divendres, 28 de novembre de 2008

La música

La música: el millor amiga de l'home. En aquesta cas amiga, és clar. El tòpic diu que és el gos el millor amic de l'home, i no ho poso pas en dubte, però penso que la música també ho pot ser i ho és (per aquells que no tinguem gos, per exemple).

De músiques n'hi ha de molts estils i tipus. I valgui també el tòpic, no n'hi ha de millors ni de pitjors, sinó de diferents. Tenim música clàssica, rock, jazz, hip-hop... fa anys hi havia la música anomenada màquina (genèricament), que llavors ha anat derivant en molts altres tipus de música (house, progressive, thunderdome...)

Però sigui del tipus que sigui, sempre trobem una música per a cada moment. I és això el que la fa gran i fantàstica. Una música per quan estem esvarats o excitats, una altra per anar a córrer, per fer altres tipus d'esport, per moments tendres, per anar de festa, per anar a dormir, per estudiar, per desconnectar de tot, per dir alguna cosa a algú, per comprendre millor el que ens envolta, per comprendre'ns millor a nosaltres mateixos, una per cada estat d'ànim.... sembla l'anunci d'aquella coneguda beguda això, però bé.

Jo, personalment ho veig així. Aquells dies que et sents d'una determinada manera i et poses aquell determinat cantautor i penses: "veus a ell també li passava". Això, egoistament, reconforta o consola, no? El fet de dir, "no estic sol". O el fet de pensar: "què li devia passar a aquell (o aquella) per tal que escrigués i composés aquesta cançó?". Aquelles paraules tant íntimes i tendres que explica el poeta musical i ens fa posar la pell de gallina... Sovint penses que aquelles mateixes paraules les podria haver escrit un mateix, però per contra, també penses que mai a la vida t'haurien sortit o les podries haver trobat per representar tan i tan bé una determinada situació, pensament o sentiment. La música, o aquestes paraules, ens fan alhora sentir, pensar, i sovint fins i tot, extreure conclusions i solucions.

La música la podem cantar, la podem ballar o, senzillament escoltar i sentir. No depèn de res ni de ningú. Ens la podem fer nostra, i mai ens fallarà o si falla depèn de nosaltres per arreglar-ho (em ve al cap un canvi de piles, per exemple). Ens la podem emportar on vulguem i com vulguem. No és fantàstic?

Per altra banda, deixeu-me reivindicar els antics grups o cantautors que trobo a faltar de vells temps. Aquells que certament eren poetes de la música i expressaven el que sentien a través d'ella. Ja en queden pocs i en surten molts menys. Penso des de Queen fins Sopa de Cabra, passant per molt d'altres. Fa uns dies la revista Rolling Stones elaborava segons ells, la llista dels 100 millors cantants de la història. El top 10 és: Aretha Franklin, Ray Charles, Elvis Presley, Sam Cooke, John Lennon, Marvin Gaye, Bob Dylan, Otis Redding, Stevie Wonder i James Brown. Certament, veig que en el fet que els cantants d'ara ja no són el que eren, estem més o menys d'acord. Ara, malauradament, es premi el marqueting més que no pas la qualitat, i és una pena. Sols fa falta escoltar determinades emissores de ràdio i sentir que només posen “clàssics”. La pregunta és immediata: si ara posen el de fa 10 anys, què posaran d'aquí a 10? el mateix? És obvi que no evolucionem massa o no hi ha material nou prou bo i comercial alhora, no? De totes maneres, ens continua, a alguns, fent falta.

La música d'avui ja no és el que era, però continua essent la millor amiga de l'home.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada