dijous, 11 de novembre de 2010

Els Bobobobs

Desconec què va empènyer a Televisió de Catalunya, ara ja fa molts anys, a col•laborar en aquesta sèrie. Aquesta presentava "els viatgers més divertits de l'espai que hagin pogut veure mai. Els seus increïbles poders, que només poden fer servir en casos excepcionals, els ajuden en les seves peripècies al voltant de l'univers". Us sona?

Des de la humilitat, i tenint en compte els fets (i paraules) que ens han acompanyat als catalans i catalanes els darrers anys, m'agradaria animar als joves -i no tan joves- a reclamar una nova versió de la sèrie. Ara, però, actualitzada. Arguments, aventures i peripècies, no els n'hi ha faltat i, ara seria un bon moment -o excusa- per renovar la sèrie amb nous capítols. Hauríem però, d'apostar per continguts propis i produïts a casa nostra. Hi podríem posar el viatge a l'Estatut(et) amb la rebaixa d'uns, la rebaixa pactada d'altres i, l'expulsió de la "crosta" dels nostres mitjans; avui seus. La gestió de l'apagada de Barcelona, la de l'aeroport, la de la nevada i el malanomenat acord de finançament tampoc no hi podrien faltar. Com tampoc la no nova llei electoral, la negativa a les consultes populars, l'emmascarada llei de consultes, els viatges pel món... Crec que gràcies a tots ells, la sèrie es pot renovar i animar les tardes del k3.

Tot plegat sembla una broma, ja ho sé. I només depèn de nosaltres que no es tornin a reproduir  coses com les que hem vist i que quedin tant sols en ficció o, si es vol, en dibuixos animats. Tristament només podem decidir-ho cada 4 anys, però val la pena fer el gest a consciència.

Perquè sempre s'ha dit que la realitat supera la ficció i, en aquest cas, com a mínim l'iguala. Cada vegada que algú em truca m'ho recorda. Els que m'envolten habitualment ja ho saben, però val a dir que tothom que sent el to de trucada del meu mòbil se li escapa com a mínim un somriure; d'altres no poden controlar-se i senzillament riuen. Ja ho haureu endevinat, quan em truquen sona la cançó dels Bobobos. Ja fa setmanes que la porto, i la trauré el proper 28 de novembre perquè confio en els catalans i catalanes. Confio en tots els voluntaris de les consultes populars i en tots els que ja han votat a favor de la independència. Confio, també, en el milió i mig de persones que es van manifestar el passat 10 de juliol a Barcelona. Hi confio i ara toca canalitzar-ho tot políticament. Traduir-ho al Parlament.

Permeteu-me però, recordar la lletra de la cançó per aquells que no la recordin o no la sàpiguen. Diu: "Visca, visca, som els Bobobos; els grans nautes del capità Bob. Hem de viatjar, sense mai parar, i al planeta terra hem d'arribar". Sembla una invitació a apropar-se a l'electorat, oi? Un dels objectius a assolir. No es pot negar. Fer accions, tasques, lleis per al planeta Terra arribar. Una bona mostra seria fer una llei electoral que apropés l'elegit amb l'elector. Per exemple districtes reduïts, limitació de mandats i oficina del diputat per retre-li comptes; o felicitar-lo si s'escau. Però seguim, seguim. "La nau vola i va per tot arreu; i amb nosaltres us divertireu; i en la nostra nau, gran com un palau, sempre hi ha trifulgues i sarau". Com anell al dit. La nau vola -més aviat divaga- per tot arreu i, per altra banda que els hi ho demanin als del Polònia o d'altres que fan sàtira política si ens divertim o no. I, finalment, sempre hi ha trifulgues i sarau. Sense comentaris.

Tristament, val a dir que tots han fracassat en aquest objectiu. Els Bobobobs no han arribat a la Terra, al planeta dels ciutadans que sembla que cada dia n'estem més farts. De fet, sembla que encara volten tots per l'espai i han perdut la brúixola completament, a no ser que el nord apunti al planeta Namak, o a algun altre planeta anomenat – en cas que existeixi - Poltrona. La independència és qüestió de supervivència, però mentrestant, la regeneració política i democràtica és del tot necessària per arribar al planeta Terra. Les lleis electorals, de finançament i de partits han de permetre més transparència, exigència, excel•lència i fer que tots plegats ens sentim més propers. I, finalment anar tots plegats, ja no al planeta Terra, sinó a Ítaca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada