diumenge, 28 d’agost de 2011

Descansi en pau, president Barrera

Vaig rebre la trista notícia ahir al capvespre a través del Twitter. És trista per a l’independentisme i el patriotisme i, alhora, un exemple a seguir per tots aquells que anhelem la llibertat del nostre país. Des de fa unes hores ja circula el vídeo del testament d’Heribert Barrera als catalans. Val la pena veure’l. 

Vaig tenir l’honor de conèixer personalment al president Barrera en motiu del cicle de conferències que vàrem organitzar a Reagrupament Osona. Va ser una conferència exquisida i tots vàrem quedar meravellats de la seva lucidesa. Va fer una anàlisi de la situació política i una conclusió sense embuts, sense pèls a la llengua i, més sorprenent per una persona de la seva edat, de memòria i sense llegir pràcticament res. 

Acabada la conferència, el vàrem tornar a Barcelona; ciutat on vivia. Fou allí on vaig conèixer-lo. I quin home! No he conegut cap altre polític de la seva talla. Un home que va renunciar a la seva vida (en el sentit de tipus) per la seva -nostre- causa. Ell podia haver fet una carrera brillant com a científic i escollir el camí fàcil de no posar-se en política. Però els seus ideals, tenacitat i, sobretot, amor per Catalunya, va poder més. I va renunciar a tot això, precisament, per a Catalunya i per a tots els que en formem part. Tot català li hauria d’estar agraït. Era un dels pocs polítics que els seus ideals i els seus esforços anaven en el mateix sentit; deia el que pensava i pensava el que deia. 

En la breu conversa que vàrem tenir ens va demostrar la seva humilitat, honestedat i la gran clarividència. Les seva conversa fou d’una calidesa i d’una qualitat humana d’una magnitud incomparable. I era un home ferm i molt tossut. Recordo que aquell dia plovia. En deixar-lo uns metres al davant de la porta de casa (direcció on ens va guiar a la perfecció pels carrers de Barcelona), tot i anar amb el seu bastó i haver patit una indisposició aquella mateixa tarda, no vaig tenir temps de baixar del cotxe i obrir el paraigües que ja s’havia avançat uns metres. També em va costar acompanyar-lo fins a dalt el seu pis. D’alguna manera, tot i anar carregat amb uns presents, s’ofenia si l’ajudaves o li prenies el braç per acompanyar les seves passes. 

Com molts sabreu, el president Barrera era químic. Una de les preguntes que li vaig formular durant el trajecte fou “quina és la fórmula de la independència?” La resposta fou un sincer somriure. 

Heribert Barrera fou el primer president del restaurat Parlament i president d’ERC. Cert. Amb tot però, després de la seva mort, el que lamento més, és que ja se n’està traient rèdits polítics. Tothom escombra cap a casa. I tot plegat em dol d’allò més. Per mi, ho demostren, de moment, dues compareixences. La primera, de l’actual presidenta del Parlament Núria de Gispert. Després de donar el condol a família i amics, també l’ha donat explícitament a E(RC) perquè és el partit on ha militat fins el darrer dia de la seva vida. Doncs presidenta, faci també un esment a la família de Reagrupament, de la qual també en formava part el president Barrera i, precisament, s’hi va unir, entre altres coses, per les decepcions d’E(RC). La segona, la del president Mas. Crec que, fins i tot, més inadmissible. Després d’una bona compareixença institucional on, per desgràcia no ha mencionat en cap moment la paraula “independència”, ha volgut concloure amb la participació de Barrera a la manifestació del juliol del 2010 a favor del Dret a Decidir. Lleig, molt lleig president Mas. No només perquè tothom sap que heu fet bandera del vostre Dret a Decidir (concepte tan abstracte com el de la Casa Gran), sinó perquè un any més tard, al juliol del 2011, el president Barrera va assistir a una altra manifestació a favor de la independència. 

Des d’aquí doncs, expressar el meu condol a la família, als amics i a tots els ciutadans que el prenem com a exemple a seguir. Més enllà d’ERC, d’E(RC), de suports a drets a decidir, de Reagrupament, de manifestos i tantes altres organitzacions a favor del país, Heribert Barrera era un patriota i independentista de cap a peus. D’alguna manera, políticament, l’única cosa que el preocupava i l’ocupava i, alhora era l’objectiu de la seva lluita, només tenia unes sigles que ens hauria d’unir a tots: CATALUNYA; tota formació política ho hauria de tenir clar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada