dilluns, 14 de desembre de 2009

Insult a la intel•ligència!

Hi ha coses a la vida que costen molt d'entendre, que només estan a l'abast dels grans pensadors, però n'hi ha d'altres que, per la seva simplicitat, haurien d'estar a l'abast de tothom. Per altra banda, reconec que, o bé em sento insultat, o no ho entenc. A veure si m'ajuden a aclarir-ho. 

El fet és que el Parlament de Catalunya (allà on diuen que hi ha la representació del poble) actualment està format per 135 diputats i entenc que les decisions es prenen per majoria. Si dividim 135 entre 2, això ens dóna 67,5; és a dir, la majoria és en 68 diputats. 

La cirereta al pastís del referèndum del 13D ha estat l'èxit de la societat civil; molts intentaran d'apropiar-se'l, però realment és un èxit de la gent anònima. Felicitats a tots, ells i elles, a tots els milers de voluntaris que ho han fet possible. El que em desconcerta, però,  és com, concretament un parell de partits amb representació parlamentària han pogut fer campanya pel sí i actes unitaris quan la suma dels seus diputats, 48 + 21, dóna exactament 69. Dit d'altra manera, el proper dia que hi hagi sessió, podrien declarar unilateralment la independència de Catalunya i encara els en sobraria un. 

A veure, a veure, a veure si ho he fet bé, “no ens poséssim pas nerviosos”, que diria La Trinca. 135 dividit per 2 són 67,5, oi? Ells sumen 69, oi? 69 és major que 67,5 també, oi? Aleshores, o ens prenen el pèl i d'aquí que em senti profundament insultat, o realment no ho entenc. Però és massa senzill com per no poder-ho entendre... 

Total, o esteu o no esteu per la independència! El poble, els voluntaris, la societat civil ha sigut capaç d'organitzar un referèndum exemplar, mentre que vosaltres, diputats, no vàreu voler ni entrar a debatre al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar fa tot just mig any sobre la qüestió. Senyores i senyors diputats, la gent d’aquest país no som estúpids! O la declareu i treballeu per la independència, o aparteu-vos del camí i deixeu pas,  que n'hi ha que sí que volen entrar amb aquesta intenció! Qui voleu que us cregui!?

dimecres, 25 de novembre de 2009

Sí, és possible!

Sempre quedo atònit i astorat quan, parlant d'independència, hi ha gent que encara em diu que “no és possible”, “és impossible”, “Espanya no ens ho permetrà”, “només es pot resoldre amb una guerra”... i, francament, em sento amb l'obligació moral de contrarestar tots aquests... si se'n pot dir, arguments;  val a dir que no crec que em costi gaire.

“No és possible; és impossible”. Que els  ho preguntin a Lituània (1990), Estònia (1991), Letònia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Moldàvia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i finalment Kosovo (2008). Tots ells han esdevingut estats lliures i independents des de l'esfondrament de la Unió Soviètica fins avui. Ah!, que d'aquests no n'hi ha cap que pertanyés a l'Imperio? Animo tothom a fer una cerca al Google per veure tots els països que han volgut (i han aconseguit) independitzar-se’n. Recordem que l’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, les Províncies Unides d'Amèrica Central, la República Dominicana, l'Uruguai i Veneçuela, i tantes altres colònies d'altres continents, avui gaudeixen de plena independència. En resum, al llarg de la història ningú vol pertànyer a l'Imperio. Els catalans ens n'adonem tard i sembla que ens costa, però també farem el mateix camí.

“Espanya no ens ho permetrà; això només es pot resoldre amb una guerra”. I és clar que no ens donarà permís! Qui cregui que ens ho permetrà va ben errat. Una altra cosa és veure què hi pot fer, en contra. Ja ha quedat palès,  de manera molt precisa, certament, el dèficit fiscal que patim els ciutadans que vivim a Catalunya. Recordem que el concepte de solidaritat, en cap país del món (inclosos els EUA o la  mateixa Alemanya) pot superar el 4% del PIB, si no m'erro, mentre que en el nostre l’esforç solidari forçat se situa entre el 8% i el 10% del PIB! Fa un quant temps va sortir un rànquing que  ens situava com a quart Estat de la UE en renda per càpita (en el cas que fóssim independents, és clar). Però, a banda de tot el que rep Espanya de Catalunya, cal sumar-li totes les subvencions que rep de la UE, i riu-te'n del que rep de Catalunya!  Aleshores el dilema no és si Espanya ens donarà permís o no, sinó què faria Espanya sense les subvencions europees? Pot permetre la Unió Europea que un dels seus estats membres entri en guerra? Pot deixar cometre un genocidi contra gent pacífica com som els catalans? Europa, on  regna la democràcia, no permetrà que 7,5 milions d'habitants prenguin una decisió i exerceixin el seu dret a l'autodeterminació, recollit a la Carta Fundacional de l’ONU (1945) de manera lliure, sense violència i democràticament? És difícil creure que la UE es posaria de part dels antidemòcrates i violents, i en contra dels pacífics i demòcrates, no?

De manera que, catalans i catalanes, sí, és possible; no és impossible; tant se val si Espanya ens ho permet o no, perquè els que decidim som nosaltres i no pas ells, i res fa pensar que hi pot haver guerra perquè no sembla que els surti a compte. Ja s'ha dit per activa i per passiva, però, sí, els catalans serem el que vulguem ser, igual com la resta de nacions del món, que han sigut el que han volgut ser. La primera cosa que hem de fer és creure'ns-ho, perquè és imprescindible. I no serà d'aquí a 30 o 40 anys, sinó de seguida que vulguem.

Per molt que els dolgui a alguns, això ja no és el “Imperio Espanyol”. La pesseta ja no existeix; Espanya ja no té poder per decidir polítiques monetàries perquè qui mana és Europa. El mercat, en el món globalitzat que vivim (agradi o no la globalització, aquesta és ja un fet) no és Espanya, sinó el món. Quina empresa, podent participar del pastís europeu i mundial, es pot conformar amb el d'Espanya? “Perdrem els clients espanyols” diuen alguns. Us penseu que els espanyols no hi toquen? Els espanyols continuaran comprant el millor producte al millor preu; igual que ara, perquè el negoci és el negoci.

En definitiva, la independència és factible, possible, i la tindrem quan els catalans la vulguem. No vindrà sola i ens l'haurem de treballar; tampoc ens la regalarà ningú perquè aquestes coses es prenen, no es regalen. Només fa falta més autoestima, seny i, sobretot, creure'ns-ho.

divendres, 20 de novembre de 2009

La feina ben feta, no té fronteres

Tot i que aquest va ser un lema molt utilitzat fa uns anys, ara ressona novament amb molta força, i és que la feina que està fent Reagrupament està ben – molt ben – feta, i, com diu la dita, la feina ben feta no té fronteres.

I seguint la feina que fa la nova associació independentista amb intenció de saltar a la política en les properes eleccions, això és el que se'n desprèn. Recordem que els objectius fundacionals de RCat són 1) Situar l’independentisme en l’eix del debat polític català. 2) Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la nació catalana. 3) Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català. 4) El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

Per la manera com està responent la gent i com  actuem a Reagrupament, sembla que anem bé. Mostres del que us dic són les crítiques que  hem rebut últimament amb tota transversalitat, ja siguin procedents de la dreta, de l’esquerra, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Com apuntava fa uns quants dies el president Pujol, se sap que un líder és això mateix, quan se'l critica en massa, i aquest és el cas del metge de Puigcerdà.

Si bé la gent tendeix a queixar-se dels polítics i es mostra cada vegada més desafecta amb ells (no pas amb la política), RCat lluita per canviar aquesta tendència. Ho fem fomentant la màxima participació de tothom i amb la màxima transparència, i mirem de fer-ho ben palès. Per això vam convidar la premsa a la primera i reeixida Assemblea Nacional del passat 3 d'octubre, on els periodistes van poder gaudir d'entrada lliure. Molts dels assistents vam tenir la sensació que bastants mitjans de comunicació (no tots) la van declinar i no la van aprofitar per fer possible  allò de què sovint es queixen en altres assembles: el dret a la informació.

En l’acte del 3 d’octubre es va acordar que els catalans i les catalanes que viuen a l'estranger i que volen una Catalunya millor, es podran reagrupar administrativament com si es tractés d’una altra comarca o districte qualsevol. Un dels resultats d'aquesta decisió és que la propera reunió es podrà seguir per videoconferència, perquè tothom hi pugui dir la seva,  prendre decisions i sentir-se partícip del projecte. No volem que les fronteres siguin un obstacle per a una Catalunya millor. Una altra conseqüència és la presentació, com s'ha fet arreu de Catalunya, de Reagrupament a Nova York el passat mes d’octubre i la propera que es farà a Buenos Aires. I és que el missatge ha d'arribar a tots i totes, siguin on siguin, i si és des d’on es prenen moltes de les decisions d’aquest món, doncs perfecte. Felicitats als companys que han fet possible tots els actes.  Finalment, sense ànim de fer llenya, RCat no s'amaga de res, i es poden consultar bona part dels seus ingressos i despeses des de la pàgina web (www.reagrupament.cat) perquè tothom ho tingui clar.

En definitiva, RCat entra amb força. És una associació moderna, que fa ús de les noves tecnologies per no quedar enrere, que convida  tothom a participar, on tothom hi cap i on totes les idees són escoltades. Sigueu benvinguts!

RCat es concep amb il•lusió, modernitat, transparència i amb les idees clares i contundents. Independència, democràcia, regeneració política. Aquestes són les nostres intencions, que és en bona part el que el país necessita, i és el que els polítics actuals no ens volen donar. RCat no s’ha de comparar amb cap altra força política, ni guarda rancor a ningú. Cadascú ha de fer el seu camí, construir i explicar el projecte que creu més adient. RCat és de tots i per a tots els qui vulguin viure millor, que, si no m’erro, independentment de classes socials, sentiments, nacionalitats, sexe, edat... , som tots.

dimecres, 11 de novembre de 2009

No és or, però el llautó també brilla

Permeteu-me, com a ciutadà, parlar-vos avui de política, o més ben dit encara, de la política d’avui, d’aquella que té poc a veure amb la d’ahir i la d’abans d’ahir. Intentaré, des de la llunyania d’un no professional de la disciplina, interpretar un hipotètic panorama polític del nostre preuat país. Parlo de Catalunya, òbviament, perquè és el meu país i el de tants i tantes d’altres.

El Parlament de Catalunya és una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Representa el poble de Catalunya, i actualment està format per 135 diputats que s'elegeixen per sufragi universal. Aquests 135 diputats elegits democràticament – amb llistes tancades, de manera que els components no els elegeix el mateix ciutadà, sinó que els  imposa la política de cada partit – s’anomenen polítics; deixarem el tema de llistes obertes o tancades per comentar-lo un altre dia... Cercant a la Gran Enciclopèdia de Catalunya, trobem que “polític” és un derivat de ‘pólis’ (ciutat) i significa ‘relatiu a la ciutat, l'estat, el govern’; la definició que més li escau, però, és la segona, quan diu que polític és la “persona que s'ocupa professionalment dels afers públics, de la política”; hi insisteixo: “persona que s'ocupa professionalment dels afers públics”,  un aspecte qüestionable, pel que es veu avui en el món de la política, ja que semblen més ocupats en els afers privats que no pas en els del poble.

Però, anem a pams. Quins partits hi podria haver avui, hipotèticament,  representant el poble al nostre Parlament? Doncs, per exemple: Cadires i Unionistes, Partit pel Seient i la Cadira, Esquenes Recolzades a la Cadira, Partit Propagandístic de la Cadira, Volem Cadiretes Indistintament, i, finalment, també hi podria haver el grup Mixt, on hi hauria les minories. L’amable lector es preguntarà si aquests partits farien polítiques de dretes o d’esquerres... Doncs bé, no en farien de cap mena, perquè les decisions importants no es prenen a Catalunya, sinó a la capital de l’Estat veí. Curiós, oi? És com si ara vostès discuteixen sobre el color de què pintaran el menjador, i arriba el del quart segona, i els diu “marró fosc, el pintarem de color marró fosc; no és un color gaire normal ni bonic, però el pintarem marró fosc”. Sembla aquell acudit en què un demanava a un altre què feia falta per matar una gallina, que si una corda, que si ganivets... i l’altre li contestava amb l’estirabot que el que feia falta era que la gallina estigués viva. En aquest cas passa el mateix: per poder fer política cal un país on poder-la desenvolupar.

Mentrestant, les persones que s’ocupen professionalment dels afers... – permetin-me que no hi posi el qualificatiu– es distreuen fent altres coses. Quines? Més o menys aquelles que els permeten encapçalar la dinàmica espontània del poble. Sí, és molt senzill... Com dèiem, al Parlament hi ha 135 cadires. Si jo tinc una cadira, no la tens tu, i viceversa, com en el vell joc. Si alguna cosa tindrien en comú tots els hipotètics partits – a qui se’ls veuria el llautó – és que tots estarien preocupats per la cadira, perquè la cadira vol dir poder (no absolut, i limitat, però poder, al capdavall), i poder vol dir diners, i favoritismes, fama, i un llarg etcètera difícil de deixar al marge quan algú en gaudeix de primera mà.

És per aquestes coses que podria passar que una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació fos tombada per la mesa del Parlament, però, pocs mesos després, en veure que el poble estava lluitant i cercant fórmules per dur-la a terme, els mateixos que l’havien tombat es barallessin per abanderar la marxa. I això, per què passaria? Doncs, per la cadira, efectivament! Els vents ara bufen a favor del catalanisme, la independència, l’Estat lliure i la llibertat. Es tracta de tenir poder de decisió, ambició de fer política i ser algú a Europa i al món, i la gent està preocupada per aquestes coses; coses que, per altra banda, no semblaven preocupar els partits fins a la irrupció amb molta força d’una nova formació anomenada Reagrupament,  molts dirigents de la qual han deixat la cadira pels ideals. Reagrupament, una associació que amara i empara tota la gent preocupada pel seu propi benestar (diríem que tota, sense excepció) i podria fer que molts perdessin el seu seient. I ja tornem a ser al principi: si jo tinc la cadira, tu no la tens...

Però l’amable lector i elector és intel•ligent i sap que, tot i que sigui una llauna, per desgràcia,  en aquests moments brilla més el llautó que no pas l’or. El llautó se’ls ha vist, a la majoria de forces polítiques, en intentar abanderar les aspiracions del poble només quan veuen perillar les cadires, i l’or és la nova força que s’està fent un lloc per portar al Parlament persones que s’ocupin professionalment , ara sí, dels afers públics. Intentarem que l’or torni a brillar per sobre del llautó.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Les consultes populars

Les consultes populars, altrament dites, referèndums, són uns dels temes de preocupació i de candent actualitat des del que va passar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt. Tècnicament desconec la diferència, però crec que tots ens entenem tant si parlem d’una cosa com si parlem de l’altra.
Intentem fer un planteig de la situació pre i post referèndum.

La situació és que la organització de les consultes les vol dur a terme i dirigir la societat civil sense caure en el parany de partidismes ni que cap partit en pugui fer bandera. En el cas de la comarca que ens ocupa, només cal anar a una reunió convocada sobre el tema, per veure que, si diem que està politizat, ens quedem curts. En la única reunió que vaig assistir em sonaven moooooltes cares. Mirava cap a l’esquerra, i hi havia cares conegudes; mirava cap a la dreta, potser no tantes. Em va semblar que estava tot decidit, però pendent de decidir-ho...

És clar, a la gent li preocupa això, doncs els partits a barallar-se per l’èxit, o per poder atribuir el fracàs a l’adversari.

Suposant que tot acabi bé (que es dugui a terme la consulta) el proper 13 de desembre si no m’erro, un bon grapat de municipis de la comarca d’Osona, realitzaran la consulta per la independència de Catalunya. Pot passar que surti que sí, o que surti que no. Fàcil d’imaginar, oi?

Crec que de tots els organitzadors i proconsultes, saben perfectament que sortirà el sí per:
  • Els llocs on s’han votat mocions a favor, generalment són ajuntament encapçalats per partits diguem-ne nacionalistes. La resta (Barcelona, St Boi...) no els han aprovat. I ja se sap que els ajuntaments representen la tendència del poble.
  • La gent que anirà a votar, per l’entusiasme ho farà afirmativament; doncs en la vida real no poden fer-ho i, “per una vegada que ho podem fer...”.

L’endemà ja tenim els resultats. Poden passar dues coses més:
  1. Que surti que no. Ja hem dit que és improbable
  2. Que surti que sí. I és aleshores quan tenim el problema.

Les consultes que farem el desembre, recordem que són legals, molt boniques, lícites... però NO són vinculants. Quan els polítics vegin que el 100% del lloc on s’ha votat (no m’equivocaré de gaire si no és el 100%) s’ha votat que sí, què fan? Recordem que pel maig la mesa del Parlament va tombar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per l’autodeterminació de Catalunya. Les forces que hi ha actualment al Parlament, no estan per la independència hi així s’ha palès. Total, que el problema és si surt sí, i no pas si surt no. Una bona patata calenta.

Per altra banda, si tot aquesta marea, neguit, preocupació i actes no es canalitzen políticament, tot quedarà com la gran festa de la democràcia, del civisme, de la participació... Els espanyols deuen pensar que mentre estiguem distrets amb referèndums no vinculants, no fem d’altres coses més efectives. Tot plegat em recorda com tot el tema de les seleccions catalanes. Un munt de firmes per tenir seleccions, la gent contenta perquè reivindica, però ens deixen fer un partit anual i tots contents! I no és això, amics, no és això. O és com quan comprem una cuina de joguina pels fills... mentre es distreguin amb aquesta i no amb la de gas...

L’únic “referèndum vinculant” serà a les properes eleccions. Si l’associació encapçalada pel metge de Puigcerdà irromp al Parlament amb un programa on posi que si té majoria declararà la independència unilateral de Catalunya i realment la té, això va a missa. Perquè les decisions al Parlament de Catalunya, en aquest cas (hem vist que en d’altres no perquè estan supeditades a la capital de l’estat veí) SÍ són vinculants.

Total, màxim suport i simpatia a les consultes, però que no ens distreguin. El nostre futur es pot decidir molt més a les properes eleccions, que no pas amb la gran festa que es preveu el proper 13 de desembre.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Ribera del riu Mèder

Crec que era a finals de maig quan llegia un mitjà digital que l'Ajuntament de Vic es disposava o millor dit, iniciava, la restauració del bosc de ribera al Mèder. Part d'aquesta ribera va des de pràcticament el pont del Blanqueig fins a Sentfores – La Guixa.

Vaig llegir aquella notícia amb certa i·lusió, doncs normalment hi vaig a córrer i molta més altra gent hi va a passejar; és un bonic passeig, la veritat.

La restauració, segons la notícia publicada, tenia com a objectiu “la recuperació d’aquest bosc autòcton en aquest espai, que s’ha anat perdent a causa de la presència de quantitat d'horts a la llera no autoritzats. La recuperació del bosc ha de permetre millorar les condicions de l'ecosistema fluvial, generar hàbitats per facilitar la presència de fauna autòctona, millorar la qualitat de les aigües del riu i disminuir la càrrega de nutrients, així com facilitar l'accés a la ciutadania per tal que pugui conèixer aquest nou espai”.

La notícia també deia que les obres d'acondicionament durarien dos mesos i que les actuacions consistirien en una tala selectiva de l'arbrat, una neteja i desbrossada, retirada dels residus que s'hi havien acumulat, el reperfilat del terreny alterat per les feixes dels horts, el condicionament d'un camí d'accés amb una palanca per travessar el riu, la plantació de 500 arbres i arbustos autòctons i la senyalització de tot el recorregut, entre d'altres.

Passats dos mesos... perdó, us deia que era al maig aquest notícia, oi? Doncs passats 5 mesos, la situació de la ribera del riu del tram entre el pont de l'antiga N-152 i la C-17, no està acabat i tampoc semblen tenir ganes d'anar per feina.

El cert és que al maig les van començar. Les primeres actuacions van ser carregar-se els horts, que, recordem-ho, no estaven autoritzats. Aleshores van passar màquines per – intueixo – fer el camí; també han fet el pont per travessar el riu, i finalment han posat un parell de balles, una a l'inici i l'altra a la fi, amb un rètol on posa que no hi entri ningú aliè a l'obra. I quan s'ha d'acabar l'obra? Perquè passats 5 mesos està deixada a l'atzar, mal cuidada i, això sí, sense els horts no autoritzats.

