dimarts, 20 d’octubre de 2009

Les consultes populars

Les consultes populars, altrament dites, referèndums, són uns dels temes de preocupació i de candent actualitat des del que va passar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt. Tècnicament desconec la diferència, però crec que tots ens entenem tant si parlem d’una cosa com si parlem de l’altra.
Intentem fer un planteig de la situació pre i post referèndum.

La situació és que la organització de les consultes les vol dur a terme i dirigir la societat civil sense caure en el parany de partidismes ni que cap partit en pugui fer bandera. En el cas de la comarca que ens ocupa, només cal anar a una reunió convocada sobre el tema, per veure que, si diem que està politizat, ens quedem curts. En la única reunió que vaig assistir em sonaven moooooltes cares. Mirava cap a l’esquerra, i hi havia cares conegudes; mirava cap a la dreta, potser no tantes. Em va semblar que estava tot decidit, però pendent de decidir-ho...

És clar, a la gent li preocupa això, doncs els partits a barallar-se per l’èxit, o per poder atribuir el fracàs a l’adversari.

Suposant que tot acabi bé (que es dugui a terme la consulta) el proper 13 de desembre si no m’erro, un bon grapat de municipis de la comarca d’Osona, realitzaran la consulta per la independència de Catalunya. Pot passar que surti que sí, o que surti que no. Fàcil d’imaginar, oi?

Crec que de tots els organitzadors i proconsultes, saben perfectament que sortirà el sí per:
  • Els llocs on s’han votat mocions a favor, generalment són ajuntament encapçalats per partits diguem-ne nacionalistes. La resta (Barcelona, St Boi...) no els han aprovat. I ja se sap que els ajuntaments representen la tendència del poble.
  • La gent que anirà a votar, per l’entusiasme ho farà afirmativament; doncs en la vida real no poden fer-ho i, “per una vegada que ho podem fer...”.

L’endemà ja tenim els resultats. Poden passar dues coses més:
  1. Que surti que no. Ja hem dit que és improbable
  2. Que surti que sí. I és aleshores quan tenim el problema.

Les consultes que farem el desembre, recordem que són legals, molt boniques, lícites... però NO són vinculants. Quan els polítics vegin que el 100% del lloc on s’ha votat (no m’equivocaré de gaire si no és el 100%) s’ha votat que sí, què fan? Recordem que pel maig la mesa del Parlament va tombar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per l’autodeterminació de Catalunya. Les forces que hi ha actualment al Parlament, no estan per la independència hi així s’ha palès. Total, que el problema és si surt sí, i no pas si surt no. Una bona patata calenta.

Per altra banda, si tot aquesta marea, neguit, preocupació i actes no es canalitzen políticament, tot quedarà com la gran festa de la democràcia, del civisme, de la participació... Els espanyols deuen pensar que mentre estiguem distrets amb referèndums no vinculants, no fem d’altres coses més efectives. Tot plegat em recorda com tot el tema de les seleccions catalanes. Un munt de firmes per tenir seleccions, la gent contenta perquè reivindica, però ens deixen fer un partit anual i tots contents! I no és això, amics, no és això. O és com quan comprem una cuina de joguina pels fills... mentre es distreguin amb aquesta i no amb la de gas...

L’únic “referèndum vinculant” serà a les properes eleccions. Si l’associació encapçalada pel metge de Puigcerdà irromp al Parlament amb un programa on posi que si té majoria declararà la independència unilateral de Catalunya i realment la té, això va a missa. Perquè les decisions al Parlament de Catalunya, en aquest cas (hem vist que en d’altres no perquè estan supeditades a la capital de l’estat veí) SÍ són vinculants.

Total, màxim suport i simpatia a les consultes, però que no ens distreguin. El nostre futur es pot decidir molt més a les properes eleccions, que no pas amb la gran festa que es preveu el proper 13 de desembre.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Ribera del riu Mèder

Crec que era a finals de maig quan llegia un mitjà digital que l'Ajuntament de Vic es disposava o millor dit, iniciava, la restauració del bosc de ribera al Mèder. Part d'aquesta ribera va des de pràcticament el pont del Blanqueig fins a Sentfores – La Guixa.

