divendres, 2 de juliol de 2010

Vies per a la independència

Sense ser polític ni jurista, i donant per entès que no sóc un professional del tema, em permeto analitzar possibles vies per aconseguir la llibertat del nostre país i invitar a la resta a reflexionar-hi. Com sabem se’ns en plantegen diverses vies: referèndum d'autodeterminació a través de la reforma de la Constitución i proclamació unilateral des del nostre Parlament. La via que el Regne d'Espanya ens expulsi no la contemplo i, per tant, no cal analitzar-la.

La del referèndum. Què cal fer? Fent ús de la Llei de consultes per via de referèndum, en vigor des de l'abril, un referèndum el pot convocar el Govern, la iniciativa municipal o bé la iniciativa popular (IP); com ha estat el cas i que fa més patxoca. Des del moment que s’admeti a tràmit, la mesa del Parlament ha d’entregar a la Comissió Promotora els plecs amb els fulls de signatures. Encara que el Parlament es dissolgui per la convocatòria de les eleccions, la recollida de signatures continuarà. S’han de recollir unes 220.000 signatures (3% de la població) en el termini de sis mesos (ampliables a vuit). S’aprofitarà la Consulta de Barcelona per fer una gran recollida de signatures. Una vegada es presenten les signatures al Parlament i s’autentifiquen, el Parlament de Catalunya ha de convocar un Ple per tal de votar la convocatòria del referèndum (es necessita majoria absoluta). Aquest Ple se celebraria en la propera legislatura. Finalment, el Regne d’Espanya ha de decidir si autoritza o no el referèndum.

Petits contratemps. Això és de cara la propera legislatura i, tot i desconèixer quin serà el mapa de l’hemicicle, semblen clares un parell de coses: el tripartit baixa i CiU puja. Això significa que els que més suport donen a la IP E(RC), és possible que perdin diputats i que els que en tindran més (CiU), a través dels seus dirigents ja s'han esmerçat en deixar clar que ells no estan per aquestes coses. Quant  i quin suport tindria a la IP? Recordo que es necessita majoria absoluta.

Posem pel cas que això tira endavant, que hem reunit les signatures, els convergents canvien d’opinió i E(RC) no baixa; endavant amb l’article-ficció. No descobreixo la sopa d’all en dir que hi hauria menys d'un 89% de suport, i dic 89%, perquè és el suport que va tenir un tal estatut(et). Amb la IP, amb un suport menor que un tal estatut(et), ens n'anem cap a Madrid a demanar-los permís. Deixant de banda el Pla Ibarretxe que hom sap com va acabar, si per la reforma d’una llei orgànica espanyola amb el suport del 89% del Parlament no se n’han sortit, qui creu que amb menys suport el Regne d’Espanya li semblarà bé?

Suposem que el Govern, perquè el poble li ho ha demanat, demana la reforma de la constitució espanyola. El Parlament hauria d’aprovar, per majoria altra vegada, que vol demanar-ho al Congreso de los Diputados. Arriba la demanda del Parlament a Madrid i, en aquest moment, comença un procés de reforma que necessita que hi estiguin d’acord dues terceres parts de les Cortes espanyoles (234 diputats de 350) i dues terceres parts més del Senat. En cas que s’avinguin a la reforma constitucional –em permetreu que digui que és inimaginable- aleshores es dissolen les Cortes, es fan eleccions, els nous diputats i senadors han d’aprovar la reforma per, sorpresa!, dues terceres parts més i llavors cal un referèndum d’àmbit espanyol per ratificar-ho.
En cas que tot això passés –gràcies per tot senyor Spielberg- i entrés en vigor la reforma constitucional, el Parlament de Catalunya, o els ciutadans si és una IP, podrien demanar de fer un referèndum d’autodeterminació i sant tornem-hi!, recollir firmes, aprovació per majoria del Parlament, autorització del govern veí i celebració del referèndum.

Uf! si que hem arribat lluny! Un cop s'ha fet tot això, podem fer el referèndum i -sorpresa-  guanyar-lo o perdre'l, com és obvi. Sembla una broma, però no ho és! Per cert, em deixava la darrera notícia sobre el tema i que la llegia posteriorment a la redacció d’aquestes línies: “la interpretació dels magistrats del TC sobre l'estatut impedeix la convocatòria de referèndums”.

Però hi ha una altra via infinitament més senzilla. Declaració unilateral a través del Parlament. S'agafen unes eleccions, es presenta una candidatura transversal d'ampli aspecte que prioritzi la independència, regeneració democràtica i treball (us sona?) i, quan es té la majoria absoluta dels diputats (68) del Parlament, es declara unilateralment la independència de Catalunya. Es cerquen suports a EUA i Brussel•les i empara. Un cop s'ha pres la decisió i es té l'estat propi, es convoca un referèndum de ratificació que, amb el suport institucional i internacional, segurament es guanyaria per àmplia majoria.

No hi ha vies sinó la via; i és amb la que cal que treballem tots per aconseguir-la: declaració unilateral, i no permetre que ens prenguin el pèl, que ja som prou madurs. Contra l’estatut(et) i sentència, Constitució Catalana i independència.