dilluns, 27 de setembre de 2010

Ara toca independència!

Algun dels primers articles que vaig escriure començava de manera semblant a que era un jove ciutadà, ignorant de moltes coses, amb molt per aprendre; sobretot en matèria política. Avui segueixo essent jove, m’he adonat que quan més coses aprens, més t’adones de com d’ignorant eres i ho continues sent i, em continua quedant encara molt més per aprendre. Sí, però, que ja he tingut ocasions de viure algunes experiències polítiques.

Això no és més que una humil crida, una reflexió, potser fins i tot una desfogada literària, o una tirada de floretes... no ho sé. Que els mateixos lectors ho jutgin si ho creuen convenient. Sigui el que sigui, però, està amarat d’humilitat, generositat, patriotisme, dignitat, benevolència i bona intenció.

Com bé deia el darrer comunicat, Reagrupament va néixer i créixer principalment amb dues finalitats: Independència i regeneració democràtica; més tard s’hi ha afegit treball. Sempre ens hem caracteritzat per construir construint. Sembla una obvietat o una redundància, però vull dir que no hem crescut mai a costa d’altres, fent llenya d’arbres caiguts i ni molt menys dels fracassos o fallides d’altres compatriotes; seria un flac favor al país. Sempre hem defensat –i seguim fent-ho- que Reagrupament és una associació a favor de Catalunya i no en contra de ningú. Els nostres èxits, lluny de ser únicament nostres, ho són d’independentistes i, per defecte, del país i pel país, que és l’autèntic protagonista.

30 anys de democràcia -de la seva democràcia- sovint ha convertit Catalunya en un país endormiscat, sense sang calenta... com si haguéssim tirat la tovallola. Ja hem oblidat l’excel•lència i el treball que havia fet del mercat de Reus, un dels més reconeguts d’Europa. Ja hem oblidat, amb paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, que “Catalunya va ser la nació més gran del món” i que “va tenir el primer Parlament molt abans que Anglaterra”. Res. 30 anys, deliberadament, per crear una societat sovint massa conformista, manipulada i cada vegada amb més “tantsemenfotisme”. I no és això. Aquest dies sento gent que parla de concerts, referèndums, estatuts, vots nuls i no anar a votar. Doncs és senzill, ara toca sí. Ara toca independència. Ni quedar-se a casa, ni nuls, ni altres aventures. Tot restablint els nostres drets sobirans i mirant cap endavant amb il•lusió, ara toca independència.

Pensareu a què ve el següent, però tot plegat em recorda la pel•lícula 300. És la història de la batalla de les Termòpiles dels Espartans. Sense entrar en detalls, 300 espartans van fer front a un exèrcit de perses. Van perdre la batalla, però, finalment van guanyar la guerra. El rei Leònides els va encaminar cap a, si m’ho permeteu, la victòria del seu poble. Ell sabia que no lluitava ni per a ell, ni per als seus 300, sinó pel seu poble i llur futur; pels espartans. És el que hem de fer i continuar fent els independentistes, amb il•lusió, convicció, fermesa, humilitat, generositat i treball. No per un mateix, sinó pel país i el futur dels nostres fills. De la mateixa manera que Leònides, l’objectiu no és un, ni tres cents, sinó el seu poble. En aquest cas, és Catalunya.

No he tirat la tovallola, recordaré d’on venim i lluitaré, com Leònides i els seus, no per tres-cents, sinó pel futur del país. Pel futur dels catalans. Aquest és el deure de tot independentista. Com diu una bonica cançó de Feliu Ventura: “no podré mirar als ulls; als infants del meu lloc; si sé que no vaig fer el que calia. És humil el meu cant; però hi ha moltes veus; que reclamen a crits que les escolten.” Passi el que el poble vulgui, jo sí que podré mirar als ulls als infants del meu lloc, perquè sí sé que vaig fer el que calia. Escolliré Independència.