dimecres, 29 d’octubre de 2008

Rentar-se les mans

Com deia en Torrente, aquest món es divideix en dos tipus de persones: els que es renten les mans abans d'anar al lavabo i els que ho fan després; crec que ell era dels que ho feia abans.

Mai havia prestat atenció al tema fins que una vegada estant de vacances, un amic va fer adonar-me'n. I és que en sortint del lavabo i just després de rentar-se les mans, va dir: "i ara com obrim la porta?". Cert. T'acabes de rentar les mans i com si res, agafes el pom de la porta amb tota la mà i, generalment, estires per obrir la porta. "Agafo un tros de paper per obrir-la?", "espero que algú surti o entri?", "l'obro i hi poso el peu perquè no tanqui i llavors em rento les mans?"

Potser no s'us havia acudit mai això... Tampoc us vull alarmà ni fer-vos agafar fàstic, francament, però des d'aleshores que, en rentar-me les mans en un lavabo, ho penso.

Que ens hem de rentar les mans és un fet indiscutible, però, tenim clar per què?, amb quina finalitat?, n'hi ha prou? Ho hem pensat bé i actuem en conseqüència? Entenc que ja no és només per nosaltres, sinó per tots el microbis i/o bacteris que hi pugui haver de la resta de gent que hi ha anat abans que nosaltres.

Llavors pareu-vos a pensar el que fa la gent quan va al lavabo. Fem la feina (uns més bé que d'altres...), tirem de la cadena (no uns més bé que d'altres, sinó senzillament uns sí i d'altres no), ens rentem les mans (uns sí, d'altres no), i llavors... sorpresa!!!! o no hi ha sabó, o no hi ha eixugamans d'aquells de paper o de roba (que pots anar tibant avall mentre per darrera es recull cap amunt), o hi ha una tovallola - no sempre eixuta - o senzillament hi ha un eixugamans d'aire que és un no acabar. En acabat d'eixugar-nos les mans, després de tenir cura per la nostra higiene i tenint la convicció que hem complert amb el nostre deure... agafem el pom de la porta i marxant que és gerundi!!!! Tanta feina per res!!!!

Us sembla poc higiènic? Doncs us invito a rentar-vos les mans diverses cops al dia i més tenint en compte el que us explicaré ara.

L'altre dia llegia que un estudi realitzat per una revista britànica va demanar a experts en microbiologia que examinessin 33 teclats d'una oficina, un seient de vàter i a una picaporta de bany per detectar microbis que solen aparèixer en llocs poc higiènics.

El resultat, si el del lavabo us ha semblat brut... aquest el sobrepassa amb escreix. Quatre dels teclats analitzats van ser qualificats com possiblement perillosos per a la salut i els científics van recomanar fins i tot la retirada d'un perquè tenia 150 vegades més bacteris que el límit aconsellat, la qual cosa significa que estava cinc vegades més brut que la mostra presa del seient de vàter. Per altra banda, el passat mes de gener, El País publicava que "103 personas se infectan por utilizar un mismo ordenador". I veient com corren els virus i passes a l'hivern...

I ja acabant, per veure al que estem exposats i que precisament es dóna molta importància en rentar-se les mans on més higienic és, o millor dit, menyspreem llocs aparentment nets que estan molt pitjor, quatre números: Telèfon: 25.127 microbis per 2,5 centímetres quadrats. Teclat: 3.295. Ratolí de l'ordinador: 1.676. Tassa del vàter: 49.

I ja per acabar, un parell de consells ara que ve el fred. Una bona manera d'evitar un refredat o agafar una grip es ser extremadament curosos amb la higiene de les mans... per tant, si algú està infectat i es tenen dubtes de si petonejar-lo per temor a la infecció, el pitjor que podem fer, és donar-li la mà. Per tant, 1) Renteu-vos les mans, i 2) si podeu feu petons abans que donar la mà.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

Festa del Súpers

Unes 380.000 persones han participat aquest cap de setmana a la Festa dels Súpers, que s'ha celebrat a Montjuïc. Qui no ha estat Súper? Jo vaig ser Súper i, com jo, en aquell boom que hi va haver al principi de la dècada dels 90, molts d'altres amics i amigues.

Recordo que quan va començar el club hi havia el Megazero, qui feia la gitza als altres tres (Nets, Not-press i Petrixol). En aquells temps, a banda d'aquest parell de noies que encapçalaren aquell projecte, com deia, també hi havia en Petritxol i el seu petrifax. I al seu costat, en Tomàtic; ambdós, grans icones d'un dels clubs més gran del món.

També recordo que els primers requisits que demanaven per fer-se del Club era dibuixar la mà del Súper3. I jo, després de pensar-ho i rumiar-ho, vaig dibuixar una mà de color blava, amb la seva capa i els seus guants blancs amb els punys tancats. Per si la cosa no funcionava, vaig fer-ho per dues vegades. Després de l'èxit de convocatòria, per fer-se del Club van començar a fer preguntes i calia enviar la resposta; val a dir que eren preguntes adequades i gens difícils... Ara desconec com funciona.

Passat un temps, em diuen que tinc una carta per a mi. Jo? Una carta? Va, home, va... qui ha d'enviar una carta a un màrrec de 10 o 12 anys? Jo aquell dia tornava de l'escola i pas que hi pensava en que em poguessin enviar res d'enlloc. Però la sorpresa va ser majúscula per aquell nen. Obro el sobre i, sorpresa!, allí hi havia un guant del Club Súper3 i un carnet que m'acreditava com a soci. Passades unes setmanes més, en rebia una altra... Soci del Club Súper3, i per partida dobla!!!! Vaig passar estones jugant amb aquell guant...

Doncs d'això ja en fa molts anys! I mentre uns hem deixat el Club Súper3 per qüestions obvies d'edat perquè el Club només disposa actualment de dos tipus de carnets gratuïts per tots els nens i nenes entre 0 i 15 anys que ho vulguin, o 16 en el cas de quan jo me'n vaig fer l'any 1991, i jo ja en tinc uns quants més, el Club Súper3 no ha deixat la canalla. El número de Súpers ha crescut dia a dia i el Club s'ha nodrit de molts més altres infants, amb molt més èxit i el converteix a data d'avui amb el club infantil amb més socis del món (el gener del 2007 arribaren al milió).

D'altres televisions d'àmbit espanyol ho provaren més tard copiant la iniciativa (un exemple va ser el Megatrix), però no pas amb el mateix èxit que la televisió catalana; aleshores sí, TV3, la teva. I és que a Catalunya sempre hem estat diferents.

Per tant, des d'aquí, moltes felicitats a tots els Súpers, que en definitiva molts encara ho som i ho serem sempre, perquè, qui no porta un infant a dins?

divendres, 24 d’octubre de 2008

Tunnig al Parlament

Ha sortit a la llum la multitudinària xifra que el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, s'ha gastat en fer uns arranjaments al seu cotxe.

Dons què voleu que us digui? Lluny de compartir la mateixa opinió de molts i lluny d'estar-hi totalment en contra, deixeu-me fer unes petites reflexions.

Segons publicava la Vanguardia, hauria gastat 9.276 euros en uns extres, després d'adquirir un Audi A8 en règim de renting. Ui quina notícia! Córrer! Escandalitzem-nos! A mi més aviat em demostra la incompetència dels polítics catalans, novament una altra manera de fer el més gran ridícul com tantes d'altres vegades, i que se li ha volgut donar una importància que realment no té o s'ha pintat d'una manera que no és.

Anem a pams. El Parlament, segons també publica La Vanguardia, ha adquirit nou cotxes més per un valor de 314.946 euros. Però és més important el del president del Parlament que tota la resta, és clar; perquè en aquest cas es pot assenyalar algú amb el dit, i en l'altre no. Que patètic! Què és un renting? Un renting és aquell règim en el qual no compres un cotxe, sinó que el llogues durant un temps; primera trampa per tots aquells que diuen que s'ha gastat 83.000 euros amb el cotxe...

Per altra banda surt el conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, i demana que doni explicacions... Però què és això? A veure, anem a fer diverses lectures...

Estant al govern, et pots gastar, o treure de la caixa dels catalans, 9000 euros sense donar explicacions? Clar, si en Saura en demana, deu ser que no ho sap que la gent agafa calers de la caixa i se'ls gasta... gran imatge la de l'administració de la caixa del nostre Parlament. Un altra: ens ha de preocupar que algú es gasti uns milers d'euros del pressupost de Catalunya? Què són 9000 euros dins del pressupost general? De quan és el pressupost de Catalunya? Tant pobres som com a país? I si no en tenim ni per això, com és que no es critica tant tal i com estan perdent milions d'euros cada dos per tres amb el tema del finançament?... però és clar, això, com que no es pot assenyalar ningú en concret... no és important. O quan es van gastar amb els vaixell que van portar aigua a Barcelona i que no van servir per res? O quan es gasten cada any amb estudis ridículs que no se'ls mira ningú i valen tant o més que els 9.000 desitjosos euros? Un dia el Polònia en feia una paròdia...

Espereu, que n'hi ha més. El senyor Saura diu que ofèn que en moments com aquests algú es pugui gastar 9.000 euros... oh caram! Però no es tracte de re-incentivar l'economia i fer córrer diners? Deuen estar contents al taller on li han fet, no? Potser aquests 9.000 euros acaben salvant algun lloc de treball.... no ho sé. 

Realment lamentable que els mitjans en facin notícia d'una cosa com aquesta; però malauradament ja estem acostumats a rebre notícies que no ho són. I per acabar-ho d'adobar surt l'altre conseller demanant explicacions... sort que és dels grossos del govern!!!

No caigueu en en el que han caigut molt d'altres. S'ho podia haver estalviat? Sí; era necessari? No; n'hi ha per tant? No, i mil vegades no. Particularment em preocupa molt més que no hi hagi un control de la caixa i que 9.000 tristos euros puguin fer estralls al pressupost del nostre país. Però, és clar, és més fàcil criticar a un que a tot un govern. El problema realment no és que es puguin haver malgastat uns diners, perquè per desgràcia se'n malgasten molt més (no ho dubteu) i molts més que, sense que surti a la llum, es malgastaran; sinó precisament això, que aquest import ridícul se'ls hi ha escapat. O és que hi ha algun innocent que creu que són els primers 9.000 euros malgastats?, o que seran els últims?

Les 500 millors pel·lícules

Aquesta setmana la prestigiosa revista Empire ha publicat la relació de les 500 pel·lícules millors de tots els temps. A la seva pàgina (http://www.empireonline.com/500/) les hi trobareu, tot i que és molt més còmode veure-les, per exemple, a http://www.cinemarealm.com/best-of-cinema/empires-500-greatest-movies-of-all-time/ ja que ens les llisten totes 500 de cop.

No crec pas que hagi vist tantes pel·lícules en tota la meva vida, jo. Gran feina la dels cinèfils que han fet aquesta llista. Coses que criden l'atenció? Steven Spilberg, hi té 11 pel·lícules entre les 500. No em negareu que és un grandíssim director: La llista de Schindler, ET, Encontres a la tercera fase, Salvar al soldat Ryan, Park juràssic, Indiana Jones... Altres assidus a la llista són Francis Ford Coppola, o Quentin Tarantino...

500 pel·lícules dónen molt de sí. De totes maneres, m'ha agradat constatar que de les poques vegades que miro pel·lícules, valia la pena mirar-se-les. És evident que per tots aquells que som joves, el fet de ser una llista de tots els temps, n'hem deixat de veure moltes, però per altra banda, hem fet una bona selecció dels darrers... 10 anys?

També és cert que segons aquesta llista, a mesura que va passant el temps, dóna la sensació que el cinema està en crisi i que fa més anys les feien més bones.

En definitiva, opinió personal, i que d'alguna manera han creat escola i que no s'han deixat:
  • The Matrix: la primera; Matrix és una pel·lícula que generalment la gent que l'entén li agrada molt, i la gent que no l'entén no aguanta davant de la pantalla ni el primer quart d'hora. Deu ser per això que només surt la primera i en la posició 39.
  • The Lord of the Rings: la trilogia sencera. Molts dels que juguen o han jugat a rol, s'iniciarien amb aquest joc.
  • Forrest Gump: gran filosofia aquesta que tenia Gump, - Forrest Gump - quan arribava a un lloc corrent, i continuava corrent. Conclusió de la pel·lícula (d'entre d'altres), un cop aconsegueixis un repte, proposa-te'n un altre i persegueix-lo.
  • Schindler's List: grandiosa pel·lícula sobre el nazisme
  • The Sixth Sense: Los otros y El orfanato van intentar imitar una mica l'argument sense èxit; cap de les dues hi surt.

I moltes més, és clar, fins a les 500. Titanic, Grease, Amélie... des del meu punt de vista unes amb més encert que d'altres.

Després de tot plegat, però quina és la millor de tota la història? The Godfather de Francis Ford Coppola de l'any 1972; i n'hi té tres!!!!. Se m'ha girat feina; aquestes no les he vist.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Facebook

Fa temps que em resisteixo a parlar del Facebook. No per res en concret, però em semblava que no seria el que està sent ni que tindria l'èxit que està tenint. Quasi que la societat desenvolupada d'avui en dia està separada en dos grans grups: els que tenen un perfil a Facebook, i els que no; si no tens Facebook no ets ningú!!!!

No hi he perdut massa temps en veure com funciona, però sí que sembla ser una bona eina social. De fet, si no m'erro, ells mateixos ho anomenen gran xarxa social que et dóna "el poder de compartir i fer el teu món més obert i connectat".

El Facebook crec que va néixer per allò de trobar amics i amigues que un té dispersats pel món i que fa temps que no en saps res. I certament ha funcionat i funciona molt bé. Petit problema: perquè et trobin més fàcilment, o per cercar altres persones amb els teus mateixos interessos, aficions, estudis..., has de tenir un perfil el més verídic possible. Si home! (i dona!), vull dir que no pretenguis que ningú et trobi si en comptes de Miquel Lutrudis et poses com a nom Silabarqueta Est Omba. Llavors, això anima a posar tot el teu currículum i dades personals que quan més públiques siguin, més fàcil és trobar-te, però alhora més gent sap més de tu. Un exemple fàcil: imagineu que cerqueu persones que cerquen cites i, sorprenentment, trobeu a la vostra parella!!!! M'ho acabo d'inventar, però es podria donar el cas..., o per exemple, com que pots posar què estàs fent en cada minut, que el cap et faci un seguiment... Evidentment crec que tot és personalitzable. Un cop dins, també et pots crear grups, unir-t'hi, pujar fotos, vídeos, comentaris...

Un dels grups més graciosos que hi he trobat, és un que proposa que diguem que som d'Andorra. I és que malgrat el Facebook estigui també en català, no pots dir que ets de Catalunya; i com continuï amb tant d'èxit, crec que, o canvien que es pugui posar que ets de Catalunya, o la població d'Andorra creixerà alegrament a costa de la catalana.

Crec que el Facebook està bé per totes aquelles persones que els separa una gran distància física o temporal i que gràcies a això els permet seguir en contacte (més enllà de les possibilitats que ofereix el correu electrònic). Que serveix per retrobar antics amics, companys de feina i/o de classe, però tal i com ho ha interpretat molta gent... doncs francament, amb els més propers prefereixo la calidesa del dia a dia.

Tot plegat crec que al Facebook li poden acabar passant un parell de coses. 1) que passi d'un estat de moda a la de la ignorància més absoluta; no sé si algú recorda aquella gran xarxa social que s'anomena Second Life on podies crear-te una segona vida a través d'un personatge i també intercanviar experiències amb la resta de la xarxa mundial.És clar que en aquell cas hi havia la incomoditat de baixar-se una programari per instal·lar-te'l i en el cas de Facebook, via web, no. O 2), que encara tingui més èxit del que té i ho acabi comprant Google com ja va fer amb Youtube o aquest mateix gegant li creï la competència.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

La dictadura de la incompetència

No és habitual que recomani llibres, però en aquest s'ho val. No vull dir que no hi hagi molts més llibres – grans llibres – que siguin dignes de ser recomanats, perquè hi són i no acabaria mai de citar-los, però en aquest cas, insisteixo, l'ocasió s'ho val.

És la darrera publicació de Xavier Roig que porta per títol, “La dictadura de la incompetència”; amb el títol ja dóna pistes de què s'hi pot llegir en les seves pàgines.

Aquest llibre defensa la iniciativa privada i per tant la llibertat. És un retrat clar i actual dels vicis d'Europa, sobretot del sud d'Europa. Ens fa veure les trampes de l'antiglobalització, deixa en evidència la falsa solidaritat i denuncia les relacions promíscues entre cert poder econòmic, el progressisme mal entès i el poder polític.

Amb extraordinària lucidesa Xavier Roig (que fa anys ja va pronosticar que Barcelona esdevindria "un Lloret amb ínfules culturals") pretén posar-nos en guàrdia contra un Estat ineficaç. Un Estat que cada cop cobreix més espai amb la seva densa teranyina (és significatiu que el 68% dels parlamentaris de Catalunya provingui del sector públic), una escola que modela el pensament i un discurs dominant que denigra per sistema tot allò que sigui privat i exalça tot allò que sigui públic.

Després d'haver-lo llegit m'ha quedat la sensació que en Xavier s'ha desfogat escrivint-lo i no ha deixat massa coses al tinter. El que diu és una crítica – per mi en el fons constructiva – de perquè estem tan malament com on estem. És un llibre per fer tocar de peus a terra a tots aquells que creuen que vivim a Europa i que som un país capdavanter. Però alerta, llegiu-vos-el en calma per anar-ho paint.

Ja poques setmanes després de la seva publicació, no està exempt de crítiques. Sobretot d'aquells que tenen la paella pel mànec, precisament perquè els deixa en evidència. I ja ho sabeu, “les veritats ofenen”. I a quanta gent pot ofendre i ofèn la lectura d'aquest anàlisi de la nostra societat vers la resta del món; millor dit, vers la resta del món que, a diferència de nosaltres i dels salmons, no van a contracorrent.

Les crítiques bàsicament se centren en el fet que es diuen coses que políticament no serien correctes i més d'un i d'una si veu totalment reflectit. Un exemple l'és que es digui que el 68 % dels parlamentaris de Catalunya provenen del sector públic, amb la qual cosa desconeixen què és la competència i saben molt bé què és la comoditat. I llavors així va el país. Aleshores jo em faig les algunes preguntes:

  • En una societat on es premia la no competència, on ens pot portarà? Segurament en una societat incompetent? És molt fàcil guanyar quan jugues sol, però no tant quan jugues contra gent que està preparada i s'ha tret la son de les orelles...
  • En una societat on es premia la comoditat, on ens portarà? Que la gent deixi de fer coses perquè ja les hi farà un altre? I si aquest altre es cansa de fer-les per nosaltres? Llavors ningú les sabrà fer?
  • Què es pot esperar d'una societat on més que espavilar-nos, volem que ens treguin sempre les castanyes del foc? Potser a no valer-nos per nosaltres mateixos?

Una cosa està clara, aquesta manera de fer les coses per part de l'estat crea dependència i falta de llibertats, i amb això sí que estarem d'acord que no es bo per a ningú.

Per altra banda, tampoc ha agradat que es diguin les coses tal i com són, però: quina és la millor manera de resoldre un problema? Segons els experts és reconèixer-lo. Sense reconèixer el problema, sense afrontar-lo, fins i tot negant-lo i obviar-lo, amagant-lo, la nostra societat està condemnada al fracàs més absolut dins del món; però sempre hi ha qui prefereix que li facin tot, sense esforç ni treball i acabar sent un perfecte ximplet; el sud d'Europa n'està ple, i per això ens van les coses com ens van. I si no intentem arreglar-ho pitjor que aniran.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

La crisi

No us penseu que visc en un altre planeta lluny de la terra (psicològicament possiblement hi faig estades, però torno) i no m'he adonat que estem immersos en una crisi econòmica. Però és complicat dir-hi quelcom quan un no hi entén massa.

Es veu que les entitats bancàries espanyoles (fiscalment parlant) no estan tan malament com la resta, però sentit en ZP dient-ho... no em convenç massa. Es veu que gràcies a la política conservadora i carca que sempre ha caracteritzat Espanya, quan la cosa anava “vent en popa”, cada vegada que es concedia un crèdit o quelcom semblant, el govern espanyol els feia treure o guardar un % o quelcom semblant per casos com els que ara mateix estem patint. Aleshores, a les entitats, els va semblar una bogeria que els fessin fer allò, però ara, ai las! hi estant immensament agraïts.

Malgrat tot, la cosa està malament. Últimament he començat a llegir coses que em recorden al Corralito argentí; cosa gens recomanable que surti als mitjans precisament per l'efecte alarmista que això poc provocar. Però ja sabeu la dita: “quan el riu sona, és que aigua porta”. I sense ser un expert financer ni en economia, si ara comencen a parlar de temes com els fons de Garantia de Dipòsits i ho fan perquè volen tranquil•litzar a la gent, m'imagino que deu ser perquè algun perill deuen córrer.

Llavors, la lògica m'invita a pensar que podria haver-hi gent que anés en massa als seus bancs i caixes a treure els diners que bonament han estat estalviant per salvar-los. Malgrat el govern espanyol dugui a terme mesures, jo particularment no me'ls crec perquè amb totes les mentides que han dit ja se'ls hi ha acabat el crèdit. Només imagineu què passaria si durant un parell de dies la gent anés als bancs i caixes... és un creixement exponencial que, o bé acabaria d'ensorrar l'economia perquè encara disposarien de menys liquiditat, o bé per llei farien el que van fer a Argentina. Tanmateix si la gent posa els diners sota la rajola, el més senzill és que hi hagi molt més robatoris... un bon atzucac tot plegat!

Però no us penseu que tot sigui dolent. Per aquesta mateixa regla de tres, si la gent treu els diners de les entitats bancaries, també conviu el pensament de “per perdre-ho, m'ho gasto”, cosa que incentivaria novament l'economia.

Però ja us dic que el que pot passar ara no en tinc ni la més menor idea per completa ignorància amb termes econòmics i financers. El futur no ens augura massa èxits econòmics si la cosa no canvia. Però ens en sortirem.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Comença la fresca

Ja tenim el fred aquí; o quasi. Sempre hi ha el típic debat de si la gent prefereix l'estiu o l'hivern, si el fred o la calor.

Jo ho tinc molt clar. I és que fa dies quan em vaig llevar, vaig apujar la persiana i no vaig tenir la visibilitat de cada dia (fins i tot després de rentar-me la cara) vaig veure que l'hivern ja havia arribat. No em refereixo a l'hivern astronòmic que encara li falten setmanes, però si aquella boira tant bonica per alguns i odiosa per tants d'altres de la plana de Vic.

De se fa uns anys ençà, tinc la convicció que és el Mercat de Música Viva de Vic el punt d'inflacció entre el “s'està bé” i el “comença a fer fresca”. I és que ja tradicionalment si mal no recordo, pel MMVV ja pot fer mal temps i ploure com aquest any, o ja es posa aquella fredor i baixes temperatures a la plana a partir que se'n va el sol i ja no se'n va fins passats uns mesos.

A partir d'ara ja anirà “increscendo”; més boira, més temperatures baixes. El cap de setmana passat el termòmetre ja va arribar als 5 graus. Ja és hora de posar la vànova amb la flassada al llit. Ja és hora de posar-se un parell de capes i un jersei, i segons com, d'aquí a quatre dies, uns bufanda i tot.

I és el que més m'agrada del fred i l'hivern. El poder-se abrigar, poder combatre'l. Sempre he dit que amb la calor no pots, en canvi amb el fred sí. Quan hi ha aquella boira i et poses la samarreta tèrmica, i un jersei de llana, pantalons de pana, bufanda, una bona jaqueta... fins i tot gorro... no us sembla meravellós?

I a casa? Que els que en tinguin poden encendre la llar de foc i contemplar com crema la fusta, amb aquella vivor del foc... i llavors, mentre a fora fa un fred de mil dimonis, poder-se posar dins del llit, sota la flassada i vànova... aïllant-se de tota la resta, ben arrupit... i millor encara si és amb companyia...

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Castellers

No puc afirmar que m'emocionin masses coses d'aquest món o que tanmateix n'hi hagi masses per fer-ho, però el món casteller, del qual em considero un complet ignorant, m'apassiona i m'emociona com poques coses.

És un moment màgic, sublim, quasi quimèric, quan un enxaneta coronat un castell; i quan més complicat, major és l'emoció. No sé si és quan hi ha els quarts col·locats que és aleshores quan el cap de colla decideix si l'estructura és prou sòlida i val la pena seguir pujant, o més val tornar a començar de zero. Si el cap de colla decideix que l'estructura és sòlida i entren els propers castellers (el proper pis per entendre'ns) és quan comencen a sonar les gralles.

No crec pas que us pugui transmetre el que em transmeten, però bé.... Com us deia, en sentir les gralles i veure com els castellers van pujant... la tensió puja, i en veure l'infant dalt de tot, i en aixecar el braç, que popularment és quan la gent veu que el castell està carregat, la cosa ja es desborda a la plaça.

