dissabte, 29 de novembre de 2008

Ipod

No he pogut resistir la temptació i he acabat sucumbint. Ja tinc un Ipod. Però estic decebut, molt decebut.

Estic decebut amb els senyors d'Apple. Em creia que eren d'una altra pasta. M'agradaria que Google fes el seu particular reproductor d'mp3 amb el pes de tota la seva filosofia al darrera per fer-los la competència.

Sense fer un anàlisi tipus revistes especialitzades, permeteu-me comentar-vos amb el que jo particularment m'he trobat. Podríem dir “petits problemes” de l'Ipod des del meu humil punt de vista:
  • La bateria.
  • Preu.
  • Funcions.
  • Comandaments tàctils.
  • Els auriculars.
  • Dependència de l'Itunes. 

Respecte la bateria: dura poc i a més, no subministren un carregador; l'has de comprar a part com a accessori.

Respecte el preu:  no és barat com si diguéssim.

Sobre les funcions: té un munt de coses que generalment no s'utilitzen o no haurien de ser finalitat d'un reproductor de música (i vídeo segons model), però es paguen.

Respecte els comandaments tàctils: amb guants, el tema tàctil se'n va a norris, i és clar, ara que ve el fred... qualsevol va sense guants per poder apujar el volum o canviar de cançó. I jo particularment escolt música tot l'any, faci fred o calor, plogui o faci sol...

Sobre els auriculars crec que poc costaria posar-hi quelcom (espuma, per exemple) que els fes més grans per tal que s'adaptessin millor a les orelles.

I potser el pitjor és la dependència d'un programari específic. Iaquest potser és el més gran de tots els problemes. No només haig de tenir instal·lat un sistema operatiu no lliure (ja sigui Windows o Mac) , sinó que a més, haig d'instal·lar el seu programari propi i exclusiu: Itunes. Programa que, si no instal·les el seu reproductor QuickTime, tampoc funciona. És a dir, per posar música al meu Ipod que he pagat catòlicament, no sóc lliure d'utilitzar el programari que vulgui (si més no de manera còmode perquè sí que hi ha programari, plugins i d'altres que en versions anteriors de l'ipod et permetia posar música) i com vulgui. D'això se'n diu monopoli. Els de Microsoft ho saben molt bé perquè han hagut de pagar diverses multes al respecte. I no estic pas dient que el programari que et fan utilitzar estigui malament, sinó que em queixo que no hi hagi alternativa. Tot usuari hauria de ser lliure d'escollir les coses que vulgui. S'haurien de fer les coses amb independència de plataforma i, llavors, que l'usuari final esculli quin li agrada més. Potser molts acabarien apostant per l'Itunes, però aleshores ja seria elecció, i no obligació. El problema afegit d'aquest programa, fins on l'he conegut, és que no permet sincronitzar amb amb d'altres pc. Vull dir que mai afegeix música, sinó que la substitueix per la que el programar té a la seva biblioteca. I com us podeu imaginar, no tothom tindrà la mateixa biblioteca...

Meticulós? Potser sí. Per la resta tot correcte. Sensacional. Còmode, atractiu, senzill i lleuger... Una altra cosa que m'ha cridat molt l'atenció positivament, són els mètodes o criteris de cerca de música; crec que insuperable. Es pot cercar la música per àlbum, per artista, per cançó, per portada de disc, o senzillament per paraula clau. Tot plegat, com tot, si la informació està degudament i correctament entrada (cosa que facilita l'Itunes però també altres programes permeten fer-ho). Estic convençut que serà un dels regals d'aquestes festes.

divendres, 28 de novembre de 2008

La música

La música: el millor amiga de l'home. En aquesta cas amiga, és clar. El tòpic diu que és el gos el millor amic de l'home, i no ho poso pas en dubte, però penso que la música també ho pot ser i ho és (per aquells que no tinguem gos, per exemple).

De músiques n'hi ha de molts estils i tipus. I valgui també el tòpic, no n'hi ha de millors ni de pitjors, sinó de diferents. Tenim música clàssica, rock, jazz, hip-hop... fa anys hi havia la música anomenada màquina (genèricament), que llavors ha anat derivant en molts altres tipus de música (house, progressive, thunderdome...)

Però sigui del tipus que sigui, sempre trobem una música per a cada moment. I és això el que la fa gran i fantàstica. Una música per quan estem esvarats o excitats, una altra per anar a córrer, per fer altres tipus d'esport, per moments tendres, per anar de festa, per anar a dormir, per estudiar, per desconnectar de tot, per dir alguna cosa a algú, per comprendre millor el que ens envolta, per comprendre'ns millor a nosaltres mateixos, una per cada estat d'ànim.... sembla l'anunci d'aquella coneguda beguda això, però bé.

Jo, personalment ho veig així. Aquells dies que et sents d'una determinada manera i et poses aquell determinat cantautor i penses: "veus a ell també li passava". Això, egoistament, reconforta o consola, no? El fet de dir, "no estic sol". O el fet de pensar: "què li devia passar a aquell (o aquella) per tal que escrigués i composés aquesta cançó?". Aquelles paraules tant íntimes i tendres que explica el poeta musical i ens fa posar la pell de gallina... Sovint penses que aquelles mateixes paraules les podria haver escrit un mateix, però per contra, també penses que mai a la vida t'haurien sortit o les podries haver trobat per representar tan i tan bé una determinada situació, pensament o sentiment. La música, o aquestes paraules, ens fan alhora sentir, pensar, i sovint fins i tot, extreure conclusions i solucions.

La música la podem cantar, la podem ballar o, senzillament escoltar i sentir. No depèn de res ni de ningú. Ens la podem fer nostra, i mai ens fallarà o si falla depèn de nosaltres per arreglar-ho (em ve al cap un canvi de piles, per exemple). Ens la podem emportar on vulguem i com vulguem. No és fantàstic?

Per altra banda, deixeu-me reivindicar els antics grups o cantautors que trobo a faltar de vells temps. Aquells que certament eren poetes de la música i expressaven el que sentien a través d'ella. Ja en queden pocs i en surten molts menys. Penso des de Queen fins Sopa de Cabra, passant per molt d'altres. Fa uns dies la revista Rolling Stones elaborava segons ells, la llista dels 100 millors cantants de la història. El top 10 és: Aretha Franklin, Ray Charles, Elvis Presley, Sam Cooke, John Lennon, Marvin Gaye, Bob Dylan, Otis Redding, Stevie Wonder i James Brown. Certament, veig que en el fet que els cantants d'ara ja no són el que eren, estem més o menys d'acord. Ara, malauradament, es premi el marqueting més que no pas la qualitat, i és una pena. Sols fa falta escoltar determinades emissores de ràdio i sentir que només posen “clàssics”. La pregunta és immediata: si ara posen el de fa 10 anys, què posaran d'aquí a 10? el mateix? És obvi que no evolucionem massa o no hi ha material nou prou bo i comercial alhora, no? De totes maneres, ens continua, a alguns, fent falta.

La música d'avui ja no és el que era, però continua essent la millor amiga de l'home.

dijous, 27 de novembre de 2008

Musculman

"Sóc molt fort, i el meu nom és Musculator! Menjo molta carn perquè m'agrada... molt!"

Musculman, el príncep del planeta Múscul, arriba a la Terra accidentalment, ja que el seu pare el confon amb un porc i el llença a les escombraries. Musculman està obsessionat amb menjar arròs amb vedella, també li agrada menjar alls, que li donen el poder màxim, el poder de volar (tirant-se pets). Sempre va amb la seva màscara de lluitador, per això ningú sap com és en realitat. Sempre va acompanyat del seu fidel amic Mitsú. El seu nom veritable es Sugurú, cosa que no li fa molta gràcia quan el seu pare li diu. Ell és el principal personatge de la serie, es poca traça i ningú l’estima, però poc a poc es va fent famós gràcies a les seves proeses dins del món de la lluita lliure i les victòries en els jocs dels superherois 

Segons informa el diari Avui: “El portal d'internet Facebook acull des de fa uns tres mesos una campanya promoguda per un grup d'amics "per tal de demanar a Televisió de Catalunya (TVC) que torni a emetre la sèrie de dibuixos animats Musculman"”. 

En el moment d'escriure aquestes línies, aquest grup ja compta amb 9000 membres (arrodonint a l'alça). I és que per diverses generacions de la dècada dels 80, hi ha una sèrie de dibuixos que ens marcaren la infància i adolescència; com també alguns programes.

Perquè, qui no recorda sèries de dibuixos tals com Musculman, Bola de Drac, Dr Slump o fins i tot El petit xef o Conan... Des d'aleshores que, vist pels que varem viure aquesta època, els dibuixos ja no són el que eren. Des que tot s'ha convertit (s'ha d'haver convertit) en políticament correcte, que ja res és el que era. Ara no es poden emetre aquells dibuixos plens d'ironia, humor i, val a dir-ho, alguns amb certa violència. Però tampoc crec que els que varem veure aquells dibuixos hàgim crescut amb una mals valors, ni siguem violents, ni hàgim tingut cap trauma per culpa d'això, no? Si més no, no pas més que qualsevol altre menor de les generacions posteriors. Vull dir que, Les tres bessones, i d'altres estaran bé, però una mica de... el que tenien els que miràvem, tampoc aniria malament a la infància d'avui.

Ara molts s'esforcen per intentar recuperar aquestes sèries; normalment cercant-les en xarxes p2p i recol·lectant-ne tants capítols com hi havia. L'esforç, però, és titànic. Fa falta temps per trobar-los, temps per baixar-los, i molt d'espai per emmagatzemar-los (quant a Gb). Però alguns, amb paciència, vehemència i audàcia ho aconsegueixen.

El grup, com bé anuncia també l'Avui, proposen manifestar-se davant de TVC quan arribin als 10000 membres; és a dir, que si la cosa va com desitgem que vagi, no tardaran massa.

En to únic i exclusivament festiu, ja hi poden comptar! Em sembla una bonica manera de retre homenatge a una gran sèrie que es va emetre fa molts anys; de totes manares, m'agradaria que aquesta manifestació fos a favor dels vells dibuixos, més que no pas únicament per Musculman. Son Goku, Dr. Slump, Arale, Conan... mereixen retre el mateix homenatge que el polifacètic Sugurú. TVC diu que no té la llicència, i ens ho podem creure. I cas que la tingués, tampoc crec que perquè 10.000 persones es presentin davant de la televisió autonòmica catalana canviïn d'opinió.

Ai....."Sóc molt fort, i el meu nom és Musculator! Menjo molta carn perquè m'agrada... molt!

dimecres, 26 de novembre de 2008

Diferència entre pertànyer a Europa i no

Ahir es va celebrar el referèndum per ampliar l'autonomia de Groenlàndia. El resultat és molt eloqüent: l'illa més gran del món, que fa tres segles que pertany a Dinamarca, ha dit "sí" a la reforma del seu Estatut d'Autonomia. Més del 75% de la població que ahir va votar en el referèndum, convocat per aprovar l'ampliació del seu Estatut, ha donat suport a la mesura.

Aquest nou Estatut entrarà en vigor l'1 de juny del 2009, coincidint amb els 30 anys de l'autonomia groenlandesa, una de les dues que reconeix el regne danès; l'altra, les illes Fèroe, ja van arribar a un estatus similar el 2005 .

Què pot tenir Groenlàndia que pugui fer viable l'emancipació? - Poden pensar alguns... Segons estimacions recents, sota el subsòl de l'illa podria haver-hi reserves de cru equivalents a la meitat de les d'Aràbia Saudita, cosa que permetria a un país que viu de la pesca i la subvenció anual de Copenhaguen –el 27% del seu PIB– ser autosuficient.

En el mateix Estatu hi queda clar el dret a l'autodeterminació de l'illa. Clar i ras: AUTODETERMINACIÓ. Independitzar-se de Dinamarca. I és aquí on rau la diferència entre allí i aquí. Aquí es fa un Estatut demanant quatre coses (en cap cas diu clar que Catalunya tingui dret a l'autodeterminació) i es recórrer per activa i per passiva, és il·legalitzat, ha de passar pel Tribunal Constitucional i no sé pas quantes coses més. Allí, els groenlandesos (no sé si s'anomenaran així), fan un Estatut amb cara i ulls, el presenten, l'aproven i el porten a referèndum als seus habitants. I Dinamarca què fa? Doncs el que ha de fer: res. Respectar la decisió plenament democràtica i política que han pres el conjunt de la ciutadania de Groenlàndia Val a dir que aquest referèndum té caràcter consultiu i haurà de ser ratificat pels parlaments de Groenlàndia i de Dinamarca, però hi ha un acord implícit de totes les parts per respectar-ne el resultat.

