dijous, 28 de juliol de 2011

Les eleccions espanyoles

L’olla ja fa dies que vull tot i que encara no sabem quan seran. Parlo de les eleccions espanyoles. Malgrat no siguin les nostres, em vénen moltes reflexions sobre el tema. En primer lloc, cal anar-hi o no? Algunes fonts ja han apuntat que no cal que hi anem; no sóc d’aquest parer i crec que a totes les eleccions que estem convocats, hi hem d’anar. Una altra qüestió és què votar. I és aquí on la cosa se’m complica i no sé què és el millor per Catalunya. 

En primer lloc un matís que els catalans i catalanes haurien d’entendre. Tant PP com PSOE, amb clau de país, és exactament el mateix pels interessos de Catalunya. Ambdós són enemics de la nostra pàtria. Una cosa a dir a favor del PP: donen la cara i no els fa res “quedar malament”; dit d’altra manera, amb el PP, saps amb qui te la jugues. Un exemple: l’estatut(et). El PP, a primeres de canvi s’hi oposa; quant al PSOE, tots coneixem l’”Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña”. Des del meu punt de vista, sempre és millor tenir les coses clares. Els catalans som experts en ser enganyats una vegada i altra. Ens ho creiem tot. 

Per altra banda, tenim els partits catalans / catalanistes / nacionalistes / independentistes... anomeneu-los com vulgueu. Tinc força clar que si es fes un front comú per anar tots junts a Madrid per intentar desestabilitzar la política espanyola, tindrien el meu vot.  En aquest senti, E(RC) ja hi ha dit la seva i s'ha posicionat. Sona bé. Però coneixent els catalans no crec que passi. Quan dic desestabilitzar vull dir no salvar-los el darrera en cada votació compromesa com la dels pressupostos generals o en el sostre de despesa... és a dir, ells sempre ens han fet la guitza, no tenim nosaltres perquè ajudar-los. D’alguna manera, mostrar paquet. 

En aquest sentit, us imagineu tenir la clau de la política espanyola? És a dir, tothom sap que Rodríguez Zapatero governa gràcies als 25 diputats atorgats per Catalunya (prèvia manifestació en contra de la ministra socialista de foment per les infraestructures). Us imagineu si ara, gràcies a 25 diputats aportats per Catalunya al PP féssim Rajoy president? Seria un toc d’alerta de dir: “senyors, el govern de Madrid depèn dels catalans, aneu en compte”; seria una altra forma de mostrar paquet i que si no ens donen el que volem (independència) els farem la guitza mentre formem part del seu país. Ambdós depenen dels diputats "catalans", de manera que, d'alguna manera, el seu poder depèn del que fem els catalans.

Quant a CiU i el seu concert econòmic / pacte fiscal / engany. Francament, espero i desitjo que la clau de governabilitat no depengui d’ells. I dic clau de govern perquè és al màxim que aspira. Si això passa, hem begut oli. Catalunya ha begut oli. Possible baixada de pantalons a canvi d’un plat de llenties (o ministeri perquè Duran i Lleida pugui ser d’una vegada ministre del seu país) i endavant que no ha estat res. CiU ja ha picat l’ullet al PP en les darreres eleccions i cal anar en compte. No crec, i no desitjo, que un possible suport de CiU al PP sigui a canvi del concert econòmic / pacte fiscal / engany. Em sorprendria molt i seria una mala notícia per Catalunya; recordeu que sempre dic que el desig de tot independentista no és que ens robin menys, sinó que ens deixin de robar. Tenir un pacte fiscal suposaria apagar part de la flama independentista. 

Finalment, una cosa a recordar. L’època on l’independentisme ha tingut més representació parlamentària fou l’època de l’Aznar més salvatge. Conclusió fàcil: els catalans, parlant no ens entenem. Entenem a base de cops. Des d’aquest punt de vista i pensant sempre amb el millor per Catalunya, val a dir que un PP amb majoria absoluta, seria un pas enrere per fer-ne dos de cop cap endavant. L’escenari a mig termini semblaria perfecte: govern del PP amb majoria absoluta i sense el suport de CiU el qual no hauria pogut pactar res a canvi de res ni vendre la dignitat dels catalans per un plat de llenties. Tot plegat hauria de tornar a fer pujar l’independentisme a cotes molt superiors a les del 2003. I això seria una molt bona notícia. 

Una decisió complicada. Pel bé de Catalunya, o front comú o PP salvatge. Trist, però és així. Una cosa és per fer-la amb orgull, l’altra per fer-la tapant-se el nas. Evidentment, també sempre podem votar en blanc o nul que, també és una manera de mostrar el nostre descontentament.

2 comentaris:

  1. Carles,

    se'm fa difícil imaginar que la mateixa població a qui es procura fer "obrir els ulls" perquè vegin que formar part d'Espanya estar acabant amb Catalunya, siguin els mateixos, i entenguin, que el dia de demà podrien votar a les eleccions espanyoles per ajudar a Catalunya.
    Bé, vist ràpid, em costa d'imaginar i entendre.

    No és que sigui molt complex ni complicat el què intentes fer veure en l’article, la complexitat no vol dir complicació, però com bé saps, més que no pas jo, als catalans i catalanes sovint se’ns han d’explicar les coses una i altra vegada, no perquè costi d’entendre, sinó perquè estem molt ben acostumats/des. I tot i així, no vol dir que s’acabi entenent.

    Sinó, com s’explica el tema del doblatge? Després dels referèndums, les manifestacions, les acampades... que s’han viscut i parlat tant últimament. Part d’aquest 46% de població segur que ha assistit algun acte d’aquests, i doncs? Què no han entès del missatge que es donava?

    En fi, cal continuar amb el tema de “fer obrir els ulls” i referent a les eleccions, els resultats ho diran.

    ResponElimina
  2. Tens raó, sovint sembla que piquem ferro fred. Però haurem d'insistir. Espero i desitjo que, a base de cops potser ho anirem veient.
    La societat catalana és digne de ser estudiada a les facultats de sociologia. És una societat complexa i, sovint, difícil d'entendre.
    Veurem els resultats de les espanyoles. Tinc clar que els catalans em sorprendran d'alguna manera, però no sé de quina.

    ResponElimina