Els castells em transmeten... no sabria com explicar-ho. Si teniu l'ocasió d'assistir en una jornada o veure-la per la televisió no us la perdeu. Veient la cara dels castellers, per a mi és la personificació de l'esforç, la solidaritat, la unió, la simbiosi, l'esportivitat, la barreja de cultures, races i fins i tot ideologies. Quan uns castellers es disposen a carregar un castell, no hi ha fronteres ni idees, ni colors que valguin. Tots ho fan tot per la coronació de l'enxaneta, per posar la cirereta al pastís.

I el més gran de tot plegat, és que en el món al qual vivim, sabent que avui dia és difícil gaudir d'aquest espectacle humà tant ben combinat, els castellers ens ho ofereix. I . Vaja, que entenc el que han fet a Xile, on utilitzen els castells a l'escola i en altres àmbits com a arma d'integració social i per inculcar valors humans.

Doncs avui s'ha celebrat la gran cita bianual del calendari casteller, el concurs de Tarragona; i ja en van 22 edicions. Avui, per quarta vegada consecutiva, han guanyat els Castellers de Vilafranca. Moltes felicitats.

Efecte papallona

Desconec si tots o algú o ningú sap del que estic parlant. Podem començar per l'explicació tècnica i acabar-ho amb un exemple pràctic.

L'efecte papallona és un concepte que fa referència la noció de sensibilitat a les condicions inicials dins del marc de la teoria del caos. El seu nom prové d'un antic proverbi xinès: “l'aletejar de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món”.

La idea és que, donades unes condicions inicials d'un determinat sistema natural, la més mínima variació en elles pot provocar que el sistema evolucioni en formes totalment diferents. Succeint així que, una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d'amplificació, podrà generar un efecte considerablement gros (font: wikipedia).

Com diria en Miquel Calçada al doctor Soler en aquell fantàstic programa de la dècada dels 90 anomenat Persones Humanes: “anem al cas pràctic”. Un exemple claríssim sobre l'efecte papallona és deixar anar una pilota just sobre l'aresta de la teulada d'una casa diverses vegades; petites desviacions en la posició inicial poden fer que la pilota caigui per una banda de la teulada o per l'altra, conduint a trajectòries de caiguda i posicions de repòs final completament diferent. Canvis minúsculs que condueixen a resultats totalment divergents.

És el que aquí es coneix popularment com l'efecte Capità Enciam i el seu “els petits canvia són poderosos”. Bromes a part, us invito a aturar-vos a pensar què us ha fet arribar on sou o un estat al qual pugueu estar. Perquè de la mateixa manera que un ridícul mil•límetre pot fer caure una pilota cap a una banda o altra d'una teulada, un mins somriure pot acabar amb un casori, i un no somriure pot acabar amb les esperances.

Ja ho diuen que en la vida, són els detalls el que importa, perquè són aquests els que ens porten cap a una banda o altra. Però de la mateixa manera que una cosa simbòlica ens pot dur o portar a la felicitat, també penseu que sempre hi ha “la gota que fa vessar el got”. I és una ridícula gota... “què m'ha de fer passar una simple gota?”, pot pensar algú... doncs fer vessar el got; quasi res.

Ja ho sabeu, doncs, “els petits canvis són poderosos”; teoria de la papallona. Mimeu i tingueu cura dels detalls, i sort.

Independència judicial.

Sempre se'ns ha dit que Espanya era Europa, i que era un país desenvolupat, més o menys modern... totes aquestes coses que diuen els espanyols, vaja; els espanyols de sentiment que no volen admetre la realitat que és i viuen en el seu particular núvol de felicitat lluny del món (en aquest cas amb Europa en tindríem prou) que els envolta.

Què entenem o podem entendre per independència judicial? El que entenc jo per independència judicial és la independència que tenen els magistrats d'un tribunal per interpretar la llei. Però que existeixi el terme independència judicial, ja aixeca sospites que la justícia no és justa per tots iguals com altres vegades he escrit per aquí.

L'encarregat de fer un informe d'aquestes característiques el podeu trobar en un portal de l'Institut Fraser de Canadà si no m'erro. L'enllaç per si hi voleu donar una ullada és aquest: http://www.freetheworld.com/. Avís a navegants: no us poseu nerviosos i estigueu preparats per grans sorpreses. En el document es pot apreciar l'estat dels països del món tenint en compte diferents índexs.

