dimecres, 19 de maig de 2010

Fart de lamentacions: el futur és nostre

Creia poder-me’n estar, però no ha estat així. Demano disculpes. I ja veureu que he tardat dies i he deixat refredar algun dels temes, però els últims esdeveniments ocorreguts m’hi obliguen, i em sembla tot tan clarivident i tan insultant que...

Crec que tots som conscients que estem davant del govern més espanyolista que mai hem tingut; tant és així, que fins i tot gosa homenatjar un franquista. Ep!, màxim respecte pels difunts, però valorar únicament i exclusiva la labor al capdavant d’una gran organització, de la mateixa manera que quan es jutja algú per un sol fet negatiu, no està bé. I el fet de tenir uns funerals d’estat i capella ardent on, s’hi hagués estat per ell, potser no hauria existit pel que simbolitzava... passa de broma de mal gust i més aviat és insultant. Com també ho és el fet de donar la creu de Sant Jordi al cap de la casa reial...

Com també només pot passar aquí, això del Tribunal Constitucional. I estic fart de lamentacions per part de molts catalans. És molt senzill d’entendre. A casa, quan érem petits i volíem fer una cosa i no ens deixaven, s’alçava la veu del pare o de la mare i ens deia “mentre visquis a casa faràs el que jo et digui!”. I quina solució teníem si no ens agradaven les normes de casa? Doncs tant senzill com marxar-ne, i no per això llavors deixàvem de tenir-hi una bona relació, oi? Potser, aleshores, fins i tot millor. En el cas del TC i l’estatut(et) és una cosa semblant. L’estatut(et), agradi o no, és una llei espanyola. I les lleis espanyoles no les fem a Catalunya, no, no, no; es fan a Madrid. Les regles són fàcils, oi? “Voleu un estatut? Doncs serà el que diguin els pares”, “mentre visquis a casa”. Per tant, ara no s’hi val a queixar-se i lamentar-se, perquè varem acceptar les normes. Ja havíem de saber quines eren les regles del joc, i si no ens agradaven, doncs no jugar-hi, com ja vàrem fer molts. On s’és vist que un país es posi amb el tribunal superior d’un altre? Per quina raó hem d’anar a la capital de l’estat veí a dir-los com han de fer les coses? Que gosaríem fer el mateix amb una llei de, per exemple, Alemanya? L’estatut(et), insisteixo, és una llei espanyola, i els espanyols, fan únicament el que els pertoca. I si no ens agrada (pel que percebo, sembla que no) només cal fer una cosa molt senzilla: marxar; independitzar-nos.

És per això que no vull un estatut, sinó una constitució; la constitució catalana. I cada vegada és més a prop. I com que no volem perdre el temps amb el que fan els espanyols (com de la mateixa manera no perdem el temps amb el que fan els portuguesos), a Reagrupament ens dediquem a construir el nostre futur, tot i que declarar la independència d’un país no és cosa fàcil i s’ha de fer amb seny, rigor, seriositat i generositat. Creiem que garantint la separació dels poders de l’Estat mitjançant una llei electoral que acosti electes i electors, l’aprovació de mecanismes de control efectiu sobre el poder executiu i la total independència d’un poder judicial al servei de la societat anirem molt millor. Com també creiem que els representants al Parlament ho han de ser per sufragi universal i per elecció uninominal en districtes electorals reduïts, atenent a criteris d’organització territorial i de proporcionalitat. Ens agradaria que el poder judicial (el de Catalunya, que és el que ens pertoca), per exemple, gaudís de plena independència de la resta de poders; que les donacions als partits polítics fossin escrupolosament públiques; que les donacions dels particulars i les entitats no poguessin superar el 30% del pressupost anual del partit; també que els partits haguessin de presentar el balanç econòmic de la campanya electoral, (incloent-hi totes les donacions dineràries i en espècies); que hi hagués les tant desitjades llistes obertes, i moltes més coses que aquí no cabrien...

Aquests només són alguns dels nostres desitjos que podeu trobar al document “Organitzant el nostre futur lliure” que us podeu baixar de la web nacional. Tot i ser els nostres, creiem que són compartits per molta gent, i que val molt la pena trencar amb aquesta dinàmica entaforada dels nostres polítics, i tirar endavant. Oblidar-se de les lleis espanyoles que es fan a Madrid (insisteixo amb l’estatut(et)), marxar d’una casa que mai ha estat la nostra i regenerar radicalment la política i la democràcia per tornar a ser el que ens mereixem i deixar de sentir vergonya del que hi ha.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada