divendres, 26 de juny de 2009

Tranquils, l'estat ho arreglarà

“Tranquils, l'estat ho arreglarà”, diu un usuari del Facebook. I té molta part de raó. Irònica, és clar. Perquè tot el que ara arregli, en un futur petarà per alguna banda o altra. És semblant als gags aquells que van omplint un armari amb més del que hi cap i després d'una estona tancat, rebenta tot i surt tota la roba.

I és que l'estat del benestar que tant perilla avui, si no anem en compte serà la sentència de demà.

I no arribo jo ara per resoldre el món perquè no hi entenc un rave de sociologia, ni economia ni política, però si sí que hi entenc una mica de lògica. Sí que és cert que la gent se l'ha d'ajudar quan està necessitada, però com resolem els casos en els quals la gent n'abusa?

Tota aquella gent que fa 2 anys que no treballa i ara se li ha acaba el subsidi d'atur ara es diu que se'ls ajudarà més. D'aquests n'hi ha que no han fet res i d'altres que han estat formant-se. Fins aquí molt bé però, qui paga aquesta formació? Tots els contribuents perquè la majoria de cursos són subvencionats per l'estat.

Ara bé una reflexió que un dia va sortir semblant quan parlava de les presons. 
Què preferiu, que l'estat us pagui x diners mensuals en forma de subsidi o quelcom sense fer res, o treballar 8 o 10 hores diàries?
Preferiu pagar-vos una carrera o que us paguin la formació? Si us la paguen, quin sentit té que d'altres estudiïn pagant? Això crea competència deslleial i intrusisme en la professió? Per què pagar una enginyeria quan l'estat en subvenciona un curs de x?

Passem al cas extrem. Tots fem això. Què passa? Tos cobrem i tots rebem subvencions per mils de coses i ningú paga? A veure qui és el llest que estaria disposat a pagar tota la festa als altres...

I és que s'ha d'anar en compte i és un tema molt difícil i delicat del qual no aporto cap solució ni la tinc tampoc. Si l'estat treu totes les castanyes del foc a la gent, la gent – no tota, per sort -  s'acomode i perd el tren i al·licients per competir; car la competència no està tant valorada (per l'estat) com potser la incompetència.

I així va el país! Mentre hi ha necessitats de veritat (penso en vídues o pensionistes, ...) hi ha qui fa associacions per la cria de cargols (per inventar-me quelcom) i rep subvencions de l'estat. I això sí que és un problema. El diner fàcil, sense competir i sense guanyar-se'ls. Perquè això a curt termini està molt bé pels que ho reben, però l'herència de tot plegat és nefasta per la gent que deixem.

Perquè, igual que quan érem petits hi va haver un moment que ens vàrem començar a haver d'espavilar, ara ja és hora que també ens comencem a espavilar i a fer-nos grans. Estat del benestar, sí, però guanyant-lo. Igual d'oportunitats sí, però no iguals resultats. Aquells que treballen i s'esforcen menys no poden tenir més que els que treballen i s'esforcen més. Això és injust, i al final, hi pot haver el perill que els més productius, per haver de pagar els menys productius, deixin de produir per també poder rebre i deixar de donar.

Alerta!

dimecres, 10 de juny de 2009

Eleccions al parlament europeu

Per sort, ja s'ha acabat el tema de les eleccions al parlament europeu!!!!

Es nota que hi ha eleccions, bàsicament per un parell de coses:
  • Sembla que hi hagi més preocupació per part dels polítics vers la ciutadania
  • Els de la CORPO es queixen perquè no poden informar amb criteris purament informatius

Anem a pams. 

Si bé aparco el tema de la participació, sí que és cert que, de les que jo recordi, aquestes eleccions al parlament europeu han tingut més ressò que no pas les últimes. Imagino que la raó per la qual ha passat això no és pas perquè els electors estiguin més interessats, sinó que ara molta gent (almenys la que jo sentia) estava entre no votar o votar nul.

Paradoxalment, sembla que el debat i/o dubte, més enllà del que votaria cadascú, se centrava en el fet d'anar a votar, no anar-hi, o votar nul o blanc. Curiós.

I és que la gent cada vegada més n'està fins al cap de munt de tot plegat, i més encara dels polítics que sembla que estiguin de carnaval venecià constantment i més pronunciat quan hi ha períodes electorals. Tot són glòries, promeses, del que uns fan o poden fer, del que no poden fer els altres...

Especial atenció en la campanya del PSOE. Sen-sa-cio-nal. Una campanya on més enllà d'explicar i argumentar el que podien fer en un futur, s'han esmerçat en explicar el que altres van fer en un passat més o menys llunyà i que a data d'avui la majoria ja no pertanyen a la fauna política. Ara recordo que al seu espot hi sortia Bush, Aznar... De fet, però, potser són els més honestos. Ells deuen pensar, "com que no sabem què fer ni què dir, ni tenim idees ni projectes... doncs ens dediquem a criticar els altres". Els altres, potser els passa el mateix, i en comptes de tirar d'honestedat, es dediquen a prometre i fer declaracions d'intencions.

Crec que això és el més destacat quant a la campanya, perquè la resta de partits han aprofitat el seu temps per intentar explicar i informar (ja veurem si cert o no) els seus programes. Una altra cosa que m'ha cridat l'atenció és el fet que encara no sé si m'ha quedat clar qui es presentava... vull dir el candidat pròpiament. Hem vist que aquí, pels socialistes era una dona (no en recordo el nom), però per sobre seu n'hi anaven 3 o 4 que tampoc sabem qui són. Els populars, crec que he vist fer més campanya en Rajoy que el propi candidat (crec que Mayor Oreja). El cas de CiU, semblava una pugna entre Mas i Duran, mentre Tremosa (el que realment es presentava) intentava guanyar un xic de protagonista. I finalment (perquè ICV no els he vist massa) E (antiga ERC), Oriol Junqueras, el qual em sap greu que s'hagi embarcat en política perquè em sembla un magnífic historiador, també ha intentat tenir uns minuts de pantalla mentre no sortia el seu president.

L'altre tema que potser és el més pesat, com us deia, és el que sempre s'han de queixar els senyors de la CORPO. No diré que no tinguin raó en les seves reivindicacions, o part de raó, però em sembla agosarat – molt i molt agosarat – tocar el que no sona als espectadors amb aquestes coses. Si es queixen que no poden informar en criteris purament periodístics que m'expliquin els criteris periodístics de, per exemple, “bolca un camionet d'un equip de 2a regional mentre celebrava l'ascens; hi va haver alguns ferits”. O el criteri periodístic per no informar d'un titular com “La sospita de tupinada contra Iniciativa Internacionalista destapa un cúmul de despropòsits en el recompte dels vots de les europees”; d'això en parlarem un altre dia potser.

divendres, 5 de juny de 2009

Reagrupament

“Saben aquell que diu...” què fa falta per matar una gallina? Doncs que la gallina estigui viva. En aquest cas és un acudit, però els esdeveniments que estan succeint darrerament al país, lluny de ser un acudit, és una cosa molt seriosa i important que, agradi o no, ens afecta a tots i totes. 

Com a jove i humil, em considero una persona que encara tinc molt per aprendre i sóc molt ignorant, però hi ha coses que, per sort, no se m'escapen. 

Pertanyem (administrativament i legalment parlant) a un estat que és capaç de tenir a la seva constitució articles com el 3 i el 14 on hi diu “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” i “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” respectivament, però alhora no permet que s'usi el català a determinats espais ni tampoc se'ns a tots tracta per igual. 

Pertanyem a un estat que és capaç de negar el vot a milers de ciutadans; pertanyem a un país que el govern posa les seves pròpies regles del seu joc, i alhora se les salta; que amb dos anys per fer una llei de finançament, porta més de mig any de retràs; que no vol que una de les seves portes a Europa i al món estigui oberta i que les seves infraestructures siguin de pena. Pertanyem a un estat que és capaç d'empobrir, escanyar i posar pals a les rodes a les terres més productores i productives per potenciar les més ineficients. I pertanyem a un estat on el 2006, segons l'Institut Fraser, la independència judicial no arribava al 5 sobre 10. 

I tot això ho sé essent un ignorant. I el problema no és que pertanyem a un estat on fa tot això, el problema és que sembli que els ciutadans no ho veuen i sembla que vulguin continuar pertanyent-hi. Que trist. Què més falta per veure que no ens estimen i només ens volen per pagar les factures? Si això és amor i és suficient per mantenir una relació... 

És per tot això que veig amb molt bons ulls la idea que té en ment el senyor Carretero i on expressa sense embuts la seva proposta amb els següents objectius:


  1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.
  2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.
  3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.
  4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.
Perquè ja és hora (i anem tard), que la brúixola dels polítics catalans deixi de marcar el nord d'Europa i més concretament allí on hi ha establerta una empresa on venen cadires a preus molt barats, perquè marqui el nord de la independència i puguem estar representats a Brussel·les i al món com a catalans. Perquè també ja és hora (i també anem tard), que intentem matar la gallina sense que la gallina estigui viva, o el que és el mateix, intentar fer polítiques de dretes i esquerres sense tenir un país per fer-les i aplicar-les. Si més no així ho han vist al país basc, on deixant de banda dretes i esquerres, s'ha tingut molt clar que primer és Espanya. 

La fórmula és fàcil: descontentament + massa electoral orfe + prioritat de la necessitat de Catalunya + ineficàcia o no voluntat dels actuals polítics = èxit reagrupament; i amb ell, tots els catalans i catalanes. I jo no me'n quedaré al marge.