dimecres, 11 de novembre de 2009

No és or, però el llautó també brilla

Permeteu-me, com a ciutadà, parlar-vos avui de política, o més ben dit encara, de la política d’avui, d’aquella que té poc a veure amb la d’ahir i la d’abans d’ahir. Intentaré, des de la llunyania d’un no professional de la disciplina, interpretar un hipotètic panorama polític del nostre preuat país. Parlo de Catalunya, òbviament, perquè és el meu país i el de tants i tantes d’altres.

El Parlament de Catalunya és una de les institucions que formen la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Presidència de la Generalitat i el Consell Executiu o Govern. Representa el poble de Catalunya, i actualment està format per 135 diputats que s'elegeixen per sufragi universal. Aquests 135 diputats elegits democràticament – amb llistes tancades, de manera que els components no els elegeix el mateix ciutadà, sinó que els  imposa la política de cada partit – s’anomenen polítics; deixarem el tema de llistes obertes o tancades per comentar-lo un altre dia... Cercant a la Gran Enciclopèdia de Catalunya, trobem que “polític” és un derivat de ‘pólis’ (ciutat) i significa ‘relatiu a la ciutat, l'estat, el govern’; la definició que més li escau, però, és la segona, quan diu que polític és la “persona que s'ocupa professionalment dels afers públics, de la política”; hi insisteixo: “persona que s'ocupa professionalment dels afers públics”,  un aspecte qüestionable, pel que es veu avui en el món de la política, ja que semblen més ocupats en els afers privats que no pas en els del poble.

Però, anem a pams. Quins partits hi podria haver avui, hipotèticament,  representant el poble al nostre Parlament? Doncs, per exemple: Cadires i Unionistes, Partit pel Seient i la Cadira, Esquenes Recolzades a la Cadira, Partit Propagandístic de la Cadira, Volem Cadiretes Indistintament, i, finalment, també hi podria haver el grup Mixt, on hi hauria les minories. L’amable lector es preguntarà si aquests partits farien polítiques de dretes o d’esquerres... Doncs bé, no en farien de cap mena, perquè les decisions importants no es prenen a Catalunya, sinó a la capital de l’Estat veí. Curiós, oi? És com si ara vostès discuteixen sobre el color de què pintaran el menjador, i arriba el del quart segona, i els diu “marró fosc, el pintarem de color marró fosc; no és un color gaire normal ni bonic, però el pintarem marró fosc”. Sembla aquell acudit en què un demanava a un altre què feia falta per matar una gallina, que si una corda, que si ganivets... i l’altre li contestava amb l’estirabot que el que feia falta era que la gallina estigués viva. En aquest cas passa el mateix: per poder fer política cal un país on poder-la desenvolupar.

Mentrestant, les persones que s’ocupen professionalment dels afers... – permetin-me que no hi posi el qualificatiu– es distreuen fent altres coses. Quines? Més o menys aquelles que els permeten encapçalar la dinàmica espontània del poble. Sí, és molt senzill... Com dèiem, al Parlament hi ha 135 cadires. Si jo tinc una cadira, no la tens tu, i viceversa, com en el vell joc. Si alguna cosa tindrien en comú tots els hipotètics partits – a qui se’ls veuria el llautó – és que tots estarien preocupats per la cadira, perquè la cadira vol dir poder (no absolut, i limitat, però poder, al capdavall), i poder vol dir diners, i favoritismes, fama, i un llarg etcètera difícil de deixar al marge quan algú en gaudeix de primera mà.

És per aquestes coses que podria passar que una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació fos tombada per la mesa del Parlament, però, pocs mesos després, en veure que el poble estava lluitant i cercant fórmules per dur-la a terme, els mateixos que l’havien tombat es barallessin per abanderar la marxa. I això, per què passaria? Doncs, per la cadira, efectivament! Els vents ara bufen a favor del catalanisme, la independència, l’Estat lliure i la llibertat. Es tracta de tenir poder de decisió, ambició de fer política i ser algú a Europa i al món, i la gent està preocupada per aquestes coses; coses que, per altra banda, no semblaven preocupar els partits fins a la irrupció amb molta força d’una nova formació anomenada Reagrupament,  molts dirigents de la qual han deixat la cadira pels ideals. Reagrupament, una associació que amara i empara tota la gent preocupada pel seu propi benestar (diríem que tota, sense excepció) i podria fer que molts perdessin el seu seient. I ja tornem a ser al principi: si jo tinc la cadira, tu no la tens...

Però l’amable lector i elector és intel•ligent i sap que, tot i que sigui una llauna, per desgràcia,  en aquests moments brilla més el llautó que no pas l’or. El llautó se’ls ha vist, a la majoria de forces polítiques, en intentar abanderar les aspiracions del poble només quan veuen perillar les cadires, i l’or és la nova força que s’està fent un lloc per portar al Parlament persones que s’ocupin professionalment , ara sí, dels afers públics. Intentarem que l’or torni a brillar per sobre del llautó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada