diumenge, 28 de novembre de 2010

Recapitulem

Desgraciadament, molt sovint la gent extraiem conclusions precipitadament i sense valorar les coses com cal. Als darrers dies hem vist a aparèixer una nova plataforma per unir l'independentisme. Essent conscient que cal unir-nos tots plegats, no volem cap mena de protagonisme, i que cal sumar esforços, permeteu-me fer unes valoracions. Sumar sí, però recapitulem i que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes. Recordem el següent i que a mi, particularment, fa que les coses no em quadrin.

El 2007, sorgeix dins d’ERC, un corrent crític intern anomenat Reagrupament (RCat) liderada per Joan Carretero i amb ànim de fer canviar la direcció del partit. RCat rep molt suport intern i, al cap de poc sorgeix un nou corrent crític anomenat Esquerra independentista. Curiós.

A l’abril del 2009, Joan Carretero publica un article (Pàtria i dignitat), on diu que a les properes eleccions cal fer una candidatura transversal per poder declarar la independència unilateral des del Parlament; el mateix que demana avui Solidaritat Catalana Independentista (SCI). En aquella ocasió, la direcció d’ERC va voler expedientar a Carretero, motiu pel qual aquest va plegar d’ERC. En aquest cas, si bé és cert que un dels promotors va dimitir de conseller nacional, no ha deixat l’acte de diputat, ha passat de d’onzè a catorzè a la llista de la circumscripció de Barcelona per les eleccions, és candidat a l’alcaldia de Badalona per ERC, i no ha estat expedientat per la direcció d’ERC. Curiós. Curiós pel fet que sorgeixi una plataforma per competir amb Reagrupament amb un mateix protagonista; la història es repeteix.

Per l’altra banda, tenim un prestigiós jurista, i no ho dic amb ironia, que entenc que coneixent la llei com no la coneix cap de nosaltres, ha estat un any promovent consultes populars quan –entenc- sabia que no portaven enlloc perquè la via, com han demostrat ells mateixos i el tribunal de justícia europeu amb Kosovo, és la de la declaració unilateral. Si el 14 de desembre passat ens informava que fer una consulta a Barcelona requeria un any, qui es pot creure que amb tres mesos es pot desenvolupar un projecte d’emancipació nacional? Per què no treballar des dels inicis per aquesta unitat i via, en comptes de marejar la perdiu amb consultes? Curiós. Curiós també que no figuri a les llistes de CiU. Per cert, igualment que l’anterior, continua essent militant i no sembla haver rebut cap avís seriós.

Unitat i regeneració democràtica. A Reagrupament ens sembla perfecte, de fet és el que diem fa un any, afegint-hi el treball. Però com es pot demanar unitat quan el dia 14 de desembre, després de la grandíssima feina feta a Osona amb les consultes populars pel jurista (els resultats ho avalen), aquest carrega contra l'organització de les consultes fora d'Osona i es desmarca de la iniciativa parlamentària i de la coordinadora nacional? Això és unitat? Declaracions com “fora d'Osona l'organització no ha funcionat” o “fracàs d'organització, fracàs d'unilateralitat i fracàs del sectarisme” referint-se a la coordinadora no ho semblen gaire. I com pot parlar de regeneració democràtica una persona que, segons la viquipèdia, està ficada a la política des de l’any 1993? 

Quant al nou projecte, on van a parar les dades del formulari de la web? Com s’ha de bastir un projecte amb 3 mesos? I el nom? Solidaritat Catalana, partit registrat l’any 1980 i que va ser la correspondència catalana de l'Aliança Popular de Manuel Fraga per presentar-se a les primeres eleccions catalanes després del franquisme. Partit que està registrat en l’àmbit territorial espanyol i que, dels 14 representants legals que té actualment, no hi figura cap nom català i d’entre aquests, hi ha l’exsogre del millor president de la història del Barça, pare del directiu que dimití el 2005 per la seva vinculació amb la Fundación Francisco Franco. Per cert, tampoc s’han posicionat amb un parell d’aspectes, crec que importants. RCat ja ha dit que no entraria a formar govern si no és per declarar la independència i que si es pot, no es reeditarà el tripartit. Què ha dit SCI al respecte?

Digueu-me mal pensat o desconfiat, però no puc evitar-ho. També em sembla curiós que amb qüestió de dies, hagin tingut tanta cobertura mediàtica nacional; molta més que la que havia rebut RCat als seus inicis i, perquè no dir-ho de passada, que la que rep actualment.

En definitiva, sí, la via és declaració unilateral, i cal regeneració democràtica. Hem de treballar per la independència tots plegats i cal sumar esforços. No és important qui la declari o qui dugui a terme aquest procés, però és molt important, importantíssim, que tinguem la certesa que es faci el que es digui i que no desanimem ni frustrem més a la gent.

dijous, 25 de novembre de 2010

La cultura de la mediocritat

Incompetència, mediocritat, inconsciència, irresponsabilitat... Digueu-n'hi com vulgueu. Ja sé que no tots els termes emprats són sinònims però, si bé la forma és diferent, tots acaben tocant el mateix fons. L'article és amb afany de recordar la tercera premissa de l'associació Reagrupament Independentista. Independència, democràcia i treball. Aquest treball fa referència a la bona cultura del treball. Tothom -o quasi- és capaç d'encapçalar o abanderar la independència. Altres, tot i que penso que havent viscut de la política pràcticament tota la seva vida laboral no en tenen cap legitimitat, s'atreveixen a parlar de democràcia, de regeneració democràtica i política. Però ningú -a banda de Reagrupament- gosa incidir amb el bon treball. I és important, com la resta.

No oblideu que els catalans, antigament, de les pedres en fèiem pans. Antigament, vàrem fer del mercat de Reus un dels més prestigiosos d’Europa; no pas pel nostre do de comerciants, sinó pels bons productes que s’hi comercialitzaven. “Fot-li que és de Reus”, diuen. És més, els catalans vàrem ser capaços de fer la revolució industrial sense cotó, sense carbó, sense ferro i amb un país pobre -Espanya- com a mercat. Què se n’ha fet d’aquells catalans? Què s’ha fet de la cultura del treball que tants fruits ens ha donat al llarg de la nostra història?

Tot això us ho explico perquè cada dia em topo amb aquesta mediocritat i m’atabala. Cada dia em topo amb el premi a la incompetència. Vals? No interesses. Aquell que fa una feina, un treball, del tot errat, irresponsablement, de manera mediocre, incompetentment, aquest és el “bo”. I això és, penso, fruit de la colonització a la que hem estat sotmesos els catalans durant més de 30 anys. Ens hem espanyolitzat. Trist, però és així.

La gent que em coneix relativament bé, sap com d’important per a mi és el treball. La feina ben feta. I aquest és un problema de base. Comencem a l’escola garantint igualtat de resultats en comptes d’oportunitats, es continuen abaixant les notes de tall a les universitats, subvencionant als qui ni estudien ni treballen, i s’acaba essent encarregat de quelcom i escrivint bisbe amb “v”. I com apunta Xavier Roig al seu gran llibre La dictadura de la incompetència, “cap sistema educatiu pot tenir una qualitat superior a la dels seus mestres”. Què vull dir? Que si els mestres són mediocres, no s’avaluen, no s'impliquen, no competeixen, s’acaben formant més mediocres. Alerta! No tots els mestres ho són. N’hi ha, i no pas pocs, que són excel•lents. Però per la resta és un problema i és greu. Passa el mateix amb els polítics. Aquells que siguin obedients amb els de la cúpula, faran carrera; aquells més llestos ho tenen molt complicat per no dir impossible. No fos cas que els llestos acabessin traient-los la menjadora. I és clar, com ens assegurem que no ens treguin la menjadora? Creant, produint, ensenyant el mínim, a ser possible, menys del que som. Si els que pugen són menys llestos, me l'asseguro.

I aquest, entre d’altres, és el problema d’aquest país. Hem -han- creat una societat conformista, sense valors, sense esperit de sacrifici i pensant que tot arriba de París o que cau del cel. L’esperit emprenedor també sembla desaparegut. Els cervells han d’anar a pensar en altres punts de la geografia mundial perquè són massa llestos per créixer personalment i intel•lectualment aquí. A Catalunya hem d’arribar tots igual i a la mateixa hora. No importa si arribem lluny; més val arribar a prop, però tots junts. I com us podeu imaginar en la societat globalitzada que vivim, això repercuteix molt negativament al país. No som els millors a l’escola bàsica, no som els millors universitaris i, evidentment, no surten els millors professionals. I si no tenim els millors professionals, com que no podem competir amb Xina, Índia, Sud Àfrica o Brasil amb preu, tampoc ho podem fer amb qualitat. I així va el país. Estem condemnant el nostre país. I més trist encara, el de les generacions futures.

Sempre he cregut que la perfecció no existeix, però només cercant-la cada dia, en cada cosa que fas, és l'única manera de fer les coses raonablement bé. Doncs treball i excel•lència. No ho dubteu ni ho oblideu. Independència, democràcia i treball.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Melodies d’independència

 “El meu país és tan petit que quan el sol se'n va a dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist”, però “tant se val! és així com m'agrada a mi”. Estimada Catalunya tingues clar que “Et dono casa meva, et dono tot allò que porto a dins de les butxaques. Et dono la mirada, et dono i només dono; no perdrem mai la batalla. Voldria dir-te, avui, que cal guanyar per fer possible el somni i les paraules”.

Cal guanyar-nos la independència sabent que quan vàrem començar amb aquest projecte res seria fàcil però, alhora, un orgull contribuir a l’emancipació nacional perquè “Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben”. I és cert que amb el que portem de trajecte hem fet amics, hem conegut molts patriotes que junts hem lluitat com l’avi. Ja ho recordareu quan li deia: “Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats? Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar! “ Mai podrem caminar per fer mar i arribar a l’anhelada Ítaca. Però el dia 28 podem iniciar un nou camí. “Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.”

És relativament senzill si tots estirem alhora. Si tots fem el gest democràtic de votar independència, democràcia i treball. Ja ho sabeu i insisteixo: “si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar”. I alliberar-nos ja no és una qüestió merament sentimental, sinó que és de pura supervivència per nosaltres i per les generacions futures. No dubteu en votar independència. Que l’endemà no ens haguem de lamentar. “No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això”. Que no ho haguem de lamentar perquè ara toca, i la història ens crida. “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu”. Com sempre hem sigut i no tenim perquè deixar de ser-ho. Unit, alegre i combatiu democràticament, que és com hem de guanyar aquesta batalla.

Com us deia, baixa al carrer, participa i fes el que cal. Ja hi ha qui ho ha pensat i fins i tot cantat: “No podré mirar als ulls als infants del meu lloc si sé que no vaig fer el que calia. És humil el meu cant però hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten”. Escolta-les, i actua en conseqüència.

Reagrupament hi serà, al teu costat. “Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, no tinc altra veritat, ni enganys ni cap gran misteri, si tu hi vas, també hi vaig. No tinc país sense tu, tampoc tinc demà...” I les persones de Reagrupament  “venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no creiem en les fronteres si darrera hi ha un company amb les seves mans esteses a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser i volem ser per caminar”. 

I tot plegat, perquè  "serem allò que vulguem ser".  “Som la cançó que mai s’acaba, som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada, som la revolta en un sol crit.  Som l’espurna que encén la flama, som la lluita que hem compartit, som la pedra en la barricada”. Hi som per tots aquells que desitgin un futur millor. I el més bonic de tot plegat és que només depèn de nosaltres “I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, ens en sortim. I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”.

Elector que m’estàs llegint “pren els teus somnis, t'estan esperant. Vés no dubtis més, s'escapen. Fes que no s'ensorrin, vés-los a buscar. Fes que siguin teus, abraça'ls. Lluita pels teus somnis, t'estan esperant. Fem que siguin certs, abraça'ls”.

Gràcies Lluís Llach, Feliu Ventura, Miquel Martí i Pol, Obrint Pas, Manel, Sopa de Cabra, Cesk Freixas. Gràcies per aquestes melodies d’independència. Esperem que el poble parli –canti- ara. Alea jacta est.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Reflexions proindependentistes

Vull per ser independent. Així de fàcil. Vull deixar d'haver de lamentar-me perquè ens espolien o perquè no deixen jugar oficialment a la meva selecció. Vull deixar de queixar-me perquè ens humilien, menyspreen o hàgim de patir un genocidi cultural. Vull deixar de ser un català emprenyat, inconformista o insolidari per esdevenir un català lliure. Sense més. Lliure. Com tants altres ciutadans del món; inclosos espanyols i francesos.

Les properes eleccions són claus. Jo sempre poso la metàfora que el dia 28 de novembre és la parada de Sagrera de Barcelona. Correspondència amb línia 1, 5, 9, 10, o, si es vol, no baixar i continuar per la mateixa via. El 28 no s’acaba res, però sí que marca un punt d’inflexió de cara el futur; pot marcar un nou camí o seguir com fins ara. No és el mateix baixar i prendre una determinació, que continuar amb el mateix o anar cap a la direcció equivocada. Depèn de nosaltres, del camí que prengui aquest dia cadascú.

Quines alternatives tenim? Les opcions espanyolistes. Val a dir que s’agraeix la poca ambigüitat i la claredat amb la qual exposen el seu ideari. De veritat que s’agraeix; si més no, saps per on van els trets. Llavors tens les opcions autoanomenades nacionalistes amb el seu concert econòmic com a estrella. Que ens expliquin com, en cas que sigui legal, s’ho faran per tal que Espanya, la qual hi aportem un 18-20% de la seva riquesa, deixaran que només hi aportem l’1,7% que hi aporta Navarra o el 6-7% que hi aporta el País Basc. Que ho expliquin. Si en són capaços, que expliquin com s’ho faran per rebre el suport de PSOE i PP. Permeteu-me recordar-vos que si amb un tal estatut(et) no ens van fer costat, dubto molt que ens en facin amb tema econòmic. També tenim opcions independentistes. Uns proposen un referèndum. Uau! Que expliquin com rebran el suport del PSOE i PP per poder fer un referèndum o per modificar la seva constitució. A més, seguint amb metàfores, si venc bufandes i el meu negoci depèn del fred, m’interessa que s’acabi el fred? Per tant, independència sí, però que no ens atrapi a nosaltres que se’ns acaba el negoci. I llavors tenim les forces que proposen la declaració unilateral des del Parlament. Jo ja la tinc clara. Claríssima. Té un nom i el sap tothom: Reagrupament Independentista. I qui no li tingui, que faci una cerca neutral per la xarxa per veure fins a quin punt s’insulta a la intel•ligència. I com a ciutadà, sap greu que es jugui amb les il•lusions de la gent d'aquesta manera.

Si res de tot això us fa prou el pes, sempre quedaran els altres. La CORI, amb l’Ariel Santamaria i Carmen de Mairena, com també la defensa del lliure accés a la cultura, coneixement i la informació de Pirates de Catalunya, el PACMA, Unió Valenciana o Partido Castellano. També teniu l’ultradretana (segons viquipèdia) i sense competències en immigració, perquè les té Madrid, de PxC, o els també ultradretans (segona viquipèdia) del MSR. I si encara en voleu més, teniu els anticapitalistes (també segons viquipèdia) Des de baix, el Partido de los Pensionistas en Acción, UPyD, Alternativa de Govern i Els Verds. Aquest últim també sembla que es presenta amb coalició amb SCI; vaja, que si no entren per una banda ho provaran per l’altra. I si res de totes aquestes opcions us agraden, sempre us queda els Escons en Blanc.

Siguem seriosos, responsables i conseqüents amb el que hem mostrat. Ara és hora que ho demostrem. Justament és en aquestes eleccions on hem de fer-ho. D’ofertes n’hi ha moltes per la circumscripció de Barcelona, però els que vulguem deixar de ser independentistes per esdevenir independents i acompanyar-ho d'una profunda regeneració democràtica i política només tenim una alternativa. Si a més volem lluitar per recuperar l’excel•lència que va caracteritzar els catalans en temps passats i que va fer que poguéssim fer la revolució industrial sense cotó, sense carbó, sense ferro i amb un país pobre, Espanya, com a mercat, hi continua havent la mateixa. Independència, democràcia i treball.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Som espanyols perquè volem

Fa dies, em va agradar molt un article de  l’Avui+El Punt de Carles Ribera titulat “Som espanyols perquè volem”. Va ser un article que em va invitar a escriure aquest.

No recordo quina temporada era –sí, però, que TV3 ja era la seva- la cadena emetia “Un lloc estrany”. Segons ells mateixos, deien que “un lloc estrany és aquí mateix. És Catalunya vista pels ulls de 60 homes i dones que fa prou temps que hi viuen com per haver vist moltes coses. Un lloc estrany és un retrat a 60 veus de Catalunya i els catalans, carregat de curiositat, d'humor, de crítica...”. Al llarg dels 13 capítols que van fer, varen poder parlar des dels indígenes, fins la taula, passant per la família, el treball o els diners. Si bé també parlaren de llengua, en cap ocasió, però, varen parlar obertament d’independència. Curiós.

I penso que una de les coses que fa, precisament, Catalunya un país estrany, és el fet que devem ser l’únic país que volem la independència, però quan arriba l’hora de la veritat no ho acabem de demostrar. M’explico.

Ens queixem quan ens retallen un estatut(et) que, recordem-ho, no deixa de ser una de les tantes lleis orgàniques que es fan on es fan les lleis orgàniques: a Madrid. Ens queixem per les infraestructures que no rebem. Ens queixem per l’espoliació fiscal que patim des de fa anys. També ens queixem perquè ens imposen una tercera hora en castellà i, com no podria ser d’altra manera, perquè ara el Tribunal Constitucional diu que el català no té ús preferencial. Però la reacció a tants atacs, no només els responem amb queixes, sinó que també tenim costum de manifestar-nos. Manifestar-nos contra la gestió de les infraestructures el 2007 i la Magdalena Álvarez per després atorgar 25 diputats del PSOE a Madrid. A manifestar-nos, reivindicar-nos, amb les consultes populars amb més de 50.000 voluntaris i més de 600.000 vots afirmatius. També som capaços de fer lipdubs per la independència i manifestacions els 11 de setembre. Fins i tot, ens vàrem manifestar en ple juliol més d’un milió de persones aclamant a quatre vents el dret a decidir i la independència.

Que ningú em malinterpreti. Tot això és molt important i molt meritori, però si no es canalitza políticament, tot queda amb el que queda. Fotos, records, anècdotes, pujada d’adrenalina i autoestima. I, paral•lelament a tot això, ens hem d’estar preocupant per si les forces independentistes tindrem representació parlamentària o no. Segons una enquesta del juny passat, sumant abstenció, dretes i esquerres, hi ha més de 2.300.000 persones a favor de la independència. 2.300.000. Tanta gent independentista, moviments socials, manifestacions, consultes... i hem de patir? Si és així, doncs sí, som un lloc estrany. Molt estrany. Atípic i inèdit.

Ha arribat el moment de deixar de ser-ho, i ser conseqüent amb el que mostrem que som i volem ser a través de tots aquests fets. Ha arribat l’hora que la partida és de veritat. I es juga el 28 de novembre. S’ha acabat el fer arribar les queixes a un carreró sense sortida o a un mur infranquejable; s’han acabat, també, les consultes populars no vinculants perquè la del dia 28 sí que ho és. I vincula molt. Ha arribat el moment de ser valents i apostar, de veritat, per la independència. I si no, deixem de queixar-nos. Som espanyols perquè volem i només depèn de nosaltres deixar de ser-ho.

És molt senzill. Imagineu-vos que jugant al parxís, si us mato una fitxa avanço 20 caselles; si me la mateu vosaltres, n’avanceu 5. Jugueu? Probablement no. Les regles del joc del qual patim i no gaudim les fan a Madrid. I a qui no li agradin les regles del joc de Madrid -pel que mostrem els catalans sembla ser que no- que deixi de jugar-hi i ho demostri en l’escenari on s’ha de demostrar. A les eleccions. Si, per contra, hi volem jugar, llavors deixem de queixar-nos. Votant el que no toca o no anant-hi, precisament el que estem fent és afavorint el no canvi. Com deia aquell, “aixequem-nos i anem-hi”; però anem-hi de veritat perquè ara sí, ara sí que toca. Siguem consegüents.

dijous, 11 de novembre de 2010

Els Bobobobs

Desconec què va empènyer a Televisió de Catalunya, ara ja fa molts anys, a col•laborar en aquesta sèrie. Aquesta presentava "els viatgers més divertits de l'espai que hagin pogut veure mai. Els seus increïbles poders, que només poden fer servir en casos excepcionals, els ajuden en les seves peripècies al voltant de l'univers". Us sona?

Des de la humilitat, i tenint en compte els fets (i paraules) que ens han acompanyat als catalans i catalanes els darrers anys, m'agradaria animar als joves -i no tan joves- a reclamar una nova versió de la sèrie. Ara, però, actualitzada. Arguments, aventures i peripècies, no els n'hi ha faltat i, ara seria un bon moment -o excusa- per renovar la sèrie amb nous capítols. Hauríem però, d'apostar per continguts propis i produïts a casa nostra. Hi podríem posar el viatge a l'Estatut(et) amb la rebaixa d'uns, la rebaixa pactada d'altres i, l'expulsió de la "crosta" dels nostres mitjans; avui seus. La gestió de l'apagada de Barcelona, la de l'aeroport, la de la nevada i el malanomenat acord de finançament tampoc no hi podrien faltar. Com tampoc la no nova llei electoral, la negativa a les consultes populars, l'emmascarada llei de consultes, els viatges pel món... Crec que gràcies a tots ells, la sèrie es pot renovar i animar les tardes del k3.

Tot plegat sembla una broma, ja ho sé. I només depèn de nosaltres que no es tornin a reproduir  coses com les que hem vist i que quedin tant sols en ficció o, si es vol, en dibuixos animats. Tristament només podem decidir-ho cada 4 anys, però val la pena fer el gest a consciència.

Perquè sempre s'ha dit que la realitat supera la ficció i, en aquest cas, com a mínim l'iguala. Cada vegada que algú em truca m'ho recorda. Els que m'envolten habitualment ja ho saben, però val a dir que tothom que sent el to de trucada del meu mòbil se li escapa com a mínim un somriure; d'altres no poden controlar-se i senzillament riuen. Ja ho haureu endevinat, quan em truquen sona la cançó dels Bobobos. Ja fa setmanes que la porto, i la trauré el proper 28 de novembre perquè confio en els catalans i catalanes. Confio en tots els voluntaris de les consultes populars i en tots els que ja han votat a favor de la independència. Confio, també, en el milió i mig de persones que es van manifestar el passat 10 de juliol a Barcelona. Hi confio i ara toca canalitzar-ho tot políticament. Traduir-ho al Parlament.

Permeteu-me però, recordar la lletra de la cançó per aquells que no la recordin o no la sàpiguen. Diu: "Visca, visca, som els Bobobos; els grans nautes del capità Bob. Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d'arribar". Sembla una invitació a apropar-se a l'electorat, oi? Un dels objectius a assolir. No es pot negar. Fer accions, tasques, lleis per al planeta Terra arribar. Una bona mostra seria fer una llei electoral que apropés l'elegit amb l'elector. Per exemple districtes reduïts, limitació de mandats i oficina del diputat per retre-li comptes; o felicitar-lo si s'escau. Però seguim, seguim. "La nau vola i va per tot arreu; i amb nosaltres us divertireu; i en la nostra nau, gran com un palau, sempre hi ha trifulgues i sarau". Com anell al dit. La nau vola -més aviat divaga- per tot arreu i, per altra banda que els hi ho demanin als del Polònia o d'altres que fan sàtira política si ens divertim o no. I, finalment, sempre hi ha trifulgues i sarau. Sense comentaris.

Tristament, val a dir que tots han fracassat en aquest objectiu. Els Bobobobs no han arribat a la Terra, al planeta dels ciutadans que sembla que cada dia n'estem més farts. De fet, sembla que encara volten tots per l'espai i han perdut la brúixola completament, a no ser que el nord apunti al planeta Namak, o a algun altre planeta anomenat – en cas que existeixi - Poltrona. La independència és qüestió de supervivència, però mentrestant, la regeneració política i democràtica és del tot necessària per arribar al planeta Terra. Les lleis electorals, de finançament i de partits han de permetre més transparència, exigència, excel•lència i fer que tots plegats ens sentim més propers. I, finalment anar tots plegats, ja no al planeta Terra, sinó a Ítaca.