dissabte, 4 de desembre de 2010

Orgullós

L'ordre dels factors, sí altera el producte. Si més no en el cas de Catalunya. Ha sigut una forta garrotada i se n'han ben sortit. L’objectiu, el rival, l’enemic a batre era Reagrupament, i se n’han sortit. No som al Parlament i allò que els feia tanta por -la regeneració democràtica- no els farà perillar la cadira. De moment.

Evidentment, que ho expressi un reagrupat -orgullós reagrupat- no té gaire mèrit però, el país està pitjor del que pensàvem. I així em ve el cap el lema de la nostra associació: Independència, democràcia i treball. Des de fa un temps, m’adono que potser hauríem d’haver començat pel darrer. Potser hem errat com va errar una força política que va deixar al seu acrònim únicament una ‘e’ oblidant-se de la ‘r’ i la ‘C’. Nosaltres hauríem de dir treball, democràcia i independència.

Qui ha perdut en aquestes eleccions no és Reagrupament, sinó Catalunya. I si haguéssim guanyat, hauria guanyat Catalunya, i no pas Reagrupament. Que algú m’expliqui com sortirem d’aquesta crisi sense elevar la nostra productivitat, sense treballar més i millor que la competència que treballa a uns preus inferiors. Sense treball, sense excel•lència, sense fer les coses bé, no ens en sortirem. És per culpa de l’espanyolització soferta que la gent prefereix el Gran Hermano abans que l’Àgora; un informe DEC i un Diario que no pas un bon reportatge. I així ens va. És per això que en aquesta societat preval l’engany i la popularitat (han tardat dies a confessar que el concert és inviable. I no passa res!) . Som incapaços d’apreciar un bon projecte, un bon treball.

Democràcia. Regeneració democràtica. Algú creu que amb els polítics que tenim anirem enlloc? Que llanci la primera pedra el ciutadà que està en contra de la limitació de mandats, de càrrecs, d’una llei electoral, de les llistes obertes... I qui ho defensava? Reagrupament. Només Reagrupament. Possiblement tots hi estarem d’acord, oi? Però de paraula. I així s’han assegurat uns anys més sense higiene democràtica i regeneració política. Visca!

I finalment, havent recuperat l’excel•lència en el treball i la regeneració política i democràtica, com a qualsevol país normal, hauria caigut la cirereta del pastís: la independència. Perquè també la necessitem, però sense les dues coses anteriors és sortir del foc per caure a les brases. Què farem -cas que la voluntat dels catalans la vulguin- quan siguem independents? Sí! Tindrem 22.000 milions d’euros més com s’han cansat de dir alguns aquests dies com a únic argument. Però, i què? Us recordo aquell proverbi xinès que diu que no donis peix al pescador sinó que l’ensenyis a pescar (o quelcom semblant). Si som incapaços de treballar amb excel•lència, si som incapaços d’exigir als nostres polítics i fer lleis democràtiques i amb cultura de competitivitat i mentalitat de cursa de relleus, quin país ens espera? Quina independència ens espera a una possible cantonada?

El que em porta també a recordar Galileu Galilei i el que serà el nou president de la Generalitat. Ja ho va dir aquest últim: “el país no és prou madur”. Doncs potser tenia raó. El país ha preferit engany, populisme i autonomisme. Felicitats. Per sobre d’independentista sóc democràtic. Van trigar molts anys a donar la raó a Galileu Galilei. I ara qui discuteix que la terra no és plana? Però, hi serem a temps? Salvarem els catalans Catalunya? On ens hem perdut? Què no hem entès? Com aleshores, la societat no estava preparada per la teoria de Galileu Galilei. Ara sembla que la societat tampoc està preparada per la teoria del metge de Puigcerdà i que tants altres compartim: treball, democràcia i independència. Veient que el poble llaurava amb aixada, hem posat a disposició un tractor, però el poble ha volgut continuar llaurant amb aixada.

Ara bé, dit això, tot i que la conjuntura actual tampoc era molt propícia, tampoc sóc cec i veig els resultats. No hi ha excuses que valguin però, espero i desitjo que s’hagin acabat les lamentacions per sentències, les crítiques a l’acumulació de càrrecs o la ràbia per casos Palau, Millets i companyia per no tenir una llei de finançament de partits que Reagrupament volia presentar. Alerta també amb les manifestacions. Deixem de prendre’ns el pèl a nosaltres mateixos, que ja ho fan prou els espanyols.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada