dimarts, 28 de desembre de 2010

I have a dream

“I have a dream”. Això és el que va dir Martin Luther King en un discurs quan parlava del desig per a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Això sí que era un somni i no d'altres.

I en què somiàveu vosaltres quan éreu petits? Alguns jugadors de futbol -aleshores possiblement només projectes de futbolistes- somiaven jugar al millor club del món mundial: el Barça. A quants menuts del planter d’alguns equips ho hem sentit a dir?

Qui volen ser els aprenents de xef? Doncs el millor cuiner del món; o el que ho ha estat en moltes ocasions: Ferran Adrià. I d’altres exemples. El mateixos menuts que de petits volen triomfar al Barça, diuen que volen ser Xavis, Messis, Inisiestes, Piqués... I els que juguen a tennis? Potser somien ser Roger Federer, de la mateixa manera que els que juguen a bàsquet deuen somiar jugar a l’NBA o  ser Jordan o Kobe Bryant.

I és que la gent, quan somia, no s’està de res. Si has de somiar amb un habitatge, no somies tenir un pis de 30 metres quadrats; somies tenir una masia o directament un castell! Perquè somiar ja ho té això. Tant per tant, sabates grosses. Per què somiar ser Josmar (amb tos els respectes) si pots ser en Justin Bieber o la Lady Gaga? I si ens posem en el món estrictament laboral tampoc, per exemple, es somia estar a la “finestreta” d'un banc o caixa, sinó ser-ne el director per no dir membre del FMI o del BCE.

Però Catalunya i els seus presidents són diferents. Com es pot somiar -somiar!- ser president d’una comunitat autònoma de règim comú quan es podria ser -ser!- president d’una república independent? De veritat que no ho entenc. Com es pot somiar ser president d’una cosa que la seva màxima llei -la màxima de les màximes-, al més que mai aspirarà mentre no canviïn les coses, serà redactar un esborrany d’una llei orgànica espanyola? Altrament dit, estaut(et). Perquè us en feu la idea, l’Enciclopèdia Catalana ho defineix com a “conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col•lectivitat”. És a dir, qualsevol associació de veïns o d’altri en poden tenir.

Com es pot somiar ser president d’allò que ha de demanar permís per jugar un sol partit de futbol de costellada cada any i, com si no fos prou vergonyós, veure com hi ha clubs que no cedeixen els seus jugadors? I encara per més inri, la majoria d’aquests jugadors han fet campiona del món i d’Europa a la selecció veïna i a la que, precisament, se l’hi ha de demanar permís. Ser president d’una comunitat autònoma de règim comú comporta també veure com maltracten la teva llengua i no pots fer-hi res perquè les comunitats autònomes no fan les lleis de l’estat. Ser una comunitat vol dir cafè per a tots; vol dir no distingir-se de la resta. Vol dir, posar frens als anhels de llibertat d’un poble.

Amb tot el respecte que es mereix el President de la Generalitat però, que trist, que el de la -avui- meva comunitat autònoma de règim comú sigui, en aquest sentit, com la resta dels que hi ha hagut. Hauria pogut dir un “estic molt feliç d’haver arribat fins aquí, però el meu somni va més enllà”. Jo sí que el tinc, “I have a dream” i, certament, no té res a veure amb el del nou president. El meu somni és tenir un país d’excel•lència, regenerar la política i la democràcia i, finalment, com a cirereta del pastís, la independència; aquesta darrera trucarà a la porta el dia menys pensat si duem a terme exitosament les dues primeres. I s’haurà acabat demanar permís per poder ser. “I have a dream”. Sí, i algun dia el complirem tots aquells que el compartim.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Orgullós

L'ordre dels factors, sí altera el producte. Si més no en el cas de Catalunya. Ha sigut una forta garrotada i se n'han ben sortit. L’objectiu, el rival, l’enemic a batre era Reagrupament, i se n’han sortit. No som al Parlament i allò que els feia tanta por -la regeneració democràtica- no els farà perillar la cadira. De moment.

Evidentment, que ho expressi un reagrupat -orgullós reagrupat- no té gaire mèrit però, el país està pitjor del que pensàvem. I així em ve el cap el lema de la nostra associació: Independència, democràcia i treball. Des de fa un temps, m’adono que potser hauríem d’haver començat pel darrer. Potser hem errat com va errar una força política que va deixar al seu acrònim únicament una ‘e’ oblidant-se de la ‘r’ i la ‘C’. Nosaltres hauríem de dir treball, democràcia i independència.

Qui ha perdut en aquestes eleccions no és Reagrupament, sinó Catalunya. I si haguéssim guanyat, hauria guanyat Catalunya, i no pas Reagrupament. Que algú m’expliqui com sortirem d’aquesta crisi sense elevar la nostra productivitat, sense treballar més i millor que la competència que treballa a uns preus inferiors. Sense treball, sense excel•lència, sense fer les coses bé, no ens en sortirem. És per culpa de l’espanyolització soferta que la gent prefereix el Gran Hermano abans que l’Àgora; un informe DEC i un Diario que no pas un bon reportatge. I així ens va. És per això que en aquesta societat preval l’engany i la popularitat (han tardat dies a confessar que el concert és inviable. I no passa res!) . Som incapaços d’apreciar un bon projecte, un bon treball.

Democràcia. Regeneració democràtica. Algú creu que amb els polítics que tenim anirem enlloc? Que llanci la primera pedra el ciutadà que està en contra de la limitació de mandats, de càrrecs, d’una llei electoral, de les llistes obertes... I qui ho defensava? Reagrupament. Només Reagrupament. Possiblement tots hi estarem d’acord, oi? Però de paraula. I així s’han assegurat uns anys més sense higiene democràtica i regeneració política. Visca!

I finalment, havent recuperat l’excel•lència en el treball i la regeneració política i democràtica, com a qualsevol país normal, hauria caigut la cirereta del pastís: la independència. Perquè també la necessitem, però sense les dues coses anteriors és sortir del foc per caure a les brases. Què farem -cas que la voluntat dels catalans la vulguin- quan siguem independents? Sí! Tindrem 22.000 milions d’euros més com s’han cansat de dir alguns aquests dies com a únic argument. Però, i què? Us recordo aquell proverbi xinès que diu que no donis peix al pescador sinó que l’ensenyis a pescar (o quelcom semblant). Si som incapaços de treballar amb excel•lència, si som incapaços d’exigir als nostres polítics i fer lleis democràtiques i amb cultura de competitivitat i mentalitat de cursa de relleus, quin país ens espera? Quina independència ens espera a una possible cantonada?

El que em porta també a recordar Galileu Galilei i el que serà el nou president de la Generalitat. Ja ho va dir aquest últim: “el país no és prou madur”. Doncs potser tenia raó. El país ha preferit engany, populisme i autonomisme. Felicitats. Per sobre d’independentista sóc democràtic. Van trigar molts anys a donar la raó a Galileu Galilei. I ara qui discuteix que la terra no és plana? Però, hi serem a temps? Salvarem els catalans Catalunya? On ens hem perdut? Què no hem entès? Com aleshores, la societat no estava preparada per la teoria de Galileu Galilei. Ara sembla que la societat tampoc està preparada per la teoria del metge de Puigcerdà i que tants altres compartim: treball, democràcia i independència. Veient que el poble llaurava amb aixada, hem posat a disposició un tractor, però el poble ha volgut continuar llaurant amb aixada.

Ara bé, dit això, tot i que la conjuntura actual tampoc era molt propícia, tampoc sóc cec i veig els resultats. No hi ha excuses que valguin però, espero i desitjo que s’hagin acabat les lamentacions per sentències, les crítiques a l’acumulació de càrrecs o la ràbia per casos Palau, Millets i companyia per no tenir una llei de finançament de partits que Reagrupament volia presentar. Alerta també amb les manifestacions. Deixem de prendre’ns el pèl a nosaltres mateixos, que ja ho fan prou els espanyols.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Recapitulem

Desgraciadament, molt sovint la gent extraiem conclusions precipitadament i sense valorar les coses com cal. Als darrers dies hem vist a aparèixer una nova plataforma per unir l'independentisme. Essent conscient que cal unir-nos tots plegats, no volem cap mena de protagonisme, i que cal sumar esforços, permeteu-me fer unes valoracions. Sumar sí, però recapitulem i que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes. Recordem el següent i que a mi, particularment, fa que les coses no em quadrin.

El 2007, sorgeix dins d’ERC, un corrent crític intern anomenat Reagrupament (RCat) liderada per Joan Carretero i amb ànim de fer canviar la direcció del partit. RCat rep molt suport intern i, al cap de poc sorgeix un nou corrent crític anomenat Esquerra independentista. Curiós.

A l’abril del 2009, Joan Carretero publica un article (Pàtria i dignitat), on diu que a les properes eleccions cal fer una candidatura transversal per poder declarar la independència unilateral des del Parlament; el mateix que demana avui Solidaritat Catalana Independentista (SCI). En aquella ocasió, la direcció d’ERC va voler expedientar a Carretero, motiu pel qual aquest va plegar d’ERC. En aquest cas, si bé és cert que un dels promotors va dimitir de conseller nacional, no ha deixat l’acte de diputat, ha passat de d’onzè a catorzè a la llista de la circumscripció de Barcelona per les eleccions, és candidat a l’alcaldia de Badalona per ERC, i no ha estat expedientat per la direcció d’ERC. Curiós. Curiós pel fet que sorgeixi una plataforma per competir amb Reagrupament amb un mateix protagonista; la història es repeteix.

Per l’altra banda, tenim un prestigiós jurista, i no ho dic amb ironia, que entenc que coneixent la llei com no la coneix cap de nosaltres, ha estat un any promovent consultes populars quan –entenc- sabia que no portaven enlloc perquè la via, com han demostrat ells mateixos i el tribunal de justícia europeu amb Kosovo, és la de la declaració unilateral. Si el 14 de desembre passat ens informava que fer una consulta a Barcelona requeria un any, qui es pot creure que amb tres mesos es pot desenvolupar un projecte d’emancipació nacional? Per què no treballar des dels inicis per aquesta unitat i via, en comptes de marejar la perdiu amb consultes? Curiós. Curiós també que no figuri a les llistes de CiU. Per cert, igualment que l’anterior, continua essent militant i no sembla haver rebut cap avís seriós.

