. Coi! No tenies tanta pressa? Doncs accelera, i si no en tenies tanta, deixa passar els que venien!

En fi, si us trobeu amb mi a la carretera, si us plau, sigueu pudents i sobretot vials; no sé si existeix el terme, però serveix per entendre'ns, oi? Utilitzeu tot el que s'ha d'utilitzar i de la manera que s'ha d'utilitzar; jo, i molts altres, us estarem molt agraïts.

diumenge, 10 d’agost de 2008

TV3 (la seva)

Lamento moltíssim tornar a parlar de TV3 (la seva), però fa dies que me n'estic i finalment no ho he pogut evitar...el fet és que com continuïn així, els hi hauré de dedicar una espècie de secció especial a la web.

El fet és que des de fa un temps ençà, ja van començar a baixar les audiències. L'excusa de llavors – juny si mal no recordo – fou que, és clar l'Eurocopa s'havia emportat tota l'audiència. Qui coi! Dos mesos més tard, em penso que ja s'ha acabat l'Eurocopa, oi? El mes d'agost tindran novament una excusa: els Jocs Olímpics (l'esperit dels jocs en sí crec que ha canviat molt des que ho celebraven els grecs però n'han seguit conservant el nom).

El fet és que el tema es desploma a una velocitat... ui quina velocitat!

M'imagino el qui mani (si és que ho fa algú en aquella casa) confeccionant la programació actual:
- Bé, el tema està fotut companys, però hem d'intentar recuperar el que hem perdut – el que altres coneixem també com el que han volgut perdre per allò de fer fora la crosta nacionalista, però bé...
- Posarem quatre programes que no valen res, recuperem Aferes Exteriors, que va anar molt bé amb l'amic Miquel (paradoxalment, tot recorrent a la crosta nacionalista)... també repetirem aquella sèrie que feia aquell noi que lluitava tan per català... sí home! En Joel Joan... com es deia aquella sèrie...
- Porca misèria! - diu un.
- Ah sí, doncs aquesta.
- I també d'altres com la rentadora i aquelles coses que a la gent els hi feia gràcia. I quan no sapiguem què posar, posem el Zona zàpping, que per omplir espais o per fer temps perquè hem de fer un programa a una determinada hora, ens anirà perfecte. Per cert, quan els posem, posem-los també repetits que d'imatges noves i gracioses no n'hi ha...

Però on anirem a parar? Després d'invitar a marxar la crosta nacionalista, no queda ningú amb idees que pugin entusiasmar al persona i sobretot a la resta d'audiència? Francament, és molt trist que la televisió del país, recorri als mateixos recursos que les televisions regionals, no?
Per altra banda, els Telenotícies, ens podeu informar per una banda, i informar de coses més properes per l'altra? És més important la política columbiana que el que pot estar passant a Europa? Què coi està passant a Flandes. I és que no hi ha testimonis que pugin donar el les seves versions en el territori català? O també s'ha de treure aquesta crosta dels anònims del carrer?

Estic decebut! Properament més; segur...

divendres, 8 d’agost de 2008

Termòmetres a Vic

Fa un dies el mestre Mauri (Francesc de nom) ens va recalcar que no s'ha de fer cas en aquestes termòmetres digitals que hi ha arreu escampats per la geografia. Per posar un exemple, ensenyava un termòmetre de Córdoba (si mal no recordo) on marcaven 47 graus!, quan en realitat – sembla ser– que no eren més de 40.

És sabut per molta gent, que els vigatans gaudim – uns més i altres menys – d'un microclima a la Plana, però el que molta gent potser no s'imagina, és que dins de Vic, també hi ha diferents microclimes! Fa dies que ho vaig constatar i us invito a que en feu la prova personalment.

La història està, més o menys, en un radi d'uns 250 metres, on conviuen feliçment, si hem de fer cas als aparells aquests digitals, fins a 5 microclimes. En aquest radi hi trobem el termòmetre dels habitatges Montseny, el panell informatiu de l'estació de trens, els de la cantonada del carrer Verdaguer amb plaça de l'estació, uns metres carrer amunt a mà dreta, un a la cantonada de la coneguda entitat bancària taronja, i finalment un altre baixant la Rambla.

Els valors eren a les 17:45: 33, 34.4, 39, 34, 31 respectivament.

Tenint en compte que el mestre Mauri ens diu que no n'hem de fer cas, no es podríen posar tots d'acord aquestes andròmines? Vull dir que tots erressin dins d'un mateix interval. Dels cinc que tenim en aquest radi, cap funciona? quin va pitjor dels quatre? el que va menys pitjor, quant de malament va?

Curiós el tema. Feu cas a en Mauri. L'anècdota em recorda un escrit de filosofia que vaig llegir un dia on ens invitaven a mirar un objecte amb un ull i llavors mirar-lo amb l'altre. Curiosament, els colors no eren del tot igual, i llavors la reflexió era: "quin és el color real de l'objecte?". Cosa semblant passa amb aquests termòmetres, on tots estan malament però cap es deu equivocar per igual.

Jo proposaria una nova nomenclatura, que crec que els faria més precisos:
  • "aquí tenim molt fred"
  • "aquí fa fresca"
  • "aquí s'està bé"
  • "aquí fa calor"
  • "aquí fa molt calor"
És evident que no tothom ho pateix per igual, però segur que seria més precís. En fi, guieu-vos per les sensacions, com diu en Mauri, mai per aquests termòmetres.

dimecres, 6 d’agost de 2008

És el món tan petit?

Segons diuen, els senyors de Microsoft a través del seu programa  de missatgeria instantània (Messenger) han demostrat la teoria de l'escriptor hongarès Frigyes Karinthy que en un benaventurat dia de l'any 1929, va dir que entre dues persones hi ha 6 graus de separació.

Sap greu (o no), però no m'ho crec; si més no els arguments no són – des del meu punt de vista – massa creïbles ni irrefutables. Us explicaré perquè.

L'estudi, basant-se en dades del 2006 i en 30.000 converses electròniques de 180 milions d'usuaris del seu servei de missatgeria instantània Messenger, ha partit de la base que dues persones es coneixien si havien intercanviat com a mínim un missatge de text. Els investigadors han descobert que qualsevol parella d'usuaris estava interconnectada per una mitjana de 6,6 graons, tot i que en alguns casos en feien falta fins a 29 per relacionar dues persones.

Vinga, contemplem algunes possibilitats o fem algunes reflexions...

Tenint en compte que la xarxa no arriba al 100 % de la població, dedueixo que aquesta gent, que forma igualment part de la població mundial, no es connecta al Messenger... llavors no pot ser coneguda? Tots els usuaris que utilitzen Linux i no disposen del programa de Microsoft sinó d'altres com per exemple Amsn, Pidgin, Yahoo Messenger, Gaim..., també n'han quedat fora? Quin perfil d'usuari utilitza el Messenger? La resta tots fora també?

L'estudi conclou que la mitjana de graus entre els 180 milions d'usuaris del Messenger és de 6,6 graons; i res més. És a dir, el seu teixit social (per dir-ho d'alguna manera) és un mocador. No crec que l'economista Sala i Martín – per exemple – l'utilitzi, com tampoc ho deuen fer Premis Nobels, ni aborígens de les selves del cor de Sud-Amèrica o de l'Àfrica. Vull dir que per conèixer-los potser farien falta uns quants passos més, que de ben segur farien trencar aquesta mitjana.

Ho lamento per aquells que pensaven que només 6/7 persones els separaven dels seus ídols, però no es pot deixar fora d'un estudi tanta població o prendre un domini tant petit i concret.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Contes xinos

08/08/08 a les 8; això sí que ho tenen. Ja falta poc pels Jocs Olímpics. Uns Jocs que, d'ençà dels d'Alemanya en l'època nazi, no crec pas que se n'hagin celebrat uns altres amb tants impediments, censures, restriccions i llibertats...

El passat dia 28, sortia la notícia que s'havia celebrat a Pequín un acte per presentar el tradicional ball català (la sardana) davant el públic xinès, igual que en Jocs Olímpics anteriors. I ho havia fet en el marc d'una actuació de balls regionals - també ho podem discutir, però no ara -  a una plaça pública de la capital de la Xina. Això sí, l'organització havia hagut de fer front a nombroses traves administratives i altres condicions innegociables per part de les autoritats, com ara l'absència de senyeres o cap altre símbol de la nacionalitat catalana. De fet, l'actuació de la colla va estar anunciada pels presentadors xinesos com "la sardana espanyola". I pensar tota la vida que el que era més espanyol, lluny de la sardana, era més aviat les sevillanes i el toro. Crida als venedors de souvenirs de les rambles: que com a record típic espanyol ja podeu treure les barreta mexicans, toros i sevillanes; que ara es porta els sardanistes!!!!

Us sona d'alguna cosa? Els espanyols devien dir explicar-los què era la senyera, i en veure que els xinos no volien saber dels seus contes, els espanyols es devien veure obligats a explicar-los si els cas del Tíbet els era més proper. “Així, sí, ja sabem de què parlem. No es preocupin, que això ho maquillem i de Catalunya i català no hi ha posat ànima en peus.”

No voldria sembla ingenu i pensar que aquest ha estat el gran problema pels que segueixen o volen seguir – jo no en seré pas un – els Jocs, sinó que un dels grans, per no dir un dels majors, és que s'ha vetat la connexió a Internet als periodistes. Que tampoc els vinguin amb contes xinos als xinesos. “Llibertat d'expressió? Sí ui tant, tota la que faci falta mentre no sobrepassi la que imposem nosaltres”. Es volen posar davant la mirada del món, i no s'adonen que des del punt i hora que es posen a censurar llibertats, ja s'estan mostrant com han estat sempre, són, i continuaran sent.

Si no fos perquè els la vessant del Jocs més important no fos la política, i no pas l'esportiva, més valdria haver-los celebrat a qualsevol altra punt del planeta... deixeu-me dir blau, que dit de passava, precisament Pequín, menys blau (color del cel i aire pur) no en té res i posa en risc la salut de tots els atletes.

Qui, evidentment políticament, i surt guanyant amb tot aquest conte?