dissabte, 23 d’abril de 2011

Discurs enllaç Jordi i Judit

El 23 d'abril vaig ser testimoni d'una boda; aquest n'és el text que els hi he llegit als nuvis:


Sempre he cregut que a la vida has de ser humil, modest i, en totes les ocasions que se’t brinden, aprendre dels que saben. També crec que s’ha de desitjar absolutament tot; però no esperar mai res.
Seguint aquesta filosofia, us haig de confessar que poc m’esperava que em convidessin a un esdeveniment com aquest. Jordi, Judit, moltes gràcies.
Però si poc t’esperes que et convidin, menys encara t’esperes que et demanin ser testimoni i, finalment, que et demanin unes paraules. Així que, amb la millor de les intencions i, sense saber ben bé que haig de dir, ho intentaré.

En primer lloc, deixeu-me que us enumeri uns records que tinc d’en Jordi des que el conec. Uns moments que em mereixen ser destacats.
Curs de preparació per fer un mòdul d’informàtica. Allí el conegué. Tímid, amable, afable i, bona persona. Aquesta en va ser la meva primera impressió en començar les classes.
Però un dia en una cerveseria, a punt de tirar la tovallola, també vàrem conèixer la seva vessant més rebel. Ell anava a anglès i, es disputaven els primers assalts del combat de l’amor i per l’amor.
I el darrer, un sopar el dia abans de la cita que, segons assegura, va esdevenir clau.

Amb tot, ells van gosar endinsar-se en el terreny pantanós de l’amor i n’han sortit victoriosos. Ho demostra el fet que uns anys més tard ens trobem aquí. I és un moment important per a ells, però també per a la gent que els acompanyem i tenim el gaudi de ser partícips d’un dels moments més importants de les seves vides.
Vides, les que ara s’uneixen i es forgen en una de sola per iniciar un llarg viatge amarat d’amor, tendresa i felicitat. Com les abelles que recullen el millor pol·len, ells han recollit el millor de cadascú per engendrar aquesta mel que els endolcirà -encara més- la vida.
Jordi, Judit, us veig i denoto els vostres sentiments. Es palpen. Afloren com les més boniques flors a la primavera; però amb una lleugera diferència: dins el cors dels estimats i dels que estimen, cada dia és primavera. Cada dia, vigorosament, esclata el sentiment acolorit amb verds d’esperança, vermells de passió i taronges d’èxits. Però no seré jo qui posi paraules al que sentiu perquè d’altres ja ho han fet molt millor. Com deia l’altre Verdaguer, el de Folgueroles:
“L’embriac d’amor a veus altes deia:
- Lo foc dóna escalf, dóna escalf i alegra, i s’arbora amunt amb gran lleugeresa.
Aixís l’amor fa tres coses plegades: alegra los cors, alegra i escalfa, i se’ls ne du al cel muntats en ses ales”.

Ho descriu prou bé? O com ho hauríeu dit? Ningú com vosaltres podrà intentar escriure els bells moments que heu tingut, viscut, sentit i gaudit. I dic intentar perquè, crec que els sentiments se senten i es transmeten; però no s’escriuen. Per molt que ens hi esmercem, no hi ha paraules que en defineixin la grandesa. Però si d’alguna cosa estic segur és que tot el que us ha fet arribar fins aquí no és res comparat amb els que us espera tenint-vos l’un a l’altra i acompanyats de la gent que més estimeu.  Ens fa feliços. I el més important, se us veu feliços.

Finalment, desitjar-vos el millor del millor. També si m’ho permeteu i, perquè no és meu, un darrer consell pres d’un altre poeta:
Desitgeu que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Que siguin moltes les matinades que la força dels vostres sentiments us portin a ports que els vostres ulls -avui- encara ignoren. Que volteu per arreu per aprendre dels que saben. Créixer junts i, sense forçar molt la travessia, per anar descobrint els bonics paisatges que us ofereix el bell creuer per aquest mar de sentiments. Aturar-se, gaudir, aprofitar i estimar cada parada, cada somriure, cada esguard. I en arribar al destí, mirar enrere i, adonar-se del rics que sereu sense haver tingut mai la necessitat que el camí us enriquís.

En definitiva, ja deu ser això. Senzillesa, humilitat, felicitat, tendresa, comprensió, afecte, desig, aprendre coses noves... i, sobretot, si en tens l’oportunitat com vosaltres, compartir-ho, gaudir-ho, apreciar-ho i fastejar-ho.

Moltes felicitats.

divendres, 1 d’abril de 2011

ETA a la ciutat dels Sants

Quin rebombori ha aixecat aquest documental que es va emetre fa uns dies per TV3 (la seva). Bé, sense ànim de fer de senyor Monegal, faré la meva crítica.

Recordo poques coses d’aquell dia. Recordo que havíem de fer algun treball a l’escola i ens vàrem endur una gravadora amb ànim de poder entrevistar algú sobre algun tema (entrevistar és un verb molt agosarat pel que podíem fer uns nois d'11 i 12 anys, però ja ens entenem). El lloc i dia era ideal, perquè es realitzava la volta ciclista a Osona i entre el carrer Verdaguer i la Plaça Major hi havia un bon batibull. Ens trobàvem allí. De sobte es va sentir una forta explosió i va tremolar el terra. Pels que no sigueu de Vic, val a dir que hi deu haver uns 8-10 minuts entre un lloc i l’altre.

Una explosió de gas? O què era? Recordo que vaig veure un munt de runa, però no recordo res més. Crec que al vespre ja sabia què havia passat. Tampoc recordo si em vaig preguntar quelcom especial sobre el tema. També recordo que, passats uns dies, una companya de classe que se’m va posar a plorar perquè tenia una amiga que vivia a la caserna i feia dies que no en sabia res.

En fi, i quasi 20 anys més tard, ens arriba aquest documental. Les imatges de l’atemptat a Vic ja han sortit en d’altres documentals. Vegeu La pelota vasca.

Què dir-ne? Doncs que en general, no em va agradar. No em va agradar que el protagonista fos el periodista. Ho sento, no em va agradar. M’agraden aquells documentals on el protagonista, valgui la redundància, és el protagonista. I en aquest documental hi ha un objecte de ser protagonista però el protagonista és un altre.
Tampoc em van agradar les reiterades imatges de pintades d’independència. Semblava allò de, Vic és una ciutat independentista, pintem les parets, ens volem independitzar d’Espanya, com els terroristes. I si tant ells com nosaltres ens volem independitzar, no ens hem de fer mal entre nosaltres. Un pacte no escrit de respecte. Doncs no és això. No  m'agrada que es relacionin coses dolentes com el terrorisme o la xenofòbia amb la independència o el nacionalisme.