Unitat i regeneració democràtica. A Reagrupament ens sembla perfecte, de fet és el que diem fa un any, afegint-hi el treball. Però com es pot demanar unitat quan el dia 14 de desembre, després de la grandíssima feina feta a Osona amb les consultes populars pel jurista (els resultats ho avalen), aquest carrega contra l'organització de les consultes fora d'Osona i es desmarca de la iniciativa parlamentària i de la coordinadora nacional? Això és unitat? Declaracions com “fora d'Osona l'organització no ha funcionat” o “fracàs d'organització, fracàs d'unilateralitat i fracàs del sectarisme” referint-se a la coordinadora no ho semblen gaire. I com pot parlar de regeneració democràtica una persona que, segons la viquipèdia, està ficada a la política des de l’any 1993? 

Quant al nou projecte, on van a parar les dades del formulari de la web? Com s’ha de bastir un projecte amb 3 mesos? I el nom? Solidaritat Catalana, partit registrat l’any 1980 i que va ser la correspondència catalana de l'Aliança Popular de Manuel Fraga per presentar-se a les primeres eleccions catalanes després del franquisme. Partit que està registrat en l’àmbit territorial espanyol i que, dels 14 representants legals que té actualment, no hi figura cap nom català i d’entre aquests, hi ha l’exsogre del millor president de la història del Barça, pare del directiu que dimití el 2005 per la seva vinculació amb la Fundación Francisco Franco. Per cert, tampoc s’han posicionat amb un parell d’aspectes, crec que importants. RCat ja ha dit que no entraria a formar govern si no és per declarar la independència i que si es pot, no es reeditarà el tripartit. Què ha dit SCI al respecte?

Digueu-me mal pensat o desconfiat, però no puc evitar-ho. També em sembla curiós que amb qüestió de dies, hagin tingut tanta cobertura mediàtica nacional; molta més que la que havia rebut RCat als seus inicis i, perquè no dir-ho de passada, que la que rep actualment.

En definitiva, sí, la via és declaració unilateral, i cal regeneració democràtica. Hem de treballar per la independència tots plegats i cal sumar esforços. No és important qui la declari o qui dugui a terme aquest procés, però és molt important, importantíssim, que tinguem la certesa que es faci el que es digui i que no desanimem ni frustrem més a la gent.

dijous, 25 de novembre de 2010

La cultura de la mediocritat

Incompetència, mediocritat, inconsciència, irresponsabilitat... Digueu-n'hi com vulgueu. Ja sé que no tots els termes emprats són sinònims però, si bé la forma és diferent, tots acaben tocant el mateix fons. L'article és amb afany de recordar la tercera premissa de l'associació Reagrupament Independentista. Independència, democràcia i treball. Aquest treball fa referència a la bona cultura del treball. Tothom -o quasi- és capaç d'encapçalar o abanderar la independència. Altres, tot i que penso que havent viscut de la política pràcticament tota la seva vida laboral no en tenen cap legitimitat, s'atreveixen a parlar de democràcia, de regeneració democràtica i política. Però ningú -a banda de Reagrupament- gosa incidir amb el bon treball. I és important, com la resta.

No oblideu que els catalans, antigament, de les pedres en fèiem pans. Antigament, vàrem fer del mercat de Reus un dels més prestigiosos d’Europa; no pas pel nostre do de comerciants, sinó pels bons productes que s’hi comercialitzaven. “Fot-li que és de Reus”, diuen. És més, els catalans vàrem ser capaços de fer la revolució industrial sense cotó, sense carbó, sense ferro i amb un país pobre -Espanya- com a mercat. Què se n’ha fet d’aquells catalans? Què s’ha fet de la cultura del treball que tants fruits ens ha donat al llarg de la nostra història?

Tot això us ho explico perquè cada dia em topo amb aquesta mediocritat i m’atabala. Cada dia em topo amb el premi a la incompetència. Vals? No interesses. Aquell que fa una feina, un treball, del tot errat, irresponsablement, de manera mediocre, incompetentment, aquest és el “bo”. I això és, penso, fruit de la colonització a la que hem estat sotmesos els catalans durant més de 30 anys. Ens hem espanyolitzat. Trist, però és així.

La gent que em coneix relativament bé, sap com d’important per a mi és el treball. La feina ben feta. I aquest és un problema de base. Comencem a l’escola garantint igualtat de resultats en comptes d’oportunitats, es continuen abaixant les notes de tall a les universitats, subvencionant als qui ni estudien ni treballen, i s’acaba essent encarregat de quelcom i escrivint bisbe amb “v”. I com apunta Xavier Roig al seu gran llibre La dictadura de la incompetència, “cap sistema educatiu pot tenir una qualitat superior a la dels seus mestres”. Què vull dir? Que si els mestres són mediocres, no s’avaluen, no s'impliquen, no competeixen, s’acaben formant més mediocres. Alerta! No tots els mestres ho són. N’hi ha, i no pas pocs, que són excel•lents. Però per la resta és un problema i és greu. Passa el mateix amb els polítics. Aquells que siguin obedients amb els de la cúpula, faran carrera; aquells més llestos ho tenen molt complicat per no dir impossible. No fos cas que els llestos acabessin traient-los la menjadora. I és clar, com ens assegurem que no ens treguin la menjadora? Creant, produint, ensenyant el mínim, a ser possible, menys del que som. Si els que pugen són menys llestos, me l'asseguro.

I aquest, entre d’altres, és el problema d’aquest país. Hem -han- creat una societat conformista, sense valors, sense esperit de sacrifici i pensant que tot arriba de París o que cau del cel. L’esperit emprenedor també sembla desaparegut. Els cervells han d’anar a pensar en altres punts de la geografia mundial perquè són massa llestos per créixer personalment i intel•lectualment aquí. A Catalunya hem d’arribar tots igual i a la mateixa hora. No importa si arribem lluny; més val arribar a prop, però tots junts. I com us podeu imaginar en la societat globalitzada que vivim, això repercuteix molt negativament al país. No som els millors a l’escola bàsica, no som els millors universitaris i, evidentment, no surten els millors professionals. I si no tenim els millors professionals, com que no podem competir amb Xina, Índia, Sud Àfrica o Brasil amb preu, tampoc ho podem fer amb qualitat. I així va el país. Estem condemnant el nostre país. I més trist encara, el de les generacions futures.

Sempre he cregut que la perfecció no existeix, però només cercant-la cada dia, en cada cosa que fas, és l'única manera de fer les coses raonablement bé. Doncs treball i excel•lència. No ho dubteu ni ho oblideu. Independència, democràcia i treball.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Melodies d’independència

 “El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist”, però “tant se val! és així com m'agrada a mi”. Estimada Catalunya tingues clar que “Et dono casa meva, et dono tot allò que porto a dins de les butxaques. Et dono la mirada, et dono i només dono; no perdrem mai la batalla. Voldria dir-te, avui, que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules”.

Cal guanyar-nos la independència sabent que quan vàrem començar amb aquest projecte res seria fàcil però, alhora, un orgull contribuir a l’emancipació nacional perquè “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”. I és cert que amb el que portem de trajecte hem fet amics, hem conegut molts patriotes que junts hem lluitat com l’avi. Ja ho recordareu quan li deia: “Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! “ Mai podrem caminar per fer mar i arribar a l’anhelada Ítaca. Però el dia 28 podem iniciar un nou camí. “Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.”

És relativament senzill si tots estirem alhora. Si tots fem el gest democràtic de votar independència, democràcia i treball. Ja ho sabeu i insisteixo: “si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar”. I alliberar-nos ja no és una qüestió merament sentimental, sinó que és de pura supervivència per nosaltres i per les generacions futures. No dubteu en votar independència. Que l’endemà no ens haguem de lamentar. “No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això”. Que no ho haguem de lamentar perquè ara toca, i la història ens crida. “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu”. Com sempre hem sigut i no tenim perquè deixar de ser-ho. Unit, alegre i combatiu democràticament, que és com hem de guanyar aquesta batalla.

Com us deia, baixa al carrer, participa i fes el que cal. Ja hi ha qui ho ha pensat i fins i tot cantat: “No podré mirar als ulls als infants del meu lloc si sé que no vaig fer el que calia. És humil el meu cant però hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten”. Escolta-les, i actua en conseqüència.

Reagrupament hi serà, al teu costat. “Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, no tinc altra veritat, ni enganys ni cap gran misteri, si tu hi vas, també hi vaig. No tinc país sense tu, tampoc tinc demà...” I les persones de Reagrupament  “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser i volem ser per caminar”. 

I tot plegat, perquè  "serem allò que vulguem ser".  “Som la cançó que mai s’acaba, som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada, som la revolta en un sol crit.  Som l’espurna que encén la flama, som la lluita que hem compartit, som la pedra en la barricada”. Hi som per tots aquells que desitgin un futur millor. I el més bonic de tot plegat és que només depèn de nosaltres “I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”.

Elector que m’estàs llegint “pren els teus somnis, t'estan esperant. Vés no dubtis més, s'escapen. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar. Fes que siguin teus, abraça'ls. Lluita pels teus somnis, t'estan esperant. Fem que siguin certs, abraça'ls”.

Gràcies Lluís Llach, Feliu Ventura, Miquel Martí i Pol, Obrint Pas, Manel, Sopa de Cabra, Cesk Freixas. Gràcies per aquestes melodies d’independència. Esperem que el poble parli –canti- ara. Alea jacta est.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Reflexions proindependentistes

Vull per ser independent. Així de fàcil. Vull deixar d'haver de lamentar-me perquè ens espolien o perquè no deixen jugar oficialment a la meva selecció. Vull deixar de queixar-me perquè ens humilien, menyspreen o hàgim de patir un genocidi cultural. Vull deixar de ser un català emprenyat, inconformista o insolidari per esdevenir un català lliure. Sense més. Lliure. Com tants altres ciutadans del món; inclosos espanyols i francesos.

Les properes eleccions són claus. Jo sempre poso la metàfora que el dia 28 de novembre és la parada de Sagrera de Barcelona. Correspondència amb línia 1, 5, 9, 10, o, si es vol, no baixar i continuar per la mateixa via. El 28 no s’acaba res, però sí que marca un punt d’inflexió de cara el futur; pot marcar un nou camí o seguir com fins ara. No és el mateix baixar i prendre una determinació, que continuar amb el mateix o anar cap a la direcció equivocada. Depèn de nosaltres, del camí que prengui aquest dia cadascú.

Quines alternatives tenim? Les opcions espanyolistes. Val a dir que s’agraeix la poca ambigüitat i la claredat amb la qual exposen el seu ideari. De veritat que s’agraeix; si més no, saps per on van els trets. Llavors tens les opcions autoanomenades nacionalistes amb el seu concert econòmic com a estrella. Que ens expliquin com, en cas que sigui legal, s’ho faran per tal que Espanya, la qual hi aportem un 18-20% de la seva riquesa, deixaran que només hi aportem l’1,7% que hi aporta Navarra o el 6-7% que hi aporta el País Basc. Que ho expliquin. Si en són capaços, que expliquin com s’ho faran per rebre el suport de PSOE i PP. Permeteu-me recordar-vos que si amb un tal estatut(et) no ens van fer costat, dubto molt que ens en facin amb tema econòmic. També tenim opcions independentistes. Uns proposen un referèndum. Uau! Que expliquin com rebran el suport del PSOE i PP per poder fer un referèndum o per modificar la seva constitució. A més, seguint amb metàfores, si venc bufandes i el meu negoci depèn del fred, m’interessa que s’acabi el fred? Per tant, independència sí, però que no ens atrapi a nosaltres que se’ns acaba el negoci. I llavors tenim les forces que proposen la declaració unilateral des del Parlament. Jo ja la tinc clara. Claríssima. Té un nom i el sap tothom: Reagrupament Independentista. I qui no li tingui, que faci una cerca neutral per la xarxa per veure fins a quin punt s’insulta a la intel•ligència. I com a ciutadà, sap greu que es jugui amb les il•lusions de la gent d'aquesta manera.

Si res de tot això us fa prou el pes, sempre quedaran els altres. La CORI, amb l’Ariel Santamaria i Carmen de Mairena, com també la defensa del lliure accés a la cultura, coneixement i la informació de Pirates de Catalunya, el PACMA, Unió Valenciana o Partido Castellano. També teniu l’ultradretana (segons viquipèdia) i sense competències en immigració, perquè les té Madrid, de PxC, o els també ultradretans (segona viquipèdia) del MSR. I si encara en voleu més, teniu els anticapitalistes (també segons viquipèdia) Des de baix, el Partido de los Pensionistas en Acción, UPyD, Alternativa de Govern i Els Verds. Aquest últim també sembla que es presenta amb coalició amb SCI; vaja, que si no entren per una banda ho provaran per l’altra. I si res de totes aquestes opcions us agraden, sempre us queda els Escons en Blanc.

Siguem seriosos, responsables i conseqüents amb el que hem mostrat. Ara és hora que ho demostrem. Justament és en aquestes eleccions on hem de fer-ho. D’ofertes n’hi ha moltes per la circumscripció de Barcelona, però els que vulguem deixar de ser independentistes per esdevenir independents i acompanyar-ho d'una profunda regeneració democràtica i política només tenim una alternativa. Si a més volem lluitar per recuperar l’excel•lència que va caracteritzar els catalans en temps passats i que va fer que poguéssim fer la revolució industrial sense cotó, sense carbó, sense ferro i amb un país pobre, Espanya, com a mercat, hi continua havent la mateixa. Independència, democràcia i treball.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Som espanyols perquè volem

Fa dies, em va agradar molt un article de  l’Avui+El Punt de Carles Ribera titulat “Som espanyols perquè volem”. Va ser un article que em va invitar a escriure aquest.

No recordo quina temporada era –sí, però, que TV3 ja era la seva- la cadena emetia “Un lloc estrany”. Segons ells mateixos, deien que “un lloc estrany és aquí mateix. És Catalunya vista pels ulls de 60 homes i dones que fa prou temps que hi viuen com per haver vist moltes coses. Un lloc estrany és un retrat a 60 veus de Catalunya i els catalans, carregat de curiositat, d'humor, de crítica...”. Al llarg dels 13 capítols que van fer, varen poder parlar des dels indígenes, fins la taula, passant per la família, el treball o els diners. Si bé també parlaren de llengua, en cap ocasió, però, varen parlar obertament d’independència. Curiós.

I penso que una de les coses que fa, precisament, Catalunya un país estrany, és el fet que devem ser l’únic país que volem la independència, però quan arriba l’hora de la veritat no ho acabem de demostrar. M’explico.

Ens queixem quan ens retallen un estatut(et) que, recordem-ho, no deixa de ser una de les tantes lleis orgàniques que es fan on es fan les lleis orgàniques: a Madrid. Ens queixem per les infraestructures que no rebem. Ens queixem per l’espoliació fiscal que patim des de fa anys. També ens queixem perquè ens imposen una tercera hora en castellà i, com no podria ser d’altra manera, perquè ara el Tribunal Constitucional diu que el català no té ús preferencial. Però la reacció a tants atacs, no només els responem amb queixes, sinó que també tenim costum de manifestar-nos. Manifestar-nos contra la gestió de les infraestructures el 2007 i la Magdalena Álvarez per després atorgar 25 diputats del PSOE a Madrid. A manifestar-nos, reivindicar-nos, amb les consultes populars amb més de 50.000 voluntaris i més de 600.000 vots afirmatius. També som capaços de fer lipdubs per la independència i manifestacions els 11 de setembre. Fins i tot, ens vàrem manifestar en ple juliol més d’un milió de persones aclamant a quatre vents el dret a decidir i la independència.

Que ningú em malinterpreti. Tot això és molt important i molt meritori, però si no es canalitza políticament, tot queda amb el que queda. Fotos, records, anècdotes, pujada d’adrenalina i autoestima. I, paral•lelament a tot això, ens hem d’estar preocupant per si les forces independentistes tindrem representació parlamentària o no. Segons una enquesta del juny passat, sumant abstenció, dretes i esquerres, hi ha més de 2.300.000 persones a favor de la independència. 2.300.000. Tanta gent independentista, moviments socials, manifestacions, consultes... i hem de patir? Si és així, doncs sí, som un lloc estrany. Molt estrany. Atípic i inèdit.

Ha arribat el moment de deixar de ser-ho, i ser conseqüent amb el que mostrem que som i volem ser a través de tots aquests fets. Ha arribat l’hora que la partida és de veritat. I es juga el 28 de novembre. S’ha acabat el fer arribar les queixes a un carreró sense sortida o a un mur infranquejable; s’han acabat, també, les consultes populars no vinculants perquè la del dia 28 sí que ho és. I vincula molt. Ha arribat el moment de ser valents i apostar, de veritat, per la independència. I si no, deixem de queixar-nos. Som espanyols perquè volem i només depèn de nosaltres deixar de ser-ho.

És molt senzill. Imagineu-vos que jugant al parxís, si us mato una fitxa avanço 20 caselles; si me la mateu vosaltres, n’avanceu 5. Jugueu? Probablement no. Les regles del joc del qual patim i no gaudim les fan a Madrid. I a qui no li agradin les regles del joc de Madrid -pel que mostrem els catalans sembla ser que no- que deixi de jugar-hi i ho demostri en l’escenari on s’ha de demostrar. A les eleccions. Si, per contra, hi volem jugar, llavors deixem de queixar-nos. Votant el que no toca o no anant-hi, precisament el que estem fent és afavorint el no canvi. Com deia aquell, “aixequem-nos i anem-hi”; però anem-hi de veritat perquè ara sí, ara sí que toca. Siguem consegüents.

dijous, 11 de novembre de 2010

Els Bobobobs

Desconec què va empènyer a Televisió de Catalunya, ara ja fa molts anys, a col•laborar en aquesta sèrie. Aquesta presentava "els viatgers més divertits de l'espai que hagin pogut veure mai. Els seus increïbles poders, que només poden fer servir en casos excepcionals, els ajuden en les seves peripècies al voltant de l'univers". Us sona?

Des de la humilitat, i tenint en compte els fets (i paraules) que ens han acompanyat als catalans i catalanes els darrers anys, m'agradaria animar als joves -i no tan joves- a reclamar una nova versió de la sèrie. Ara, però, actualitzada. Arguments, aventures i peripècies, no els n'hi ha faltat i, ara seria un bon moment -o excusa- per renovar la sèrie amb nous capítols. Hauríem però, d'apostar per continguts propis i produïts a casa nostra. Hi podríem posar el viatge a l'Estatut(et) amb la rebaixa d'uns, la rebaixa pactada d'altres i, l'expulsió de la "crosta" dels nostres mitjans; avui seus. La gestió de l'apagada de Barcelona, la de l'aeroport, la de la nevada i el malanomenat acord de finançament tampoc no hi podrien faltar. Com tampoc la no nova llei electoral, la negativa a les consultes populars, l'emmascarada llei de consultes, els viatges pel món... Crec que gràcies a tots ells, la sèrie es pot renovar i animar les tardes del k3.

Tot plegat sembla una broma, ja ho sé. I només depèn de nosaltres que no es tornin a reproduir  coses com les que hem vist i que quedin tant sols en ficció o, si es vol, en dibuixos animats. Tristament només podem decidir-ho cada 4 anys, però val la pena fer el gest a consciència.

Perquè sempre s'ha dit que la realitat supera la ficció i, en aquest cas, com a mínim l'iguala. Cada vegada que algú em truca m'ho recorda. Els que m'envolten habitualment ja ho saben, però val a dir que tothom que sent el to de trucada del meu mòbil se li escapa com a mínim un somriure; d'altres no poden controlar-se i senzillament riuen. Ja ho haureu endevinat, quan em truquen sona la cançó dels Bobobos. Ja fa setmanes que la porto, i la trauré el proper 28 de novembre perquè confio en els catalans i catalanes. Confio en tots els voluntaris de les consultes populars i en tots els que ja han votat a favor de la independència. Confio, també, en el milió i mig de persones que es van manifestar el passat 10 de juliol a Barcelona. Hi confio i ara toca canalitzar-ho tot políticament. Traduir-ho al Parlament.

Permeteu-me però, recordar la lletra de la cançó per aquells que no la recordin o no la sàpiguen. Diu: "Visca, visca, som els Bobobos; els grans nautes del capità Bob. Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d'arribar". Sembla una invitació a apropar-se a l'electorat, oi? Un dels objectius a assolir. No es pot negar. Fer accions, tasques, lleis per al planeta Terra arribar. Una bona mostra seria fer una llei electoral que apropés l'elegit amb l'elector. Per exemple districtes reduïts, limitació de mandats i oficina del diputat per retre-li comptes; o felicitar-lo si s'escau. Però seguim, seguim. "La nau vola i va per tot arreu; i amb nosaltres us divertireu; i en la nostra nau, gran com un palau, sempre hi ha trifulgues i sarau". Com anell al dit. La nau vola -més aviat divaga- per tot arreu i, per altra banda que els hi ho demanin als del Polònia o d'altres que fan sàtira política si ens divertim o no. I, finalment, sempre hi ha trifulgues i sarau. Sense comentaris.

Tristament, val a dir que tots han fracassat en aquest objectiu. Els Bobobobs no han arribat a la Terra, al planeta dels ciutadans que sembla que cada dia n'estem més farts. De fet, sembla que encara volten tots per l'espai i han perdut la brúixola completament, a no ser que el nord apunti al planeta Namak, o a algun altre planeta anomenat – en cas que existeixi - Poltrona. La independència és qüestió de supervivència, però mentrestant, la regeneració política i democràtica és del tot necessària per arribar al planeta Terra. Les lleis electorals, de finançament i de partits han de permetre més transparència, exigència, excel•lència i fer que tots plegats ens sentim més propers. I, finalment anar tots plegats, ja no al planeta Terra, sinó a Ítaca.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Consumir preferentment abans de...

No tinc cap intenció d'alarmar a ningú, però diria que si la cosa no fa un gir de 180º, poca cosa hi farem. Un canvi de govern no és garantia de que això millori, sinó que caldrà que algú entri amb força, coratge, convicció i fermesa abanderant la regeneració democràtica per canviar-los l’status quo. És vital, de la mateixa manera que la independència. Pràcticament tots els que hi ha (govern i oposició) han tingut l’ocasió de fer una llei electoral nova però no ha reeixit.

Tingueu en compte un parell de coses molt òbvies: 1) No es pot anar a votar fins els 18 anys i 2) Si bé la democràcia en sí no té data de caducitat, sí que la tenen els electors. Des d'aquest punt de vista, passen dues coses més. La primera és que la gent es va fent gran, i tota aquella generació que va lluitar per tenir una democràcia i poder fer ús del seu vot com a ciutadà, per llei de vida, mor i deixa de votar. Per l'altra, no es fa massa res per incentivar el jovent a participar de la democràcia i de la política. No n’hi ha prou en convocar-nos una vegada cada quatre anys o quan la fan tan grossa que ni tant sols hi arriben.

Per poc que sapiguem de matemàtiques és obvi que si restem -dels electors- els que moren, i la massa social que puja i no se sent proper als polítics ni se'ls ha conscienciat de la importància de la política, arribarà un punt que aniran a votar 4. I gràcies. I és que, des del meu punt de vista, quins problemes té la nostra democràcia?

No ens la fan propera ni participativa. El concepte democràcia no és el mateix a la transició que actualment. Aleshores la gent lluitava per tenir el que tenim ara perquè els semblava una meta inaccessible. Un cop assolida, la gent en volem més i, els joves que volem fer-ne ús, no tenim la convicció que el que visquem sigui una democràcia en estat pur. Semblarà una afirmació egoista, però fàcilment comprensible pels que no hem viscut l’horror del franquisme de primera mà. Per altra banda, quina educació rebem a nivell polític? Ben poca per no dir gens! No sé si, de la mateixa manera que informàtica, català, llengua estrangera i demés, s'hauria de fer una assignatura a l'escola de política. Sí, sí, he dit política! Que des de petits s'expliqués què és, per a què serveix, o millor dit, per què hi ha aquesta eina, d'on ve i per què se n'ha de fer ús. Deixar clar que és una eina que va costar molt assolir-la i que, agradi més o menys, hi és, hi serà i, cal treure'n tot el suc que se'n pugui. S’hauria de garantir que, quan s'arribés a l'edat de votar, es tingués una bona cultura política i democràtica; que el jovent sabés què vota i per què vota i que en prengués part; se'n sentís part.

Però això, el canvi cultural de l’elector, tampoc tindria efecte si no canviés l’altra banda de la balança, el de l’elegit. Maneres per fer la política més propera i més atractiva? Treballarem per fer-la-hi. Districtes electorals reduïts per tal que el diputat tingui un vincle més directe amb els ciutadans, llistes obertes i a guanyar-se les garrofes al territori, tramitació de lleis directes si ho demana un 25% del cens electoral. Ja no fer més referèndums,  sinó fer-los vinculants. Transparència en el finançament, limitació de mandats per no eternitzar-se en el càrrec, oficina del diputat per tal que els ciutadans als quals representa li puguin retre comptes. També incompatibilitat de càrrecs, supressió dels informes... i un llarg etcètera. Tot, per apropar el polític al ciutadà.

La política i els que la fan, a diferència del que pensa molta gent, no ens resoldran la vida, però sí que a priori ens han d'ajudar a tots i a facilitar-nos la convivència. Com tantes altres coses també depèn de nosaltres. I no és la independència el que els fa por, sinó que els treguin aquest modus vivendi. Independència sí. Regeneració democràtica, també.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Efecte papallona

L'efecte papallona és un concepte que fa referència a la noció de sensibilitat a les condicions inicials dins del marc de la teoria del caos. El seu nom prové d'un antic proverbi xinès: “l'aletejar de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món”. La idea és que, donades unes condicions inicials d'un determinat sistema caòtic, la més mínima variació d'aquestes pot provocar que el sistema evolucioni en formes completament diferents. Sent, d'aquesta manera, que una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d’amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran. Així ho explica la viquipèdia.

Un exemple claríssim sobre l'efecte papallona és deixar anar una pilota just sobre l'aresta de la teulada d'una casa diverses vegades. Petites desviacions en la posició inicial poden fer que la pilota caigui per una banda de la teulada o per l'altra, segueixi un recorregut o un altre i, acabi parada en llocs completament diferents. Canvis minúsculs que condueixen a resultats totalment divergents.

Dit a la catalana, seria el que va popularitzar temps enrere el Capità Enciam amb el seu “els petits canvis són poderosos”. Bromes a part, us invito a aturar-vos a pensar què us ha fet arribar on sou o a un estat al qual pugueu estar. Perquè de la mateixa manera que un ridícul mil•límetre pot fer caure una pilota cap a una banda o altra d'una teulada, un lleu somriure pot acabar amb un casori, i un no somriure pot acabar amb totes les esperances.

On vull anar a parar? Us imagineu si Carles Reixach no hagués “contractat” Leo Messi amb un tovalló de paper? Us imagineu què hauria passat si a un poble de poc més de 8.000 habitants no s’hagués aprovat una moció a favor d’una consulta per a la independència? I si ningú hagués recolzat un tal Bill Gates o, Steve Jobs no hagués plegat de les classes de la universitat de Reed als 6 mesos i se n’hagués anat a fer unes classes de cal•ligrafia? I si Pinto no atura aquell penal a Mallorca o Iniesta xuta un metre més enrere o tira el cos enrere i la pilota va al pal a Stamford Bridge?

Hi ha detalls que marquen el curs de la història. A primera vista no en som conscients però, en intentar explicar com hem arribat on som ens adonem de com d’important va ser aquella gota que va fer vessar el got. I en aquests moments estem vivint un d’aquests moments i podem fer decantar la balança cap a una banda o altra. Som la piloteta sobre l’aresta de la teulada. Ens trobem just al davant d’un camí que pren dues direccions oposades. Independència o decadència. I el món, i més concretament altres nacions germanes, ens està observant amb lupa. Tenim un alt grau de responsabilitat i no la podem vessar.

D’aquí a uns anys poden un parell de coses. Que siguem independents o no. Ras, curt i senzill. I a què serà degut? Mireu, a les darreres eleccions, s’estipula que 986.000 votants potencialment independentistes no varen votar. Segons la darrera enquesta de El Periódico del juny, els electors que varen votar i aposten per a la independència sumen 1.326.000 entre dretes i esquerres. Si a aquests els sumen els 986.000 tenim 2.312.000 milions de vots. Perquè us en feu la idea, per declarar-la unilateralment des del Parlament en fan falta entre 1,3 i 1,5. Difícil? A priori en sobren, però cal que tots ens ho creguem i hi apostem clarament.

No desmereixeu el vostre vot. És molt més important del que us penseu. Oblideu-vos d’aquell “perquè jo no hi vagi no passarà res”. Potser és el que devien pensar les 986.000 persones el 2006. Catalunya és i serà el que els catalans vulguem i, hem de ser conseqüents amb la nostra voluntat. No es pot fer cap truita sense trencar els ous. És hora de passar a l’acció. Els petits canvis, són poderosos. El teu canvi, el teu gest de posar una butlleta independentista a les urnes pot canviar el rumb d’aquest país, del benestar dels ciutadans i els infants. Tot canvi comença amb una aletejada d’ales insignificant d’una papallona, però ja veieu com pot acabar. És la nostra -teva- responsabilitat.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Ens ho passarem bé!

Ja ho va dir Joan Carretero quan va inaugurar la seu electoral de Reagrupament Osona a Vic: “en aquesta campanya cal passar-ho bé”. Doncs així ho procurarem.

El fet és que nosaltres partim de zero i, en cap cas, podem treure uns resultats pitjors que en les darreres eleccions. Aquell tòpic que tot partit polític, obtingui el resultat que obtingui, vanta l’endemà de les eleccions felicitant-se pels resultats, en el nostre cas serà cert. És evident que ens podem quedar igual, fer-ho millor o molt millor, però en qualsevol cas pitjor segur que no. Aquell altre tòpic futbolístic del “molt a guanyar i poc a perdre” també ens és vàlid; amb una notable diferència: qui guanya o perd no és Reagrupament, sinó l’independentisme i el futur de Catalunya. Per tant, de pressió, cap ni una. Hem d’encarar aquesta bonica etapa amb la convicció que estem fent el que cal; i si fem el que cal, per què ens ho hauríem de passar malament?

Aquestes reflexions són fruit de la lògica que ens amara a molts. I és molt fàcil d’entendre. Som més de 3.400 associats i el que hi ha darrera de Reagrupament és un projecte polític de país i pel país. Com que tots -bé, o quasi tots perquè ja sabem que en qualsevol família hi ha ovelles negres- ho entenem d’aquesta manera, ens podem permetre el luxe de fer diversos actes el mateix dia arreu del territori. A tall informatiu, fins a 10 actes el dijous 23 de setembre. Des de caps de llista (Rut Carandell, Joan Carretero, Ferran Pujol, Jaume Fernàndez), fins a associats de base. Tots explicant el projecte, fent pedagogia a favor de la independència. Tots remant en un sol sentit a favor de Catalunya i els seus ciutadans. Quan veus tanta empenta, ganes de fer les coses bé, sacrifici i predisposició, per què ens ho hauríem de passar malament?

En el nostre cas -Osona- tot i lamentar que, acabada la campanya no haurem pogut visitar els 51 municipis de la comarca, ja portem una quinzena de presentacions arreu i en tenim previstes d’altres mentre tinguem temps. I no serà fàcil, perquè tots treballem. I deixeu-me remarcar que independentment de les presentacions, també hem realitzat altres activitats o conferències que han portat a explicar-nos les seves reflexions personalitats tan destacades com Heribert Barrera, Xavier Roig, Salvador Cardús o Salvador Garcia, entre d’altres. Estem fent feina, i això ens ha de fer sentir bé.

Ep!, i totes amb un somriure d’orella a orella; les presentacions i les altres activitats. Amb il•lusió, optimisme, positivisme, convicció, fermesa, valentia, humilitat, generositat i altruisme. I sí, sabem que no serà fàcil i ningú ens va dir que ho seria però, en clau de país, hi pot haver res més satisfactori que treballar per la llibertat del teu país? Pel benestar de les catalanes i catalans del futur? No és un privilegi contribuir a la consecució de la independència?

El temps dirà si hi estem posant un gra de sorra o una muntanya, però la tasca que estem fent és innegable. No ens podran assenyalar amb el dit i dir que no vàrem fer res. No tindrem infants, d’aquí a uns anys, que ens puguin alçar la vista, entristits i potser, fins i tot avergonyits, i demanar-nos que què vàrem fer per ells i per la independència. No, això no passarà perquè els podrem mirar amb tota la dignitat que ens atorga la feina que estem fent.

I al final què passarà? És evident que no ho sabem. Pot passar qualsevol cosa. Diuen que “la feina ben feta, no té fronteres, ni té rival”. A mi m’agrada pensar que tot treball ha de tenir i té la seva recompensa. No som polítics, sinó gent que fa política de manera temporal. Hi som, i hi serem. Més de 900.000 independentistes es varen quedar a casa el 2006. Nosaltres, pel país i perquè ens puguem mirar als ulls amb els infants, posem l’eina. Tu què faràs, permetràs que un infant et pugui mirar avergonyit i demanar-te, amb llàgrimes als ulls, què vas fer per la independència i pel seu benestar?

dilluns, 27 de setembre de 2010

Ara toca independència!

Algun dels primers articles que vaig escriure començava de manera semblant a que era un jove ciutadà, ignorant de moltes coses, amb molt per aprendre; sobretot en matèria política. Avui segueixo essent jove, m’he adonat que quan més coses aprens, més t’adones de com d’ignorant eres i ho continues sent i, em continua quedant encara molt més per aprendre. Sí, però, que ja he tingut ocasions de viure algunes experiències polítiques.

Això no és més que una humil crida, una reflexió, potser fins i tot una desfogada literària, o una tirada de floretes... no ho sé. Que els mateixos lectors ho jutgin si ho creuen convenient. Sigui el que sigui, però, està amarat d’humilitat, generositat, patriotisme, dignitat, benevolència i bona intenció.

Com bé deia el darrer comunicat, Reagrupament va néixer i créixer principalment amb dues finalitats: Independència i regeneració democràtica; més tard s’hi ha afegit treball. Sempre ens hem caracteritzat per construir construint. Sembla una obvietat o una redundància, però vull dir que no hem crescut mai a costa d’altres, fent llenya d’arbres caiguts i ni molt menys dels fracassos o fallides d’altres compatriotes; seria un flac favor al país. Sempre hem defensat –i seguim fent-ho- que Reagrupament és una associació a favor de Catalunya i no en contra de ningú. Els nostres èxits, lluny de ser únicament nostres, ho són d’independentistes i, per defecte, del país i pel país, que és l’autèntic protagonista.

30 anys de democràcia -de la seva democràcia- sovint ha convertit Catalunya en un país endormiscat, sense sang calenta... com si haguéssim tirat la tovallola. Ja hem oblidat l’excel•lència i el treball que havia fet del mercat de Reus, un dels més reconeguts d’Europa. Ja hem oblidat, amb paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, que “Catalunya va ser la nació més gran del món” i que “va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra”. Res. 30 anys, deliberadament, per crear una societat sovint massa conformista, manipulada i cada vegada amb més “tantsemenfotisme”. I no és això. Aquest dies sento gent que parla de concerts, referèndums, estatuts, vots nuls i no anar a votar. Doncs és senzill, ara toca sí. Ara toca independència. Ni quedar-se a casa, ni nuls, ni altres aventures. Tot restablint els nostres drets sobirans i mirant cap endavant amb il•lusió, ara toca independència.

Pensareu a què ve el següent, però tot plegat em recorda la pel•lícula 300. És la història de la batalla de les Termòpiles dels Espartans. Sense entrar en detalls, 300 espartans van fer front a un exèrcit de perses. Van perdre la batalla, però, finalment van guanyar la guerra. El rei Leònides els va encaminar cap a, si m’ho permeteu, la victòria del seu poble. Ell sabia que no lluitava ni per a ell, ni per als seus 300, sinó pel seu poble i llur futur; pels espartans. És el que hem de fer i continuar fent els independentistes, amb il•lusió, convicció, fermesa, humilitat, generositat i treball. No per un mateix, sinó pel país i el futur dels nostres fills. De la mateixa manera que Leònides, l’objectiu no és un, ni tres cents, sinó el seu poble. En aquest cas, és Catalunya.

No he tirat la tovallola, recordaré d’on venim i lluitaré, com Leònides i els seus, no per tres-cents, sinó pel futur del país. Pel futur dels catalans. Aquest és el deure de tot independentista. Com diu una bonica cançó de Feliu Ventura: “no podré mirar als ulls; als infants del meu lloc; si sé que no vaig fer el que calia. És humil el meu cant; però hi ha moltes veus; que reclamen a crits que les escolten.” Passi el que el poble vulgui, jo sí que podré mirar als ulls als infants del meu lloc, perquè sí sé que vaig fer el que calia. Escolliré Independència.

divendres, 2 de juliol de 2010

Vies per a la independència

Sense ser polític ni jurista, i donant per entès que no sóc un professional del tema, em permeto analitzar possibles vies per aconseguir la llibertat del nostre país i invitar a la resta a reflexionar-hi. Com sabem se’ns en plantegen diverses vies: referèndum d'autodeterminació a través de la reforma de la Constitución i proclamació unilateral des del nostre Parlament. La via que el Regne d'Espanya ens expulsi no la contemplo i, per tant, no cal analitzar-la.

La del referèndum. Què cal fer? Fent ús de la Llei de consultes per via de referèndum, en vigor des de l'abril, un referèndum el pot convocar el Govern, la iniciativa municipal o bé la iniciativa popular (IP); com ha estat el cas i que fa més patxoca. Des del moment que s’admeti a tràmit, la mesa del Parlament ha d’entregar a la Comissió Promotora els plecs amb els fulls de signatures. Encara que el Parlament es dissolgui per la convocatòria de les eleccions, la recollida de signatures continuarà. S’han de recollir unes 220.000 signatures (3% de la població) en el termini de sis mesos (ampliables a vuit). S’aprofitarà la Consulta de Barcelona per fer una gran recollida de signatures. Una vegada es presenten les signatures al Parlament i s’autentifiquen, el Parlament de Catalunya ha de convocar un Ple per tal de votar la convocatòria del referèndum (es necessita majoria absoluta). Aquest Ple se celebraria en la propera legislatura. Finalment, el Regne d’Espanya ha de decidir si autoritza o no el referèndum.

Petits contratemps. Això és de cara la propera legislatura i, tot i desconèixer quin serà el mapa de l’hemicicle, semblen clares un parell de coses: el tripartit baixa i CiU puja. Això significa que els que més suport donen a la IP E(RC), és possible que perdin diputats i que els que en tindran més (CiU), a través dels seus dirigents ja s'han esmerçat en deixar clar que ells no estan per aquestes coses. Quant  i quin suport tindria a la IP? Recordo que es necessita majoria absoluta.

Posem pel cas que això tira endavant, que hem reunit les signatures, els convergents canvien d’opinió i E(RC) no baixa; endavant amb l’article-ficció. No descobreixo la sopa d’all en dir que hi hauria menys d'un 89% de suport, i dic 89%, perquè és el suport que va tenir un tal estatut(et). Amb la IP, amb un suport menor que un tal estatut(et), ens n'anem cap a Madrid a demanar-los permís. Deixant de banda el Pla Ibarretxe que hom sap com va acabar, si per la reforma d’una llei orgànica espanyola amb el suport del 89% del Parlament no se n’han sortit, qui creu que amb menys suport el Regne d’Espanya li semblarà bé?

