divendres, 20 de febrer de 2009

Eto'o

Eto'o, Eto'o ... Comment tu t'appelles? je m'appelle Samuel.

Aquest dies sembla que els mitjans de comunicació s'han encarregat d'encendre la metxa d'una hipotètica bomba esportivament parlant. Té un nom i el sap tothom: Eto'o

A diferència dels mitjans de comunicació, les declaracions de l'Eto'o a una revista francesa, no només em semblen legítimes i correctes, sinó també totalment verídiques i que no fan mal a ningú.

El senyor Eto'o s'ha negat a fer-se fotos amb la samarreta del Barça i diu que no li agrada la gent que besen l'escut de la samarreta perquè llavors, per “quatre duros” més, en puguin besar qualsevol altra o, molt pitjor, la del màxim rival històric.

Com sol passar, els mitjans n'han fet un gra massa i fins i tot en Laporta no ha ajudat massa amb les seves últimes declaracions (o les que han fet transcendir els mitjans) que el Barça només vol jugadors compromesos.

Que algú em digui jugadors del Barça més compromesos que l'Eto'o.

L'Eto'o, molt encertadament, va ser molt clar. “Ara treballo pel Barça”. I nova reflexió: se li pot negar a l'Eto'o que no treballi pel Barça? No és dels jugadors que s'hi deixa la pell al camp? No és dels que més s'esforça?

Ja ho va dir quan va arribar i em sembla que ho compleix amb escreix. “Córrer com un negre per cobrar com un blanc”.

Però la gent és com és i els mitjans hi posen més pa que formatge. Sí que és cert que les declaracions que va fer a Vilafranca no van ser gens encertades; tanmateix no li faltava raó... Però aquestes, no sé on li veuen el problema...

Personalment prefereixo jugadors que treballin pel Barça, que s'esforcin, que justifiquin el seu sou. Gent com l'Eto'o. O algú es pensa que el senyor Alves no és un Eto'o a la brasilera? No crec que senti massa res pel Barça, però ell treballa, s'esforça, i la gent l'aclama. Diferència? Un parla sincerament i l'altre no parla.

Ara que potser la gent i els mitjans prefereixen gent que senti molt els colors, compromesos i totes aquestes coses. Jo en sóc un d'aquests! Em conformo en cobrar un parell de milions d'euros l'any, i besaré la samarreta i estaré compromès amb el Barça... au va home!

Quan la gent s'adonarà que el Barça és una empresa! Els que hem de tenir un sentiment som els barcelonistes, socis i simpatitzant, la resta han de treballar perquè els que tenim aques sentiment culé ens en puguem enorgullir cada dia, cada partit, cada temporada...

En resum: primer treballar per l'empresa que paga, i si llavors se senten els colors, ben vingut sigui. Però el que fa que avui estiguem com estem, és el resultat de l'esforç, i no pas el resultat de sentir.

dissabte, 14 de febrer de 2009

La TDT

Amb cercles reduïts i amb confiança ja ho he comentat vàries vegades, però dir-ho amb veu més alta o públicament, la gent et pot prendre per boig .Però quan veus que altra gent (força més mediàtica) també ho comenta, llavors et penedeixes una mica de no haver-ho escrit abans.

I és que dies enrere la meva mare em preguntava. "És això el que s'ha de posar per poder veure la TV?". I jo li responia: "Mires la TV?"; cosa que ara no és important, però automàticament li deia: "A més, això de la TDT durarà 4 dies".

I sí, penso que durarà 4 dies (o 8, vaja). A data d'avui jo no en tinc pas i tampoc tinc previst, de moment, posar-ne. I com jo, veig que molta gent també en passa una mica. Per una banda, sospito que és una nova manera de fer-nos gastar els diners envà. Si recordeu quan el govern ens deia que compréssim vehicles que anessin amb dièsel i no gasolina. Just quan gran part de la població tenia cotxes que consumien dièsel en comptes de gasolina, el gasoil va resultar més car que la gasolina. Tot i que el govern no crec que tingui massa coses a dir amb el preu del petroli, si que gran part del preu del petroli són impostos que recapten (si no m'erro)

Però bé, com us deia, la TDT em sembla una cosa semblant; tot i que força més barata, és clar.

Jo penso que el futur no és la TDT, i que quan tothom (o bona part) hagi fet la petita despesa de la TDT, començarà a promocionar-se la TV IP; és a dir la televisió per internet;  molt més barata i accessible per qualsevol televisió que disposi d'una connexió a internet i sense dependre de les llicències. I és per això que veig que no tindrà massa èxit la TDT, perquè d'aquí a 4 dies (o 8), hi haurà un munt de canals via internet. El programa que vulguis, a l'hora que vulguis i com vulguis.

A les llars hi haurà un ordinador amb un disseny atractiu al menjador de casa que ens farà tota aquesta feina. Portals a Internet que ens vendran pel·lícules, sèries i d'altres coses amb molt bona qualitat que les podrem veure a temps real. És evident que també n'hi haurà de gratuïts!

Per més Inri, entenc que, a banda de poder triar programa i hora, fins i tot ens podrem fer una programació a mida. Penso que funcionarà com una cistella de la compra que ara ja hi ha a internet. Aniràs agafant programes i et crearàs una programació a mida. A les 8 el bon dia Catalunya, a les 13:00 el programa de x del canal y; a la tarda no sé què més, i al vespre la pel·lícula z que faran al canal t o comprada (o no) al portal p.

El concepte audiència i l'”en directe” se substituirà per “descàrregues” o “visualitzacions”.

Si us sóc francs, no crec que aquest futur sigui molt llunyà. És més, crec que ja hi ha canals que emeten per IP. En els temps que vivim que cada dia hi ha més teleescombraries, menys horaris, més globalització i més oferta, ha d'arribar el punt que cadascú es pugui fer una programació a mida, a l'hora que vulgui i com vulgui.

Potser alguns pensareu que he embogit una mica, però en parlem en un futur proper... 

dimarts, 10 de febrer de 2009

Aquesta democràcia...

Ja començava a tenir dubtes de si Espanya era un estat democràtic o no... però crec que ja s'han encarregat d'aclarir-m'ho. La resposta és no. No ho és. O si més no això és el que em sembla després de veure l'última decisió del Suprem.

Deixeu-me recórrer al Viquipèdia a cercar el terme democràcia; hi posa: "La democràcia es una forma de govern en què la sobirania recau en el poble, que és qui exerceix el govern, ja sigui directament, ja sigui mitjançant representants".

I a primera vista penso que sí que és un estat democràtic perquè és com escollim les nostres representants polítics qui, al mateix torn, formen el govern. Però alerta! (que diria aquell), no passa el mateix al país basc, on aquest dies s'ha decidit que D3M i Askatasuna no es poden presentar a les eleccions del país basc

I d'aquí la meva reflexió. Negant el vot a desenes de milers (i algun centenar de miler) de persones, es pot dir que es visqui en democràcia? Ara em sortiran els que diuen que els terroristes no es poden presentar a les eleccions. Ui tant com no! Però jo penso, si prohibeixen a unes persones presentar-se a unes eleccions perquè diuen que són terroristes, què hi fan lliures? Alguna cosa falla, no?, tot terrorista penso que hauria d'estar a la presó i no pas presentant-se en unes llistes... per contra, tot el que es prohibeix quelcom algú, palesa la seva existència i coneixença, de manera que si se'l prohibeix per terrorista, se sap qui és/són se l'hauria/en de tancar.

Anant més enllà, perquè no tanquen tots els que donen suport a D3M i Askatasuna? No diuen que no es poden presentar perquè no estan dins la llei? I si no estan dins la llei perquè no els tanquen a tots? Però, si tot això és així, com és que no tanquen aquestes desenes de milers de persones? No serà perquè realment no estan fora de la llei i exerceixen el seu dret com qualsevol altre ciutadà que visqui dins el presumpte estat democràtic?

A veure si algú m'ho explica.

Per altra banda, imagineu-vos un pastís que en principi s'han de repartir 8 amics. Però dos es posen d'acord que a dos dels amics no se li pot donar pastís. Com s'entén? És clar que menys a repartir, més poder per cadascun, oi? A més a més, quan menys a repartir, menys competència i més fàcil guanyar.

Cas curiós el de l'estat democràtic que reivindica l'existència de la democràcia i l'estat de dret per derrotar el terrorisme, i per contra nega el vot directament al poble. Què passaria si es poguessin presentar i no tinguessin vots? o per contra obtinguessin la majoria? Aleshores sí que quedaria reflectida la voluntat d'un poble a través de la democràcia i no pas negant el dret a vot.

Això, com d'altres coses, diria que no passa enlloc més del món; llocs en règim "democràtic".

dilluns, 9 de febrer de 2009

Menjar bé

Aquest espai no vull pretendre que sigui un espai gastronòmic i ni tant sols em considero apte per fer-ho. Però sí que sé el que m'agrada i el que no, i de la mateixa manera que quan passen coses i bé de gust escriure quelcom sobre el tema, en aquesta cas el tema va de gastronomia.

I és que Vic sempre ha estat terra de bon menjar. Quan algú em demana "on podem anar a menjar que es mengi bé?", jo sempre responc que és més difícil posar-se en un lloc on mengis malament que no pas al contrari.

L'altre dia, però, malauradament, alguna cosa va fallar i va ser un d'aquests...

Ens disposàvem anar al cine i quan estàvem apunt de comprar les entrades per veure la pel·lícula de les 20:20, vàrem emprar la tècnica que jo he batejat amb el nom de Tomàs Molina. "no... això ho farem després". I varem comprar per la sessió de les 22:45 i primer varem anar a sopar.

I de la mateixa manera que fins aquest dia he estat recomanant un dels restaurants que troba a mitja baixada del carrer Sant Miquel dels Sants, avui us haig de de dir que si hi aneu 1) demaneu hora (té molt èxit), i 2) aneu més aviat modats que no pas vestits de cada dia (conclusió totalment personal).

Si més no això és la sensació que em va donar després de fer la comparació entre les dues vegades que hi he anat (i molt probablement l'última) i de comprovar insitu amb les taules veïnes. Per fer un símil comparatiu, si en comptes d'un restaurant fos una nota, hauria passat del si de dalt del pentagrama, a la darrera nota de l'escala.

El cas és que el carpaccio de gambes, lluny de ser fresc, el voltant del plat estava ressec... just com allò que passa quan no tens el producte ben tapat amb un congelador no frost; vaja, mala presentació. Per acabar-ho d'adobar, no ens van posar els coberts a la banda on tocaven (digues-me meticulós), el segon plat va resultar salat, un cobert va resultar no net (la típica gota que queda a un cobert i que si no l'eixugues queda la taca de calç), i en el maridatge de vins encara és hora que ens els presentin. Ah! I dins del pa i vàrem trobar no sé pas què...

En cap cas poso en dubte la vàlua del restaurant, perquè, com us deia, en una altra ocasió que hi vaig anar ens van tractar perfecte, van seguir el protocol, ens van presentar els vins... a demés que em consta que la gent que ho porta tenen grans coneixements i gran vàlua. Però aqeust dia, amb dues persones que anaven vestides de cada dia (texans, folre polar i esportives) des del meu entendre no vàrem ser tractats correctament en comparació amb d'altres vegades ni en sentir el tracte a les taules veïnes. Vaig marxar molt decebut.

De manera que, pagar i marxar. Aquí la crítica constructiva des de la humilitat, i la pèrdua de 2 clients. No es poden jutjar les persones per les aparences. Així com el diner no val igual en determinats països, sí que valen el mateix entre classes socials, culturals... en un determinat país.

diumenge, 1 de febrer de 2009

El contracte indefinit

Abans de comentar el tema, deixeu-me avisar-vos que m'agradaria que entenguéssiu el que em proposo a explicar i que procediu a la crítica després de l'adient lectura.

I és que des de fa uns dies, que no paro de pensar el mal que ha fet el contracte de treball indefinit al món de l'empresa i al conjunt del país en general.

Veus? Ja hi ha algú que pensa “però què diu aquest beneit?”

Com us deia, deixeu-me explicar; potser llavors m'entendreu. Com sempre, anem al cas pràctic.