En el document que podeu trobar aquí (http://www.freetheworld.com/release.html) anomenat Dataset 2008, entre altres coses hi trobareu l'estat de l'economia espanyola i la independència judicial que us comentava. Els últims valors són els del 2006 de manera que l'economia entenc que a data d'avui encara seria pitjor, però l'estat de la justícia deu ser si fa no fa. Només cal veure el tracte que es fa amb els diferents estatuts autonòmics.

Explicat tot això, us invito a que descarregueu aquest fitxer en format .xls i us dirigiu a la pestanya del 2006 concretament a la columna P: Area 2-A que és la referent a la independència judicial. Un cop fet això, ordeneu la columna descendentment. Donem-hi una ullada, doncs.

Sense tenir en compte els països els quals no tenen valor, ens trobem que Espanya, la “grande y libre” que promulguen alguns, es troba, amb un valor de 4,59 sobre 10, poc més enllà que seixantena posició. Per sobre d'Espanya hi trobem els països d'Europa com Alemanya (9,21), Dinamarca (9,07), Finlàndia (9,04), Holanda (9,01)... i evidentment molts d'altres de la resta del món.

Però busquem més coses, anem a veure, per una banda, països que estan millor i per l'altra, països que estant si fa no fa com Espanya (amb els que es pugui fer la comparació) per fer-nos la idea d'on si mai tenim la desgràcia de ser detinguts, on podem rebre un tracte més just.

Trobaríem: Sud Àfrica (7,42), Malta (7,18), Estònia (7,11), Botswana (7,08), Xipre (6,95), Namíbia (6,90), Emirats Àrabs, Jordània, Egipte, Oman, Malawi, Turquia, Xile, Jamaica, Sri Lanka, Itàlia (no té massa més que Espanya) i Marroc entre molts d'altres. Per altra banda, més o menys com la “grande y libre” Espanya trobem Mali (4,55), Algèria (4,42), Pakistan (4,18), Síria (4,16), Mauritània (4,07), Xina (4,05), i anar fent empitjorant.

Veient això, qui pot confiar en la justícia, que rebrà un tacte just i creure que Espanya realment és un país desenvolupat i europeu?

El fred.

Ja tenim el fred aquí; o quasi. Sempre hi ha el típic debat de si la gent prefereix l'estiu o l'hivern, si el fred o la calor.

Jo ho tinc molt clar. I és que fa dies quan em vaig llevar, vaig apujar la persiana i no vaig tenir la visibilitat de cada dia (fins i tot després de rentar-me la cara) vaig veure que l'hivern ja havia arribat. No em refereixo a l'hivern astronòmic que encara li falten setmanes, però si aquella boira tant bonica per alguns i odiosa per tants d'altres de la plana de Vic.

De se fa uns anys ençà, tinc la convicció que és el Mercat de Música Viva de Vic el punt d'inflacció entre el “s'està bé” i el “comença a fer fresca”. I és que ja tradicionalment si mal no recordo, pel MMVV ja pot fer mal temps i ploure com aquest any, o ja es posa aquella fredor i baixes temperatures a la plana a partir que se'n va el sol i ja no se'n va fins passats uns mesos.

A partir d'ara ja anirà “increscendo”; més boira, més temperatures baixes. El cap de setmana passat el termòmetre ja va arribar als 5 graus. Ja és hora de posar la vànova amb la flassada al llit. Ja és hora de posar-se un parell de capes i un jersei, i segons com, d'aquí a quatre dies, uns bufanda i tot.

I és el que més m'agrada del fred i l'hivern. El poder-se abrigar, poder combatre'l. Sempre he dit que amb la calor no pots, en canvi amb el fred sí. Quan hi ha aquella boira i et poses la samarreta tèrmica, i un jersei de llana, pantalons de pana, bufanda, una bona jaqueta... fins i tot gorro... no us sembla meravellós?

I a casa? Que els que en tinguin poden encendre la llar de foc i contemplar com crema la fusta, amb aquella vivor del foc... i llavors, mentre a fora fa un fred de mil dimonis, poder-se posar dins del llit, sota la flassada i vànova... aïllant-se de tota la resta, ben arrupit... i millor encara si és amb companyia...