dimecres, 25 de novembre de 2009

Sí, és possible!

Sempre quedo atònit i astorat quan, parlant d'independència, hi ha gent que encara em diu que “no és possible”, “és impossible”, “Espanya no ens ho permetrà”, “només es pot resoldre amb una guerra”... i, francament, em sento amb l'obligació moral de contrarestar tots aquests... si se'n pot dir, arguments;  val a dir que no crec que em costi gaire.

“No és possible; és impossible”. Que els  ho preguntin a Lituània (1990), Estònia (1991), Letònia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Moldàvia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i finalment Kosovo (2008). Tots ells han esdevingut estats lliures i independents des de l'esfondrament de la Unió Soviètica fins avui. Ah!, que d'aquests no n'hi ha cap que pertanyés a l'Imperio? Animo tothom a fer una cerca al Google per veure tots els països que han volgut (i han aconseguit) independitzar-se’n. Recordem que l’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, les Províncies Unides d'Amèrica Central, la República Dominicana, l'Uruguai i Veneçuela, i tantes altres colònies d'altres continents, avui gaudeixen de plena independència. En resum, al llarg de la història ningú vol pertànyer a l'Imperio. Els catalans ens n'adonem tard i sembla que ens costa, però també farem el mateix camí.

“Espanya no ens ho permetrà; això només es pot resoldre amb una guerra”. I és clar que no ens donarà permís! Qui cregui que ens ho permetrà va ben errat. Una altra cosa és veure què hi pot fer, en contra. Ja ha quedat palès,  de manera molt precisa, certament, el dèficit fiscal que patim els ciutadans que vivim a Catalunya. Recordem que el concepte de solidaritat, en cap país del món (inclosos els EUA o la  mateixa Alemanya) pot superar el 4% del PIB, si no m'erro, mentre que en el nostre l’esforç solidari forçat se situa entre el 8% i el 10% del PIB! Fa un quant temps va sortir un rànquing que  ens situava com a quart Estat de la UE en renda per càpita (en el cas que fóssim independents, és clar). Però, a banda de tot el que rep Espanya de Catalunya, cal sumar-li totes les subvencions que rep de la UE, i riu-te'n del que rep de Catalunya!  Aleshores el dilema no és si Espanya ens donarà permís o no, sinó què faria Espanya sense les subvencions europees? Pot permetre la Unió Europea que un dels seus estats membres entri en guerra? Pot deixar cometre un genocidi contra gent pacífica com som els catalans? Europa, on  regna la democràcia, no permetrà que 7,5 milions d'habitants prenguin una decisió i exerceixin el seu dret a l'autodeterminació, recollit a la Carta Fundacional de l’ONU (1945) de manera lliure, sense violència i democràticament? És difícil creure que la UE es posaria de part dels antidemòcrates i violents, i en contra dels pacífics i demòcrates, no?

De manera que, catalans i catalanes, sí, és possible; no és impossible; tant se val si Espanya ens ho permet o no, perquè els que decidim som nosaltres i no pas ells, i res fa pensar que hi pot haver guerra perquè no sembla que els surti a compte. Ja s'ha dit per activa i per passiva, però, sí, els catalans serem el que vulguem ser, igual com la resta de nacions del món, que han sigut el que han volgut ser. La primera cosa que hem de fer és creure'ns-ho, perquè és imprescindible. I no serà d'aquí a 30 o 40 anys, sinó de seguida que vulguem.

Per molt que els dolgui a alguns, això ja no és el “Imperio Espanyol”. La pesseta ja no existeix; Espanya ja no té poder per decidir polítiques monetàries perquè qui mana és Europa. El mercat, en el món globalitzat que vivim (agradi o no la globalització, aquesta és ja un fet) no és Espanya, sinó el món. Quina empresa, podent participar del pastís europeu i mundial, es pot conformar amb el d'Espanya? “Perdrem els clients espanyols” diuen alguns. Us penseu que els espanyols no hi toquen? Els espanyols continuaran comprant el millor producte al millor preu; igual que ara, perquè el negoci és el negoci.

En definitiva, la independència és factible, possible, i la tindrem quan els catalans la vulguem. No vindrà sola i ens l'haurem de treballar; tampoc ens la regalarà ningú perquè aquestes coses es prenen, no es regalen. Només fa falta més autoestima, seny i, sobretot, creure'ns-ho.

divendres, 20 de novembre de 2009

La feina ben feta, no té fronteres

Tot i que aquest va ser un lema molt utilitzat fa uns anys, ara ressona novament amb molta força, i és que la feina que està fent Reagrupament està ben – molt ben – feta, i, com diu la dita, la feina ben feta no té fronteres.

I seguint la feina que fa la nova associació independentista amb intenció de saltar a la política en les properes eleccions, això és el que se'n desprèn. Recordem que els objectius fundacionals de RCat són 1) Situar l’independentisme en l’eix del debat polític català. 2) Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la nació catalana. 3) Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català. 4) El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

Per la manera com està responent la gent i com  actuem a Reagrupament, sembla que anem bé. Mostres del que us dic són les crítiques que  hem rebut últimament amb tota transversalitat, ja siguin procedents de la dreta, de l’esquerra, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Com apuntava fa uns quants dies el president Pujol, se sap que un líder és això mateix, quan se'l critica en massa, i aquest és el cas del metge de Puigcerdà.

Si bé la gent tendeix a queixar-se dels polítics i es mostra cada vegada més desafecta amb ells (no pas amb la política), RCat lluita per canviar aquesta tendència. Ho fem fomentant la màxima participació de tothom i amb la màxima transparència, i mirem de fer-ho ben palès. Per això vam convidar la premsa a la primera i reeixida Assemblea Nacional del passat 3 d'octubre, on els periodistes van poder gaudir d'entrada lliure. Molts dels assistents vam tenir la sensació que bastants mitjans de comunicació (no tots) la van declinar i no la van aprofitar per fer possible  allò de què sovint es queixen en altres assembles: el dret a la informació.

En l’acte del 3 d’octubre es va acordar que els catalans i les catalanes que viuen a l'estranger i que volen una Catalunya millor, es podran reagrupar administrativament com si es tractés d’una altra comarca o districte qualsevol. Un dels resultats d'aquesta decisió és que la propera reunió es podrà seguir per videoconferència, perquè tothom hi pugui dir la seva,  prendre decisions i sentir-se partícip del projecte. No volem que les fronteres siguin un obstacle per a una Catalunya millor. Una altra conseqüència és la presentació, com s'ha fet arreu de Catalunya, de Reagrupament a Nova York el passat mes d’octubre i la propera que es farà a Buenos Aires. I és que el missatge ha d'arribar a tots i totes, siguin on siguin, i si és des d’on es prenen moltes de les decisions d’aquest món, doncs perfecte. Felicitats als companys que han fet possible tots els actes.  Finalment, sense ànim de fer llenya, RCat no s'amaga de res, i es poden consultar bona part dels seus ingressos i despeses des de la pàgina web (www.reagrupament.cat) perquè tothom ho tingui clar.

En definitiva, RCat entra amb força. És una associació moderna, que fa ús de les noves tecnologies per no quedar enrere, que convida  tothom a participar, on tothom hi cap i on totes les idees són escoltades. Sigueu benvinguts!

RCat es concep amb il•lusió, modernitat, transparència i amb les idees clares i contundents. Independència, democràcia, regeneració política. Aquestes són les nostres intencions, que és en bona part el que el país necessita, i és el que els polítics actuals no ens volen donar. RCat no s’ha de comparar amb cap altra força política, ni guarda rancor a ningú. Cadascú ha de fer el seu camí, construir i explicar el projecte que creu més adient. RCat és de tots i per a tots els qui vulguin viure millor, que, si no m’erro, independentment de classes socials, sentiments, nacionalitats, sexe, edat... , som tots.

dimecres, 11 de novembre de 2009

No és or, però el llautó també brilla

Permeteu-me, com a ciutadà, parlar-vos avui de política, o més ben dit encara, de la política d’avui, d’aquella que té poc a veure amb la d’ahir i la d’abans d’ahir. Intentaré, des de la llunyania d’un no professional de la disciplina, interpretar un hipotètic panorama polític del nostre preuat país. Parlo de Catalunya, òbviament, perquè és el meu país i el de tants i tantes d’altres.

El Parlament de Catalunya és una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Representa el poble de Catalunya, i actualment està format per 135 diputats que s'elegeixen per sufragi universal. Aquests 135 diputats elegits democràticament – amb llistes tancades, de manera que els components no els elegeix el mateix ciutadà, sinó que els  imposa la política de cada partit – s’anomenen polítics; deixarem el tema de llistes obertes o tancades per comentar-lo un altre dia... Cercant a la Gran Enciclopèdia de Catalunya, trobem que “polític” és un derivat de ‘pólis’ (ciutat) i significa ‘relatiu a la ciutat, l'estat, el govern’; la definició que més li escau, però, és la segona, quan diu que polític és la “persona que s'ocupa professionalment dels afers públics, de la política”; hi insisteixo: “persona que s'ocupa professionalment dels afers públics”,  un aspecte qüestionable, pel que es veu avui en el món de la política, ja que semblen més ocupats en els afers privats que no pas en els del poble.

Però, anem a pams. Quins partits hi podria haver avui, hipotèticament,  representant el poble al nostre Parlament? Doncs, per exemple: Cadires i Unionistes, Partit pel Seient i la Cadira, Esquenes Recolzades a la Cadira, Partit Propagandístic de la Cadira, Volem Cadiretes Indistintament, i, finalment, també hi podria haver el grup Mixt, on hi hauria les minories. L’amable lector es preguntarà si aquests partits farien polítiques de dretes o d’esquerres... Doncs bé, no en farien de cap mena, perquè les decisions importants no es prenen a Catalunya, sinó a la capital de l’Estat veí. Curiós, oi? És com si ara vostès discuteixen sobre el color de què pintaran el menjador, i arriba el del quart segona, i els diu “marró fosc, el pintarem de color marró fosc; no és un color gaire normal ni bonic, però el pintarem marró fosc”. Sembla aquell acudit en què un demanava a un altre què feia falta per matar una gallina, que si una corda, que si ganivets... i l’altre li contestava amb l’estirabot que el que feia falta era que la gallina estigués viva. En aquest cas passa el mateix: per poder fer política cal un país on poder-la desenvolupar.

Mentrestant, les persones que s’ocupen professionalment dels afers... – permetin-me que no hi posi el qualificatiu– es distreuen fent altres coses. Quines? Més o menys aquelles que els permeten encapçalar la dinàmica espontània del poble. Sí, és molt senzill... Com dèiem, al Parlament hi ha 135 cadires. Si jo tinc una cadira, no la tens tu, i viceversa, com en el vell joc. Si alguna cosa tindrien en comú tots els hipotètics partits – a qui se’ls veuria el llautó – és que tots estarien preocupats per la cadira, perquè la cadira vol dir poder (no absolut, i limitat, però poder, al capdavall), i poder vol dir diners, i favoritismes, fama, i un llarg etcètera difícil de deixar al marge quan algú en gaudeix de primera mà.

És per aquestes coses que podria passar que una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació fos tombada per la mesa del Parlament, però, pocs mesos després, en veure que el poble estava lluitant i cercant fórmules per dur-la a terme, els mateixos que l’havien tombat es barallessin per abanderar la marxa. I això, per què passaria? Doncs, per la cadira, efectivament! Els vents ara bufen a favor del catalanisme, la independència, l’Estat lliure i la llibertat. Es tracta de tenir poder de decisió, ambició de fer política i ser algú a Europa i al món, i la gent està preocupada per aquestes coses; coses que, per altra banda, no semblaven preocupar els partits fins a la irrupció amb molta força d’una nova formació anomenada Reagrupament,  molts dirigents de la qual han deixat la cadira pels ideals. Reagrupament, una associació que amara i empara tota la gent preocupada pel seu propi benestar (diríem que tota, sense excepció) i podria fer que molts perdessin el seu seient. I ja tornem a ser al principi: si jo tinc la cadira, tu no la tens...

Però l’amable lector i elector és intel•ligent i sap que, tot i que sigui una llauna, per desgràcia,  en aquests moments brilla més el llautó que no pas l’or. El llautó se’ls ha vist, a la majoria de forces polítiques, en intentar abanderar les aspiracions del poble només quan veuen perillar les cadires, i l’or és la nova força que s’està fent un lloc per portar al Parlament persones que s’ocupin professionalment , ara sí, dels afers públics. Intentarem que l’or torni a brillar per sobre del llautó.