dissabte, 18 de juny de 2011

Aquesta gent

Llegeixo un tweet del gran Francesc-Marc Álvaro on hi diu textualment: “Catalunya: país rar on alguns volen convertir en màrtir un senyor que sense tenir proves de res es dedica a difamar la policia. Bogeria”. El responc amb pocs minuts de diferència amb “Un país que és capaç de manifestar-se contra Magdalena Álvarez i, alhora, atorgar-los 25 diputats... sí, molt rar”. La conversa s’acaba amb un “cert, ben cert”, clar i català del periodista i escriptor. El Twitter no dóna per gaire cosa més però, sovint encara hi ha paraules de sobres per manifestar quelcom.

El cert és que m’he quedat estupefacte i del tot atònit amb el que es distreu el personal (o amb el que alguns pretenen distreure’ns) o com es defensa l'indefensable. Aquests dies teníem uns pressupostos per votar que marcaran –de ben segur- la supervivència de Catalunya els propers mesos i anys. També se’ns examinaven els alumnes que, en un futur potser no massa llunyà, hauran de tirar el país endavant. Però res ha estat tant important pels mitjans de comunicació com aquesta gent. I permeteu-me explicar el motiu pel qual em nego a anomenar-los com els anomena la majoria.


Francament, anomenar-los com la gent s’hi refereix, desprestigia la paraula. Molts som els que estem indignats –i ja fa temps que dura- i intentem canviar el rumb de les coses a través de la via política i democràtica. I no tenim ni volem tenir res a veure amb aquesta gent; vaja, que gràcies als mitjans de comunicació haurem de dir que estem indignats però recalcar, sobretot, que no som un d’aquests malanomenats indignats. No fos cas que ens confonguin o ens mirin malament. Mai ha quedat tant clara la diferència entre ser i estar. Anomenar a aquesta gent així és posar a tothom a la mateixa cistella. D’aquesta manera, també se’ls atorga la representació de ciutadans indignats que, en cap cas, els pertoca ja que no representen més que 1) ells mateixos i 2) no gaires més dels que es veuen o veien a diversos espais públics. D’altra banda, permeteu-me recordar que, si no fos pels diversos ajuntaments, per no tenir, no tindrien ni lloc on realitzar les necessitats fisiològiques.

Però amb tot, els mitjans de comunicació s’han entestat a fer-los publicitat i notícia. Eren molts menys que el nombre de qualsevol entitat, associació o organització que, des de sempre, ha rebut la més pura ignorància. Desconec perquè ho fan. Criteris periodístics? No ho crec; està clar que, per desgràcia, és notícia el que li fan i no pas el que hauria de ser. Potser volen que hi hagi menys indignats?  Està bé. Tornarem al terme “català emprenyat”; almenys no ens hi relacionaran.

Però tornant a la reflexió del Francesc-Marc, a Catalunya hem vist als darrers temps com passem d’indignar-nos per casos Millets i Palau a no recordar-los. D'estar enrabiats com una ceba per la llei antitabac, a congratular-nos. També hem passat de manifestar-nos en ple juliol, a votar posteriorment vies autonomistes i antinacionalistes (catalanes, s'entén). Tampoc fa massa, en les passades eleccions municipals, ha sigut portada i hem passat de manifestar el desacord per l’entrada (més que entrada, podríem dir consolidació) de PxC, a oblidar-nos-en. I, finalment, ara, malgrat les coses importants que passen, la notícia són aquesta gent; i no només això, sinó que a més de saltar-se algunes lleis (primera condició en un estat democràtic com reclamen), d’altres es posicionen a favor seu. 

Però tranquils, d’aquí un temps tampoc ja no ho recordarem. Catalunya, un país rar; el país de la presa de pèl cap als ciutadans que tenim un xic de memòria i el país de memòria de peix per d’altres.

1 comentari:

  1. Enhorabona pel teu blog, Carles!

    Fins aviat!

    Josep-Ramon

    ResponElimina