dimarts, 19 de juliol de 2011

A la caixa del supermercat

Fa uns dies parlava dels carros de compra; allò que generalment utilitzem als supermercats per anar posant els productes que hem d’acabar comprant. Vaig deixar l’entada en aquell moment perquè s’estava allargant però, el supermercat, dóna més de si. Avui, el segon fascicle (i potser darrer): a la caixa. 

En aquest moment hem de suposar una cosa que sembla molt òbvia però sovint ens n’oblidem: hem anat a comprar. El procediment hauria de ser el següent (més o menys):
  1. Decidim que anem a comprar. 
  2. Agafem els productes necessaris i anem omplint el carro. Si és possible, sense obstaculitzar la resta de clients que estant fent el mateix.
  3. Buidem el carro a la caixa.
  4. Els tornem a agafar després que el/la caixer/a els hagi passat per la màquina.
  5. Paguem. 
Els dos darrers punts a vegades es poden intercanviar i, el fet de pagar pot ser que sigui enmig de la tasca de tornar a agafar els productes. Però aturem-nos en aquest dos darrers. Endreçar i pagar o viceversa. L’ordre dels factors no hauria d’alterar el producte. El que no s’hauria de fer, és esperar que el/la caixer/a passi tots els productes, pagar i endreçar. El més lògic i millor -perquè si no la cosa es complica- és anar endreçant mentre el/la caixer/a va fent. 

Bé, doncs, si hem decidit que anàvem a comprar, ja sabem que haurem de pagar els productes. Vivim en una societat de consum i l’intercanvi és en diners i no en espècies; tampoc tinc coneixement que als supermercats fiïn a la gent com feien a velles botigues de queviures. Com que generalment hi anem sovint, també sabem que ens demanaran si tenim la targeta client. També segurament, quan entrem al supermercat, ja sabem si pagarem en efectiu o en targeta. Malgrat tot, la immensa majoria de vegades, quan el/la caixer/a ha acabat de passar els productes i ens demana el clàssic “targeta client?”, llavors, au!, cerca-la que no ens ho esperàvem. Després de tot i, essent conscients en tot moment del que inevitablement havia de passar, sempre ens agafa per sorpresa i mai tenim res apunt; ni els diners o la targeta, ni la targeta client. Coi! No cal ser futuròleg per saber que ambdues coses ens faran falta! I si ho tinguéssim tot apunt? Hi ha gent que s’espera! He perdut part de la meva joventut en caixers automàtics i caixes de supermercats! 

Però com us deia, hi ha una altra cosa que, sortosament, s’ha anat arreglant. El fet de tornar a agafar els productes. Premi pels que hi anem amb caixes, bosses reutilitzables o cabàs (jo en sóc un d’aquests). Però encara n’hi ha que agafen les bosses de plàstic! Per sort, cada vegada menys i el plàstic és biodegradable. I la generació que puja, cada vegada ho fa més conscienciada de la necessitat de reutilitzar i reciclar bosses. Però la generació passada...Ai les generació passada... Aquesta no. Bossa rere bossa i bossa que embossaràs. Per sort sembla que s’ha acabat allò d’agafar-ne tres o quatre més per si ens fan falta per casa. Jo ho havia vist. Sort que les fan pagar; però crec que encara no prou cares. 

Resumint, anar a comprar és una activitat quotidiana. No hauria de ser una activitat d’oci. S’hauria d’anar a la idea perquè avui, el temps és or. S’hi hauria d’anar amb decisió i pensant que no estem sols. La operació és senzilla. Decidir d’anar a comprar, agafar un sol carro (no cal agafar-ne un per la criatura), agafar els productes necessaris sense fer nosa a cap altre client i anar a caixa. En aquest punt, mentre el/la caixer/a va passant els productes, ja podem tenir a mà la targeta client (si la tenim) i la cartera a mà per si paguem en efectiu o targeta, alhora que anem endreçant els productes comprats en les nostres caixes, bosses reutilitzables o cabàs. Senzill, no?

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord!

    Encara hi faltaria el moment que el/la de davant ha de buscar tots els vals de descompte que, en teoria, ha de tenir. Evidentment mentre busca els vals no pot plegar la compra i llavors el/la caixer/a comença a passar els teus productes i ja hi som; ja pots vigilar que no es barregir res teu cap a l'altre carro...

    Sempre has d'estar preparat pel què pots veure o trobar-te!

    ResponElimina
  2. Tens raó. Tot i que no recordo haver-m'hi trobat gaires ocasions.

    ResponElimina