divendres, 16 d’abril de 2010

Trenquem els tòpics (2)

Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers.

Només ho volem els catalans. Quan dic catalans, em refereixo a la gent que se sent catalana, que la seva pàtria és Catalunya i no cap altra. Ja vaig citar la font en Trenquem els tòpics (1), i ara hi torno, perquè les xifres que ens ofereix el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) ens diuen que segons la pertinença nacional dels ciutadans de Catalunya, tenim que un 10,7% dels que se senten únicament espanyols, el 13.5% que se senten més espanyols de catalans, el 20.7% que se senten igual, el 54.0% que se senten més catalans, i el 77.1% que se senten únicament catalans i que estan a favor de la independència. En aquesta estadística no hi ha inclosos els que no se senten ni catalans, ni espanyols, que no són pocs avui a casa nostra. La independència, a diferència de fa molts anys, ha deixat de ser una qüestió purament de pertinença nacional, i és també, per no dir la més important, una qüestió econòmica; i és així com cada vegada més ho percep la gent. Ningú ha de deixar de sentir-se com se sent per voler la independència de Catalunya, i qui en vulgui una prova audiovisual, pot cercar un vídeo a Vilaweb sobre la consulta sobre la independència que es va fer a Sabadell, i veurà que la independència també és castellanoparlant. Però no només és castellanoparlant, sinó multilingüe. Si parlem amb un argentí, per posar un exemple, no li demanem que renegui de la seva pàtria i se senti català, però entendrà perfectament que els euros no tenen nacionalitat i que el roben igual que qualsevol patriota català pel sol fet de viure i treballar al país.

És de quatre que no tenen ni dos dits de front. Seguint amb el mateix estudi del CES, veiem que quan més nivell d’estudis, més persones estan a favor de la independència. El suport passa del 21,7% de la gent sense estudis, fins al 39,2% amb nivell universitari de grau superior. Val la pena també destacar el suport que rep la independència per part d’intel•lectuals i persones amb gran vàlua com Miquel Calçada, Salvador Cardús, Heribert Barrera, Toni Strubell, el, crec, exfederalista, Ferran Requejo, i un llarg etcètera per posar-ne alguns exemples.

No és possible. Doncs també sembla que és fals. I a les proves em remeto. Segons un estudi fet per la UOC, el 50,4% hi votaria a favor i, segons El Periódico de Catalunya, el 48,1%. És a dir, suport i maduresa, n’hi ha, i si hi hagués un suport explícit institucional, encara n’hi hauria més. Si veiem la proliferació de nous estats a Europa, també sembla una pràctica habitual. Des del segle XX, n’hi ha 22 de nous. És curiós, en aquest cas, veure com se n’han construït més els darrers 20 anys que no pas els primers 80; 14 i 8 respectivament. En aquest sentit, val la pena destacar un parell de coses que les tenim propícies: la moneda única, i el fet que l’escissió d’un estat membre de la UE, converteix als dos estats en membres de ple dret. Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia en són exemples. Ah!, que aquests estats no pertanyien al tot poderós Reino de España? Us invito a que cerqueu al Google què era el Imperio Español al segle XVI, i en què s’ha convertit; un cop vist, cerqueu també una imatge anomenada “imperium fail” per veure en què acabarà.

Així, doncs, optimisme, confiança i molt treball. La independència és per a tots, amb tots, amb l’ajuda de tothom, necessària, viable i urgent. I depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat. Com deia el poeta “tot està per fer, i tot és possible”.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Maneres de fer i de dir

La carrera ha començat, i la maquinària dels partits clàssics ja es posa a rutllar; els cops de colze són a l'ordre del dia. Malauradament, s'ha entrat  en la lògica del "tot s'hi val" per veure si es pot arreplegar alguna cosa, o no perdre el poc que es té. Tinc la sensació que, políticament parlant, en aquest temps de crisi, la coneguda marca sueca de mobles farà negoci venent cadires a preus baixos i, contra nosaltres, les crítiques destructives,  les calúmnies, punyalades i d'altres, vénen i vindran, com diria el mestre Llach, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Però, com també canta seguidament, a nosaltres "no ens mena cap bandera que no es digui llibertat". I és per això que hem de treballar i treballarem deixant de banda la resta.

Si bé les patacades que vénen del nord, del sud i de mar enllà ja ens les esperem, les més doloroses solen ser les de terra endins. Sovint se'ns recorda allò de "qui calla consent", però a mi m'agrada més aquesta altra: "és bo saber callar, fins que és l'hora de parlar". Reagrupament té una missió que és molt seriosa, important, difícil, molt laboriosa, i que mai ningú abans s'havia volgut prendre amb aquesta determinació, ànim i fermesa. Juguem en camp contrari i en territori sovint hostil, però hem de creure en les nostres possibilitats, que, per altra banda, molts s'esmercen a amagar o manipular i realment són més de les que a la gent ens deixen percebre.

Com us deia, "és bo saber callar, fins que és l'hora de parlar". Reagrupament i la gent que en formem part, treballem incansablement, altruistament i sense remuneració perquè tots plegats, tots, puguem viure molt millor. Treballem per la independència de Catalunya, per la regeneració democràtica, i, com us deia, no és fàcil, sinó molt laboriós. És per tot això que no tenim temps de respondre crítiques destructives, calúmnies, punyalades i tantes altres coses que han vingut i que vindran.  Per altra banda, no cal ficar-se en un laboratori per fer un experiment amb totes elles i  un estenedor per veure que no s'hi aguantarien ni amb pinces perquè, o bé són falses, o bé cauen pel seu propi pes. Una de les que em fa més gràcia és aquesta que diuen que a Reagrupament no hi ha democràcia, quan, per exemple, el mínim suport que van tenir les votacions dels passat dia 21 a l'Assemblea, va ser del 90%. Però siguem seriosos i no perdem el temps en aquestes coses ni malgastem línies perquè, com us deia, sí que parlem quan s'ha de parlar. I de manera clara, contundent i amb fermesa. La Constitució Catalana que hem redactat n'és un exemple, i el document Organitzant el nostre futur lliure, que és el nostre full de ruta, n'és un altre. Com també ho són tots els actes oberts a tothom que organitzem arreu del territori fent pedagogia a favor de la causa de qualsevol persona que aspiri a viure millor. I ho duem a terme amb debats, tertúlies, xerrades, conferències i sopars, i també amb les trobades mensuals de coordinadors territorials amb la Junta Nacional, cosa que demostra la possibilitat de participar directament amb el projecte. Aquestes són i han de ser les nostres paraules i les que us hem de fer arribar a tots i totes pels mitjans que puguem, perquè la cita amb la història és a la cantonada i no tenim temps per perdre en altres coses. A tots aquells que això no els sembli bé, fantàstic, que proposin una cosa millor, més directa, més seriosa i més ràpida, i potser ens en sortirem abans i millor. Però, ai las!, de totes les etzibades que ens arriben per totes bandes, no hem rebut cap alternativa millor. Em temo molt que amb l’argument de la independència, molts cerquen la seva dependència... En definitiva, però, per a tots aquells que es vulguin dedicar a la política professionalment, també els convé Reagrupament perquè, quan abans tinguem l’Estat propi, abans hi tornaran a haver més seients buits a punt per ser presos, esperem i desitgem, no per culs sedentaris.

Però aquesta missió no la podem dur a bon port sols. D'ara fins a les eleccions - que ningú sap quan seran - hem de fer encara molts més actes, explicar el nostre projecte, convèncer  la gent, i donar-los arguments perquè en convencin d'altres. Vaja, que tenim molta feina per fer i no és gens fàcil... però tots junts, si volem i ens hi esforcem, ens en sortirem. No perdeu l'oportunitat d'explicar el perquè del sí a les consultes populars, d'explicar arguments econòmics, democràtics, culturals i de tota mena per optar per la llibertat; que no ens quedi res al tinter o aquella recança de "si li hagués pogut dir allò, ara ell seria un altre independentista". Com diu el títol de la conferència que ens oferirà el doctor  en sociologia Salvador Cardús el proper dia 20 d'abril a Vic: "Tenim país, volem futur. El camí és la independència". I és per a tots, i amb l'esforç de tots.

dimecres, 7 d’abril de 2010

Braveheart

- Fills d'Escòcia, sóc William Wallace.
- [...] Heu vingut a lluitar com a homes lliures, i homes lliures sou. Què fareu sense llibertat? Lluitareu?
- No!... contra això, no! Fugirem, i viurem.
- Lluiteu i pot ser que moriu; fugiu, i viureu, almenys un temps, i en morir al vostre llit, d'aquí a molts anys, no estareu disposats a canviar tots els dies des d'avui fins aleshores, per una oportunitat, només per una oportunitat, de tornar aquí i dir als nostres enemics que POT SER QUE ENS PRENGUIN LA VIDA, PERÒ MAI NO ENS PRENDRAN LA LLIBERTAT!