dijous, 1 d’octubre de 2009

No hi ha qui ho aturi

“Temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”... Si haguéssim de destriar el gra de la palla del panorama polític actual, com ho faríem? Hi hauria gra? De la palla en faríem fems, o potser ni això? ... Tanmateix, aquest ha estat l'inici de molts contes de fades, faules i altres històries  explicades amb afany d'entretenir i fer passar, sovint, una bona estona.

Ja imagino d’aquí uns anys... “temps era temps, quan de la palla se'n feia fems”, quan polítics i política no anaven de la mà, quan molts confonien sigles històriques o es conformaven a gestionar les escorrialles, va irrompre, com el de qualsevol bosc de qualsevulla muntanya ufanosa, verda, rica i plena, un nou aire fresc amb ganes de trencar amb tot això més digne de romandre en una deixalleria i retornar les coses on realment han de ser. Regeneració política i estat propi, per deixar de gestionar les almoines i passar a les coses serioses. S'ha acabat, ja n'hi ha prou! Al Monopoly tots hi hem jugat, però de petits; i quan ens hem fet grans, alguns s'han hipotecat, d'altres estan de lloguer... en definitiva, però, tots hem passat del joc a la realitat.

Fa temps, llegia que el catalans tenim un índex de fertilitat molt baix; no sé si abans perdrem  la fertilitat, o bé si quedarem calbs, perquè tot plegat és una presa de pèl que, es miri com es miri, no es pot agafar ni amb pinces ni amb cap altre artefacte.

L'aire fresc és Reagrupament, és el que ha entrat amb força, i segurament és el més temut. Temut, per què? Perquè és dels pocs, per no dir l'únic, en què el seu líder i altres seguidors i associats fan prevaldre els ideals per damunt del sou segur i la cadira? Per parlar clar i català? A vegades, Carretero també ho fa en espanyol (recordo una entrevista al diari Expansión), i sense embuts, perquè també l'entenguin. Per què parla de la necessitats del país? Pel fet de parlar de dels diners que ens roben cada dia? (21.000 milions d'euros l'any, i ho recordo per als que vagin despistats). Que trist – per part dels altres – haver de témer un rival que va amb la veritat per davant, amb tot a favor per guanyar i res a perdre. Aquesta formació es presenta amb gent que té un salari independent de la política, i no li cal cobrar per posar el plat a taula perquè han sigut capaços d'espavilar-se a la vida; és gent que no amaga les cartes que juga... En definitiva, tenen por, com és normal, del bo, valent, intel•ligent, tenaç i, sobretot, del que és capaç d'aglutinar i encapçalar els anhels dels catalans des de fa més de 300 anys.

Qui vol pertànyer a un estat la competitivitat del qual va caure fins al lloc 33è, per sota de la República Txeca, si podríem ésser un dels països més competitius d'Europa? Qui vol pertànyer a un mateix estat en què el PIB ha patit la davallada més gran de la història, o a un al qual altres li han tocat el crostó per permetre manifestacions feixistes, que a  Alemanya i Itàlia són delicte? Encara en diria una altra: qui vol pertànyer a un estat que té mania persecutòria a tot allò que no és Ejpañol? I, si no és així, que algú m'expliqui com és que l'associació Dignidad y Justicia va poder perseguir una manifestació al 'Ventdelplà' de la Televisió Basca (Goenkale).

Per tot això, hem de marxar i fer el nostre camí. Ja n'hi ha prou de ser els banyuts i pagar el beure. S'han acabat les “mans netes”, les promeses i les martingales, per fer política de debò, transparent i seriosa i per, malgrat sigui més fàcil dir que seguir, fer camí. Camí cap a una única estació: Llibertat. Al tren que va arrencar amb pocs viatgers a Puigcerdà, a mesura que avança pel territori, la gent hi va pujant. El tren no espera a ningú, perquè si esperem gaire farem  tard, però hi ha moltes estacions per pujar-hi i sumar-s'hi.

No cal tenir por de res. Ningú ha de deixar de sentir-se com se senti;o és que algun holandès, mexicà, anglès... ha deixat de sentir-se com a tal quan ha emigrat a Catalunya? Ningú s'ha de conformar amb el que té perquè sempre podem tenir més; quin pensionista es pot conformar amb x pagues, si en pot tenir una més? Quins estudiants es poden conformar a rebre menys beques que la resta? Quins empresaris es poden conformar a no tenir unes infraestructures com cal, si això els impedeix competir amb igualtat de condicions que la resta? Ningú ha de pensar que això només s'arregla amb una guerra i que els espanyols no ens deixaran marxar d'allà on no volem ser. Les coses ja no són el que eren, i això ells també ho saben. Espanya roba 21.000 milions d'euros a Catalunya, però això és una petita part del que reben d'Europa. I penseu que Europa, davant d'un país que democràticament opta per la via sobirana, no respectarà el dret d'un poble? Creieu que Europa permetrà una invasió militar a un dels seus estats membres? S'atrevirà Espanya a entrar amb els tancs i perdre totes les subvencions que rep i deixar de viure’n? La resposta és no.

A diferència dels contes de fades, faules i tal, ni “vet aquí un gos, ni vet aquí un gat”, aquest conte, no s'ha acabat. Tot just comença. Ha arribat l'hora que la política la tornin a fer gent honesta, amb credibilitat, i capaç de fer prevaldre el benestar del poble per davant del benestar d'un mateix. Amb dues paraules, regeneració i independència. Amb un mitjà, Reagrupament Independentista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada