dimecres, 25 de març de 2009

Mossos, mossos i d'altres

Segons el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana: “noi gran, xicot, minyó”. D'aquí ve el títol; que no només fa referència al cos policial.

Me'n volia estar de tornar a parlar del tema, però és que no puc. No diré res sobre el pla Bolonya, perquè ja ho vaig fer fa un temps, però sí sobre més o menys el que està comportant els darrers dies. 

Els mossos i mosses estudiants han tornat a ocupar facultats. Però què s'han cregut aquest quatre? Perquè estic segur que són una minoria, però, com sol passar, la que se sol veure i fer sentir. Em sembla lamentable que això passi avui en dia i que quatre (probablement mal informats o senzillament són antisistema) no permetin que la gent que vol seguir el curs en normalitat no pugui.

Per altra banda, els presumptes estudiants han dit que dijous es manifestaran i que, peti què peti, passaran per la Rambla. Però què és això? Es pensen que és xauxa? 1) les manifestacions s'han de convocar i informar perquè seguin degudament autoritzades; passa sovint que les manifestacions no són autoritzades com ha passat altres vegades. 3) qui són els presumptes estudiants per dir que es passaran les normes pel folre i baixaran per on vulguin quan mai ningú s'ha manifestat per La Rambla? 4) quin cost té això per tots els que no estem en contra de tot això? I ja no dic l'econòmic directament que tindrà per les destrosses de mobiliari, sinó per les hores extres de mossos que pagarem entre tots, o la pobra imatge que donarà Barcelona unes presumptes estudiants fent brega per un dels punts més nostrats del país.

En aquest cas, fart com estic amb aquest tema i tot el que en deriva, si fos de Barcelona, crec que em posaria a la banda del mossos. Si que és cert que la setmana passada es van passar tres pobles i res justifica la passada de rosca i la violència amb la qual van irrompre, però és que ja n'hi ha prou. Aquests presumptes estudiants el que cerquen són titulars, però com diria molta gent “una catxeta de petita no fa mal”. I amb aquests presumptes estudiants, ja s'ha tingut prou paciència. A veure què passa dijous, però que la gent (i els presumptes estudiants també) no se sorprenguin per la batalla campal que hi pot haver després de dir que no es pot passar per la Rambla ni posar en perill la gent que passeja per allà (turistes, avis, etc...) pel sol caprici que uns presumptes estudiants es vulguin manifestar.

No ho veuen que som a Europa? no veuen que les lleis hi són per complir-les? O ara cada col·lectiu s'ha d'agafar la justícia pel seu compte? I per acabar un parell de reflexions. Si els estudiants s'estan manifestant, i els professors fan vagues, qui hi ha a les aules? O és que potser no tenene tant suport com diuen? O si el tenen, per què no reciclem les aules per fer equipaments, o quelcom semblant? Potser en farem més profit...

L'únic que m'agradaria és que la gent reflexionés. L'educació és un tema importantíssim i penseu que els resultats de tot això ho veurem d'aquí a uns anys. Mentre Europa ja ha adquirit hi està adquirint una educació, els presumptes estudiants perden el temps amb totes aquestes coses i fan perdre temps i diners a la resta. I pensar que el dia de demà són els que ens han de governar...

dilluns, 16 de març de 2009

Suport social a la independència de Catalunya

Fa uns dies s'ha publicat l'últim estudi del Cercle d'Estudis Sobiranistes “Suport social a la independència de Catalunya”.

Com molts ja sabreu, “El Cercle d’Estudis Sobiranistes és una fundació per a fomentar l’anàlisi dels costos i de les oportunitats perdudes per a Catalunya a causa de la seva pertinença a Espanya, i del fet de no disposar d’un Estat propi, subjecte de dret internacional. Així mateix, el Cercle d’Estudis Sobiranistes impulsa des d’una lògica pragmàtica un plantejament per a la independència de la nació com a projecte real i viable tot explicant-ne les repercussions que aquesta comportarà en àmbits concrets de la vida pública i privada a Catalunya”.

El que particularment em crida més l'atenció és:
  • 15,5 % dels independentistes, són nascuts a Espanya
  • 25,8 % dels independentistes, parla espanyol a casa
  • A classe social més alta, més independentisme
  • L'independentista té el major nivell d'estudis    
  • L'independentista desenvolupa feines més qualificades (treballador/obrer, empleat, quadre intermedi, autònom)
  • CiU domina entre l'independentista, el PSC entre l'unionista i l'abstenció entre l'indecís

Resumint (des del meu humil punt de vista) i cosa que fa temps es diu i sembla que la gent comença a entendre:

  1. La independència ha deixat de ser una cosa purament sentimental per ser una cosa econòmica. I ja se sap que quan et toquen la butxaca... En aquest punt cal valorar els dos primers punts. La gent de procedència espanyola entenen que es pot viure millor sense pertànyer a Espanya sense que això afecti als seus sentiments. Un espanyol es pot sentir tan espanyol a Espanya com a la Xina, i no per això ha de tenir menys drets dels que li pertocarien; molts comencen a veure que no reben el que els toca i que els seus diners no entenen de sentiments i són tractats com els de la resta de catalanistes.
  2. La independència és necessària, com bé veuen molts empresaris i classe mitja alta, per subsistir en el mercat.
  3. La gent amb cultura i amb estudis també opten per aquest camí. La independència: sàvia decisió.
  4. El futur millor cada dia és més aprop. El fet que CiU domini entre l'independentista, pot fer que CiU es decanti per aquesta via d'una vegada (López Tena, Tremosa, Colom sembla que ho indiquen) i pot fer que molta massa social (i sobretot electoral) s'apunti al carro. Carro que, quan estigui ple, pot ser que també s'hi apuntin molt indecisos per allò de “per estar amb la majoria”.

Podeu consultar l'estudi al complet aquí

dissabte, 14 de març de 2009

Rcat: què i per a qui

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. No està malament començar un article d'opinió emulant la frase història que digué Josep Terradellas en tornar de l'exili. I és que fa un parell de divendres, tots els associats i associades a Reagrupament hem rebut el document “Organitzant el nostre futur lliure”, que hi consta el que haurà de defensar la candidatura transversal, amb ànim de regenerar la política i declarar la independència de Catalunya unilateralment des del nostre Parlament, que es presentarà a les properes eleccions.

Com deia el conegut anunci argentí del refresc: “Para los gordos, para los flacos, para los altos, para los bajos, para los que ríen, para los optimistas, para los pesimistas, para los que juegan, para las familias, para los reyes, para los magos, para los responsables, para los comprometidos, para los náufragos, para los de allí, para los que trabajan, para los de aquí, para los románticos, para los que te quieren, para los que no te quieren, para los que te quieren mucho, para los que te quieren poco, para los bronceados, para los nudistas, para los supersticiosos, para los originales, para los calculadores, para los sencillos; para los que leen, para los que escriben, para los astronautas, para los payasos, para los que viven solos, para los que viven juntos, para los que se enrollan, para los que besan, para los primeros, para los últimos, para los hombres, para los precavidos, para ella, para los músicos, para los transparentes, para los que disfrutan, para los fuertes, para los que se superan, para los que participan, para los que viven, para los que suman, para los que no se callan, para nosotros… para todos”.

Aquest és l'esperit. Unir, reagrupar. El projecte és de tots i per a tots els que vulguin viure molt millor. I és que les 133 pàgines de les quals consta el document, resumint-lo, em sembla un gran document que farà de Catalunya un país amic, modern, progressista, liberal, ric, poderós, curós amb el medi, atrevit, respectuós amb els drets humans, que posarà ordre on cal posar-n'hi, un país on tothom tindrà les mateixes oportunitats (que no vol dir els mateixos resultats). No només farà de Catalunya un país lliure, sinó que farà els seus ciutadans molt més lliures del que ho som avui.

El document de Reagrupament proposa des de les llistes electorals obertes, la limitació de mandats i càrrecs, fins l'estructura de la futura policia nacional catalana. Parla també de l'educació, l’economia, les infraestructures, el medi ambient o la cooperació internacional.

Val la pena dir – i aprofito per a felicitar-los a tots i totes – que hi han treballat altruistament, amb il•lusió, incansablement i amb gran entusiasme, més de 650 persones. Sí!, he escrit 650. Quan van néixer les comissions de treball, ningú es pensava que tindrien aquest èxit, i ho és, perquè no crec que sigui fàcil, no tan sols coordinar, sinó aglutinar més de 650 persones que vulguin treballar, ja no dic sense remuneració, sinó pagant la seva quota d'associat, per un projecte com aquest. Un exemple a seguir, i digne de ser estudiat.

“Organitzant el nostre futur lliure” el trobareu a la web nacional de Reagrupament i us invito a fer-hi una ullada. Reagrupament va molt, molt, seriosament, i no està per orgues. “Ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta”. Això és també el que es desprèn del text. Intentarem canviar-ho tot, ens farà falta molta confiança, i ningú ha dit que seria fàcil, però val la pena provar-ho. I sí, també, també ens equivocarem, perquè som persones, persones humanes.

El que em semblaria més trist, i encara hi sou a temps, és que d'aquí a uns quants anys algú no pogués dir: “jo en formava part”. Tindrem els nostres pros, els nostres contres, però ningú pot negar la feina que està fent la nostra associació. Res del que està passant actualment es podria entendre sense l'aparició de Reagrupament; sigui dit de passada també, que tampoc es podria entendre si els grups polítics actuals no veiessin perillar les seves cadires...en benefici nostre...

El dia 21 de març, segona assemblea nacional. Alguns, tristament per a ells, no podran dir “jo hi era”, però en vindran més i encara sou a temps de formar part del moviment que, d'una vegada per totes, ha engegat l'imparable procés cap a la independència. Hi esteu convidats.

divendres, 13 de març de 2009

Cinema

Ara fa dies que es parla de tot el tema del cinema, de si s'han de fer més pel·lícules en català, que si doblades...

La meva postura és clara i contundent: les pel·lícules haurien de ser en versió original i subtitulades; altre tema que no em decanto, és si subtitulades en català o també en versió original. I ho diu un que no sap un borrall d'anglès ni francès (potser de les llengües més comunes a la pantalla gran).

Dit això, si que remarco que si cal doblar, aleshores no 50% en català i 50% en espanyol, sinó majoritàriament en català.

Molts pensaran que és una decisió equivocada o allò de “és que acostumat a sentir x sempre en espanyol, se'm fa rar ara sentir-lo en català.” Coi! si no es pot sentir la veu original de l'autor, i posats a manipular la veu de l'actor original, tant per tant fer-ho en llengua del país no?

I és que el tema del doblatge és complicat. En cap cas em vull posar amb la feina dels dobladors, però no crec que sigui cap cosa dolenta si dic que per molt que s'esforcin, mai es poden posar en les mateixes condicions i situació que l'actor real quan grava. Aquell to de veu, aquell gemec, amb la precisió temporal deguda... és evident que l'actor, a banda d'interpretar l'escena també interpreta amb la veu, cosa que difícilment pot fer un doblador; no perquè no en sàpiga o sigui dolent, sinó perquè no es pot posar a la pell de l'actor.

Per altra banda, a qui li agradaria fer una feina i que llavors te la canviïn?

Per més Inri, ja seria hora que aquest país es normalitzés i la gent, parlo en general, donada la casuística fóssim plurilingües i parléssim sense problemes la llengua natural del país (català per si algú va perdut) i una d'estrangera que ens obra les portes al món i ens pot fer gaudir de la cultura en versió original tal com cinema, literatura, teatre...

Tot plegat ens faria tots plegat més cultes i ens enriquiríem més; és clar que al principi fora difícil pels que no hi tenim la mà trencada, però en un futur no molt llunyà seria del tot normal i sé que podríem anar pel món sense por de fer el préssec o a no ser compresos

diumenge, 8 de març de 2009

Els caixers automàtics

Desconec amb quina regularitat aneu al caixer automàtic a treure diners. És una cosa relativament freqüent; ja sigui per treure diners per passar la setmana, mes, o nit. I és una cosa que des de fa temps em té certament desconcertat la manera amb la qual la gent treu diners.

Perquè malgrat hi hagi crisi, la gent continua gastant i treien diners (cosa que em sembla molt i molt bé) i sovint quan et disposes a anar al caixer, hi trobes gent. Aleshores, per aquella regla noble i educada no escrita, t'esperes pacientment i/o fas cua.

Però què passa quan l'espera comença a ser impacient? Què hi va a fer la gent als caixers electrònics?

Després de molt donar-hi voltes:
  • Per molta gent, sempre que va el caixer és la primera vegada i no sap com funciona. Cosa difícil d'explicar...
  • Molta d'altra aprofita que no llegeix mai per llegir “literatura” en format digital. Tanmateix, no sé fins a quin punt es pot considerar literatura el que està escrit en un caixer i ni tant sols si és quelcom massa interessant (llevat de les possibles promocions i d'altres coses).
  • Molta gent és lenta per sí i, malgrat haig fet les accions centenars de vegades, encara li fa falta llegir-ho absolutament tot.
  • Molta gent s'avorreix i aprofita una estona que té, no només per actualitzar la llibreta, sinó per repassar-la explícitament davant del mateix caixer. Suposo que no fos cas que hi hagués algun error i el poguessin rebatre al mateix caixer...
  • De la gent mencionada n'hi ha poca i sóc jo que em trobo quasi sempre amb uns dels 4 casos anteriors per infortuni.

El fet és que sovint, quan vaig al caixer, em trobo amb una d'aquestes circumstàncies i acabes perdent un munt de temps per una acció que, a priori, no són més que un parell de minuts. La metodologia és fàcil:
  1. Introduir la targeta
  2. Introduir la quantitat a treure (sovint imports als quals s'hi pugui arribar amb bitllets de 20 i 50).
  3. Introduir el número secret; que generalment és ****, i que alguns, per ser secret i perquè ningú el trobi, el porten escrit a la mateixa targeta...
  4. Recuperar la targeta.
  5. Agafar els diners.
  6. Deixar pas a la gent que s'espera que tenen coses a fer i que no tenen ganes de perdre temps de la seva vida en un caixer.

dilluns, 2 de març de 2009

L'art de disfressar-se

Finalment crec, i si no que algú em rectifiqui, aquest cap de setmana s'han acabat els carnestoltes de la comarca. Tona, Olost, Roda de Ter, Taradell, Els Hostalets de Balenyà, Folgueroles, Torelló, Vic, Prats de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Hipòlit de Voltregà, Centelles han celebrat la festa que, si tampoc m'erro, va començar ja fa 15 setmana al cap de setmana del 14 de febrer.

I passat molt anys des que em disfressava, i molt més encara de quan ho feia a l'escola, encara no entenc la raó de la festa. És per poder ser un dia el que ens agradaria en una altra vida? És la nostra inconsciència? No ho sé, no ho sé.

Lladres, pistolers, bebè i power ranger han estat alguns dels personatges dels quals m'he disfressat, cercant... bé, deixe-m'ho estar...

El fet és que el curiós del cas és els més “agosarats” exterioritzen el personatge que porten dins i les agendes comarcals els permet fer-ho durant unes setmanes de poble en poble. Aquest són els que es veuen o es fan veure, però n'hi ha de més subtils que amaguen, o no exterioritzen mai, o en poques ocasions que la gent no veu ni aprecia, el que realment són.

És l'art de disfressar-se, aquell art en posar-se quelcom a sobre perquè no et reconeguin. I és aleshores quan cal recordar aquell bell conte de la cabreta i el llop. Aquell conte en que les cabretes estaven tancades al corral i la mare els hi deia que no obrissin la porta. Quan era fora, es va presentar el llop i, primer menjant-se unes rovells d'ou per fer una veu més aguda i llavors pintant-se la pota de blanc, va fer creure a les cabretes que era la seva mare (no criticaré ara les pobres cabretes i la seva ignorància en no veure la diferència entre la pota d'un llop i d'una cabra a banda del color, però bé, és un conte...). El recordeu?

Quant de temps ha passat, oi?

O no. No penseu que en general mai hem deixat de celebrar el carnestoltes independentment de l'edat que tinguem? És a dir, quan érem petits i som grans amb canalla, ens disfressen ingènuament i amb bona fe per passar-nos-ho bé i riure durant uns dies; almenys aquests no se n'amaguen.
En d'altres ocasions però, uns més que els altres, es disfressen de mares cabres per enredar les cabres filles innocents. I a l'igual que les cabres que tant innocents trobem, els catalans ens deixem enredar igual; i com acaba el conte?