dijous, 30 de juny de 2011

Sense Espanya

Una setmana més tard d’haver adquirit el llibre Sense Espanya (Pòrtic, 2011), ja l’he acabat; de fet l’he llegit amb un parell de tongades. El llibre és amè, senzill i gens tècnic. I altament recomanable. En primer lloc un incís als coautors a nivell acadèmic: Modest Guinjoan i Xavier Cuadras. El primer, doctor en Economia per la UAB, soci-director de la consultora Barcelona Economia, professor associat del Departament d’Economia i Empresa de la UPF i, exdirector del CIDEM; el segon, doctor en Economia per la University or York, professor d’Economia de la UPF i director de l’Escola Superior de Comerç Internacional. 

El llibre és un estudi sobre el balanç econòmic de la independència i parteix de la modèstia, humilitat i recalca, en diverses ocasions, que els autors no disposen d’una bola de cristall per predir el futur. És un estudi molt elaborat amb dades, gràfics i taules que confirmen i nodreixen els textos. Defuig totalment de components sentimentals. Vull dir que en cap moment escombren cap a casa o extreuen conclusions fruit de les emocions o sentiments; no els pots dir “aquests ho mostren així perquè són catalans”. És totalment neutral. I s’agraeix. Sempre fa ús de dades (publicades i reconegudes oficialment de l’any 2005) per reforçar les seves conclusions i – cosa que també m’agrada molt- contempla diverses hipòtesis.

dimecres, 29 de juny de 2011

Baròmetre CEO

Avui s’ha publicat la segona onada del baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió. Tothom se n’ha fet ressò. Tot i no fer-hi una ullada exhaustiva (el podeu descarregar des d’aquí), permeteu-me fer algunes reflexions en funció de les dades que a mi m’han cridat més l’atenció.

Al meu entendre mirant les gràfiques adjuntes (a sota):

diumenge, 26 de juny de 2011

Sortir de la crisi

Llegeixo a l’osona.com que “El desdoblament de l'Eix Transversal, projecte clau per sortir de la crisi”, fet que m'ha fet recordar els apunts d’introducció a l’economia que vaig estudiar a la UOC.

Hi haurà gent que entengui d’economia que discreparà però, des del meu punt de vista, els factors que vaig estudiar a la UOC em semblen del tot lògic. I és que hi ha un apartat on enumera i destaca alguns dels principals factors que afavoreixen el creixement econòmic:
  • L’augment en les quantitats de factors productius utilitzats,
  • El progrés tecnològic,
  • El capital humà,
  • Una bona xarxa d’infraestructures.

Fitxatges del Barça

Com cada any, comença el serial dels fitxatges d’estiu. Cansa una mica. Entenc que, com que la majoria d’esports s’aturen però els mitjans necessiten continuar venent els seus productes, han de vendre el que sigui.
És complicat el tema de fitxatges. Tothom hi diu la seva i tothom té la veritat absoluta. No parlo dels que puguem opinar, sinó del que se sent als mitjans de comunicació. El que per uns ja està fet i tancat, per altres no és més que un rumor. Certament, sovint penso que farien un favor si unifiquessin les fonts i, sobretot, intentessin confirmar la notícia o la seva veracitat.

Tres apunts, doncs, de fitxatges o, millor dit, moviment de jugadors del Barça.

divendres, 24 de juny de 2011

Cerca les 8 diferències

Procuro anar a caminar de tant en tant i, un dels camins que m’agradava fer i encara faig de tant en tant és el que va de Vic cap a la Guixa tot resseguint la ribera del riu Mèder. Ja vaig escriure sobre aquest camí a l’octubre del 2009, aleshores, per manifestar el meu desacord en la manera com sabien fet les coses.

Passats quasi un parell d’anys, lamento haver de tornar a denunciar el mateix. Adjunto unes fotos perquè en cerqueu les 8 diferències. Dono fe que són els mateixos llocs. La primera parella és del pou de glaç; la segona és de la ribera del riu. Em ambdós casos teniu el que havia de ser i el que és avui.

dijous, 23 de juny de 2011

El fenomen PxC

D’ençà d’uns anys cap aquí, durant els dies previs i posteriors a les eleccions municipals, es posa tristament de moda el fenomen PxC. Tothom coneix la ideologia d’aquesta formació política i, des de fa temps, s’intenta combatre-la; no ho descobriré jo ara. Molts som els que ens avergonyim que a la ciutat de Vic hi hagi partits d’aquesta índole, però és el que tenim i el que permet que hi hagi la societat. No ho oblideu, ha estat elegit democràticament.

Com tots sabeu, PxC basa el seu discurs amb el tema de la immigració. Doncs anem a fer una visita a la pàgina web de l’INE (Instituto Nacional de Estadística) per veure com ha evolucionat al llarg dels últims anys. Cercant les revisions dels padrons municipals des de l’any 1999 fins a la darrera que hi ha dades (2010), tenim el següent: any 1999, PxC tenia 0 regidors i, segons l’INE i si no he errat en la meva cerca, hi havia una taxa d’immigració del 4.5%; any 2003, PxC treu 1 regidor i, seguint el mateix criteri que abans, hi havia un taxa del 14.98%. Seguim. L’any 2007 hi ha la gran campanada i PxC treu 4 regidors; la taxa d’immigració aleshores era del 21.39%. I, finalment, la darrera dada del 2010 i just abans que PxC tragués els seus millors resultats amb 5 regidors: la taxa d’immigració fou del 25.61%.

dilluns, 20 de juny de 2011

Bloc estrenat

Com alguns heu pogut veure, he estrenat bloc. Em feia recança tant abandonar el portal que amb tanta il•lusió vaig implementar fa temps com tenir una certa obligació a escriure de tant en tant.

I el cert és que amb un parell de dies li he donat forma. Que si triar la plantilla, la foto de la capçalera, el nom, els gadgets.... Fins i tot havia de pensar en on obrir-lo; tot i que com a fan de Google, això ha estat fàcil. Em costarà un temps adaptar-me a totes les possibilitats que ens ofereix blogger, però ho intentarem com tantes altres coses que hem intentat. Com deia, amb un parell de dies he pujat tot el que havia escrit a vicoci.com i tot el que havia escrit en altres mitjans durant el darrer any en nom de Reagrupament Osona tot contribuint a la causa i a intentar convèncer als indecisos que la independència, la regeneració democràtica i els valors de l’esforç i el treball són claus perquè una nació esdevingui pròsper.

Valoracions HTC / HTC Desire HD

Necessitava canviar el mòbil perquè el vell ja s’havia quedat molt antiquat. Ja vaig fer unes reflexions sobre el meu primer HTC i, tot i que l’experiència no va ser prou bona, tenia ganes de donar una segona oportunitat a la marca taiwanesa. El cert és que no és una mala marca i, en principi volia comprar alguna cosa que no fos ni d’Apple ni de BlackBerry.

Vaig estar mirant models i, primerament, em feia gràcia l’HTC Desire Z pel tema del teclat; és més còmode un teclat físic que no pas virtual i aquest és l’únic model que en disposava. Però vistes les característiques tècniques, em vaig decantar per l’HTC Desire HD. Segurament, el segon més bo d’HTC amb unes grans especificacions tècniques. Em vaig regir per tres –al meu entendre- grans prioritats: processador, memòria, versió del sistema operatiu. Seguint aquestes premisses, l’HD era dels millors perquè disposava d’un processador d’1Gz (tot i que ja es podien començar a trobar processadors de doble nucli), 768MB de memòria RAM i, finalment, la versió 2.2 (Froyo) d’Android amb la possibilitat d’actualitzar a 2.3 (Gingerbread) via OTA.

dissabte, 18 de juny de 2011

Aquesta gent

Llegeixo un tweet del gran Francesc-Marc Álvaro on hi diu textualment: “Catalunya: país rar on alguns volen convertir en màrtir un senyor que sense tenir proves de res es dedica a difamar la policia. Bogeria”. El responc amb pocs minuts de diferència amb “Un país que és capaç de manifestar-se contra Magdalena Álvarez i, alhora, atorgar-los 25 diputats... sí, molt rar”. La conversa s’acaba amb un “cert, ben cert”, clar i català del periodista i escriptor. El Twitter no dóna per gaire cosa més però, sovint encara hi ha paraules de sobres per manifestar quelcom.

El cert és que m’he quedat estupefacte i del tot atònit amb el que es distreu el personal (o amb el que alguns pretenen distreure’ns) o com es defensa l'indefensable. Aquests dies teníem uns pressupostos per votar que marcaran –de ben segur- la supervivència de Catalunya els propers mesos i anys. També se’ns examinaven els alumnes que, en un futur potser no massa llunyà, hauran de tirar el país endavant. Però res ha estat tant important pels mitjans de comunicació com aquesta gent. I permeteu-me explicar el motiu pel qual em nego a anomenar-los com els anomena la majoria.

dissabte, 4 de juny de 2011

I si promovem una ILP?

Sóc dels que penso que tenim el deure de fer un món millor del que era el dia que vàrem néixer. Bé, dir món potser és molt pretensiós; diguem Catalunya, doncs. Dic això pensant amb l’esperit de les tres premisses de Reagrupament i dies abans de la celebració de la quarta assemblea el 19 de juny a Vic. Independència, democràcia i treball. Humilment, tenint en compte que no sóc jurista ni advocat i, desconeixent la viabilitat de la proposta, deixo a l’aire una idea per si algú creu que fora bona i val la pena recollir-la i explotar-la.

Si bé és cert que els que volien que Reagrupament no obtingués representació parlamentària se’n van sortir, l’esperit de molts segueix intacte; si més no pels que volem una Catalunya millor. I des de fora el Parlament se’n poden fer moltes de coses. De fet, es pot treballar amb els tres aspectes. Val la pena recordar i remarcar que Reagrupament va fer més de 1000 actes i més d’un i de dos es devien convèncer. És a dir, molta gent va despertar i va creure que la independència és part de la solució de molts problemes, que la democràcia que tenim és pèssima i cal millorar-la i, finalment, que cal recuperar l’esperit emprenedor dels catalans, així com els valors com la feina ben feta i l’esforç que ens ha caracteritzat al llarg de segles.

I seguint amb aquest fil, des de fa mesos que em pregunto què podem fer per Catalunya i no desaprofitar la feina feta. Em rellegeixo el document “organitzant el nostre futur lliure” i, avui encara més, veig que és el que la gent reclama a crits; mai millor dir. Sobretot quant a la radicalitat democràtica. Llei electoral ampliació dels límits de la Democràcia, control sobre els partits, funció, responsabilitat i retribució dels càrrecs electes, la llei de contractes públics, control social sobre la gestió pública... Per què serveixen les Iniciatives Legislatives Populars? Per què no aprofitar aquesta bona tasca feta? Si es va tirar endavant una llei per abolir els toros, per què no promoure una ILP per fer una llei electoral de veritat? 

Molts tenim la convicció que el que els fa por als polítics, no és la independència, sinó la regeneració democràtica. És per això que al llarg de 30 anys mai han fet una llei electoral. I això que és de les poques coses que en tenim la competència. No valdria la pena intentar promoure una ILP?

Comentant-ho amb diversa gent em diuen que no és una mala idea. I per això la comparteixo, perquè crec que el compartir ens fa a tots millors i, sovint, les coses arriben més lluny que si només es comenta en cercles petits. En temps com aquests hem vist el que es pot arribar a fer a través de les xarxes socials. Ho hem pogut comprovar amb el darrer moviment al carrer. Per què en comptes de manifestar-nos no promovem una llei? Si bé la independència pot generar opinions contràries, la necessitat d’una profunda regeneració política sembla tenir consens. És obvi que una ILP sobre la independència la tomben a la primera, però, s’atrevirien tombar una llei electoral ben feta? Quina cara els quedaria en veure que el poble és capaç de fer una cosa que ells en són incapaços? Com defensarien la no tramitació?

Tot plegat, si això ho canalitzés una associació com Reagrupament, també serviria per unes quantes coses més. Per una banda, ventar i reafirmar als quatre vents que la prioritat és Catalunya, i no pas les poltrones. Per altra, que l’esperit de la gent no mor en no tenir representació parlamentària. I, finalment, també permetria donar-se a conèixer arreu per si, arribades a les properes eleccions, cal que alguna força estigui per les tres labors que no van estar ni estant els polítics: treball, democràcia i independència.