Aquest nou Estatut obre a Groenlàndia l'accés a competències com la política penitenciària, policia, tribunals, estrangeria i control de fronteres i transport aeri... i el groenlandès passarà a ser l'única llengua oficial.

En l'aplicació del nou text estatutari només sis àrees seguirien sota control danès: Constitució, nacionalitat, Tribunal Suprem, defensa i seguretat, política monetària i de divises, així com la política exterior, si bé les autoritats groenlandeses han de ser tingudes en compte en qüestions internacionals que afectin el seu territori. Dit d'altra manera, en el que no tinguin plena competència però els afecti, en parlaran bilateralment.
La importància d'aquest referèndum radica, per tant, i a diferència del que va passar amb Kosovo, en el fet que un estat membre de la UE, Dinamarca, reconeix el dret d'autodeterminació a un poble que colonitza i al que se li obren les portes per a accedir a la independència total. A veure quines són les reaccions.

Els pobles d'Europa es mouen, a veure quan ho fem aquí.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Plataforma x Catalunya

Diumenge a la nit llegia la notícia: "Plataforma per Catalunya oficialitza una candidatura per a les eleccions al Parlament català". De bones a primeres espanta una mica. Ja – alguns i algunes – varem sentir vergonya aliena en les passades eleccions municipals perquè Vic sortís als mitjans de comunicació per ser la població on va néixer i créixer aquesta dita formació xenòfoba i racista.

Però anem a pams. Deixeu-me que us digui, sense compartir gens la ideologia d'aquesta formació, que el seu màxim dirigent és dels pocs que fa els deures. Si bé en les eleccions municipals que precedien les últimes ja va treure un regidor i, per molts, va ser un toc d'atenció a la problemàtica immigrant a la resta de forces polítiques, aquestes en van fer cas omís, el van ignorar, com també als seus votants i, el més preocupant, al problema en sí.

Ja no es tracta de ser o no ser racista, xenòfob o qualsevol cosa que es vulgui titllar, sinó posar remei a un problema que, com que no és políticament correcte, s'ha deixat de banda. Veient que els polítics de Vic no hi posaven remei, en les últimes eleccions PxC va passar d'1 a 4 regidors. I llavors ja no va ser un toc d'atenció, sinó un problema sobre problema.

Insisteixo en que no comparteixo gens ni mica el que defensa aquesta formació, però va ser l'únic que va estar amb i pel poble en conflictes amb immigrants en determinats barris. A Vic tothom ho sap. Mentre la resta de polítics treballaven vés a saber perquè o per a qui, i obviant el problema, el màxim dirigent feia feina al carrer. Resultat? Ja es va veure.

No s'hi val en dir ara que Plataforma x Catalunya és un problema. El problema és la resta de forces polítiques. És com si després d'estar menjant de fastfood durant 1 any i sense fer exercici ens engreixem uns quilos. És culpa del fastfood? Jo diria que no. És culpa nostra per no fer res. I és el que han fet els polítics. Res. Si la resta hagués fet els deures la gent no estaria descontenta i no votaria això.

A partir d'aquí, algú ha sabut veure que hi havia un buit, una problemàtica, i ningú que l'afrontés per por a ser titllats de racistes i xenòfobs. Tots? No, n'hi ha un que no. I havent vist com treballa el màxim dirigent de PxC, si es vol presentar al Parlament, de la mateixa manera que va presentar llistes a Vic, Manlleu i El Vendrell a les municipals, imagino que és perquè ha fet números i li han sortit. I això sí que és greu. Que per culpa de la resta de forces polítiques que no posen remei a un dels problemes dels ciutadans, aquests es vegin empesos a votar aquesta formació perquè algú els faci cas.

Però avís als votants de PxC: si no m'erro, ni tant sols la Generalitat té competència en immigració. Aquesta competència és exclusiva de l'estat espanyol. No es nota?

dimarts, 11 de novembre de 2008

Divideix i venceràs

No em feu dir qui va pronunciar aquesta frase perquè ho desconec completament. El que sembla lògic és que la feu algú en alguna guerra o quelcom semblant com a estratègia per guanyar l'enemic.

Aquesta mateixa tècnica també s'usa en altres àmbits com els matemàtics, informàtics... i té molta raó. Quan tenim un problema, sempre és molt millor descompondre'l en problemes més petits i llavors resoldre'ls d'un en un; no és difícil veure que un quan hem resolt tots els petits problemes que formen el problema, el problema molt probablement haurà quedat resolt.

A Catalunya, en conceptes... reivindicatius nacionals també apliquem aquesta tècnica; amb una petita i lleugera diferència; ens l'apliquem a nosaltres mateixos!!!! Sí home (i dona), vull dir que de la mateixa manera que quan es té un problema el millor es partir-lo en petits, quan es vol tenir força és millor anar units; és aquella altra cita que deia “la unió fa la força”, o quelcom semblant.

On vull anar a parar? A Madrid tenen molt ben apresa la primera cita, aquesta de “divideix i venceràs”. És per això que s'alegren en veure que les reivindicacions catalanes no van mai agafades de la maneta – minvant així els efectes – , com tampoc els partits polítics catalans en demanar coses a Madrid pel nostre bé.

I aquí, com si no la coneguéssim, ens esmercem en ajudar-los. Per què fer front CiU i ERC si poden anar tots per separat? Per què unir-se totes les organitzacions sota un mateix lema i objectiu (sense perdre el nord) podent fer desenes d'organitzacions? Cadascuna amb els seus presidents, secretaris... algunes, a banda dels partits polítics, en són: Ominum Cultural, Sobirania i Progrés, Decideixo Decidir, Catalunya Acció... i molts d'altres que desconec.

Algú s'ha adonat que l'important és fer front comú per a una mateixa causa? I que aquesta causa és la nostra Llibertat? No s'adonen que primer és ser lliures i llavors ja ens “barallarem” nosaltres per les maneres lliures de poder ser?

No és pas que estigui més pessimista (realista ben informat) del normal, però mentre no es prioritzi el bé del país i del col·lectiu per sobre de l'individual no farem mai res ni anirem mai enlloc. Què se n'ha fet d'aquella Casa Gran? On és? O amb la crisi no s'ha pogut acabar de vestir i ha quedat amb les bastides? Quan anirem tots junts? Quan ens adonarem que no es tracta de dretes ni d'esquerres, sinó de Catalunya? Un cop la tinguem, sigui nostra, llavors ja farem partits de dretes, esquerres, centre i el que faci falta... però primer és el país!

dijous, 6 de novembre de 2008

Les presons

Programació més o menys especial ahir dimecres a TV3. Al programa "Sense embuts" parlaven amb vuit homes i dones presos al centre penitenciari de Brians. Acabat aquest, feien "Setembre": també dedicat als presos i preses de Soto del Real, a Madrid.

Francament, els dos programes em van flipar bastant. I després de veure'ls entre ràbia, impotència, incredulitat i ignorància, la reflexió més gran que en vaig extreure és: "presó: càstig o premi?"

És evident que anar a la presó, en principi és per quan has comès algun delicte, per quan no fas les coses bé, però a veure, a veure...

La nova presó de Sant Joan de Vilatorrada recentment inaugurada, segons llegeixo, té "vuit mòduls residencials amb sala de dia, menjador, economat, consulta mèdica, aules, tallers, un petit gimnàs, una perruqueria i un pati, entre d'altres instal·lacions". Entre d'altres instal·lacions!!! crec que fins i tot tenia piscina!!!!

En els programes els reclusos gaudien d'una habitació, amb el seu bany, amb la seva televisió... fins i tot un va dir que el futur que se li presentava era tan i tan negre, que decidí anar a un lloc on tindria un sostre, una muda, una dutxa i uns àpats. Què us sembla?

Però els de Soto del Real res a envejar a can Brians, eh... Aquests, pel setembre (d'aquí el títol de l'especial) celebren la seva particular Eurovisió. Bé, allí hi fan les fases prèvies; vull dir que els que guanyen llavors passen a la gran final, on es reuneixen tots els presos i presos d'Europa si no m'erro. Aquest darrer any, va guanyar una dona que ja ho havia fet els 2 anteriors. Malgrat està privada de la seva llibertat (tots sabem que no és gens desitjable) explicava que amb els diners que havia guanyat del premi, fins s'havia pogut arreglar les dents!

Fins aquí tot correcte. Però aleshores jo em faig una sèrie de reflexions a partir de com ens mostren la realitat de les presons i sota diversos punts de vista.

La primera és òbvia: és un càstig o un premi? Vist com estant (i parlo sempre a nivell de serveis i oportunitats) sembla més un premi. Vaja, que si amb aquest tipus de reportatges volen que la gent es porti bé perquè no acabi a la presó... més val que ho deixin estar.

Ara posem el cas d'un pobre indigent. Un pobre indigent que no té sostre, que no té família, que no té mudes, ni bany, ni àpats segurs cada dia. Què li surt més a compte? Intentar sortir d'aquesta dinàmica, o delinquir (sense fer mal a ningú) de manera que li caiguin uns anys? Si veuen els reportatges d'ahir, és obvi que l'estant invitant a delinquir! Potser n'hi hauria prou en organitzar un fals segrest, resistència a l'autoritat o qualsevol d'aquestes coses... no ho sé.

Aquest cas seria extrapolable a un pobre pensionista, o un ciutadà qualsevol que ara amb la crisi pot veure com es queda sense casa i sense feina... Molta gent que no ha trencat mai un plat viu en condicions molt pitjors que els presos i preses. I com se'ls tracta? Ja s'ha vist amb la llei de dependència i les pensions...

Ara posem el cas d'un cantautor. Quina frustració veure que ell s'esforça per intentar progressar i veure que a les presons donen premis per cantar, no? "Gràcies per ajudar-me a fer la meva carrera senyors"; potser pensa.

I finalment, posem el cas d'un ciutadà qualsevol. Ens diuen que hi ha crisi, i per altra banda, amb la gent que es porta malament els premien d'aquesta manera. Doncs no ho entenc. Ens volen fer creure que 9000 euros és una bestiesa perquè la segona autoritat del país pugui treballar, i per contra podem fer gimnasos, piscines, concursos i demés a gent que ha delinquit. Doncs tampoc ho entenc.

Només espero que no tothom ho veig com jo, perquè aleshores més d'un i de dos començarà a delinquir per poder, precisament, entrar a una presó i millorar la situació en la qual estant. Preocupant, francament, molt preocupant.

dimarts, 4 de novembre de 2008

L'àvia

Aquest és l'escrit que vaig dedicar a la meva àvia el dia que feia 80 anys.

"Qui vol palla va a l’era. I és que si algú, amb tots aquests anys ha anat vegades a l’era, aquesta és l’àvia.

Dins l’era, la mateixa vida, l’àvia n’ha vist de tots colors. Pels seus ulls ha vist passar l’esforç de les mules mentre estiraven l’arada, el bordar dels gossos  mentre gaudia de sa companyia; el rau-rau dels porcs  quan demanaven de bon matí el seu àpat, els esglais dels homes mentre desfeien el gra i treballaven dur.

Amb la ja seva entranyable, presumida i jovenívola octogenària vida, acompanyats sempre per l’humil i càlida família i amics, pels seus ulls han passat llàgrimes de plor, ràbia, melangia, emoció i alegria. Va viure amb felicitat, la seva infància a la bella colònia. També va passar pels seus ulls brillants el negre de la guerra; un altre contratemps superat gràcies al seu coratge, força i voluntat
que sempre l’ha caracteritzada. Veié també amb il·lusió i alegria, mica en mica, com la família augmentava amb el naixement de fills i demés.

I en fer-ne 80 tocava veure el verd, el verd de l’esperança per seguir creixent i tirar endavant,
l’àvia, els seus nens, i tots nosaltres; al seu costat, recordant totes les boniques estones que,
plenes de joia, cordialitat i altruisme, sempre tots hem trobat i gaudit al seu costat; ja sigui dedicant-nos una mirada, amb un gest, amb un complit o un gemec.

Però l’àvia, i que per molts i molts anys pugui ser, sempre serà així. Ella és la mare que molts voldrien tenir, l’àvia que molts podem gaudir, la tieta on d’altres es poden acollir; una amant de les hortalisses, conills, i gallines".

Una primaveres més que aleshores, ahir va ser novament el teu aniversari.

Moltíssimes felicitats.