dimecres, 25 de novembre de 2009

Sí, és possible!

Sempre quedo atònit i astorat quan, parlant d'independència, hi ha gent que encara em diu que “no és possible”, “és impossible”, “Espanya no ens ho permetrà”, “només es pot resoldre amb una guerra”... i, francament, em sento amb l'obligació moral de contrarestar tots aquests... si se'n pot dir, arguments;  val a dir que no crec que em costi gaire.

“No és possible; és impossible”. Que els  ho preguntin a Lituània (1990), Estònia (1991), Letònia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Moldàvia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i finalment Kosovo (2008). Tots ells han esdevingut estats lliures i independents des de l'esfondrament de la Unió Soviètica fins avui. Ah!, que d'aquests no n'hi ha cap que pertanyés a l'Imperio? Animo tothom a fer una cerca al Google per veure tots els països que han volgut (i han aconseguit) independitzar-se’n. Recordem que l’Argentina, Bolívia, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Xile, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, les Províncies Unides d'Amèrica Central, la República Dominicana, l'Uruguai i Veneçuela, i tantes altres colònies d'altres continents, avui gaudeixen de plena independència. En resum, al llarg de la història ningú vol pertànyer a l'Imperio. Els catalans ens n'adonem tard i sembla que ens costa, però també farem el mateix camí.

“Espanya no ens ho permetrà; això només es pot resoldre amb una guerra”. I és clar que no ens donarà permís! Qui cregui que ens ho permetrà va ben errat. Una altra cosa és veure què hi pot fer, en contra. Ja ha quedat palès,  de manera molt precisa, certament, el dèficit fiscal que patim els ciutadans que vivim a Catalunya. Recordem que el concepte de solidaritat, en cap país del món (inclosos els EUA o la  mateixa Alemanya) pot superar el 4% del PIB, si no m'erro, mentre que en el nostre l’esforç solidari forçat se situa entre el 8% i el 10% del PIB! Fa un quant temps va sortir un rànquing que  ens situava com a quart Estat de la UE en renda per càpita (en el cas que fóssim independents, és clar). Però, a banda de tot el que rep Espanya de Catalunya, cal sumar-li totes les subvencions que rep de la UE, i riu-te'n del que rep de Catalunya!  Aleshores el dilema no és si Espanya ens donarà permís o no, sinó què faria Espanya sense les subvencions europees? Pot permetre la Unió Europea que un dels seus estats membres entri en guerra? Pot deixar cometre un genocidi contra gent pacífica com som els catalans? Europa, on  regna la democràcia, no permetrà que 7,5 milions d'habitants prenguin una decisió i exerceixin el seu dret a l'autodeterminació, recollit a la Carta Fundacional de l’ONU (1945) de manera lliure, sense violència i democràticament? És difícil creure que la UE es posaria de part dels antidemòcrates i violents, i en contra dels pacífics i demòcrates, no?

De manera que, catalans i catalanes, sí, és possible; no és impossible; tant se val si Espanya ens ho permet o no, perquè els que decidim som nosaltres i no pas ells, i res fa pensar que hi pot haver guerra perquè no sembla que els surti a compte. Ja s'ha dit per activa i per passiva, però, sí, els catalans serem el que vulguem ser, igual com la resta de nacions del món, que han sigut el que han volgut ser. La primera cosa que hem de fer és creure'ns-ho, perquè és imprescindible. I no serà d'aquí a 30 o 40 anys, sinó de seguida que vulguem.

Per molt que els dolgui a alguns, això ja no és el “Imperio Espanyol”. La pesseta ja no existeix; Espanya ja no té poder per decidir polítiques monetàries perquè qui mana és Europa. El mercat, en el món globalitzat que vivim (agradi o no la globalització, aquesta és ja un fet) no és Espanya, sinó el món. Quina empresa, podent participar del pastís europeu i mundial, es pot conformar amb el d'Espanya? “Perdrem els clients espanyols” diuen alguns. Us penseu que els espanyols no hi toquen? Els espanyols continuaran comprant el millor producte al millor preu; igual que ara, perquè el negoci és el negoci.

En definitiva, la independència és factible, possible, i la tindrem quan els catalans la vulguem. No vindrà sola i ens l'haurem de treballar; tampoc ens la regalarà ningú perquè aquestes coses es prenen, no es regalen. Només fa falta més autoestima, seny i, sobretot, creure'ns-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada