dimarts, 28 de desembre de 2010

I have a dream

“I have a dream”. Això és el que va dir Martin Luther King en un discurs quan parlava del desig per a un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Això sí que era un somni i no d'altres.

I en què somiàveu vosaltres quan éreu petits? Alguns jugadors de futbol -aleshores possiblement només projectes de futbolistes- somiaven jugar al millor club del món mundial: el Barça. A quants menuts del planter d’alguns equips ho hem sentit a dir?

Qui volen ser els aprenents de xef? Doncs el millor cuiner del món; o el que ho ha estat en moltes ocasions: Ferran Adrià. I d’altres exemples. El mateixos menuts que de petits volen triomfar al Barça, diuen que volen ser Xavis, Messis, Inisiestes, Piqués... I els que juguen a tennis? Potser somien ser Roger Federer, de la mateixa manera que els que juguen a bàsquet deuen somiar jugar a l’NBA o  ser Jordan o Kobe Bryant.

I és que la gent, quan somia, no s’està de res. Si has de somiar amb un habitatge, no somies tenir un pis de 30 metres quadrats; somies tenir una masia o directament un castell! Perquè somiar ja ho té això. Tant per tant, sabates grosses. Per què somiar ser Josmar (amb tos els respectes) si pots ser en Justin Bieber o la Lady Gaga? I si ens posem en el món estrictament laboral tampoc, per exemple, es somia estar a la “finestreta” d'un banc o caixa, sinó ser-ne el director per no dir membre del FMI o del BCE.

Però Catalunya i els seus presidents són diferents. Com es pot somiar -somiar!- ser president d’una comunitat autònoma de règim comú quan es podria ser -ser!- president d’una república independent? De veritat que no ho entenc. Com es pot somiar ser president d’una cosa que la seva màxima llei -la màxima de les màximes-, al més que mai aspirarà mentre no canviïn les coses, serà redactar un esborrany d’una llei orgànica espanyola? Altrament dit, estaut(et). Perquè us en feu la idea, l’Enciclopèdia Catalana ho defineix com a “conjunt de disposicions que tenen força de llei per a l'organització i el govern d'un cos, d'una col•lectivitat”. És a dir, qualsevol associació de veïns o d’altri en poden tenir.

Com es pot somiar ser president d’allò que ha de demanar permís per jugar un sol partit de futbol de costellada cada any i, com si no fos prou vergonyós, veure com hi ha clubs que no cedeixen els seus jugadors? I encara per més inri, la majoria d’aquests jugadors han fet campiona del món i d’Europa a la selecció veïna i a la que, precisament, se l’hi ha de demanar permís. Ser president d’una comunitat autònoma de règim comú comporta també veure com maltracten la teva llengua i no pots fer-hi res perquè les comunitats autònomes no fan les lleis de l’estat. Ser una comunitat vol dir cafè per a tots; vol dir no distingir-se de la resta. Vol dir, posar frens als anhels de llibertat d’un poble.

Amb tot el respecte que es mereix el President de la Generalitat però, que trist, que el de la -avui- meva comunitat autònoma de règim comú sigui, en aquest sentit, com la resta dels que hi ha hagut. Hauria pogut dir un “estic molt feliç d’haver arribat fins aquí, però el meu somni va més enllà”. Jo sí que el tinc, “I have a dream” i, certament, no té res a veure amb el del nou president. El meu somni és tenir un país d’excel•lència, regenerar la política i la democràcia i, finalment, com a cirereta del pastís, la independència; aquesta darrera trucarà a la porta el dia menys pensat si duem a terme exitosament les dues primeres. I s’haurà acabat demanar permís per poder ser. “I have a dream”. Sí, i algun dia el complirem tots aquells que el compartim.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Orgullós

L'ordre dels factors, sí altera el producte. Si més no en el cas de Catalunya. Ha sigut una forta garrotada i se n'han ben sortit. L’objectiu, el rival, l’enemic a batre era Reagrupament, i se n’han sortit. No som al Parlament i allò que els feia tanta por -la regeneració democràtica- no els farà perillar la cadira. De moment.

Evidentment, que ho expressi un reagrupat -orgullós reagrupat- no té gaire mèrit però, el país està pitjor del que pensàvem. I així em ve el cap el lema de la nostra associació: Independència, democràcia i treball. Des de fa un temps, m’adono que potser hauríem d’haver començat pel darrer. Potser hem errat com va errar una força política que va deixar al seu acrònim únicament una ‘e’ oblidant-se de la ‘r’ i la ‘C’. Nosaltres hauríem de dir treball, democràcia i independència.

Qui ha perdut en aquestes eleccions no és Reagrupament, sinó Catalunya. I si haguéssim guanyat, hauria guanyat Catalunya, i no pas Reagrupament. Que algú m’expliqui com sortirem d’aquesta crisi sense elevar la nostra productivitat, sense treballar més i millor que la competència que treballa a uns preus inferiors. Sense treball, sense excel•lència, sense fer les coses bé, no ens en sortirem. És per culpa de l’espanyolització soferta que la gent prefereix el Gran Hermano abans que l’Àgora; un informe DEC i un Diario que no pas un bon reportatge. I així ens va. És per això que en aquesta societat preval l’engany i la popularitat (han tardat dies a confessar que el concert és inviable. I no passa res!) . Som incapaços d’apreciar un bon projecte, un bon treball.

Democràcia. Regeneració democràtica. Algú creu que amb els polítics que tenim anirem enlloc? Que llanci la primera pedra el ciutadà que està en contra de la limitació de mandats, de càrrecs, d’una llei electoral, de les llistes obertes... I qui ho defensava? Reagrupament. Només Reagrupament. Possiblement tots hi estarem d’acord, oi? Però de paraula. I així s’han assegurat uns anys més sense higiene democràtica i regeneració política. Visca!

I finalment, havent recuperat l’excel•lència en el treball i la regeneració política i democràtica, com a qualsevol país normal, hauria caigut la cirereta del pastís: la independència. Perquè també la necessitem, però sense les dues coses anteriors és sortir del foc per caure a les brases. Què farem -cas que la voluntat dels catalans la vulguin- quan siguem independents? Sí! Tindrem 22.000 milions d’euros més com s’han cansat de dir alguns aquests dies com a únic argument. Però, i què? Us recordo aquell proverbi xinès que diu que no donis peix al pescador sinó que l’ensenyis a pescar (o quelcom semblant). Si som incapaços de treballar amb excel•lència, si som incapaços d’exigir als nostres polítics i fer lleis democràtiques i amb cultura de competitivitat i mentalitat de cursa de relleus, quin país ens espera? Quina independència ens espera a una possible cantonada?

El que em porta també a recordar Galileu Galilei i el que serà el nou president de la Generalitat. Ja ho va dir aquest últim: “el país no és prou madur”. Doncs potser tenia raó. El país ha preferit engany, populisme i autonomisme. Felicitats. Per sobre d’independentista sóc democràtic. Van trigar molts anys a donar la raó a Galileu Galilei. I ara qui discuteix que la terra no és plana? Però, hi serem a temps? Salvarem els catalans Catalunya? On ens hem perdut? Què no hem entès? Com aleshores, la societat no estava preparada per la teoria de Galileu Galilei. Ara sembla que la societat tampoc està preparada per la teoria del metge de Puigcerdà i que tants altres compartim: treball, democràcia i independència. Veient que el poble llaurava amb aixada, hem posat a disposició un tractor, però el poble ha volgut continuar llaurant amb aixada.

Ara bé, dit això, tot i que la conjuntura actual tampoc era molt propícia, tampoc sóc cec i veig els resultats. No hi ha excuses que valguin però, espero i desitjo que s’hagin acabat les lamentacions per sentències, les crítiques a l’acumulació de càrrecs o la ràbia per casos Palau, Millets i companyia per no tenir una llei de finançament de partits que Reagrupament volia presentar. Alerta també amb les manifestacions. Deixem de prendre’ns el pèl a nosaltres mateixos, que ja ho fan prou els espanyols.