Vaig llegir aquella notícia amb certa i·lusió, doncs normalment hi vaig a córrer i molta més altra gent hi va a passejar; és un bonic passeig, la veritat.

La restauració, segons la notícia publicada, tenia com a objectiu “la recuperació d’aquest bosc autòcton en aquest espai, que s’ha anat perdent a causa de la presència de quantitat d'horts a la llera no autoritzats. La recuperació del bosc ha de permetre millorar les condicions de l'ecosistema fluvial, generar hàbitats per facilitar la presència de fauna autòctona, millorar la qualitat de les aigües del riu i disminuir la càrrega de nutrients, així com facilitar l'accés a la ciutadania per tal que pugui conèixer aquest nou espai”.

La notícia també deia que les obres d'acondicionament durarien dos mesos i que les actuacions consistirien en una tala selectiva de l'arbrat, una neteja i desbrossada, retirada dels residus que s'hi havien acumulat, el reperfilat del terreny alterat per les feixes dels horts, el condicionament d'un camí d'accés amb una palanca per travessar el riu, la plantació de 500 arbres i arbustos autòctons i la senyalització de tot el recorregut, entre d'altres.

Passats dos mesos... perdó, us deia que era al maig aquest notícia, oi? Doncs passats 5 mesos, la situació de la ribera del riu del tram entre el pont de l'antiga N-152 i la C-17, no està acabat i tampoc semblen tenir ganes d'anar per feina.

El cert és que al maig les van començar. Les primeres actuacions van ser carregar-se els horts, que, recordem-ho, no estaven autoritzats. Aleshores van passar màquines per – intueixo – fer el camí; també han fet el pont per travessar el riu, i finalment han posat un parell de balles, una a l'inici i l'altra a la fi, amb un rètol on posa que no hi entri ningú aliè a l'obra. I quan s'ha d'acabar l'obra? Perquè passats 5 mesos està deixada a l'atzar, mal cuidada i, això sí, sense els horts no autoritzats.

Si el que volien era carregar-se els horts, no podien dir-ho i haver de fer tantes martingales? O hauria estat millor regular els horts per tal que molta gent, potser jubilats o potser aturats, poguessin matar les hores?

La notícia acabava dient que el novembre hi plantarien arbres.... doncs no ho sé. És una pena que l'espai l'hagin destruït i deixat pitjor del que estava. En aquest espai hi passejàvem, corríem, gaudíem, tiràvem fotos, i fins i tot contemplàvem la fauna; jo hi havia vist llúdrigues, tortugues, polles d'aigua, serps... semblava rica, no com ara.

dijous, 1 d’octubre de 2009

No hi ha qui ho aturi

“Temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”... Si haguéssim de destriar el gra de la palla del panorama polític actual, com ho faríem? Hi hauria gra? De la palla en faríem fems, o potser ni això? ... Tanmateix, aquest ha estat l'inici de molts contes de fades, faules i altres històries  explicades amb afany d'entretenir i fer passar, sovint, una bona estona.

Ja imagino d’aquí uns anys... “temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”, quan polítics i política no anaven de la mà, quan molts confonien sigles històriques o es conformaven a gestionar les escorrialles, va irrompre, com el de qualsevol bosc de qualsevulla muntanya ufanosa, verda, rica i plena, un nou aire fresc amb ganes de trencar amb tot això més digne de romandre en una deixalleria i retornar les coses on realment han de ser. Regeneració política i estat propi, per deixar de gestionar les almoines i passar a les coses serioses. S'ha acabat, ja n'hi ha prou! Al Monopoly tots hi hem jugat, però de petits; i quan ens hem fet grans, alguns s'han hipotecat, d'altres estan de lloguer... en definitiva, però, tots hem passat del joc a la realitat.

Fa temps, llegia que el catalans tenim un índex de fertilitat molt baix; no sé si abans perdrem  la fertilitat, o bé si quedarem calbs, perquè tot plegat és una presa de pèl que, es miri com es miri, no es pot agafar ni amb pinces ni amb cap altre artefacte.

L'aire fresc és Reagrupament, és el que ha entrat amb força, i segurament és el més temut. Temut, per què? Perquè és dels pocs, per no dir l'únic, en què el seu líder i altres seguidors i associats fan prevaldre els ideals per damunt del sou segur i la cadira? Per parlar clar i català? A vegades, Carretero també ho fa en espanyol (recordo una entrevista al diari Expansión), i sense embuts, perquè també l'entenguin. Per què parla de la necessitats del país? Pel fet de parlar de dels diners que ens roben cada dia? (21.000 milions d'euros l'any, i ho recordo per als que vagin despistats). Que trist – per part dels altres – haver de témer un rival que va amb la veritat per davant, amb tot a favor per guanyar i res a perdre. Aquesta formació es presenta amb gent que té un salari independent de la política, i no li cal cobrar per posar el plat a taula perquè han sigut capaços d'espavilar-se a la vida; és gent que no amaga les cartes que juga... En definitiva, tenen por, com és normal, del bo, valent, intel•ligent, tenaç i, sobretot, del que és capaç d'aglutinar i encapçalar els anhels dels catalans des de fa més de 300 anys.

Qui vol pertànyer a un estat la competitivitat del qual va caure fins al lloc 33è, per sota de la República Txeca, si podríem ésser un dels països més competitius d'Europa? Qui vol pertànyer a un mateix estat en què el PIB ha patit la davallada més gran de la història, o a un al qual altres li han tocat el crostó per permetre manifestacions feixistes, que a  Alemanya i Itàlia són delicte? Encara en diria una altra: qui vol pertànyer a un estat que té mania persecutòria a tot allò que no és Ejpañol? I, si no és així, que algú m'expliqui com és que l'associació Dignidad y Justicia va poder perseguir una manifestació al 'Ventdelplà' de la Televisió Basca (Goenkale).

Per tot això, hem de marxar i fer el nostre camí. Ja n'hi ha prou de ser els banyuts i pagar el beure. S'han acabat les “mans netes”, les promeses i les martingales, per fer política de debò, transparent i seriosa i per, malgrat sigui més fàcil dir que seguir, fer camí. Camí cap a una única estació: Llibertat. Al tren que va arrencar amb pocs viatgers a Puigcerdà, a mesura que avança pel territori, la gent hi va pujant. El tren no espera a ningú, perquè si esperem gaire farem  tard, però hi ha moltes estacions per pujar-hi i sumar-s'hi.

No cal tenir por de res. Ningú ha de deixar de sentir-se com se senti;o és que algun holandès, mexicà, anglès... ha deixat de sentir-se com a tal quan ha emigrat a Catalunya? Ningú s'ha de conformar amb el que té perquè sempre podem tenir més; quin pensionista es pot conformar amb x pagues, si en pot tenir una més? Quins estudiants es poden conformar a rebre menys beques que la resta? Quins empresaris es poden conformar a no tenir unes infraestructures com cal, si això els impedeix competir amb igualtat de condicions que la resta? Ningú ha de pensar que això només s'arregla amb una guerra i que els espanyols no ens deixaran marxar d'allà on no volem ser. Les coses ja no són el que eren, i això ells també ho saben. Espanya roba 21.000 milions d'euros a Catalunya, però això és una petita part del que reben d'Europa. I penseu que Europa, davant d'un país que democràticament opta per la via sobirana, no respectarà el dret d'un poble? Creieu que Europa permetrà una invasió militar a un dels seus estats membres? S'atrevirà Espanya a entrar amb els tancs i perdre totes les subvencions que rep i deixar de viure’n? La resposta és no.

A diferència dels contes de fades, faules i tal, ni “vet aquí un gos, ni vet aquí un gat”, aquest conte, no s'ha acabat. Tot just comença. Ha arribat l'hora que la política la tornin a fer gent honesta, amb credibilitat, i capaç de fer prevaldre el benestar del poble per davant del benestar d'un mateix. Amb dues paraules, regeneració i independència. Amb un mitjà, Reagrupament Independentista.