Suposem que el Govern, perquè el poble li ho ha demanat, demana la reforma de la constitució espanyola. El Parlament hauria d’aprovar, per majoria altra vegada, que vol demanar-ho al Congreso de los Diputados. Arriba la demanda del Parlament a Madrid i, en aquest moment, comença un procés de reforma que necessita que hi estiguin d’acord dues terceres parts de les Cortes espanyoles (234 diputats de 350) i dues terceres parts més del Senat. En cas que s’avinguin a la reforma constitucional –em permetreu que digui que és inimaginable- aleshores es dissolen les Cortes, es fan eleccions, els nous diputats i senadors han d’aprovar la reforma per, sorpresa!, dues terceres parts més i llavors cal un referèndum d’àmbit espanyol per ratificar-ho.
En cas que tot això passés –gràcies per tot senyor Spielberg- i entrés en vigor la reforma constitucional, el Parlament de Catalunya, o els ciutadans si és una IP, podrien demanar de fer un referèndum d’autodeterminació i sant tornem-hi!, recollir firmes, aprovació per majoria del Parlament, autorització del govern veí i celebració del referèndum.

Uf! si que hem arribat lluny! Un cop s'ha fet tot això, podem fer el referèndum i -sorpresa-  guanyar-lo o perdre'l, com és obvi. Sembla una broma, però no ho és! Per cert, em deixava la darrera notícia sobre el tema i que la llegia posteriorment a la redacció d’aquestes línies: “la interpretació dels magistrats del TC sobre l'estatut impedeix la convocatòria de referèndums”.

Però hi ha una altra via infinitament més senzilla. Declaració unilateral a través del Parlament. S'agafen unes eleccions, es presenta una candidatura transversal d'ampli aspecte que prioritzi la independència, regeneració democràtica i treball (us sona?) i, quan es té la majoria absoluta dels diputats (68) del Parlament, es declara unilateralment la independència de Catalunya. Es cerquen suports a EUA i Brussel•les i empara. Un cop s'ha pres la decisió i es té l'estat propi, es convoca un referèndum de ratificació que, amb el suport institucional i internacional, segurament es guanyaria per àmplia majoria.

No hi ha vies sinó la via; i és amb la que cal que treballem tots per aconseguir-la: declaració unilateral, i no permetre que ens prenguin el pèl, que ja som prou madurs. Contra l’estatut(et) i sentència, Constitució Catalana i independència.

divendres, 25 de juny de 2010

Trenquem els tòpics (1)

Quan parlem d’independència sovint la gent ens parla d’un seguit d’excuses o pors, altrament dit tòpics, pensant que la independència és una utopia, un somni, una cosa irrealitzable. Doncs no. Alguns d’aquests tòpics, potser els més freqüents són: 1) Hi haurà boicot; 2) Trauran els tancs; 3) No ens la donaran; 4) La independència ha de venir de l’esquerra; 5) Només ho volem els catalans; 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front; i 7) No és possible. Aquí teniu 4 paràgrafs per davant per intentar trencar-ne alguns.

Hi haurà boicot. El precedent que tothom utilitza, és el del cava. Val a dir que el boicot del 2005 va fer caure l’exportació del cava català al regne d’Espanya un 6,5%; acompanyat, però, d’un increment de l’exportació internacional d’un 6%. Des de que vivim en un món globalitzat, el pastís ja no és Espanya com quan hi havia la pesseta i podia fer ús dels aranzels, sinó el món. Per què fer negoci amb 45 milions d’habitants podent-lo fer amb quasi set mil? Per què fer-lo amb un país amb un alt índex de morositat i amb dificultats econòmiques podent-lo fer amb economies creixents com l’índia o la xinesa? Si Catalunya té un producte amb una gran relació qualitat-preu, qui creu que els espanyols s’arriscaran a comprar més barat i pitjor, o igual de bo però més car? Que la pela és la pela..., i els espanyols seguiran comprant els nostres bons productes.

Trauran els tancs. Pensem quin seria el cost de treure’ls; no per nosaltres, sinó per a ells. La Unió Europea no permetria una guerra dins els seu territori, com tampoc ho permetria els EUA ni cap país desenvolupat i democràtic. A mitjà termini, suposaria l’expulsió de la UE i, tenint en compte que sense ella ni les seves subvencions Espanya no pot viure, no sembla gaire factible. Per altra banda, el cost d’una intervenció militar seria superior a la de mantenir la situació actual; i si ara les passen magres...Però no només és això. Imagineu què passaria a la borsa de Madrid. Automàticament es desplomaria i perdria el capital de mils d’inversors, fent d’Espanya un país empobrit. Com el mateix boicot que farien la quantitat de multinacionals que hi ha a l’estat espanyol. Imagino part de les empreses franceses, angleses, americanes i japoneses fugint d’un estat en conflicte tot destruint, així, riquesa i empobrint encara més Espanya.

No ens la donaran. En aquest cas em remeto a una paraules del Canonge de Vic, Jaume Collell, que diuen “El dret a poder viure, no es compra ni es ven. Poble que mereix ser lliure, si no li ho donen, s’ho pren”. I la independència funciona d’aquesta manera. No l’hem de demanar, de la mateixa manera que quan molts vàrem marxar de casa. Senzillament, un dia ens vàrem adonar que ens havíem fet grans, que volíem fer la nostra vida, i/o que la casa se’ns havia fet petita. No us imagino, i perdoneu-me, sent madurs i majors d’edat, demanant permís als pares per prendre la determinació i, en cas que fos així, fer-se enrere si la resposta no fos l’esperada. I segurament si abans de prendre la decisió hi havia “conflictes”, es devien acabar quan us vàreu emancipar, i ara gaudiu, la majoria, d’una cordial relació. Per cert, i per cloure la metàfora, no oblideu que el Regne d’Espanya mai ha sigut casa nostra.

La independència ha de venir de l’esquerra. També és fals, i diversos estudis així ho corroboren. Segons un estudi del Cercle d’Estudis Sobiranistes del 2008, tenim que un 84,7% de simpatitzants d’E(RC) n’estan a favor, 50,2% de CiU, 31,8% d’ICV, 22,6% del PSC-PSOE, 13,5% PP. Vaig molt enllà? Observem el darrer que ha fet el Periódico de Catalunya el aquest mes de juny: tenim que un 94,2% de simpatitzants d’E(RC) n’estan a favor, 56,5% de CiU, 37,1% de ICV, 35,2% del PSC-PSOE, 10,0% PP. Sí, on hi ha més majories entre els simpatitzants de cada partit, són els d’esquerres, però no oblidem l’electorat de cadascun. Quants vots sumarien les esquerres per separat i les dretes per separat? No sembla que hagi de venir únicament i exclusiva de les esquerres.

Deixo per un article posterior els altres tres tòpics, però sigui dit per endavant, que la independència és per a tots, amb tots, amb l’ajuda de tothom, necessària, viable i urgent. I depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat. 

dimecres, 19 de maig de 2010

Fart de lamentacions: el futur és nostre

Creia poder-me’n estar, però no ha estat així. Demano disculpes. I ja veureu que he tardat dies i he deixat refredar algun dels temes, però els últims esdeveniments ocorreguts m’hi obliguen, i em sembla tot tan clarivident i tan insultant que...

Crec que tots som conscients que estem davant del govern més espanyolista que mai hem tingut; tant és així, que fins i tot gosa homenatjar un franquista. Ep!, màxim respecte pels difunts, però valorar únicament i exclusiva la labor al capdavant d’una gran organització, de la mateixa manera que quan es jutja algú per un sol fet negatiu, no està bé. I el fet de tenir uns funerals d’estat i capella ardent on, s’hi hagués estat per ell, potser no hauria existit pel que simbolitzava... passa de broma de mal gust i més aviat és insultant. Com també ho és el fet de donar la creu de Sant Jordi al cap de la casa reial...

Com també només pot passar aquí, això del Tribunal Constitucional. I estic fart de lamentacions per part de molts catalans. És molt senzill d’entendre. A casa, quan érem petits i volíem fer una cosa i no ens deixaven, s’alçava la veu del pare o de la mare i ens deia “mentre visquis a casa faràs el que jo et digui!”. I quina solució teníem si no ens agradaven les normes de casa? Doncs tant senzill com marxar-ne, i no per això llavors deixàvem de tenir-hi una bona relació, oi? Potser, aleshores, fins i tot millor. En el cas del TC i l’estatut(et) és una cosa semblant. L’estatut(et), agradi o no, és una llei espanyola. I les lleis espanyoles no les fem a Catalunya, no, no, no; es fan a Madrid. Les regles són fàcils, oi? “Voleu un estatut? Doncs serà el que diguin els pares”, “mentre visquis a casa”. Per tant, ara no s’hi val a queixar-se i lamentar-se, perquè varem acceptar les normes. Ja havíem de saber quines eren les regles del joc, i si no ens agradaven, doncs no jugar-hi, com ja vàrem fer molts. On s’és vist que un país es posi amb el tribunal superior d’un altre? Per quina raó hem d’anar a la capital de l’estat veí a dir-los com han de fer les coses? Que gosaríem fer el mateix amb una llei de, per exemple, Alemanya? L’estatut(et), insisteixo, és una llei espanyola, i els espanyols, fan únicament el que els pertoca. I si no ens agrada (pel que percebo, sembla que no) només cal fer una cosa molt senzilla: marxar; independitzar-nos.

És per això que no vull un estatut, sinó una constitució; la constitució catalana. I cada vegada és més a prop. I com que no volem perdre el temps amb el que fan els espanyols (com de la mateixa manera no perdem el temps amb el que fan els portuguesos), a Reagrupament ens dediquem a construir el nostre futur, tot i que declarar la independència d’un país no és cosa fàcil i s’ha de fer amb seny, rigor, seriositat i generositat. Creiem que garantint la separació dels poders de l’Estat mitjançant una llei electoral que acosti electes i electors, l’aprovació de mecanismes de control efectiu sobre el poder executiu i la total independència d’un poder judicial al servei de la societat anirem molt millor. Com també creiem que els representants al Parlament ho han de ser per sufragi universal i per elecció uninominal en districtes electorals reduïts, atenent a criteris d’organització territorial i de proporcionalitat. Ens agradaria que el poder judicial (el de Catalunya, que és el que ens pertoca), per exemple, gaudís de plena independència de la resta de poders; que les donacions als partits polítics fossin escrupolosament públiques; que les donacions dels particulars i les entitats no poguessin superar el 30% del pressupost anual del partit; també que els partits haguessin de presentar el balanç econòmic de la campanya electoral, (incloent-hi totes les donacions dineràries i en espècies); que hi hagués les tant desitjades llistes obertes, i moltes més coses que aquí no cabrien...

Aquests només són alguns dels nostres desitjos que podeu trobar al document “Organitzant el nostre futur lliure” que us podeu baixar de la web nacional. Tot i ser els nostres, creiem que són compartits per molta gent, i que val molt la pena trencar amb aquesta dinàmica entaforada dels nostres polítics, i tirar endavant. Oblidar-se de les lleis espanyoles que es fan a Madrid (insisteixo amb l’estatut(et)), marxar d’una casa que mai ha estat la nostra i regenerar radicalment la política i la democràcia per tornar a ser el que ens mereixem i deixar de sentir vergonya del que hi ha.

Arguments per la independència

La premissa és clara. Cal fer el màxim de presentacions arreu del territori per donar a conèixer més i més la nostra associació. I sota aquesta mateixa, aquests dies he intentat recopilar informació per fer una presentació més o menys digne per il•lustrar –si més no intentar-ho– on som i cap a on anem si ho volem; cercar, organitzar, i presentar. No cal ser investigador ni treballar a la CIA per observar que la xarxa és un gran recurs -que sovint no el sabem utilitzar- on hi podem trobar tota la informació que ens fa falta.

I després de la recerca, si us sóc sincer, no sé si he trobat més arguments a favor de no pertànyer a Espanya concretament, que a favor de tenir un estat propi. M'explico. He intentat fer la següent reflexió "Per què marxar d'Espanya, no és un gran país?", que en definitiva, és el que creuen –crec equivocadament- molts dels que ens hem d'esmerçar a convèncer de la necessitat i viabilitat d'una Catalunya independent.

I amb aquest ànim, vaig trobar, a través d’un gran article d'Agustí Bordas, l'informe The Global Competitiveness Report 2009–2010 del World Economic Forum. Aquest és un informe on la gent, suposo que més empresaris que no pas no empresaris, miren fil per randa a l'hora de decidir a quin país del món se'n van a muntar un negoci, fer estudis o conferències... L'informe, que si no m'erro és bianual, hi ha treballat és el prestigiós economista Xavier Sala i Martín i pretén elaborar una sèrie de rànquings entre 133 països d'arreu del món per saber com són en funció d'algunes variables.

És així com, per exemple, ara que està tant de moda, em disposo a cercar la independència judicial. Després de passar el top 10 i alertar-me que Spain (perquè l'informe de 492 pàgines és en anglès) no hi és, vaig tirant avall, avall... avall, avall, fins a arribar a la 60a posició, just darrera de Nigèria. Però fixem-nos en altres variables: confiança pública en els polítics, 50a; favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals, 46a; malbaratament de la despesa pública, 49a; transparència en les polítiques de govern, 80a; qualitat de les infraestructures globals, 28a; deute públic, 85a; qualitat de l’educació primària, 72a; despesa en educació, 72a; nombre de procediments per iniciar un negoci i dies, 10 i 47 respectivament; facilitat d’accés al préstec, 71a; col•laboració empresa i universitat en R+D, 49a... i així fins a un centenar de variables.

Deixant de banda el sentiment de pertinença nacional, qui pot voler formar part d’això podent estar molt millor? Però tranquils, que no tot està perdut. Perquè quan siguem independents, tindrem el merescut respecte internacional, disposarem d’un seient a les Nacions Unides, augmentarem el nostre nivell de vida, podrem prendre les nostres pròpies decisions polítiques, podrem impulsar el sistema català de valors: treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa, l’esperit d’emprenedor i la innovació... Però no s’acabarà aquí. Podrem recaptar els nostres impostos i fer-ne el que vulguem, podrem fer inversions on ho creiem oportú, podrem impulsar una justícia eficient i eficaç, tindrem competències en ports, aeroports i immigració. També ens podrem convertir en la porta d’Àsia, podrem ser el quart estat en renda per càpita a la UE, invertir en educació, recerca i desenvolupament per ser capdavanters... No haurem de demanar signatures per tenir seleccions esportives, ni demanar poder parlar català al Parlament europeu... I el més bonic és que només depèn de nosaltres i de la nostra voluntat.

Ja em direu què escolliu. I no fa falta sentir-se de cap manera per veure-ho així, ja veieu que no he entrat amb temes sentimentals o "a tocar la fibra". Com bé deia aquell, una vegada que vaig anar a la consulta: "qui no sigui independentista ...". De nosaltres només depèn que properament els senyors del World Economic Forum ens puguin avaluar.

divendres, 16 d’abril de 2010

Trenquem els tòpics (2)

Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers.

Només ho volem els catalans. Quan dic catalans, em refereixo a la gent que se sent catalana, que la seva pàtria és Catalunya i no cap altra. Ja vaig citar la font en Trenquem els tòpics (1), i ara hi torno, perquè les xifres que ens ofereix el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) ens diuen que segons la pertinença nacional dels ciutadans de Catalunya, tenim que un 10,7% dels que se senten únicament espanyols, el 13.5% que se senten més espanyols de catalans, el 20.7% que se senten igual, el 54.0% que se senten més catalans, i el 77.1% que se senten únicament catalans i que estan a favor de la independència. En aquesta estadística no hi ha inclosos els que no se senten ni catalans, ni espanyols, que no són pocs avui a casa nostra. La independència, a diferència de fa molts anys, ha deixat de ser una qüestió purament de pertinença nacional, i és també, per no dir la més important, una qüestió econòmica; i és així com cada vegada més ho percep la gent. Ningú ha de deixar de sentir-se com se sent per voler la independència de Catalunya, i qui en vulgui una prova audiovisual, pot cercar un vídeo a Vilaweb sobre la consulta sobre la independència que es va fer a Sabadell, i veurà que la independència també és castellanoparlant. Però no només és castellanoparlant, sinó multilingüe. Si parlem amb un argentí, per posar un exemple, no li demanem que renegui de la seva pàtria i se senti català, però entendrà perfectament que els euros no tenen nacionalitat i que el roben igual que qualsevol patriota català pel sol fet de viure i treballar al país.

És de quatre que no tenen ni dos dits de front. Seguint amb el mateix estudi del CES, veiem que quan més nivell d’estudis, més persones estan a favor de la independència. El suport passa del 21,7% de la gent sense estudis, fins al 39,2% amb nivell universitari de grau superior. Val la pena també destacar el suport que rep la independència per part d’intel•lectuals i persones amb gran vàlua com Miquel Calçada, Salvador Cardús, Heribert Barrera, Toni Strubell, el, crec, exfederalista, Ferran Requejo, i un llarg etcètera per posar-ne alguns exemples.

No és possible. Doncs també sembla que és fals. I a les proves em remeto. Segons un estudi fet per la UOC, el 50,4% hi votaria a favor i, segons El Periódico de Catalunya, el 48,1%. És a dir, suport i maduresa, n’hi ha, i si hi hagués un suport explícit institucional, encara n’hi hauria més. Si veiem la proliferació de nous estats a Europa, també sembla una pràctica habitual. Des del segle XX, n’hi ha 22 de nous. És curiós, en aquest cas, veure com se n’han construït més els darrers 20 anys que no pas els primers 80; 14 i 8 respectivament. En aquest sentit, val la pena destacar un parell de coses que les tenim propícies: la moneda única, i el fet que l’escissió d’un estat membre de la UE, converteix als dos estats en membres de ple dret. Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia en són exemples. Ah!, que aquests estats no pertanyien al tot poderós Reino de España? Us invito a que cerqueu al Google què era el Imperio Español al segle XVI, i en què s’ha convertit; un cop vist, cerqueu també una imatge anomenada “imperium fail” per veure en què acabarà.

Així, doncs, optimisme, confiança i molt treball. La independència és per a tots, amb tots, amb l’ajuda de tothom, necessària, viable i urgent. I depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat. Com deia el poeta “tot està per fer, i tot és possible”.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Maneres de fer i de dir

La carrera ha començat, i la maquinària dels partits clàssics ja es posa a rutllar; els cops de colze són a l'ordre del dia. Malauradament, s'ha entrat  en la lògica del "tot s'hi val" per veure si es pot arreplegar alguna cosa, o no perdre el poc que es té. Tinc la sensació que, políticament parlant, en aquest temps de crisi, la coneguda marca sueca de mobles farà negoci venent cadires a preus baixos i, contra nosaltres, les crítiques destructives,  les calúmnies, punyalades i d'altres, vénen i vindran, com diria el mestre Llach, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Però, com també canta seguidament, a nosaltres "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat". I és per això que hem de treballar i treballarem deixant de banda la resta.

Si bé les patacades que vénen del nord, del sud i de mar enllà ja ens les esperem, les més doloroses solen ser les de terra endins. Sovint se'ns recorda allò de "qui calla consent", però a mi m'agrada més aquesta altra: "és bo saber callar, fins que és l'hora de parlar". Reagrupament té una missió que és molt seriosa, important, difícil, molt laboriosa, i que mai ningú abans s'havia volgut prendre amb aquesta determinació, ànim i fermesa. Juguem en camp contrari i en territori sovint hostil, però hem de creure en les nostres possibilitats, que, per altra banda, molts s'esmercen a amagar o manipular i realment són més de les que a la gent ens deixen percebre.

Com us deia, "és bo saber callar, fins que és l'hora de parlar". Reagrupament i la gent que en formem part, treballem incansablement, altruistament i sense remuneració perquè tots plegats, tots, puguem viure molt millor. Treballem per la independència de Catalunya, per la regeneració democràtica, i, com us deia, no és fàcil, sinó molt laboriós. És per tot això que no tenim temps de respondre crítiques destructives, calúmnies, punyalades i tantes altres coses que han vingut i que vindran.  Per altra banda, no cal ficar-se en un laboratori per fer un experiment amb totes elles i  un estenedor per veure que no s'hi aguantarien ni amb pinces perquè, o bé són falses, o bé cauen pel seu propi pes. Una de les que em fa més gràcia és aquesta que diuen que a Reagrupament no hi ha democràcia, quan, per exemple, el mínim suport que van tenir les votacions dels passat dia 21 a l'Assemblea, va ser del 90%. Però siguem seriosos i no perdem el temps en aquestes coses ni malgastem línies perquè, com us deia, sí que parlem quan s'ha de parlar. I de manera clara, contundent i amb fermesa. La Constitució Catalana que hem redactat n'és un exemple, i el document Organitzant el nostre futur lliure, que és el nostre full de ruta, n'és un altre. Com també ho són tots els actes oberts a tothom que organitzem arreu del territori fent pedagogia a favor de la causa de qualsevol persona que aspiri a viure millor. I ho duem a terme amb debats, tertúlies, xerrades, conferències i sopars, i també amb les trobades mensuals de coordinadors territorials amb la Junta Nacional, cosa que demostra la possibilitat de participar directament amb el projecte. Aquestes són i han de ser les nostres paraules i les que us hem de fer arribar a tots i totes pels mitjans que puguem, perquè la cita amb la història és a la cantonada i no tenim temps per perdre en altres coses. A tots aquells que això no els sembli bé, fantàstic, que proposin una cosa millor, més directa, més seriosa i més ràpida, i potser ens en sortirem abans i millor. Però, ai las!, de totes les etzibades que ens arriben per totes bandes, no hem rebut cap alternativa millor. Em temo molt que amb l’argument de la independència, molts cerquen la seva dependència... En definitiva, però, per a tots aquells que es vulguin dedicar a la política professionalment, també els convé Reagrupament perquè, quan abans tinguem l’Estat propi, abans hi tornaran a haver més seients buits a punt per ser presos, esperem i desitgem, no per culs sedentaris.

Però aquesta missió no la podem dur a bon port sols. D'ara fins a les eleccions - que ningú sap quan seran - hem de fer encara molts més actes, explicar el nostre projecte, convèncer  la gent, i donar-los arguments perquè en convencin d'altres. Vaja, que tenim molta feina per fer i no és gens fàcil... però tots junts, si volem i ens hi esforcem, ens en sortirem. No perdeu l'oportunitat d'explicar el perquè del sí a les consultes populars, d'explicar arguments econòmics, democràtics, culturals i de tota mena per optar per la llibertat; que no ens quedi res al tinter o aquella recança de "si li hagués pogut dir allò, ara ell seria un altre independentista". Com diu el títol de la conferència que ens oferirà el doctor  en sociologia Salvador Cardús el proper dia 20 d'abril a Vic: "Tenim país, volem futur. El camí és la independència". I és per a tots, i amb l'esforç de tots.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Braveheart

- Fills d'Escòcia, sóc William Wallace.
- [...] Heu vingut a lluitar com a homes lliures, i homes lliures sou. Què fareu sense llibertat? Lluitareu?
- No!... contra això, no! Fugirem, i viurem.
- Lluiteu i pot ser que moriu; fugiu, i viureu, almenys un temps, i en morir al vostre llit, d'aquí a molts anys, no estareu disposats a canviar tots els dies des d'avui fins aleshores, per una oportunitat, només per una oportunitat, de tornar aquí i dir als nostres enemics que POT SER QUE ENS PRENGUIN LA VIDA, PERÒ MAI NO ENS PRENDRAN LA LLIBERTAT!

divendres, 19 de febrer de 2010

La independència, cosa de tots

S'han dit i mal dit moltes coses quant a Reagrupament, aquests dies. Per fer-ho fàcil als lectors, avanço dues de les premisses més importants d'Rcat: 1) Reagrupament no és un partit polític, sinó una associació, i 2) Reagrupament no és un objectiu en si mateix, sinó que l'objectiu és la independència de Catalunya.

I amb aquestes premisses, Rcat Osona ha organitzat un cicle de conferències. La idea neix fruit de la desafecció envers els polítics que hi ha actualment i del poc interès que semblen tenir alguns catalans per sortir de l'atzucac on ens trobem. Com que som conscients d'aquesta mancança i del fet que per sortir-ne ens farà falta mobilitzar tota la massa social, o gairebé, amb ànims de treballar per a un país millor organitzem aquest cicle de conferències per intentar fer un pas endavant i facilitar la difusió de les raons sòlides que hi ha avui per construir aquest camí. La idea no pretén excloure  ningú per raons de raça, religió ni sentiments nacionals, ja que el concepte de benestar és entès igual per tothom. Tampoc pretén alliçonar ningú, sinó facilitar la comprensió dels motius, les necessitats i la viabilitat de la independència.

Actualment ens trobem en un punt en què, a vegades, als convençuts d'aquesta opció ens falten arguments per a convèncer els altres, els que no ho estan, ja sigui perquè no sabem aportar prou idees contundents, o bé perquè no sabem contrarrestar els seus arguments favorables a la vinculació actual amb l'Estat espanyol. La nostra idea és donar eines a la gent per explicar els motius del sí a la independència, de manera que els convençuts tinguin prou elements per convèncer els no convençuts.

Hem fet una selecció de ponents no polítics (professionalment parlant) i amb credibilitat sòlida en cada àmbit/sector (història, economia, sociologia...); el cicle consistirà en una conferència mensual amb cada autoritat, fins  arribar a les eleccions de la tardor, si res no canvia, amb l’objectiu que tot Osona estigui convençuda de la necessitat i possibilitat de la independència, ja que aquesta ens aportarà a tots més benestar, i, en definitiva, pensem que ningú ha de renunciar als seus sentiments o ideals, tant personals com per al país, sinó que del que es tracta és que tots visquem millor.

Catalunya, com qualsevol altre país del món que vol ser lliure, és una societat rica i complexa, formada per diferents àmbits, àrees o sectors. La gent ha de saber que Catalunya, amb un estat propi, no seria una república bananera, sinó un estat potent en el si de la UE i del món, cosa que influiria en tot: des de la seva renda per càpita, fins a seleccions esportives, passant per la cultura, l'àmbit de les comunicacions en xarxa, el món de l'empresa, etc. Cal que la gent, en acabar les conferències, tingui la percepció, ja no de la possibilitat de la independència, sinó de la seva necessitat i viabilitat. En acabar el cicle, els assistents no haurien de tenir excusa per no optar per la llibertat; s’hauria d’acabar amb les idees frustrants o temorenques del tipus: “vindran els tancs”, “no tenim prou empreses”, “ens faran boicot”, “no és viable”, “em sento espanyol” o el “no ens deixaran ser lliures”.

És per això que volem fer una tasca pedagògica i volem parlar sobre què vol dir regeneració democràtica, sobre les millores socials que ens aportaria, sobre l'emancipació de les colònies espanyoles i els darrers processos d'independització esdevinguts a Europa, sobre el món de l'empresa, i sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

Per altra banda, creiem que cal defugir els insults i ofenses a la resta de la gent d’altres nacionalitats i directament a altres nacions. Cal sumar, multiplicar i fer entendre que el benestar no entén de nacionalismes. Més enllà dels colors, les nacionalitats, les ideologies o l’estatus social de cadascú, tothom es mereix un futur millor. I així ho intentarem fer veure, tan bé com puguem,  des de Reagrupament Osona, perquè és el nostre deure.

dimarts, 9 de febrer de 2010

El dret a decidir

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència.

Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l’Estatut(et), però entenc que el que decideix un 90% de parlamentaris democràticament, no hauria de ser modificat, discutit ni possiblement tombat per 12 persones d’un estat veí.

Però això va ser el principi, i darrerament hem pogut comprovar més que mai que el nostre dret a decidir és nul. Els catalans no podem decidir com ens sentim; els catalans no podem decidir sobre l’educació perquè és competència de Madrid; els catalans tampoc podem decidir sobre la gestió de l’aeroport més important del país perquè estarà dominat majoritàriament (+ del 50%) per Madrid. Si ens arriba immigració il•legal i, senzillament, s’hi vol posar ordre, tampoc tenim poder de decisió perquè ho decideix Madrid. Tampoc tenim competències en energia nuclear i, si se’ns acut (tampoc entraré a debatre-ho) inventar-nos unes vegueries, des de Madrid també se’ns alerta que les divisions territorials es decideixen allà...

Aleshores, en quines qüestions importants podem decidir? És o no un dret? Doncs, ja és hora que decidim, tots plegats, que ha arribat el moment de prendre decisions i fer un pas endavant! S’ha d’acabar això d’anar a demanar almoina i permís a la capital de l’estat veí per moure qualsevol peça del tauler, i la millor manera és divorciant-nos-en perquè ja som grans.
Fa uns dies llegia un article de l’Agustí Bordas titulat “L’Estat espanyol s’enfonsa”, on afirmava rotundament, segons el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010, que la independència de la justícia espanyola ha caigut 4 posicions i s’ha situat per sota de la nigeriana; en àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 països, i se situa per darrere d’Uganda i Tanzània. Tot un exemple a seguir... Però, qui vol pertànyer a un país així podent estar millor?

Desgraciadament, pertanyem a un Estat que no ens deixa decidir, un Estat que diversos estudis el posicionen més a prop de països subdesenvolupats, que no pas de la vella Europa; pertanyem a un Estat on la borsa va caure prop d’un 6% perquè els inversors estrangers no se’n fien ni un pèl. No ha arribat l’hora d’alliberar-se’n?

Amb tot, el president de l’Estat espanyol se’n va a esmorzar als EUA i recita, sense tenir en compte que aquí hi ha diverses religions, un vers de la Bíblia; serà capaç de complir també l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, que diu: “Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para fortalecer la paz universal”? Sembla que no, perquè amb aquest dret universal, tampoc tenim el dret a decidir-ho mentre formem part de l’Estat espanyol.