dimecres, 21 de setembre de 2011

La síndrome de Noè

“Noè va salvar del diluvi animals de totes les espècies. Els que pateixen la síndrome de Noè, i també els acumulen a casa, no els salven, els condemnen”. Aquesta és la llegenda que llegim sota el títol “Síndrome de Noè” de la revista Presència de la setmana del 9 al 15 de setembre. Tot plegat m’ha fet recordar d’unes reflexions que vàrem tenir a l’assignatura de filosofia quan jo estudiava BUP fa... Fa temps. El raonament venia a causa de la discussió de si quan una mare procurava i protegia pel seu fill, era un acte altruista o egoista.

A primera instància tothom dirà que és un acte altruista. Fins un cert punt, hi estic d’acord. És evident que tots els pares volen el millor pels seus fills; també que els volen protegir  (o quasi tots; sempre n’hi ha que més valdria que no haguessin sigut mai pares!). Però on és la línia roja? Aquella delicada línia que separa la protecció de la sobreprotecció i la línia -potser encara més fina- que separa l’altruisme de l’egoisme.

Que ningú em malinterpreti quan parlo d’egoisme. Ja sóc conscient que sona lleig quan parles de pares que són egoistes amb els seus fills, però, per sort o per desgràcia, no crec que els pares en siguin conscients del seu egoisme.

Un exemple molt senzill. Imagineu que el vostre fill, ha començat a fer matemàtiques a l’escola. Ja passen per les sumes! Com que són les primeres, hi té dificultat. Accediu a ajudar-lo. Jo crec que això és altruisme. Però, per aquelles coses de la vida, agafem plaer a la cosa i, cada dia que porta els deures a casa, decidim fer-li les sumes “per ajudar-lo”. Dues preguntes: l’esteu ajudant o condemnant a no saber sumar? I l’altra: en aquest punt, ho feu per a ell, o per sentir-vos més bon pare/mare?

No és més que un senzill exemple però, en trobaríem una infinitat. Imagineu que, de grans, teniu fills i els vostres pares, “per ajudar-vos”, tenen cada dia els seus néts (fills vostres) i els hi fan tot; els hi fan tot tipus de regals, els hi donen dolços... Per què ho fan? Pels fills/néts, o per sentir-se millor com a avis? Crec que molts estaríem d’acord en que ho fan per sentir-se millor com a avis, desconeixent que, per exemple, en no deixar equivocar als néts no aprendran dels errors o que, si se’ls regala tot, tampoc aprendran que tot costa alguna cosa. Evidentment, quan hagin d’anar al dentista per les càries, també diran que ho feien perquè el nen/a estigués content/a i que uns dolços no fan mal a ningú.

Fina, molt fina aquesta línia. És una de les discussions que tinc amb la família quan -gràcies! De veritat- m’ajuden amb moltes coses. Jo penso que a mi em va perfecte però, sens dubte, també els fa sentir molt millor a ells; pel simple fet del plaer a “ajudar als nens”.

I què té a veure tot plegat amb la introducció i el títol? La síndrome de Noè és això portat a l’extrem i amb animals. Gent -malalta- arriben a acumular desenes o centenars d’animals (gats, gossos o el que sigui) a casa. No ho fan amb mala fe, sinó que en trobar-los abandonats els recullen i, a la seva manera, els volen procurar una vida millor; si més no aquesta és la intenció. És un error. Tenir tants animals per casa, sovint estan desatesos, mal alimentats, sense cura veterinària. Tots som capaços de veure-ho.

L’amor i l’afecte és com tot, cal prendre-ho amb precaució i s’ha de consumir responsablement per tal que no se’ns escapi de les mans. Sovint costa d’adonar-se’n però, la sobreprotecció i el voler-se sentir millor un mateix, a vegades fa que el que ho rep se senti privat de la seva llibertat.

1 comentari:

  1. uf! quin tema...

    crec que els pares sempre actuen de forma altruista amb els seus fills, sempre busquen la felicitat del seu fill, que és el que els fa sentir feliços com a pares.

    Aquest sentiment de felicitat dels pares és una resposta a la felicitat dels fills. Per tant, per mi la reflexió a fer no és si l'actitud és altruista o egoista, sinó si es busca la felicitat dels fills a llarg termini o a curt termini.

    Per mi, la seva felicitat a llarg termini representa ensenyar-los a tenir autonomia i a prendre bones decisions. Lògicament, la contrapartida és que els resultats es veuen al cap de molts anys i sempre mirant endarrere.

    Així que en parlem d'aquí a... uns 20 anys?

    ResponElimina