dijous, 30 de juliol de 2009

La cançó de l'estiu

No hi ha estiu sense cançó de l'estiu. I si en aquest hi ha hagut una cançó més present que d'altres al cap de molts catalans, aquesta ha estat Com el Far West, no hi ha res, de la La Trinca. Val a dir que és una cançó de fa 28 anys i que molts de nosaltres no l'havíem escoltat ni sentit des de llavors, però creieu-me, està de moda.

Passats 28 anys, i passada també en teoria la transició democràtica, a molts joves ens sembla que no hem avançat gaire. I dic sembla perquè molta gent que va passar aquella etapa tan dura  no hi estarà d'acord i la situació de Catalunya els deu semblar el paradís, però per als que no la vàrem viure, el que estem vivint avui ens sembla poca cosa. No és una obligació i  un deure, evolucionar com a poble, com a país, com a cultura, i voler més en tots els sentits? Jo crec que sí.

Sortint d'aquella etapa –que alguns potser recordaran amb nostàlgia– el fet de poder votar,  parlar català, deixar-nos manifestar cada any i fins i tot formar organitzacions polítiques i sindicals, ja els va semblar el màxim. I en aquell context ho era, però no pas ara, quan la democràcia regna – o hauria de fer-ho – a tot Europa. Jo ja no en tinc prou amb el que tenim, i en vull més.

És el moment de madurar, espavilar-se i marxar de casa com qualsevol adolescent que ja s'emancipa i ha de començar a prendre decisions. El jove s'ha de començar a administrar les companyies, les relacions laborals i també, entre moltes altres coses i molt important, els seus propis diners, perquè el noi ja s'ha fet gran i no vol que els pares li controlin les coses o li passin la setmanada. A quants de vosaltres us agradaria que els pares encara us gestionessin tot això?

La independència de Catalunya és possible, només fa falta creure'ns-ho. I ja no només és possible, sinó necessària, perquè a més a més de voler-nos gestionar els diners com l'adolescent que s'emancipa, som el més espavilat de la família (que en som per adopció forçada, i no pas biològica) i el que més hi aporta, i mentre veiem que  a altres companys els deixen créixer i fer-se grans (Groenlàndia n'és l'últim exemple), a nosaltres no tan sols no ens ho permeten, sinó que ens posen pals a les rodes per intentar-ho.

Us imagineu què seríem o podríem tenir amb 22.000 milions d'euros més a la butxaca? Amb l'equivalent al dèficit fiscal que tenim, segons un estudi recent, tindríem deu hospitals més, l'eix transversal desdoblat, l'eix transversal ferroviari, una partida de 4.000 milions per a recerca i innovació, un tren de mercaderies del port de Barcelona a França, quatre sincrotrons Alba, podríem treure tots els barracots de les nostres escoles, fer quatre campus universitaris, tres aeroports regionals, una paga més per als pensionistes... Tot això, en un sol any!

Arribats a aquesta conclusió la pregunta és com. Com l'assolim? La desafecció és màxima i fins i tot, en les darreres enquestes del CIS, el polítics hi consten com una de les màximes preocupacions de la ciutadania. Al mateix temps que nosaltres hi perdem la confiança, ells van perdent la credibilitat dia rere dia. Al país li cal una regeneració política, gent amb credibilitat, que no necessiti la política per viure, persones amb conviccions, ideals i, sobretot, una bona massa social al darrere que empenyi, animi i treballi insaciablement fins aconseguir el nostre objectiu. I sembla que això ho engloba Reagrupament Independentista, associació encapçalada per una persona que va ser capaç de sortir de la Generalitat per tornar a la seva feina de metge a Puigcerdà. Però no n'hi ha prou. Tots sabem que la unió fa la força, de manera que animem a la gent a unir-se a aquest projecte per treballar per una Catalunya molt millor a partir del 2010. Nosaltres marxarem algun dia, però els descendents es quedaran i es mereixen un futur millor.

Per cert, un tros de la cançó feia: “I per asserenar els ànims d'aquest poble tan tossut es firmà un tractat de pau que li diuen l´Estatut. Però com sempre passa al cine, a l´hora de la veritat els tractats amb rostres pàl•lids només són paper mullat. I ara es volen tirar enrere perquè diu que som un cas i quan se'ns dóna un ditet ens agafem tot el braç”.

D'això en fa 28 anys. Aleshores era l'Estatut de Sau del 1979, i ara és el del 2006, però igual i tristament com aleshores, sembla que els “tractats amb rostres pàl•lids només són paper mullat”. De tots nosaltres depèn que d'aquí a uns anys deixi de ser la cançó de l'estiu i aviat puguem sentir melodies més agradables.

dimarts, 14 de juliol de 2009

El finançament

I diu l'article 206 de l'Estatut(et) d'autonomia de Catalunya sobre la participació en el rendiment dels tributs estatals i mecanismes de solidaritat:

4 - La determinació dels mecanismes d'anivellament i de solidaritat s'ha de fer d'acord amb el principi de transparència, i se n'ha d'avaluar el resultat quinquennalment.
5 - L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament.
6 - S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social.

I els sub-articles són textuals, perquè val la pena posar-los.

Però des dels mitjans de comunicació el tripartit, els hi ha faltat cames per vendre'ns com el millor finançament que mai hem tingut. I és cert, perquè si no havia de ser millor que el que teníem, ja no valia la pena posar-nos-hi (posar-s'hi, vaja)

Però quant a què?, i és molt millor? Val la pena? Sense fer ús de ideologies ni partidismes, molts economistes i polítics l'han titllat des d'il·legal fins a broma de mal gust, i sense entendre-hi massa, molt ho veiem així.

I és que:

  • Quant a l'article 206,4, molts ja s'han queixat de la falta de transparència.
  • Quant al 206,5, en el nou acord no hi surt ni tant sols la paraula ordinalitat que s'havia parlat tant i era una línia vermella que no es podia travessar. Què és la ordinalitat? Això vol dir que si, abans que Espanya ens espoliés fiscalment estàvem en la tercera posició de renta per càpita, un cop espolitats, havíem de seguir estant en la tercera posició i no podia ser que d'altres CCAA ens superessin.
  • I quant al 206,6, les variables amb les quals s'ha fet tot aquest tinglado, no és, com posa l'Estatut(et), la immigració, i, si ho és en canvi, d'altres variables que han demanat altres CCAA tals com Andalusia, Illes Balears i demés.

Total: abans ens espoliaven escandalosament, ara ens espolien molt. Hem millorat? Sí; prou? No. Es compleix la llei? No com es pot veure.

I una cosa tant fàcil com fer una mitjana aritmètica tampoc ho saben fer els que governen allí, ja que , i que algú m'expliqui com, han aconseguit que totes les CCAA estiguin per sobre de la mitjana. O això és el que diuen. I tenint en compte que el que conforma una mitjana són valors per sobre i per sota... es fa difícil de veure.

I tot això avalat per qui? Pels senyors d'E (ex- Republicana i ex-Catalunya). I és que aquesta vegada l'han feta grossa, molt grossa. Massa grossa.