dimecres, 19 de maig de 2010

Fart de lamentacions: el futur és nostre

Creia poder-me’n estar, però no ha estat així. Demano disculpes. I ja veureu que he tardat dies i he deixat refredar algun dels temes, però els últims esdeveniments ocorreguts m’hi obliguen, i em sembla tot tan clarivident i tan insultant que...

Crec que tots som conscients que estem davant del govern més espanyolista que mai hem tingut; tant és així, que fins i tot gosa homenatjar un franquista. Ep!, màxim respecte pels difunts, però valorar únicament i exclusiva la labor al capdavant d’una gran organització, de la mateixa manera que quan es jutja algú per un sol fet negatiu, no està bé. I el fet de tenir uns funerals d’estat i capella ardent on, s’hi hagués estat per ell, potser no hauria existit pel que simbolitzava... passa de broma de mal gust i més aviat és insultant. Com també ho és el fet de donar la creu de Sant Jordi al cap de la casa reial...

Com també només pot passar aquí, això del Tribunal Constitucional. I estic fart de lamentacions per part de molts catalans. És molt senzill d’entendre. A casa, quan érem petits i volíem fer una cosa i no ens deixaven, s’alçava la veu del pare o de la mare i ens deia “mentre visquis a casa faràs el que jo et digui!”. I quina solució teníem si no ens agradaven les normes de casa? Doncs tant senzill com marxar-ne, i no per això llavors deixàvem de tenir-hi una bona relació, oi? Potser, aleshores, fins i tot millor. En el cas del TC i l’estatut(et) és una cosa semblant. L’estatut(et), agradi o no, és una llei espanyola. I les lleis espanyoles no les fem a Catalunya, no, no, no; es fan a Madrid. Les regles són fàcils, oi? “Voleu un estatut? Doncs serà el que diguin els pares”, “mentre visquis a casa”. Per tant, ara no s’hi val a queixar-se i lamentar-se, perquè varem acceptar les normes. Ja havíem de saber quines eren les regles del joc, i si no ens agradaven, doncs no jugar-hi, com ja vàrem fer molts. On s’és vist que un país es posi amb el tribunal superior d’un altre? Per quina raó hem d’anar a la capital de l’estat veí a dir-los com han de fer les coses? Que gosaríem fer el mateix amb una llei de, per exemple, Alemanya? L’estatut(et), insisteixo, és una llei espanyola, i els espanyols, fan únicament el que els pertoca. I si no ens agrada (pel que percebo, sembla que no) només cal fer una cosa molt senzilla: marxar; independitzar-nos.

És per això que no vull un estatut, sinó una constitució; la constitució catalana. I cada vegada és més a prop. I com que no volem perdre el temps amb el que fan els espanyols (com de la mateixa manera no perdem el temps amb el que fan els portuguesos), a Reagrupament ens dediquem a construir el nostre futur, tot i que declarar la independència d’un país no és cosa fàcil i s’ha de fer amb seny, rigor, seriositat i generositat. Creiem que garantint la separació dels poders de l’Estat mitjançant una llei electoral que acosti electes i electors, l’aprovació de mecanismes de control efectiu sobre el poder executiu i la total independència d’un poder judicial al servei de la societat anirem molt millor. Com també creiem que els representants al Parlament ho han de ser per sufragi universal i per elecció uninominal en districtes electorals reduïts, atenent a criteris d’organització territorial i de proporcionalitat. Ens agradaria que el poder judicial (el de Catalunya, que és el que ens pertoca), per exemple, gaudís de plena independència de la resta de poders; que les donacions als partits polítics fossin escrupolosament públiques; que les donacions dels particulars i les entitats no poguessin superar el 30% del pressupost anual del partit; també que els partits haguessin de presentar el balanç econòmic de la campanya electoral, (incloent-hi totes les donacions dineràries i en espècies); que hi hagués les tant desitjades llistes obertes, i moltes més coses que aquí no cabrien...

Aquests només són alguns dels nostres desitjos que podeu trobar al document “Organitzant el nostre futur lliure” que us podeu baixar de la web nacional. Tot i ser els nostres, creiem que són compartits per molta gent, i que val molt la pena trencar amb aquesta dinàmica entaforada dels nostres polítics, i tirar endavant. Oblidar-se de les lleis espanyoles que es fan a Madrid (insisteixo amb l’estatut(et)), marxar d’una casa que mai ha estat la nostra i regenerar radicalment la política i la democràcia per tornar a ser el que ens mereixem i deixar de sentir vergonya del que hi ha.

Arguments per la independència

La premissa és clara. Cal fer el màxim de presentacions arreu del territori per donar a conèixer més i més la nostra associació. I sota aquesta mateixa, aquests dies he intentat recopilar informació per fer una presentació més o menys digne per il•lustrar –si més no intentar-ho– on som i cap a on anem si ho volem; cercar, organitzar, i presentar. No cal ser investigador ni treballar a la CIA per observar que la xarxa és un gran recurs -que sovint no el sabem utilitzar- on hi podem trobar tota la informació que ens fa falta.

I després de la recerca, si us sóc sincer, no sé si he trobat més arguments a favor de no pertànyer a Espanya concretament, que a favor de tenir un estat propi. M'explico. He intentat fer la següent reflexió "Per què marxar d'Espanya, no és un gran país?", que en definitiva, és el que creuen –crec equivocadament- molts dels que ens hem d'esmerçar a convèncer de la necessitat i viabilitat d'una Catalunya independent.

I amb aquest ànim, vaig trobar, a través d’un gran article d'Agustí Bordas, l'informe The Global Competitiveness Report 2009–2010 del World Economic Forum. Aquest és un informe on la gent, suposo que més empresaris que no pas no empresaris, miren fil per randa a l'hora de decidir a quin país del món se'n van a muntar un negoci, fer estudis o conferències... L'informe, que si no m'erro és bianual, hi ha treballat és el prestigiós economista Xavier Sala i Martín i pretén elaborar una sèrie de rànquings entre 133 països d'arreu del món per saber com són en funció d'algunes variables.

És així com, per exemple, ara que està tant de moda, em disposo a cercar la independència judicial. Després de passar el top 10 i alertar-me que Spain (perquè l'informe de 492 pàgines és en anglès) no hi és, vaig tirant avall, avall... avall, avall, fins a arribar a la 60a posició, just darrera de Nigèria. Però fixem-nos en altres variables: confiança pública en els polítics, 50a; favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals, 46a; malbaratament de la despesa pública, 49a; transparència en les polítiques de govern, 80a; qualitat de les infraestructures globals, 28a; deute públic, 85a; qualitat de l’educació primària, 72a; despesa en educació, 72a; nombre de procediments per iniciar un negoci i dies, 10 i 47 respectivament; facilitat d’accés al préstec, 71a; col•laboració empresa i universitat en R+D, 49a... i així fins a un centenar de variables.

Deixant de banda el sentiment de pertinença nacional, qui pot voler formar part d’això podent estar molt millor? Però tranquils, que no tot està perdut. Perquè quan siguem independents, tindrem el merescut respecte internacional, disposarem d’un seient a les Nacions Unides, augmentarem el nostre nivell de vida, podrem prendre les nostres pròpies decisions polítiques, podrem impulsar el sistema català de valors: treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa, l’esperit d’emprenedor i la innovació... Però no s’acabarà aquí. Podrem recaptar els nostres impostos i fer-ne el que vulguem, podrem fer inversions on ho creiem oportú, podrem impulsar una justícia eficient i eficaç, tindrem competències en ports, aeroports i immigració. També ens podrem convertir en la porta d’Àsia, podrem ser el quart estat en renda per càpita a la UE, invertir en educació, recerca i desenvolupament per ser capdavanters... No haurem de demanar signatures per tenir seleccions esportives, ni demanar poder parlar català al Parlament europeu... I el més bonic és que només depèn de nosaltres i de la nostra voluntat.

Ja em direu què escolliu. I no fa falta sentir-se de cap manera per veure-ho així, ja veieu que no he entrat amb temes sentimentals o "a tocar la fibra". Com bé deia aquell, una vegada que vaig anar a la consulta: "qui no sigui independentista ...". De nosaltres només depèn que properament els senyors del World Economic Forum ens puguin avaluar.