Si el que volien era carregar-se els horts, no podien dir-ho i haver de fer tantes martingales? O hauria estat millor regular els horts per tal que molta gent, potser jubilats o potser aturats, poguessin matar les hores?

La notícia acabava dient que el novembre hi plantarien arbres.... doncs no ho sé. És una pena que l'espai l'hagin destruït i deixat pitjor del que estava. En aquest espai hi passejàvem, corríem, gaudíem, tiràvem fotos, i fins i tot contemplàvem la fauna; jo hi havia vist llúdrigues, tortugues, polles d'aigua, serps... semblava rica, no com ara.

dijous, 1 d’octubre de 2009

No hi ha qui ho aturi

“Temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”... Si haguéssim de destriar el gra de la palla del panorama polític actual, com ho faríem? Hi hauria gra? De la palla en faríem fems, o potser ni això? ... Tanmateix, aquest ha estat l'inici de molts contes de fades, faules i altres històries  explicades amb afany d'entretenir i fer passar, sovint, una bona estona.

Ja imagino d’aquí uns anys... “temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”, quan polítics i política no anaven de la mà, quan molts confonien sigles històriques o es conformaven a gestionar les escorrialles, va irrompre, com el de qualsevol bosc de qualsevulla muntanya ufanosa, verda, rica i plena, un nou aire fresc amb ganes de trencar amb tot això més digne de romandre en una deixalleria i retornar les coses on realment han de ser. Regeneració política i estat propi, per deixar de gestionar les almoines i passar a les coses serioses. S'ha acabat, ja n'hi ha prou! Al Monopoly tots hi hem jugat, però de petits; i quan ens hem fet grans, alguns s'han hipotecat, d'altres estan de lloguer... en definitiva, però, tots hem passat del joc a la realitat.

Fa temps, llegia que el catalans tenim un índex de fertilitat molt baix; no sé si abans perdrem  la fertilitat, o bé si quedarem calbs, perquè tot plegat és una presa de pèl que, es miri com es miri, no es pot agafar ni amb pinces ni amb cap altre artefacte.

L'aire fresc és Reagrupament, és el que ha entrat amb força, i segurament és el més temut. Temut, per què? Perquè és dels pocs, per no dir l'únic, en què el seu líder i altres seguidors i associats fan prevaldre els ideals per damunt del sou segur i la cadira? Per parlar clar i català? A vegades, Carretero també ho fa en espanyol (recordo una entrevista al diari Expansión), i sense embuts, perquè també l'entenguin. Per què parla de la necessitats del país? Pel fet de parlar de dels diners que ens roben cada dia? (21.000 milions d'euros l'any, i ho recordo per als que vagin despistats). Que trist – per part dels altres – haver de témer un rival que va amb la veritat per davant, amb tot a favor per guanyar i res a perdre. Aquesta formació es presenta amb gent que té un salari independent de la política, i no li cal cobrar per posar el plat a taula perquè han sigut capaços d'espavilar-se a la vida; és gent que no amaga les cartes que juga... En definitiva, tenen por, com és normal, del bo, valent, intel•ligent, tenaç i, sobretot, del que és capaç d'aglutinar i encapçalar els anhels dels catalans des de fa més de 300 anys.

Qui vol pertànyer a un estat la competitivitat del qual va caure fins al lloc 33è, per sota de la República Txeca, si podríem ésser un dels països més competitius d'Europa? Qui vol pertànyer a un mateix estat en què el PIB ha patit la davallada més gran de la història, o a un al qual altres li han tocat el crostó per permetre manifestacions feixistes, que a  Alemanya i Itàlia són delicte? Encara en diria una altra: qui vol pertànyer a un estat que té mania persecutòria a tot allò que no és Ejpañol? I, si no és així, que algú m'expliqui com és que l'associació Dignidad y Justicia va poder perseguir una manifestació al 'Ventdelplà' de la Televisió Basca (Goenkale).

Per tot això, hem de marxar i fer el nostre camí. Ja n'hi ha prou de ser els banyuts i pagar el beure. S'han acabat les “mans netes”, les promeses i les martingales, per fer política de debò, transparent i seriosa i per, malgrat sigui més fàcil dir que seguir, fer camí. Camí cap a una única estació: Llibertat. Al tren que va arrencar amb pocs viatgers a Puigcerdà, a mesura que avança pel territori, la gent hi va pujant. El tren no espera a ningú, perquè si esperem gaire farem  tard, però hi ha moltes estacions per pujar-hi i sumar-s'hi.

No cal tenir por de res. Ningú ha de deixar de sentir-se com se senti;o és que algun holandès, mexicà, anglès... ha deixat de sentir-se com a tal quan ha emigrat a Catalunya? Ningú s'ha de conformar amb el que té perquè sempre podem tenir més; quin pensionista es pot conformar amb x pagues, si en pot tenir una més? Quins estudiants es poden conformar a rebre menys beques que la resta? Quins empresaris es poden conformar a no tenir unes infraestructures com cal, si això els impedeix competir amb igualtat de condicions que la resta? Ningú ha de pensar que això només s'arregla amb una guerra i que els espanyols no ens deixaran marxar d'allà on no volem ser. Les coses ja no són el que eren, i això ells també ho saben. Espanya roba 21.000 milions d'euros a Catalunya, però això és una petita part del que reben d'Europa. I penseu que Europa, davant d'un país que democràticament opta per la via sobirana, no respectarà el dret d'un poble? Creieu que Europa permetrà una invasió militar a un dels seus estats membres? S'atrevirà Espanya a entrar amb els tancs i perdre totes les subvencions que rep i deixar de viure’n? La resposta és no.

A diferència dels contes de fades, faules i tal, ni “vet aquí un gos, ni vet aquí un gat”, aquest conte, no s'ha acabat. Tot just comença. Ha arribat l'hora que la política la tornin a fer gent honesta, amb credibilitat, i capaç de fer prevaldre el benestar del poble per davant del benestar d'un mateix. Amb dues paraules, regeneració i independència. Amb un mitjà, Reagrupament Independentista.

dissabte, 15 d’agost de 2009

Fets, no paraules

Aquest ha estat un dels darrers lemes sentits en unes eleccions; i tenien raó. I no només la segueixen tenint, sinó que se'ls hi ha de fer cas i tirar d'hemeroteca tot fent una cerca (tampoc cal fer-la gaire exhaustiva) pel Youtube o pel Google.

“Apoyaré la reforma del Estatuto ...”, els papers de Salamanca seran retornats als seus legítims propietaris, els 210 €uros per facilitar l'emancipació dels joves, els 400 que havien de ser retornats, la llei de dependència, l'Estatut, el poder adreçar-se al parlament europeu amb la nostra llengua (directament), la davallada de Catalunya Ràdio – líder d'audiència quan hi havia “la crosta nacionalista”– a la tercera posició per darrera de la Cadena SER, com també la de TV3 per darrera de Antena 3, la ignorància per part del Govern de la voluntat de La Cambra amb l'acord del finançament i els 3800 milions al primer any, els diferents terminis incomplerts del mateix finançament... fa falta seguir?

Fets, no paraules; és un gran lema, sí senyor. I tots aquests fets precisament – gràcies – són els que em fan adonar que no anem bé, que cal millorar, i que no ens hem de refiar gaire del que ens diuen perquè sovint és just el contrari.

I quan tot va força malament i tenim tots els bojos coneguts, potser, contradient la dita, val la pena conèixer algun savi. Tothom en aquest món té dret a ser escoltat i es mereix una oportunitat, i vist l'atzucac a on ens tenen tots ficats, no perdem res per invertir uns quarts d'hora en anar a escoltar un nou projecte que té intenció de treure'ns-en precisament i alliberar-nos com a poble: Reagrupament Independentisa amb Joan Carretero al capdavant.

Ens solucionarà la vida? No, tanmateix com la resta que hi ha ara; la política no hi és per resoldre'ns la vida, sinó que hi és per intentar-nos-la fer més àgil a través de lleis, normes i demés. És més, per molt que no ens agradin els polítics, la política – i que duri – ens és necessària i, més enllà que guanyi el que més ens agradi, ha de guanyar el que ens desagradi menys o s'aproximi més als nostres interessos i/o ideals. Li solucionarem a ell, la vida? Tampoc; per fer-ho ho tenia molt més fàcil quan era conseller de la Generalitat i en va sortir – cas insòlit – tot prioritzant els ideals front els càrrecs polítics (i no era petit precisament el de conseller de governació), i no pas ara, que va de punta a punta del país en la mesura que pot depenent de les seves visites i guàrdies que té com tot metge, tot invertint temps, diners, explicant-se i cercant el màxim suport pels ideals que creu i molts compartim.

Com deia aquell, “busque, compare i, si encuentra algo mejor, cómprelo”. Buscar-lo ja no cal; el tindrem el dijous dia 3 de setembre (20:30h) a l'Edifici del Sucre de Vic. Comparar-lo és el que podrem fer, i comprar-lo... esperem tenir-ne l'opció el 2010.

dijous, 30 de juliol de 2009

La cançó de l'estiu

No hi ha estiu sense cançó de l'estiu. I si en aquest hi ha hagut una cançó més present que d'altres al cap de molts catalans, aquesta ha estat Com el Far West, no hi ha res, de la La Trinca. Val a dir que és una cançó de fa 28 anys i que molts de nosaltres no l'havíem escoltat ni sentit des de llavors, però creieu-me, està de moda.

Passats 28 anys, i passada també en teoria la transició democràtica, a molts joves ens sembla que no hem avançat gaire. I dic sembla perquè molta gent que va passar aquella etapa tan dura  no hi estarà d'acord i la situació de Catalunya els deu semblar el paradís, però per als que no la vàrem viure, el que estem vivint avui ens sembla poca cosa. No és una obligació i  un deure, evolucionar com a poble, com a país, com a cultura, i voler més en tots els sentits? Jo crec que sí.

Sortint d'aquella etapa –que alguns potser recordaran amb nostàlgia– el fet de poder votar,  parlar català, deixar-nos manifestar cada any i fins i tot formar organitzacions polítiques i sindicals, ja els va semblar el màxim. I en aquell context ho era, però no pas ara, quan la democràcia regna – o hauria de fer-ho – a tot Europa. Jo ja no en tinc prou amb el que tenim, i en vull més.

És el moment de madurar, espavilar-se i marxar de casa com qualsevol adolescent que ja s'emancipa i ha de començar a prendre decisions. El jove s'ha de començar a administrar les companyies, les relacions laborals i també, entre moltes altres coses i molt important, els seus propis diners, perquè el noi ja s'ha fet gran i no vol que els pares li controlin les coses o li passin la setmanada. A quants de vosaltres us agradaria que els pares encara us gestionessin tot això?

La independència de Catalunya és possible, només fa falta creure'ns-ho. I ja no només és possible, sinó necessària, perquè a més a més de voler-nos gestionar els diners com l'adolescent que s'emancipa, som el més espavilat de la família (que en som per adopció forçada, i no pas biològica) i el que més hi aporta, i mentre veiem que  a altres companys els deixen créixer i fer-se grans (Groenlàndia n'és l'últim exemple), a nosaltres no tan sols no ens ho permeten, sinó que ens posen pals a les rodes per intentar-ho.

Us imagineu què seríem o podríem tenir amb 22.000 milions d'euros més a la butxaca? Amb l'equivalent al dèficit fiscal que tenim, segons un estudi recent, tindríem deu hospitals més, l'eix transversal desdoblat, l'eix transversal ferroviari, una partida de 4.000 milions per a recerca i innovació, un tren de mercaderies del port de Barcelona a França, quatre sincrotrons Alba, podríem treure tots els barracots de les nostres escoles, fer quatre campus universitaris, tres aeroports regionals, una paga més per als pensionistes... Tot això, en un sol any!

Arribats a aquesta conclusió la pregunta és com. Com l'assolim? La desafecció és màxima i fins i tot, en les darreres enquestes del CIS, el polítics hi consten com una de les màximes preocupacions de la ciutadania. Al mateix temps que nosaltres hi perdem la confiança, ells van perdent la credibilitat dia rere dia. Al país li cal una regeneració política, gent amb credibilitat, que no necessiti la política per viure, persones amb conviccions, ideals i, sobretot, una bona massa social al darrere que empenyi, animi i treballi insaciablement fins aconseguir el nostre objectiu. I sembla que això ho engloba Reagrupament Independentista, associació encapçalada per una persona que va ser capaç de sortir de la Generalitat per tornar a la seva feina de metge a Puigcerdà. Però no n'hi ha prou. Tots sabem que la unió fa la força, de manera que animem a la gent a unir-se a aquest projecte per treballar per una Catalunya molt millor a partir del 2010. Nosaltres marxarem algun dia, però els descendents es quedaran i es mereixen un futur millor.

Per cert, un tros de la cançó feia: “I per asserenar els ànims d'aquest poble tan tossut es firmà un tractat de pau que li diuen l´Estatut. Però com sempre passa al cine, a l´hora de la veritat els tractats amb rostres pàl•lids només són paper mullat. I ara es volen tirar enrere perquè diu que som un cas i quan se'ns dóna un ditet ens agafem tot el braç”.

D'això en fa 28 anys. Aleshores era l'Estatut de Sau del 1979, i ara és el del 2006, però igual i tristament com aleshores, sembla que els “tractats amb rostres pàl•lids només són paper mullat”. De tots nosaltres depèn que d'aquí a uns anys deixi de ser la cançó de l'estiu i aviat puguem sentir melodies més agradables.

dimarts, 14 de juliol de 2009

El finançament

I diu l'article 206 de l'Estatut(et) d'autonomia de Catalunya sobre la participació en el rendiment dels tributs estatals i mecanismes de solidaritat:

4 - La determinació dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat s'ha de fer d'acord amb el principi de transparència, i se n'ha d'avaluar el resultat quinquennalment.
5 - L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament.
6 - S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

I els sub-articles són textuals, perquè val la pena posar-los.

Però des dels mitjans de comunicació el tripartit, els hi ha faltat cames per vendre'ns com el millor finançament que mai hem tingut. I és cert, perquè si no havia de ser millor que el que teníem, ja no valia la pena posar-nos-hi (posar-s'hi, vaja)

Però quant a què?, i és molt millor? Val la pena? Sense fer ús de ideologies ni partidismes, molts economistes i polítics l'han titllat des d'il·legal fins a broma de mal gust, i sense entendre-hi massa, molt ho veiem així.

I és que:

  • Quant a l'article 206,4, molts ja s'han queixat de la falta de transparència.
  • Quant al 206,5, en el nou acord no hi surt ni tant sols la paraula ordinalitat que s'havia parlat tant i era una línia vermella que no es podia travessar. Què és la ordinalitat? Això vol dir que si, abans que Espanya ens espoliés fiscalment estàvem en la tercera posició de renta per càpita, un cop espolitats, havíem de seguir estant en la tercera posició i no podia ser que d'altres CCAA ens superessin.
  • I quant al 206,6, les variables amb les quals s'ha fet tot aquest tinglado, no és, com posa l'Estatut(et), la immigració, i, si ho és en canvi, d'altres variables que han demanat altres CCAA tals com Andalusia, Illes Balears i demés.

Total: abans ens espoliaven escandalosament, ara ens espolien molt. Hem millorat? Sí; prou? No. Es compleix la llei? No com es pot veure.

I una cosa tant fàcil com fer una mitjana aritmètica tampoc ho saben fer els que governen allí, ja que , i que algú m'expliqui com, han aconseguit que totes les CCAA estiguin per sobre de la mitjana. O això és el que diuen. I tenint en compte que el que conforma una mitjana són valors per sobre i per sota... es fa difícil de veure.

I tot això avalat per qui? Pels senyors d'E (ex- Republicana i ex-Catalunya). I és que aquesta vegada l'han feta grossa, molt grossa. Massa grossa.

divendres, 26 de juny de 2009

Tranquils, l'estat ho arreglarà

“Tranquils, l'estat ho arreglarà”, diu un usuari del Facebook. I té molta part de raó. Irònica, és clar. Perquè tot el que ara arregli, en un futur petarà per alguna banda o altra. És semblant als gags aquells que van omplint un armari amb més del que hi cap i després d'una estona tancat, rebenta tot i surt tota la roba.

I és que l'estat del benestar que tant perilla avui, si no anem en compte serà la sentència de demà.

I no arribo jo ara per resoldre el món perquè no hi entenc un rave de sociologia, ni economia ni política, però si sí que hi entenc una mica de lògica. Sí que és cert que la gent se l'ha d'ajudar quan està necessitada, però com resolem els casos en els quals la gent n'abusa?

Tota aquella gent que fa 2 anys que no treballa i ara se li ha acaba el subsidi d'atur ara es diu que se'ls ajudarà més. D'aquests n'hi ha que no han fet res i d'altres que han estat formant-se. Fins aquí molt bé però, qui paga aquesta formació? Tots els contribuents perquè la majoria de cursos són subvencionats per l'estat.

Ara bé una reflexió que un dia va sortir semblant quan parlava de les presons. 
Què preferiu, que l'estat us pagui x diners mensuals en forma de subsidi o quelcom sense fer res, o treballar 8 o 10 hores diàries?
Preferiu pagar-vos una carrera o que us paguin la formació? Si us la paguen, quin sentit té que d'altres estudiïn pagant? Això crea competència deslleial i intrusisme en la professió? Per què pagar una enginyeria quan l'estat en subvenciona un curs de x?

Passem al cas extrem. Tots fem això. Què passa? Tos cobrem i tots rebem subvencions per mils de coses i ningú paga? A veure qui és el llest que estaria disposat a pagar tota la festa als altres...

I és que s'ha d'anar en compte i és un tema molt difícil i delicat del qual no aporto cap solució ni la tinc tampoc. Si l'estat treu totes les castanyes del foc a la gent, la gent – no tota, per sort -  s'acomode i perd el tren i al·licients per competir; car la competència no està tant valorada (per l'estat) com potser la incompetència.

I així va el país! Mentre hi ha necessitats de veritat (penso en vídues o pensionistes, ...) hi ha qui fa associacions per la cria de cargols (per inventar-me quelcom) i rep subvencions de l'estat. I això sí que és un problema. El diner fàcil, sense competir i sense guanyar-se'ls. Perquè això a curt termini està molt bé pels que ho reben, però l'herència de tot plegat és nefasta per la gent que deixem.

Perquè, igual que quan érem petits hi va haver un moment que ens vàrem començar a haver d'espavilar, ara ja és hora que també ens comencem a espavilar i a fer-nos grans. Estat del benestar, sí, però guanyant-lo. Igual d'oportunitats sí, però no iguals resultats. Aquells que treballen i s'esforcen menys no poden tenir més que els que treballen i s'esforcen més. Això és injust, i al final, hi pot haver el perill que els més productius, per haver de pagar els menys productius, deixin de produir per també poder rebre i deixar de donar.

Alerta!

dimecres, 10 de juny de 2009

Eleccions al parlament europeu

Per sort, ja s'ha acabat el tema de les eleccions al parlament europeu!!!!

Es nota que hi ha eleccions, bàsicament per un parell de coses:
  • Sembla que hi hagi més preocupació per part dels polítics vers la ciutadania
  • Els de la CORPO es queixen perquè no poden informar amb criteris purament informatius

Anem a pams. 

Si bé aparco el tema de la participació, sí que és cert que, de les que jo recordi, aquestes eleccions al parlament europeu han tingut més ressò que no pas les últimes. Imagino que la raó per la qual ha passat això no és pas perquè els electors estiguin més interessats, sinó que ara molta gent (almenys la que jo sentia) estava entre no votar o votar nul.

Paradoxalment, sembla que el debat i/o dubte, més enllà del que votaria cadascú, se centrava en el fet d'anar a votar, no anar-hi, o votar nul o blanc. Curiós.

I és que la gent cada vegada més n'està fins al cap de munt de tot plegat, i més encara dels polítics que sembla que estiguin de carnaval venecià constantment i més pronunciat quan hi ha períodes electorals. Tot són glòries, promeses, del que uns fan o poden fer, del que no poden fer els altres...

Especial atenció en la campanya del PSOE. Sen-sa-cio-nal. Una campanya on més enllà d'explicar i argumentar el que podien fer en un futur, s'han esmerçat en explicar el que altres van fer en un passat més o menys llunyà i que a data d'avui la majoria ja no pertanyen a la fauna política. Ara recordo que al seu espot hi sortia Bush, Aznar... De fet, però, potser són els més honestos. Ells deuen pensar, "com que no sabem què fer ni què dir, ni tenim idees ni projectes... doncs ens dediquem a criticar els altres". Els altres, potser els passa el mateix, i en comptes de tirar d'honestedat, es dediquen a prometre i fer declaracions d'intencions.

Crec que això és el més destacat quant a la campanya, perquè la resta de partits han aprofitat el seu temps per intentar explicar i informar (ja veurem si cert o no) els seus programes. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és el fet que encara no sé si m'ha quedat clar qui es presentava... vull dir el candidat pròpiament. Hem vist que aquí, pels socialistes era una dona (no en recordo el nom), però per sobre seu n'hi anaven 3 o 4 que tampoc sabem qui són. Els populars, crec que he vist fer més campanya en Rajoy que el propi candidat (crec que Mayor Oreja). El cas de CiU, semblava una pugna entre Mas i Duran, mentre Tremosa (el que realment es presentava) intentava guanyar un xic de protagonista. I finalment (perquè ICV no els he vist massa) E (antiga ERC), Oriol Junqueras, el qual em sap greu que s'hagi embarcat en política perquè em sembla un magnífic historiador, també ha intentat tenir uns minuts de pantalla mentre no sortia el seu president.

L'altre tema que potser és el més pesat, com us deia, és el que sempre s'han de queixar els senyors de la CORPO. No diré que no tinguin raó en les seves reivindicacions, o part de raó, però em sembla agosarat – molt i molt agosarat – tocar el que no sona als espectadors amb aquestes coses. Si es queixen que no poden informar en criteris purament periodístics que m'expliquin els criteris periodístics de, per exemple, “bolca un camionet d'un equip de 2a regional mentre celebrava l'ascens; hi va haver alguns ferits”. O el criteri periodístic per no informar d'un titular com “La sospita de tupinada contra Iniciativa Internacionalista destapa un cúmul de despropòsits en el recompte dels vots de les europees”; d'això en parlarem un altre dia potser.

divendres, 5 de juny de 2009

Reagrupament

“Saben aquell que diu...” què fa falta per matar una gallina? Doncs que la gallina estigui viva. En aquest cas és un acudit, però els esdeveniments que estan succeint darrerament al país, lluny de ser un acudit, és una cosa molt seriosa i important que, agradi o no, ens afecta a tots i totes. 

Com a jove i humil, em considero una persona que encara tinc molt per aprendre i sóc molt ignorant, però hi ha coses que, per sort, no se m'escapen. 

Pertanyem (administrativament i legalment parlant) a un estat que és capaç de tenir a la seva constitució articles com el 3 i el 14 on hi diu “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” i “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” respectivament, però alhora no permet que s'usi el català a determinats espais ni tampoc se'ns a tots tracta per igual. 

Pertanyem a un estat que és capaç de negar el vot a milers de ciutadans; pertanyem a un país que el govern posa les seves pròpies regles del seu joc, i alhora se les salta; que amb dos anys per fer una llei de finançament, porta més de mig any de retràs; que no vol que una de les seves portes a Europa i al món estigui oberta i que les seves infraestructures siguin de pena. Pertanyem a un estat que és capaç d'empobrir, escanyar i posar pals a les rodes a les terres més productores i productives per potenciar les més ineficients. I pertanyem a un estat on el 2006, segons l'Institut Fraser, la independència judicial no arribava al 5 sobre 10. 

I tot això ho sé essent un ignorant. I el problema no és que pertanyem a un estat on fa tot això, el problema és que sembli que els ciutadans no ho veuen i sembla que vulguin continuar pertanyent-hi. Que trist. Què més falta per veure que no ens estimen i només ens volen per pagar les factures? Si això és amor i és suficient per mantenir una relació... 

És per tot això que veig amb molt bons ulls la idea que té en ment el senyor Carretero i on expressa sense embuts la seva proposta amb els següents objectius:


  1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.
  2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.
  3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.
  4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.
Perquè ja és hora (i anem tard), que la brúixola dels polítics catalans deixi de marcar el nord d'Europa i més concretament allí on hi ha establerta una empresa on venen cadires a preus molt barats, perquè marqui el nord de la independència i puguem estar representats a Brussel·les i al món com a catalans. Perquè també ja és hora (i també anem tard), que intentem matar la gallina sense que la gallina estigui viva, o el que és el mateix, intentar fer polítiques de dretes i esquerres sense tenir un país per fer-les i aplicar-les. Si més no així ho han vist al país basc, on deixant de banda dretes i esquerres, s'ha tingut molt clar que primer és Espanya. 

La fórmula és fàcil: descontentament + massa electoral orfe + prioritat de la necessitat de Catalunya + ineficàcia o no voluntat dels actuals polítics = èxit reagrupament; i amb ell, tots els catalans i catalanes. I jo no me'n quedaré al marge.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Casal Rock

la setmana passada van estrena aquest “operació triomf” a la catalana i m'ha sorprès gratament. Per part meva, gran encert en aquesta ocasió de TV3.

Pels que no sapigueu de què va, sapigueu que han fet un càsting a diverses persones de la tercera edat (majors de 70 anys) i els hi van cantar rock; finalment han fet un concert. D'aquí la similitud amb operació triomf amb un parell de grans diferències: no s'elimina ningú, i l'edat mínima per concursar és 70 anys; no m'imagino a ningú dins d'OT de més de quaranta...

Doncs francament trobo un encert el programa perquè toca la fibra i és molt sensible. És conegut per a tothom que normalment els avis són gent molt apreciada, molt tendres i dignes de molt afecte. Aquest és el cas. Durant el primer programa varem poder veure com el conductor del programa Marc Parrot (antic “chaval de la Peca”) se n'anava a voltar per Catalunya a la cerca d'avis amb talent, veu i memòria; les tres característiques complicades a partir de la setantena.

Realment, com us deia, és fantàstic veure la senzillesa d'aquesta gent, la manera com s'esforcen, es preocupen perquè surti bé... Tot plegat els fa molt propers als espectadors. Per tant, i més tenint en compte que d'ençà d'un temps cap aquí he estat molt crític amb TV3, per aquest programa es mereixen dir-los que molt bé.

Però com sempre hi ha alguna taca negra per la qual no acaba de ser del meu grat. Trobo que segons com dura massa. Hauria de ser un programa més curt tipus APM per allò que et deixessin amb allò de “en vull més” i “no podré esperar a la setmana vinent”; realment es fa llarg.

I on trobo l'error més gran, després de sentir en Marc Parrot en una entrevista al Versió RAC1, que no tenen previst fer un disc de tot plegat. I és on entre la visió comercial del tema.

La meva particular visió i tenint en compte que Marc Perrot té un estudi de gravació, que tenen suficient material gravat, que han fet un concert, que la gent gran de seguida es posa els espectadors a la butxaca, i que tocarà la fibra a molts, és que haurien de treure un disc. És clar que per fer-ho van tard o van d'hora. M'explico.

Tot això que us deia està molt bé però crec que hauria de desembocar en un esperit comercial. Per què no acabar el programa un parell de setmanes abans de St Jordi o properament a les festes nadalenques quan la gent està més sensible a la solidaritat, es ven un cd i es destinen els guanys a asils, residències de tercera edat o senzillament a viudes o persones grans que cobren just 300 € per viure? Em sembla que si intentessin vendre aquest producte d'aquesta manera, tothom estaria content; des dels cantants que hi han participat (molts afirmen que s'han tornat a sentir joves i útils), fins als que en rebrien l'ajuda.

Malgrat no acabi així, gran encert!

dilluns, 20 d’abril de 2009

Corresponsals a la CCRT

Us heu parat mai a pensar com funciona el tema corresponsalies a la CCRT, la seva?

Ja fa temps que m'ho pregunto i m'ho pregunto perquè realment m'interessa i no és per fer la punyeta a ningú ni tan sols tinc cap ànim d'ofendre el personal.

Les preguntes són:
  • Com és la vida d'un corresponsal?
  • Quantes hores treballa?
  • Quin tipus de contracte té?
  • Què fa mentre no surt al TN?

Imagino que ja us deveu imaginar per on vaig. Quant ens costa tot plegat als catalans?

Posem un exemple. Hi ha notícia a Madrid i el TN es disposa a donar-nos-la. “Connectem amb el nostre corresponsal a Madrid”. Un dia ens surt la Marta Viladot, un altre dia (o a vegades fins i tot el mateix) la Yolanda (Violant en català si no m'erro) López, o en Josep Capella... algun altre dia també surt ... ara no en recordo el nom, i finalment tenim en Sebas Guim que en ofereix la informació esportiva (madrilenya). Això per TV3, però imagino que CatRadio també hi té el seus, igual que potser 324, CatInformació... i així anar fent, i així anar fent com diria La Trinca.

Aleshores què passa? La percepció que tinc jo i segurament molts d'altres, és que aquests corresponsals els veiem la cara només 10 o 15 minuts a la setmana per fer una crònica. En el cas de Madrid, fins a 5 o 6 persones per fer cròniques!!!! Com es fan les cròniques? La pregunta és immediata. Fan falta tantes persones per donar una informació? Cal que una empresa (CCRT) tingui tanta gent fent la mateixa feina? Quant ens costa?

És curiós perquè a més a més, quan passa quelcom extraordinari, encara hi envien un enviat especial!. Potser en l'ocasió que els corresponsals podrien delir-se, van i n'hi posen un altre.

Com us deia, però, m'agradaria entendre com funcionen. Perquè si donem una ullada a mitjans locals, un mateix periodista, sovint presenta, redacta, grava i fa cròniques de tota una comarca. 

I els de la CCRT? Què fan mentre no les fan? O potser sí que es passen 40 hores a la setmana fent i enviant cròniques a la CCRT i llavors aquesta en descarta un 95 %. I els corresponsal que estan a les amèriques o repartits pel món i que els veiem un cop cada setmana?

Algú hauria d'aclarir això. Si més no perquè la gent no tinguem aquesta percepció

Miquel Lutrudis per VicOci, Vic.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Treball i crisi

Fa dies que, observant el meu entorn em vaig fent un parell de preguntes que, certament, em tenen una mica desconcertat.
  • Què passa amb l'atur?
  • Per a qui hi ha crisi?

Puc començar per respondre (intentar) la segona. Si bé sembla evident que n'hi ha, potser al meu entorn no l'acabo de veure clara, i és que vagis on vagis, a arreu hi ha gent fent despesa, fent compres... restaurants i bars plens, la gent va de viatge, a esquiar... De manera que no sembla que tothom noti la crisi per igual. M'atreviria a dir que si bé veig menys porsche chayene i Touregs, potser veig més porsches normals i d'altres cotxes de gamma alta.

Aleshores què passa? Jo crec que quan ens van dir que no n'hi havia, ja n'hi havia, i ara que hi deu haver si fa no fa la mateixa, la depressió i el pessimisme s'ha apoderat i per defecte ja tenim coll avall que estem immersos en una crisi sense precedents i no ens en sortirem pas. I tampoc és això!!!!

El tema laboral és un altre. Hi ha un parell de coses que em criden particularment l'atenció. Cada dia hi ha més atur, però si navegues per la xarxa tot visitant pàgines on s'ofereix feina està ple d'ofertes; o fins i tot si trobes ofertes interessants i goses enviar currículum, senzillament ignoren el candidat.

Realment és un problema d'atur? O és un problema de personal qualificat? No és possible que navegant per pàgines com classificats.net o infojobs hi hagi un munt d'ofertes laborals diàries i, per contra, cada dia hi hagi més aturats. Com s'entén això? Alguna cosa falla, no? Però què és?

La lectura que faig és que el personal no està qualificat i l'empresari no el lloga o les empreses, com es diu vulgarment, es tiren de la moto i van fent ofertes laborals ignorant la gent que, necessitada, creu optar a unes ofertes laborals; una altra cosa és veure les condicions, però com us dic, sovint ignoren el candidat i no es pot valorar

Segons ens volem fer veure, de feina n'hi ha i no h'hi ha (curiós), altre tema són els aspirants i, en cas que hi n'hi hagi, les condicions que es poden oferir. Però costa d'entendre que sense valorar aspirants a una possible feina, un anunci faci setmanes que es publiqui, oi? Si bé puc entendre que un possible candidat no hagi estat valorat perquè potser es creu haver trobat una persona idònia (o altrament endollada directament) i desaparegui l'anunci, no m'entre al cap que l'anunci continuï a la xarxa però es faci cas omís als possibles aspirants que compleixen els requisits.

Paradoxalment també hi ha l'anàlisi que, si bé durant molt temps ha arribat immigració per treballar, mai hi ha hagut plena ocupació... curiós també aquest tema.

En definitiva, com molts diem, qui té ganes de treballar, treballa. Però tot plegat seria digne d'anàlisi.

divendres, 3 d’abril de 2009

La democràcia caduca

No tinc cap intenció d'alarmar amb aquest títol, però particularment em sembla que si el rumb dels que manen des de dalt no canvia, poca cosa hi farem. En cap cas em posiciono a favor de l'anarquia i/o dictadura, però al pas que anem, no sé com acabarà tot plegat si, com deia, no es fa un gir.

I no costa massa de veure i entendre un parell de coses. La primera és que no es pot anar a votar fins els 18 anys; la segona és que, si bé la democràcia no té data de caducitat, sí que els seus votants la tenen; i aquesta no és més que la seva mort.

Des d'aquest punt de vista, passen dues coses importants. La primera és que la gent es va fent gran, i tota aquella generació que va lluitar per tenir una democràcia i poder fer ús del seu vot com a ciutadà, per llei de vida, mor i deixa de votar. Això potser fa més mal als partits conservadors, però ara això no ve al cas. Per l'altra, no es fa gaire res per incentivar el jovent (les noves generacions i, en definitiva, la gent que haurà de votar) a participar de la democràcia i de la política.

Per poc que sapiguem de matemàtiques és obvi que si restem els que moren, i també restem tota la massa social que puja que no els hi importa ni se la senten propera ni se'ls ha conscienciat de la importància de tal, arribarà un punt que aniran a votar 4 i gràcies. És aquí on hi veig la data de caducitat.

I és que, des del meu punt de vista, quins problemes té la nostra democràcia?

El concepte democràcia no és el mateix en la transició que ara. Aleshores la gent lluitava per tenir el que tenim ara perquè els hi semblava una meta inaccessible. Un cop assolida, la gent volem més i els joves d'ara que volem fer-ne ús, no tenim la concepció que el que visquem sigui una pura democràcia (només fa falta veure com funciona el sistema polític o com se'ls nega el vot a milers de bascos).

Per altra banda, quina educació rebem a nivell polític? Ben poca per no dir gens! No sé si, a l'igual que informàtica, català, llengua estrangera i demés, s'hauria de fer una assignatura a l'escola de política. Sí, sí, he dit política!

Que des de petits s'expliqués què és, per a què serveix (ja he dit que tal com l'entenem el jovent cal millorar-la molt, però bé), o millor dit, per què hi ha aquest recurs, d'on ve i per què se n'ha de fer ús. Deixar clar que és un recurs que va costar molt assolir-lo i que agradi o no, hi és i hi serà i que cal treure'n tot el suc que se'n pugui. I sobretot, que quan s'arribés a l'edat de votar, es tingués una bona cultura política i democràtica; que el jovent sabés què vota i per què vota i que en prengués part; se'n sentís part.

La política i els que la fan (poca però encara en fan de tant en tant), a diferència del que pensa molta gent, no ens resoldran la vida, però sí que a priori ens han d'ajudar a conviure entre tots i a facilitar-nos les coses.

dimecres, 25 de març de 2009

Mossos, mossos i d'altres

Segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana: “noi gran, xicot, minyó”. D'aquí ve el títol; que no només fa referència al cos policial.

Me'n volia estar de tornar a parlar del tema, però és que no puc. No diré res sobre el pla Bolonya, perquè ja ho vaig fer fa un temps, però sí sobre més o menys el que està comportant els darrers dies. 

Els mossos i mosses estudiants han tornat a ocupar facultats. Però què s'han cregut aquest quatre? Perquè estic segur que són una minoria, però, com sol passar, la que se sol veure i fer sentir. Em sembla lamentable que això passi avui en dia i que quatre (probablement mal informats o senzillament són antisistema) no permetin que la gent que vol seguir el curs en normalitat no pugui.

Per altra banda, els presumptes estudiants han dit que dijous es manifestaran i que, peti què peti, passaran per la Rambla. Però què és això? Es pensen que és xauxa? 1) les manifestacions s'han de convocar i informar perquè seguin degudament autoritzades; passa sovint que les manifestacions no són autoritzades com ha passat altres vegades. 3) qui són els presumptes estudiants per dir que es passaran les normes pel folre i baixaran per on vulguin quan mai ningú s'ha manifestat per La Rambla? 4) quin cost té això per tots els que no estem en contra de tot això? I ja no dic l'econòmic directament que tindrà per les destrosses de mobiliari, sinó per les hores extres de mossos que pagarem entre tots, o la pobra imatge que donarà Barcelona unes presumptes estudiants fent brega per un dels punts més nostrats del país.

En aquest cas, fart com estic amb aquest tema i tot el que en deriva, si fos de Barcelona, crec que em posaria a la banda del mossos. Si que és cert que la setmana passada es van passar tres pobles i res justifica la passada de rosca i la violència amb la qual van irrompre, però és que ja n'hi ha prou. Aquests presumptes estudiants el que cerquen són titulars, però com diria molta gent “una catxeta de petita no fa mal”. I amb aquests presumptes estudiants, ja s'ha tingut prou paciència. A veure què passa dijous, però que la gent (i els presumptes estudiants també) no se sorprenguin per la batalla campal que hi pot haver després de dir que no es pot passar per la Rambla ni posar en perill la gent que passeja per allà (turistes, avis, etc...) pel sol caprici que uns presumptes estudiants es vulguin manifestar.

No ho veuen que som a Europa? no veuen que les lleis hi són per complir-les? O ara cada col·lectiu s'ha d'agafar la justícia pel seu compte? I per acabar un parell de reflexions. Si els estudiants s'estan manifestant, i els professors fan vagues, qui hi ha a les aules? O és que potser no tenene tant suport com diuen? O si el tenen, per què no reciclem les aules per fer equipaments, o quelcom semblant? Potser en farem més profit...

L'únic que m'agradaria és que la gent reflexionés. L'educació és un tema importantíssim i penseu que els resultats de tot això ho veurem d'aquí a uns anys. Mentre Europa ja ha adquirit hi està adquirint una educació, els presumptes estudiants perden el temps amb totes aquestes coses i fan perdre temps i diners a la resta. I pensar que el dia de demà són els que ens han de governar...

dilluns, 16 de març de 2009

Suport social a la independència de Catalunya

Fa uns dies s'ha publicat l'últim estudi del Cercle d'Estudis Sobiranistes “Suport social a la independència de Catalunya”.

Com molts ja sabreu, “El Cercle d’Estudis Sobiranistes és una fundació per a fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i del fet de no disposar d’un Estat propi, subjecte de dret internacional. Així mateix, el Cercle d’Estudis Sobiranistes impulsa des d’una lògica pragmàtica un plantejament per a la independència de la nació com a projecte real i viable tot explicant-ne les repercussions que aquesta comportarà en àmbits concrets de la vida pública i privada a Catalunya”.

El que particularment em crida més l'atenció és:
  • 15,5 % dels independentistes, són nascuts a Espanya
  • 25,8 % dels independentistes, parla espanyol a casa
  • A classe social més alta, més independentisme
  • L'independentista té el major nivell d'estudis    
  • L'independentista desenvolupa feines més qualificades (treballador/obrer, empleat, quadre intermedi, autònom)
  • CiU domina entre l'independentista, el PSC entre l'unionista i l'abstenció entre l'indecís

Resumint (des del meu humil punt de vista) i cosa que fa temps es diu i sembla que la gent comença a entendre:

  1. La independència ha deixat de ser una cosa purament sentimental per ser una cosa econòmica. I ja se sap que quan et toquen la butxaca... En aquest punt cal valorar els dos primers punts. La gent de procedència espanyola entenen que es pot viure millor sense pertànyer a Espanya sense que això afecti als seus sentiments. Un espanyol es pot sentir tan espanyol a Espanya com a la Xina, i no per això ha de tenir menys drets dels que li pertocarien; molts comencen a veure que no reben el que els toca i que els seus diners no entenen de sentiments i són tractats com els de la resta de catalanistes.
  2. La independència és necessària, com bé veuen molts empresaris i classe mitja alta, per subsistir en el mercat.
  3. La gent amb cultura i amb estudis també opten per aquest camí. La independència: sàvia decisió.
  4. El futur millor cada dia és més aprop. El fet que CiU domini entre l'independentista, pot fer que CiU es decanti per aquesta via d'una vegada (López Tena, Tremosa, Colom sembla que ho indiquen) i pot fer que molta massa social (i sobretot electoral) s'apunti al carro. Carro que, quan estigui ple, pot ser que també s'hi apuntin molt indecisos per allò de “per estar amb la majoria”.

Podeu consultar l'estudi al complet aquí

dissabte, 14 de març de 2009

Rcat: què i per a qui

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. No està malament començar un article d'opinió emulant la frase història que digué Josep Terradellas en tornar de l'exili. I és que fa un parell de divendres, tots els associats i associades a Reagrupament hem rebut el document “Organitzant el nostre futur lliure”, que hi consta el que haurà de defensar la candidatura transversal, amb ànim de regenerar la política i declarar la independència de Catalunya unilateralment des del nostre Parlament, que es presentarà a les properes eleccions.

Com deia el conegut anunci argentí del refresc: “Para los gordos, para los flacos, para los altos, para los bajos, para los que ríen, para los optimistas, para los pesimistas, para los que juegan, para las familias, para los reyes, para los magos, para los responsables, para los comprometidos, para los náufragos, para los de allí, para los que trabajan, para los de aquí, para los románticos, para los que te quieren, para los que no te quieren, para los que te quieren mucho, para los que te quieren poco, para los bronceados, para los nudistas, para los supersticiosos, para los originales, para los calculadores, para los sencillos; para los que leen, para los que escriben, para los astronautas, para los payasos, para los que viven solos, para los que viven juntos, para los que se enrollan, para los que besan, para los primeros, para los últimos, para los hombres, para los precavidos, para ella, para los músicos, para los transparentes, para los que disfrutan, para los fuertes, para los que se superan, para los que participan, para los que viven, para los que suman, para los que no se callan, para nosotros… para todos”.

Aquest és l'esperit. Unir, reagrupar. El projecte és de tots i per a tots els que vulguin viure molt millor. I és que les 133 pàgines de les quals consta el document, resumint-lo, em sembla un gran document que farà de Catalunya un país amic, modern, progressista, liberal, ric, poderós, curós amb el medi, atrevit, respectuós amb els drets humans, que posarà ordre on cal posar-n'hi, un país on tothom tindrà les mateixes oportunitats (que no vol dir els mateixos resultats). No només farà de Catalunya un país lliure, sinó que farà els seus ciutadans molt més lliures del que ho som avui.

El document de Reagrupament proposa des de les llistes electorals obertes, la limitació de mandats i càrrecs, fins l'estructura de la futura policia nacional catalana. Parla també de l'educació, l’economia, les infraestructures, el medi ambient o la cooperació internacional.

Val la pena dir – i aprofito per a felicitar-los a tots i totes – que hi han treballat altruistament, amb il•lusió, incansablement i amb gran entusiasme, més de 650 persones. Sí!, he escrit 650. Quan van néixer les comissions de treball, ningú es pensava que tindrien aquest èxit, i ho és, perquè no crec que sigui fàcil, no tan sols coordinar, sinó aglutinar més de 650 persones que vulguin treballar, ja no dic sense remuneració, sinó pagant la seva quota d'associat, per un projecte com aquest. Un exemple a seguir, i digne de ser estudiat.

“Organitzant el nostre futur lliure” el trobareu a la web nacional de Reagrupament i us invito a fer-hi una ullada. Reagrupament va molt, molt, seriosament, i no està per orgues. “Ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta”. Això és també el que es desprèn del text. Intentarem canviar-ho tot, ens farà falta molta confiança, i ningú ha dit que seria fàcil, però val la pena provar-ho. I sí, també, també ens equivocarem, perquè som persones, persones humanes.

El que em semblaria més trist, i encara hi sou a temps, és que d'aquí a uns quants anys algú no pogués dir: “jo en formava part”. Tindrem els nostres pros, els nostres contres, però ningú pot negar la feina que està fent la nostra associació. Res del que està passant actualment es podria entendre sense l'aparició de Reagrupament; sigui dit de passada també, que tampoc es podria entendre si els grups polítics actuals no veiessin perillar les seves cadires...en benefici nostre...

El dia 21 de març, segona assemblea nacional. Alguns, tristament per a ells, no podran dir “jo hi era”, però en vindran més i encara sou a temps de formar part del moviment que, d'una vegada per totes, ha engegat l'imparable procés cap a la independència. Hi esteu convidats.

divendres, 13 de març de 2009

Cinema

Ara fa dies que es parla de tot el tema del cinema, de si s'han de fer més pel·lícules en català, que si doblades...

La meva postura és clara i contundent: les pel·lícules haurien de ser en versió original i subtitulades; altre tema que no em decanto, és si subtitulades en català o també en versió original. I ho diu un que no sap un borrall d'anglès ni francès (potser de les llengües més comunes a la pantalla gran).

Dit això, si que remarco que si cal doblar, aleshores no 50% en català i 50% en espanyol, sinó majoritàriament en català.

Molts pensaran que és una decisió equivocada o allò de “és que acostumat a sentir x sempre en espanyol, se'm fa rar ara sentir-lo en català.” Coi! si no es pot sentir la veu original de l'autor, i posats a manipular la veu de l'actor original, tant per tant fer-ho en llengua del país no?

I és que el tema del doblatge és complicat. En cap cas em vull posar amb la feina dels dobladors, però no crec que sigui cap cosa dolenta si dic que per molt que s'esforcin, mai es poden posar en les mateixes condicions i situació que l'actor real quan grava. Aquell to de veu, aquell gemec, amb la precisió temporal deguda... és evident que l'actor, a banda d'interpretar l'escena també interpreta amb la veu, cosa que difícilment pot fer un doblador; no perquè no en sàpiga o sigui dolent, sinó perquè no es pot posar a la pell de l'actor.

Per altra banda, a qui li agradaria fer una feina i que llavors te la canviïn?

Per més Inri, ja seria hora que aquest país es normalitzés i la gent, parlo en general, donada la casuística fóssim plurilingües i parléssim sense problemes la llengua natural del país (català per si algú va perdut) i una d'estrangera que ens obra les portes al món i ens pot fer gaudir de la cultura en versió original tal com cinema, literatura, teatre...

Tot plegat ens faria tots plegat més cultes i ens enriquiríem més; és clar que al principi fora difícil pels que no hi tenim la mà trencada, però en un futur no molt llunyà seria del tot normal i sé que podríem anar pel món sense por de fer el préssec o a no ser compresos

diumenge, 8 de març de 2009

Els caixers automàtics

Desconec amb quina regularitat aneu al caixer automàtic a treure diners. És una cosa relativament freqüent; ja sigui per treure diners per passar la setmana, mes, o nit. I és una cosa que des de fa temps em té certament desconcertat la manera amb la qual la gent treu diners.

Perquè malgrat hi hagi crisi, la gent continua gastant i treien diners (cosa que em sembla molt i molt bé) i sovint quan et disposes a anar al caixer, hi trobes gent. Aleshores, per aquella regla noble i educada no escrita, t'esperes pacientment i/o fas cua.

Però què passa quan l'espera comença a ser impacient? Què hi va a fer la gent als caixers electrònics?

Després de molt donar-hi voltes:
  • Per molta gent, sempre que va el caixer és la primera vegada i no sap com funciona. Cosa difícil d'explicar...
  • Molta d'altra aprofita que no llegeix mai per llegir “literatura” en format digital. Tanmateix, no sé fins a quin punt es pot considerar literatura el que està escrit en un caixer i ni tant sols si és quelcom massa interessant (llevat de les possibles promocions i d'altres coses).
  • Molta gent és lenta per sí i, malgrat haig fet les accions centenars de vegades, encara li fa falta llegir-ho absolutament tot.
  • Molta gent s'avorreix i aprofita una estona que té, no només per actualitzar la llibreta, sinó per repassar-la explícitament davant del mateix caixer. Suposo que no fos cas que hi hagués algun error i el poguessin rebatre al mateix caixer...
  • De la gent mencionada n'hi ha poca i sóc jo que em trobo quasi sempre amb uns dels 4 casos anteriors per infortuni.

El fet és que sovint, quan vaig al caixer, em trobo amb una d'aquestes circumstàncies i acabes perdent un munt de temps per una acció que, a priori, no són més que un parell de minuts. La metodologia és fàcil:
  1. Introduir la targeta
  2. Introduir la quantitat a treure (sovint imports als quals s'hi pugui arribar amb bitllets de 20 i 50).
  3. Introduir el número secret; que generalment és ****, i que alguns, per ser secret i perquè ningú el trobi, el porten escrit a la mateixa targeta...
  4. Recuperar la targeta.
  5. Agafar els diners.
  6. Deixar pas a la gent que s'espera que tenen coses a fer i que no tenen ganes de perdre temps de la seva vida en un caixer.

dilluns, 2 de març de 2009

L'art de disfressar-se

Finalment crec, i si no que algú em rectifiqui, aquest cap de setmana s'han acabat els carnestoltes de la comarca. Tona, Olost, Roda de Ter, Taradell, Els Hostalets de Balenyà, Folgueroles, Torelló, Vic, Prats de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Hipòlit de Voltregà, Centelles han celebrat la festa que, si tampoc m'erro, va començar ja fa 15 setmana al cap de setmana del 14 de febrer.

I passat molt anys des que em disfressava, i molt més encara de quan ho feia a l'escola, encara no entenc la raó de la festa. És per poder ser un dia el que ens agradaria en una altra vida? És la nostra inconsciència? No ho sé, no ho sé.

Lladres, pistolers, bebè i power ranger han estat alguns dels personatges dels quals m'he disfressat, cercant... bé, deixe-m'ho estar...

El fet és que el curiós del cas és els més “agosarats” exterioritzen el personatge que porten dins i les agendes comarcals els permet fer-ho durant unes setmanes de poble en poble. Aquest són els que es veuen o es fan veure, però n'hi ha de més subtils que amaguen, o no exterioritzen mai, o en poques ocasions que la gent no veu ni aprecia, el que realment són.

És l'art de disfressar-se, aquell art en posar-se quelcom a sobre perquè no et reconeguin. I és aleshores quan cal recordar aquell bell conte de la cabreta i el llop. Aquell conte en que les cabretes estaven tancades al corral i la mare els hi deia que no obrissin la porta. Quan era fora, es va presentar el llop i, primer menjant-se unes rovells d'ou per fer una veu més aguda i llavors pintant-se la pota de blanc, va fer creure a les cabretes que era la seva mare (no criticaré ara les pobres cabretes i la seva ignorància en no veure la diferència entre la pota d'un llop i d'una cabra a banda del color, però bé, és un conte...). El recordeu?

Quant de temps ha passat, oi?

O no. No penseu que en general mai hem deixat de celebrar el carnestoltes independentment de l'edat que tinguem? És a dir, quan érem petits i som grans amb canalla, ens disfressen ingènuament i amb bona fe per passar-nos-ho bé i riure durant uns dies; almenys aquests no se n'amaguen.
En d'altres ocasions però, uns més que els altres, es disfressen de mares cabres per enredar les cabres filles innocents. I a l'igual que les cabres que tant innocents trobem, els catalans ens deixem enredar igual; i com acaba el conte?

divendres, 20 de febrer de 2009

Eto'o

Eto'o, Eto'o ... Comment tu t'appelles? je m'appelle Samuel.

Aquest dies sembla que els mitjans de comunicació s'han encarregat d'encendre la metxa d'una hipotètica bomba esportivament parlant. Té un nom i el sap tothom: Eto'o

A diferència dels mitjans de comunicació, les declaracions de l'Eto'o a una revista francesa, no només em semblen legítimes i correctes, sinó també totalment verídiques i que no fan mal a ningú.

El senyor Eto'o s'ha negat a fer-se fotos amb la samarreta del Barça i diu que no li agrada la gent que besen l'escut de la samarreta perquè llavors, per “quatre duros” més, en puguin besar qualsevol altra o, molt pitjor, la del màxim rival històric.

Com sol passar, els mitjans n'han fet un gra massa i fins i tot en Laporta no ha ajudat massa amb les seves últimes declaracions (o les que han fet transcendir els mitjans) que el Barça només vol jugadors compromesos.

Que algú em digui jugadors del Barça més compromesos que l'Eto'o.

L'Eto'o, molt encertadament, va ser molt clar. “Ara treballo pel Barça”. I nova reflexió: se li pot negar a l'Eto'o que no treballi pel Barça? No és dels jugadors que s'hi deixa la pell al camp? No és dels que més s'esforça?

Ja ho va dir quan va arribar i em sembla que ho compleix amb escreix. “Córrer com un negre per cobrar com un blanc”.

Però la gent és com és i els mitjans hi posen més pa que formatge. Sí que és cert que les declaracions que va fer a Vilafranca no van ser gens encertades; tanmateix no li faltava raó... Però aquestes, no sé on li veuen el problema...

Personalment prefereixo jugadors que treballin pel Barça, que s'esforcin, que justifiquin el seu sou. Gent com l'Eto'o. O algú es pensa que el senyor Alves no és un Eto'o a la brasilera? No crec que senti massa res pel Barça, però ell treballa, s'esforça, i la gent l'aclama. Diferència? Un parla sincerament i l'altre no parla.

Ara que potser la gent i els mitjans prefereixen gent que senti molt els colors, compromesos i totes aquestes coses. Jo en sóc un d'aquests! Em conformo en cobrar un parell de milions d'euros l'any, i besaré la samarreta i estaré compromès amb el Barça... au va home!

Quan la gent s'adonarà que el Barça és una empresa! Els que hem de tenir un sentiment som els barcelonistes, socis i simpatitzant, la resta han de treballar perquè els que tenim aques sentiment culé ens en puguem enorgullir cada dia, cada partit, cada temporada...

En resum: primer treballar per l'empresa que paga, i si llavors se senten els colors, ben vingut sigui. Però el que fa que avui estiguem com estem, és el resultat de l'esforç, i no pas el resultat de sentir.

dissabte, 14 de febrer de 2009

La TDT

Amb cercles reduïts i amb confiança ja ho he comentat vàries vegades, però dir-ho amb veu més alta o públicament, la gent et pot prendre per boig .Però quan veus que altra gent (força més mediàtica) també ho comenta, llavors et penedeixes una mica de no haver-ho escrit abans.

I és que dies enrere la meva mare em preguntava. "És això el que s'ha de posar per poder veure la TV?". I jo li responia: "Mires la TV?"; cosa que ara no és important, però automàticament li deia: "A més, això de la TDT durarà 4 dies".

I sí, penso que durarà 4 dies (o 8, vaja). A data d'avui jo no en tinc pas i tampoc tinc previst, de moment, posar-ne. I com jo, veig que molta gent també en passa una mica. Per una banda, sospito que és una nova manera de fer-nos gastar els diners envà. Si recordeu quan el govern ens deia que compréssim vehicles que anessin amb dièsel i no gasolina. Just quan gran part de la població tenia cotxes que consumien dièsel en comptes de gasolina, el gasoil va resultar més car que la gasolina. Tot i que el govern no crec que tingui massa coses a dir amb el preu del petroli, si que gran part del preu del petroli són impostos que recapten (si no m'erro)

Però bé, com us deia, la TDT em sembla una cosa semblant; tot i que força més barata, és clar.

Jo penso que el futur no és la TDT, i que quan tothom (o bona part) hagi fet la petita despesa de la TDT, començarà a promocionar-se la TV IP; és a dir la televisió per internet;  molt més barata i accessible per qualsevol televisió que disposi d'una connexió a internet i sense dependre de les llicències. I és per això que veig que no tindrà massa èxit la TDT, perquè d'aquí a 4 dies (o 8), hi haurà un munt de canals via internet. El programa que vulguis, a l'hora que vulguis i com vulguis.

A les llars hi haurà un ordinador amb un disseny atractiu al menjador de casa que ens farà tota aquesta feina. Portals a Internet que ens vendran pel·lícules, sèries i d'altres coses amb molt bona qualitat que les podrem veure a temps real. És evident que també n'hi haurà de gratuïts!

Per més Inri, entenc que, a banda de poder triar programa i hora, fins i tot ens podrem fer una programació a mida. Penso que funcionarà com una cistella de la compra que ara ja hi ha a internet. Aniràs agafant programes i et crearàs una programació a mida. A les 8 el bon dia Catalunya, a les 13:00 el programa de x del canal y; a la tarda no sé què més, i al vespre la pel·lícula z que faran al canal t o comprada (o no) al portal p.

El concepte audiència i l'”en directe” se substituirà per “descàrregues” o “visualitzacions”.

Si us sóc francs, no crec que aquest futur sigui molt llunyà. És més, crec que ja hi ha canals que emeten per IP. En els temps que vivim que cada dia hi ha més teleescombraries, menys horaris, més globalització i més oferta, ha d'arribar el punt que cadascú es pugui fer una programació a mida, a l'hora que vulgui i com vulgui.

Potser alguns pensareu que he embogit una mica, però en parlem en un futur proper... 

dimarts, 10 de febrer de 2009

Aquesta democràcia...

Ja començava a tenir dubtes de si Espanya era un estat democràtic o no... però crec que ja s'han encarregat d'aclarir-m'ho. La resposta és no. No ho és. O si més no això és el que em sembla després de veure l'última decisió del Suprem.

Deixeu-me recórrer al Viquipèdia a cercar el terme democràcia; hi posa: "La democràcia es una forma de govern en què la sobirania recau en el poble, que és qui exerceix el govern, ja sigui directament, ja sigui mitjançant representants".

I a primera vista penso que sí que és un estat democràtic perquè és com escollim les nostres representants polítics qui, al mateix torn, formen el govern. Però alerta! (que diria aquell), no passa el mateix al país basc, on aquest dies s'ha decidit que D3M i Askatasuna no es poden presentar a les eleccions del país basc

I d'aquí la meva reflexió. Negant el vot a desenes de milers (i algun centenar de miler) de persones, es pot dir que es visqui en democràcia? Ara em sortiran els que diuen que els terroristes no es poden presentar a les eleccions. Ui tant com no! Però jo penso, si prohibeixen a unes persones presentar-se a unes eleccions perquè diuen que són terroristes, què hi fan lliures? Alguna cosa falla, no?, tot terrorista penso que hauria d'estar a la presó i no pas presentant-se en unes llistes... per contra, tot el que es prohibeix quelcom algú, palesa la seva existència i coneixença, de manera que si se'l prohibeix per terrorista, se sap qui és/són se l'hauria/en de tancar.

Anant més enllà, perquè no tanquen tots els que donen suport a D3M i Askatasuna? No diuen que no es poden presentar perquè no estan dins la llei? I si no estan dins la llei perquè no els tanquen a tots? Però, si tot això és així, com és que no tanquen aquestes desenes de milers de persones? No serà perquè realment no estan fora de la llei i exerceixen el seu dret com qualsevol altre ciutadà que visqui dins el presumpte estat democràtic?

A veure si algú m'ho explica.

Per altra banda, imagineu-vos un pastís que en principi s'han de repartir 8 amics. Però dos es posen d'acord que a dos dels amics no se li pot donar pastís. Com s'entén? És clar que menys a repartir, més poder per cadascun, oi? A més a més, quan menys a repartir, menys competència i més fàcil guanyar.

Cas curiós el de l'estat democràtic que reivindica l'existència de la democràcia i l'estat de dret per derrotar el terrorisme, i per contra nega el vot directament al poble. Què passaria si es poguessin presentar i no tinguessin vots? o per contra obtinguessin la majoria? Aleshores sí que quedaria reflectida la voluntat d'un poble a través de la democràcia i no pas negant el dret a vot.

Això, com d'altres coses, diria que no passa enlloc més del món; llocs en règim "democràtic".