divendres, 19 de febrer de 2010

La independència, cosa de tots

S'han dit i mal dit moltes coses quant a Reagrupament, aquests dies. Per fer-ho fàcil als lectors, avanço dues de les premisses més importants d'Rcat: 1) Reagrupament no és un partit polític, sinó una associació, i 2) Reagrupament no és un objectiu en si mateix, sinó que l'objectiu és la independència de Catalunya.

I amb aquestes premisses, Rcat Osona ha organitzat un cicle de conferències. La idea neix fruit de la desafecció envers els polítics que hi ha actualment i del poc interès que semblen tenir alguns catalans per sortir de l'atzucac on ens trobem. Com que som conscients d'aquesta mancança i del fet que per sortir-ne ens farà falta mobilitzar tota la massa social, o gairebé, amb ànims de treballar per a un país millor organitzem aquest cicle de conferències per intentar fer un pas endavant i facilitar la difusió de les raons sòlides que hi ha avui per construir aquest camí. La idea no pretén excloure  ningú per raons de raça, religió ni sentiments nacionals, ja que el concepte de benestar és entès igual per tothom. Tampoc pretén alliçonar ningú, sinó facilitar la comprensió dels motius, les necessitats i la viabilitat de la independència.

Actualment ens trobem en un punt en què, a vegades, als convençuts d'aquesta opció ens falten arguments per a convèncer els altres, els que no ho estan, ja sigui perquè no sabem aportar prou idees contundents, o bé perquè no sabem contrarrestar els seus arguments favorables a la vinculació actual amb l'Estat espanyol. La nostra idea és donar eines a la gent per explicar els motius del sí a la independència, de manera que els convençuts tinguin prou elements per convèncer els no convençuts.

Hem fet una selecció de ponents no polítics (professionalment parlant) i amb credibilitat sòlida en cada àmbit/sector (història, economia, sociologia...); el cicle consistirà en una conferència mensual amb cada autoritat, fins  arribar a les eleccions de la tardor, si res no canvia, amb l’objectiu que tot Osona estigui convençuda de la necessitat i possibilitat de la independència, ja que aquesta ens aportarà a tots més benestar, i, en definitiva, pensem que ningú ha de renunciar als seus sentiments o ideals, tant personals com per al país, sinó que del que es tracta és que tots visquem millor.

Catalunya, com qualsevol altre país del món que vol ser lliure, és una societat rica i complexa, formada per diferents àmbits, àrees o sectors. La gent ha de saber que Catalunya, amb un estat propi, no seria una república bananera, sinó un estat potent en el si de la UE i del món, cosa que influiria en tot: des de la seva renda per càpita, fins a seleccions esportives, passant per la cultura, l'àmbit de les comunicacions en xarxa, el món de l'empresa, etc. Cal que la gent, en acabar les conferències, tingui la percepció, ja no de la possibilitat de la independència, sinó de la seva necessitat i viabilitat. En acabar el cicle, els assistents no haurien de tenir excusa per no optar per la llibertat; s’hauria d’acabar amb les idees frustrants o temorenques del tipus: “vindran els tancs”, “no tenim prou empreses”, “ens faran boicot”, “no és viable”, “em sento espanyol” o el “no ens deixaran ser lliures”.

És per això que volem fer una tasca pedagògica i volem parlar sobre què vol dir regeneració democràtica, sobre les millores socials que ens aportaria, sobre l'emancipació de les colònies espanyoles i els darrers processos d'independització esdevinguts a Europa, sobre el món de l'empresa, i sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent.

Per altra banda, creiem que cal defugir els insults i ofenses a la resta de la gent d’altres nacionalitats i directament a altres nacions. Cal sumar, multiplicar i fer entendre que el benestar no entén de nacionalismes. Més enllà dels colors, les nacionalitats, les ideologies o l’estatus social de cadascú, tothom es mereix un futur millor. I així ho intentarem fer veure, tan bé com puguem,  des de Reagrupament Osona, perquè és el nostre deure.

dimarts, 9 de febrer de 2010

El dret a decidir

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència.

Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l’Estatut(et), però entenc que el que decideix un 90% de parlamentaris democràticament, no hauria de ser modificat, discutit ni possiblement tombat per 12 persones d’un estat veí.

Però això va ser el principi, i darrerament hem pogut comprovar més que mai que el nostre dret a decidir és nul. Els catalans no podem decidir com ens sentim; els catalans no podem decidir sobre l’educació perquè és competència de Madrid; els catalans tampoc podem decidir sobre la gestió de l’aeroport més important del país perquè estarà dominat majoritàriament (+ del 50%) per Madrid. Si ens arriba immigració il•legal i, senzillament, s’hi vol posar ordre, tampoc tenim poder de decisió perquè ho decideix Madrid. Tampoc tenim competències en energia nuclear i, si se’ns acut (tampoc entraré a debatre-ho) inventar-nos unes vegueries, des de Madrid també se’ns alerta que les divisions territorials es decideixen allà...

Aleshores, en quines qüestions importants podem decidir? És o no un dret? Doncs, ja és hora que decidim, tots plegats, que ha arribat el moment de prendre decisions i fer un pas endavant! S’ha d’acabar això d’anar a demanar almoina i permís a la capital de l’estat veí per moure qualsevol peça del tauler, i la millor manera és divorciant-nos-en perquè ja som grans.
Fa uns dies llegia un article de l’Agustí Bordas titulat “L’Estat espanyol s’enfonsa”, on afirmava rotundament, segons el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010, que la independència de la justícia espanyola ha caigut 4 posicions i s’ha situat per sota de la nigeriana; en àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 països, i se situa per darrere d’Uganda i Tanzània. Tot un exemple a seguir... Però, qui vol pertànyer a un país així podent estar millor?

Desgraciadament, pertanyem a un Estat que no ens deixa decidir, un Estat que diversos estudis el posicionen més a prop de països subdesenvolupats, que no pas de la vella Europa; pertanyem a un Estat on la borsa va caure prop d’un 6% perquè els inversors estrangers no se’n fien ni un pèl. No ha arribat l’hora d’alliberar-se’n?

Amb tot, el president de l’Estat espanyol se’n va a esmorzar als EUA i recita, sense tenir en compte que aquí hi ha diverses religions, un vers de la Bíblia; serà capaç de complir també l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, que diu: “Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para fortalecer la paz universal”? Sembla que no, perquè amb aquest dret universal, tampoc tenim el dret a decidir-ho mentre formem part de l’Estat espanyol.