dissabte, 25 d’abril de 2009

Casal Rock

la setmana passada van estrena aquest “operació triomf” a la catalana i m'ha sorprès gratament. Per part meva, gran encert en aquesta ocasió de TV3.

Pels que no sapigueu de què va, sapigueu que han fet un càsting a diverses persones de la tercera edat (majors de 70 anys) i els hi van cantar rock; finalment han fet un concert. D'aquí la similitud amb operació triomf amb un parell de grans diferències: no s'elimina ningú, i l'edat mínima per concursar és 70 anys; no m'imagino a ningú dins d'OT de més de quaranta...

Doncs francament trobo un encert el programa perquè toca la fibra i és molt sensible. És conegut per a tothom que normalment els avis són gent molt apreciada, molt tendres i dignes de molt afecte. Aquest és el cas. Durant el primer programa varem poder veure com el conductor del programa Marc Parrot (antic “chaval de la Peca”) se n'anava a voltar per Catalunya a la cerca d'avis amb talent, veu i memòria; les tres característiques complicades a partir de la setantena.

Realment, com us deia, és fantàstic veure la senzillesa d'aquesta gent, la manera com s'esforcen, es preocupen perquè surti bé... Tot plegat els fa molt propers als espectadors. Per tant, i més tenint en compte que d'ençà d'un temps cap aquí he estat molt crític amb TV3, per aquest programa es mereixen dir-los que molt bé.

Però com sempre hi ha alguna taca negra per la qual no acaba de ser del meu grat. Trobo que segons com dura massa. Hauria de ser un programa més curt tipus APM per allò que et deixessin amb allò de “en vull més” i “no podré esperar a la setmana vinent”; realment es fa llarg.

I on trobo l'error més gran, després de sentir en Marc Parrot en una entrevista al Versió RAC1, que no tenen previst fer un disc de tot plegat. I és on entre la visió comercial del tema.

La meva particular visió i tenint en compte que Marc Perrot té un estudi de gravació, que tenen suficient material gravat, que han fet un concert, que la gent gran de seguida es posa els espectadors a la butxaca, i que tocarà la fibra a molts, és que haurien de treure un disc. És clar que per fer-ho van tard o van d'hora. M'explico.

Tot això que us deia està molt bé però crec que hauria de desembocar en un esperit comercial. Per què no acabar el programa un parell de setmanes abans de St Jordi o properament a les festes nadalenques quan la gent està més sensible a la solidaritat, es ven un cd i es destinen els guanys a asils, residències de tercera edat o senzillament a viudes o persones grans que cobren just 300 € per viure? Em sembla que si intentessin vendre aquest producte d'aquesta manera, tothom estaria content; des dels cantants que hi han participat (molts afirmen que s'han tornat a sentir joves i útils), fins als que en rebrien l'ajuda.

Malgrat no acabi així, gran encert!

dilluns, 20 d’abril de 2009

Corresponsals a la CCRT

Us heu parat mai a pensar com funciona el tema corresponsalies a la CCRT, la seva?

Ja fa temps que m'ho pregunto i m'ho pregunto perquè realment m'interessa i no és per fer la punyeta a ningú ni tan sols tinc cap ànim d'ofendre el personal.

Les preguntes són:
  • Com és la vida d'un corresponsal?
  • Quantes hores treballa?
  • Quin tipus de contracte té?
  • Què fa mentre no surt al TN?

Imagino que ja us deveu imaginar per on vaig. Quant ens costa tot plegat als catalans?

Posem un exemple. Hi ha notícia a Madrid i el TN es disposa a donar-nos-la. “Connectem amb el nostre corresponsal a Madrid”. Un dia ens surt la Marta Viladot, un altre dia (o a vegades fins i tot el mateix) la Yolanda (Violant en català si no m'erro) López, o en Josep Capella... algun altre dia també surt ... ara no en recordo el nom, i finalment tenim en Sebas Guim que en ofereix la informació esportiva (madrilenya). Això per TV3, però imagino que CatRadio també hi té el seus, igual que potser 324, CatInformació... i així anar fent, i així anar fent com diria La Trinca.

Aleshores què passa? La percepció que tinc jo i segurament molts d'altres, és que aquests corresponsals els veiem la cara només 10 o 15 minuts a la setmana per fer una crònica. En el cas de Madrid, fins a 5 o 6 persones per fer cròniques!!!! Com es fan les cròniques? La pregunta és immediata. Fan falta tantes persones per donar una informació? Cal que una empresa (CCRT) tingui tanta gent fent la mateixa feina? Quant ens costa?

És curiós perquè a més a més, quan passa quelcom extraordinari, encara hi envien un enviat especial!. Potser en l'ocasió que els corresponsals podrien delir-se, van i n'hi posen un altre.

Com us deia, però, m'agradaria entendre com funcionen. Perquè si donem una ullada a mitjans locals, un mateix periodista, sovint presenta, redacta, grava i fa cròniques de tota una comarca. 

I els de la CCRT? Què fan mentre no les fan? O potser sí que es passen 40 hores a la setmana fent i enviant cròniques a la CCRT i llavors aquesta en descarta un 95 %. I els corresponsal que estan a les amèriques o repartits pel món i que els veiem un cop cada setmana?

Algú hauria d'aclarir això. Si més no perquè la gent no tinguem aquesta percepció

Miquel Lutrudis per VicOci, Vic.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Treball i crisi

Fa dies que, observant el meu entorn em vaig fent un parell de preguntes que, certament, em tenen una mica desconcertat.
  • Què passa amb l'atur?
  • Per a qui hi ha crisi?

Puc començar per respondre (intentar) la segona. Si bé sembla evident que n'hi ha, potser al meu entorn no l'acabo de veure clara, i és que vagis on vagis, a arreu hi ha gent fent despesa, fent compres... restaurants i bars plens, la gent va de viatge, a esquiar... De manera que no sembla que tothom noti la crisi per igual. M'atreviria a dir que si bé veig menys porsche chayene i Touregs, potser veig més porsches normals i d'altres cotxes de gamma alta.

Aleshores què passa? Jo crec que quan ens van dir que no n'hi havia, ja n'hi havia, i ara que hi deu haver si fa no fa la mateixa, la depressió i el pessimisme s'ha apoderat i per defecte ja tenim coll avall que estem immersos en una crisi sense precedents i no ens en sortirem pas. I tampoc és això!!!!

El tema laboral és un altre. Hi ha un parell de coses que em criden particularment l'atenció. Cada dia hi ha més atur, però si navegues per la xarxa tot visitant pàgines on s'ofereix feina està ple d'ofertes; o fins i tot si trobes ofertes interessants i goses enviar currículum, senzillament ignoren el candidat.

Realment és un problema d'atur? O és un problema de personal qualificat? No és possible que navegant per pàgines com classificats.net o infojobs hi hagi un munt d'ofertes laborals diàries i, per contra, cada dia hi hagi més aturats. Com s'entén això? Alguna cosa falla, no? Però què és?

La lectura que faig és que el personal no està qualificat i l'empresari no el lloga o les empreses, com es diu vulgarment, es tiren de la moto i van fent ofertes laborals ignorant la gent que, necessitada, creu optar a unes ofertes laborals; una altra cosa és veure les condicions, però com us dic, sovint ignoren el candidat i no es pot valorar

Segons ens volem fer veure, de feina n'hi ha i no h'hi ha (curiós), altre tema són els aspirants i, en cas que hi n'hi hagi, les condicions que es poden oferir. Però costa d'entendre que sense valorar aspirants a una possible feina, un anunci faci setmanes que es publiqui, oi? Si bé puc entendre que un possible candidat no hagi estat valorat perquè potser es creu haver trobat una persona idònia (o altrament endollada directament) i desaparegui l'anunci, no m'entre al cap que l'anunci continuï a la xarxa però es faci cas omís als possibles aspirants que compleixen els requisits.

Paradoxalment també hi ha l'anàlisi que, si bé durant molt temps ha arribat immigració per treballar, mai hi ha hagut plena ocupació... curiós també aquest tema.

En definitiva, com molts diem, qui té ganes de treballar, treballa. Però tot plegat seria digne d'anàlisi.

divendres, 3 d’abril de 2009

La democràcia caduca

No tinc cap intenció d'alarmar amb aquest títol, però particularment em sembla que si el rumb dels que manen des de dalt no canvia, poca cosa hi farem. En cap cas em posiciono a favor de l'anarquia i/o dictadura, però al pas que anem, no sé com acabarà tot plegat si, com deia, no es fa un gir.

I no costa massa de veure i entendre un parell de coses. La primera és que no es pot anar a votar fins els 18 anys; la segona és que, si bé la democràcia no té data de caducitat, sí que els seus votants la tenen; i aquesta no és més que la seva mort.

Des d'aquest punt de vista, passen dues coses importants. La primera és que la gent es va fent gran, i tota aquella generació que va lluitar per tenir una democràcia i poder fer ús del seu vot com a ciutadà, per llei de vida, mor i deixa de votar. Això potser fa més mal als partits conservadors, però ara això no ve al cas. Per l'altra, no es fa gaire res per incentivar el jovent (les noves generacions i, en definitiva, la gent que haurà de votar) a participar de la democràcia i de la política.

Per poc que sapiguem de matemàtiques és obvi que si restem els que moren, i també restem tota la massa social que puja que no els hi importa ni se la senten propera ni se'ls ha conscienciat de la importància de tal, arribarà un punt que aniran a votar 4 i gràcies. És aquí on hi veig la data de caducitat.

I és que, des del meu punt de vista, quins problemes té la nostra democràcia?

El concepte democràcia no és el mateix en la transició que ara. Aleshores la gent lluitava per tenir el que tenim ara perquè els hi semblava una meta inaccessible. Un cop assolida, la gent volem més i els joves d'ara que volem fer-ne ús, no tenim la concepció que el que visquem sigui una pura democràcia (només fa falta veure com funciona el sistema polític o com se'ls nega el vot a milers de bascos).

Per altra banda, quina educació rebem a nivell polític? Ben poca per no dir gens! No sé si, a l'igual que informàtica, català, llengua estrangera i demés, s'hauria de fer una assignatura a l'escola de política. Sí, sí, he dit política!

Que des de petits s'expliqués què és, per a què serveix (ja he dit que tal com l'entenem el jovent cal millorar-la molt, però bé), o millor dit, per què hi ha aquest recurs, d'on ve i per què se n'ha de fer ús. Deixar clar que és un recurs que va costar molt assolir-lo i que agradi o no, hi és i hi serà i que cal treure'n tot el suc que se'n pugui. I sobretot, que quan s'arribés a l'edat de votar, es tingués una bona cultura política i democràtica; que el jovent sabés què vota i per què vota i que en prengués part; se'n sentís part.

La política i els que la fan (poca però encara en fan de tant en tant), a diferència del que pensa molta gent, no ens resoldran la vida, però sí que a priori ens han d'ajudar a conviure entre tots i a facilitar-nos les coses.