dimarts, 26 d’octubre de 2010

Consumir preferentment abans de...

No tinc cap intenció d'alarmar a ningú, però diria que si la cosa no fa un gir de 180º, poca cosa hi farem. Un canvi de govern no és garantia de que això millori, sinó que caldrà que algú entri amb força, coratge, convicció i fermesa abanderant la regeneració democràtica per canviar-los l’status quo. És vital, de la mateixa manera que la independència. Pràcticament tots els que hi ha (govern i oposició) han tingut l’ocasió de fer una llei electoral nova però no ha reeixit.

Tingueu en compte un parell de coses molt òbvies: 1) No es pot anar a votar fins els 18 anys i 2) Si bé la democràcia en sí no té data de caducitat, sí que la tenen els electors. Des d'aquest punt de vista, passen dues coses més. La primera és que la gent es va fent gran, i tota aquella generació que va lluitar per tenir una democràcia i poder fer ús del seu vot com a ciutadà, per llei de vida, mor i deixa de votar. Per l'altra, no es fa massa res per incentivar el jovent a participar de la democràcia i de la política. No n’hi ha prou en convocar-nos una vegada cada quatre anys o quan la fan tan grossa que ni tant sols hi arriben.

Per poc que sapiguem de matemàtiques és obvi que si restem -dels electors- els que moren, i la massa social que puja i no se sent proper als polítics ni se'ls ha conscienciat de la importància de la política, arribarà un punt que aniran a votar 4. I gràcies. I és que, des del meu punt de vista, quins problemes té la nostra democràcia?

No ens la fan propera ni participativa. El concepte democràcia no és el mateix a la transició que actualment. Aleshores la gent lluitava per tenir el que tenim ara perquè els semblava una meta inaccessible. Un cop assolida, la gent en volem més i, els joves que volem fer-ne ús, no tenim la convicció que el que visquem sigui una democràcia en estat pur. Semblarà una afirmació egoista, però fàcilment comprensible pels que no hem viscut l’horror del franquisme de primera mà. Per altra banda, quina educació rebem a nivell polític? Ben poca per no dir gens! No sé si, de la mateixa manera que informàtica, català, llengua estrangera i demés, s'hauria de fer una assignatura a l'escola de política. Sí, sí, he dit política! Que des de petits s'expliqués què és, per a què serveix, o millor dit, per què hi ha aquesta eina, d'on ve i per què se n'ha de fer ús. Deixar clar que és una eina que va costar molt assolir-la i que, agradi més o menys, hi és, hi serà i, cal treure'n tot el suc que se'n pugui. S’hauria de garantir que, quan s'arribés a l'edat de votar, es tingués una bona cultura política i democràtica; que el jovent sabés què vota i per què vota i que en prengués part; se'n sentís part.

Però això, el canvi cultural de l’elector, tampoc tindria efecte si no canviés l’altra banda de la balança, el de l’elegit. Maneres per fer la política més propera i més atractiva? Treballarem per fer-la-hi. Districtes electorals reduïts per tal que el diputat tingui un vincle més directe amb els ciutadans, llistes obertes i a guanyar-se les garrofes al territori, tramitació de lleis directes si ho demana un 25% del cens electoral. Ja no fer més referèndums,  sinó fer-los vinculants. Transparència en el finançament, limitació de mandats per no eternitzar-se en el càrrec, oficina del diputat per tal que els ciutadans als quals representa li puguin retre comptes. També incompatibilitat de càrrecs, supressió dels informes... i un llarg etcètera. Tot, per apropar el polític al ciutadà.

La política i els que la fan, a diferència del que pensa molta gent, no ens resoldran la vida, però sí que a priori ens han d'ajudar a tots i a facilitar-nos la convivència. Com tantes altres coses també depèn de nosaltres. I no és la independència el que els fa por, sinó que els treguin aquest modus vivendi. Independència sí. Regeneració democràtica, també.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Efecte papallona

L'efecte papallona és un concepte que fa referència a la noció de sensibilitat a les condicions inicials dins del marc de la teoria del caos. El seu nom prové d'un antic proverbi xinès: “l'aletejar de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altra banda del món”. La idea és que, donades unes condicions inicials d'un determinat sistema caòtic, la més mínima variació d'aquestes pot provocar que el sistema evolucioni en formes completament diferents. Sent, d'aquesta manera, que una petita pertorbació inicial, mitjançant un procés d’amplificació, podrà generar un efecte considerablement gran. Així ho explica la viquipèdia.

Un exemple claríssim sobre l'efecte papallona és deixar anar una pilota just sobre l'aresta de la teulada d'una casa diverses vegades. Petites desviacions en la posició inicial poden fer que la pilota caigui per una banda de la teulada o per l'altra, segueixi un recorregut o un altre i, acabi parada en llocs completament diferents. Canvis minúsculs que condueixen a resultats totalment divergents.

Dit a la catalana, seria el que va popularitzar temps enrere el Capità Enciam amb el seu “els petits canvis són poderosos”. Bromes a part, us invito a aturar-vos a pensar què us ha fet arribar on sou o a un estat al qual pugueu estar. Perquè de la mateixa manera que un ridícul mil•límetre pot fer caure una pilota cap a una banda o altra d'una teulada, un lleu somriure pot acabar amb un casori, i un no somriure pot acabar amb totes les esperances.

On vull anar a parar? Us imagineu si Carles Reixach no hagués “contractat” Leo Messi amb un tovalló de paper? Us imagineu què hauria passat si a un poble de poc més de 8.000 habitants no s’hagués aprovat una moció a favor d’una consulta per a la independència? I si ningú hagués recolzat un tal Bill Gates o, Steve Jobs no hagués plegat de les classes de la universitat de Reed als 6 mesos i se n’hagués anat a fer unes classes de cal•ligrafia? I si Pinto no atura aquell penal a Mallorca o Iniesta xuta un metre més enrere o tira el cos enrere i la pilota va al pal a Stamford Bridge?

Hi ha detalls que marquen el curs de la història. A primera vista no en som conscients però, en intentar explicar com hem arribat on som ens adonem de com d’important va ser aquella gota que va fer vessar el got. I en aquests moments estem vivint un d’aquests moments i podem fer decantar la balança cap a una banda o altra. Som la piloteta sobre l’aresta de la teulada. Ens trobem just al davant d’un camí que pren dues direccions oposades. Independència o decadència. I el món, i més concretament altres nacions germanes, ens està observant amb lupa. Tenim un alt grau de responsabilitat i no la podem vessar.

D’aquí a uns anys poden un parell de coses. Que siguem independents o no. Ras, curt i senzill. I a què serà degut? Mireu, a les darreres eleccions, s’estipula que 986.000 votants potencialment independentistes no varen votar. Segons la darrera enquesta de El Periódico del juny, els electors que varen votar i aposten per a la independència sumen 1.326.000 entre dretes i esquerres. Si a aquests els sumen els 986.000 tenim 2.312.000 milions de vots. Perquè us en feu la idea, per declarar-la unilateralment des del Parlament en fan falta entre 1,3 i 1,5. Difícil? A priori en sobren, però cal que tots ens ho creguem i hi apostem clarament.

No desmereixeu el vostre vot. És molt més important del que us penseu. Oblideu-vos d’aquell “perquè jo no hi vagi no passarà res”. Potser és el que devien pensar les 986.000 persones el 2006. Catalunya és i serà el que els catalans vulguem i, hem de ser conseqüents amb la nostra voluntat. No es pot fer cap truita sense trencar els ous. És hora de passar a l’acció. Els petits canvis, són poderosos. El teu canvi, el teu gest de posar una butlleta independentista a les urnes pot canviar el rumb d’aquest país, del benestar dels ciutadans i els infants. Tot canvi comença amb una aletejada d’ales insignificant d’una papallona, però ja veieu com pot acabar. És la nostra -teva- responsabilitat.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Ens ho passarem bé!

Ja ho va dir Joan Carretero quan va inaugurar la seu electoral de Reagrupament Osona a Vic: “en aquesta campanya cal passar-ho bé”. Doncs així ho procurarem.

El fet és que nosaltres partim de zero i, en cap cas, podem treure uns resultats pitjors que en les darreres eleccions. Aquell tòpic que tot partit polític, obtingui el resultat que obtingui, vanta l’endemà de les eleccions felicitant-se pels resultats, en el nostre cas serà cert. És evident que ens podem quedar igual, fer-ho millor o molt millor, però en qualsevol cas pitjor segur que no. Aquell altre tòpic futbolístic del “molt a guanyar i poc a perdre” també ens és vàlid; amb una notable diferència: qui guanya o perd no és Reagrupament, sinó l’independentisme i el futur de Catalunya. Per tant, de pressió, cap ni una. Hem d’encarar aquesta bonica etapa amb la convicció que estem fent el que cal; i si fem el que cal, per què ens ho hauríem de passar malament?

Aquestes reflexions són fruit de la lògica que ens amara a molts. I és molt fàcil d’entendre. Som més de 3.400 associats i el que hi ha darrera de Reagrupament és un projecte polític de país i pel país. Com que tots -bé, o quasi tots perquè ja sabem que en qualsevol família hi ha ovelles negres- ho entenem d’aquesta manera, ens podem permetre el luxe de fer diversos actes el mateix dia arreu del territori. A tall informatiu, fins a 10 actes el dijous 23 de setembre. Des de caps de llista (Rut Carandell, Joan Carretero, Ferran Pujol, Jaume Fernàndez), fins a associats de base. Tots explicant el projecte, fent pedagogia a favor de la independència. Tots remant en un sol sentit a favor de Catalunya i els seus ciutadans. Quan veus tanta empenta, ganes de fer les coses bé, sacrifici i predisposició, per què ens ho hauríem de passar malament?

En el nostre cas -Osona- tot i lamentar que, acabada la campanya no haurem pogut visitar els 51 municipis de la comarca, ja portem una quinzena de presentacions arreu i en tenim previstes d’altres mentre tinguem temps. I no serà fàcil, perquè tots treballem. I deixeu-me remarcar que independentment de les presentacions, també hem realitzat altres activitats o conferències que han portat a explicar-nos les seves reflexions personalitats tan destacades com Heribert Barrera, Xavier Roig, Salvador Cardús o Salvador Garcia, entre d’altres. Estem fent feina, i això ens ha de fer sentir bé.

Ep!, i totes amb un somriure d’orella a orella; les presentacions i les altres activitats. Amb il•lusió, optimisme, positivisme, convicció, fermesa, valentia, humilitat, generositat i altruisme. I sí, sabem que no serà fàcil i ningú ens va dir que ho seria però, en clau de país, hi pot haver res més satisfactori que treballar per la llibertat del teu país? Pel benestar de les catalanes i catalans del futur? No és un privilegi contribuir a la consecució de la independència?

El temps dirà si hi estem posant un gra de sorra o una muntanya, però la tasca que estem fent és innegable. No ens podran assenyalar amb el dit i dir que no vàrem fer res. No tindrem infants, d’aquí a uns anys, que ens puguin alçar la vista, entristits i potser, fins i tot avergonyits, i demanar-nos que què vàrem fer per ells i per la independència. No, això no passarà perquè els podrem mirar amb tota la dignitat que ens atorga la feina que estem fent.

I al final què passarà? És evident que no ho sabem. Pot passar qualsevol cosa. Diuen que “la feina ben feta, no té fronteres, ni té rival”. A mi m’agrada pensar que tot treball ha de tenir i té la seva recompensa. No som polítics, sinó gent que fa política de manera temporal. Hi som, i hi serem. Més de 900.000 independentistes es varen quedar a casa el 2006. Nosaltres, pel país i perquè ens puguem mirar als ulls amb els infants, posem l’eina. Tu què faràs, permetràs que un infant et pugui mirar avergonyit i demanar-te, amb llàgrimes als ulls, què vas fer per la independència i pel seu benestar?