dimecres, 5 d’octubre de 2011

El vot útil

Terreny pantanós novament. Des de fa un temps que sento comentaris i opinions a favor del PP. La cosa no seria nova si no fos perquè provenen de gent independentista. I això sí que ho és. De fet, crec que en parlen més obertament els independentistes que no pas els votants ideològics del mateix PP. Fins i tot ja hi ha hagut articulistes que hi han dedicat el seu article per intentar fer veure a la gent que no és el millor.

El cert és que és complicat. Molts tenen por que torni el PP però, en clau nacionalista i independentista, quina diferència hi ha entre el PP i el PSOE? Cap ni una. Per tant, què és el millor per Catalunya? Ja ho he expressat en altres articles els dubtes que tinc (aquí i aquí), però avui ja sabem què hi ha o deixa d’haver-hi amb la nova direcció d’E(RC).

Ja he manifestat que el vot a CiU... no puc. No puc permetre que m’insultin d’aquesta manera. No permetré que ens prenguin més el pèl amb el meu vot. Si algú vol deixar-se’l prendre, endavant, només faltaria, però jo no en vull ser còmplice. Quant a E(RC), doncs a veure què. Tot va començar molt bé, però sembla que la cosa ja es torça. Vull dir que, primerament havien de fer foc nou i començar de nou, regeneració profunda i tot plegat... Però tinc la sensació que just se li ha fet un rentat de cara i remaquillar-ho tot plegat una miqueta. Veurem com aniran els pactes però, si Joan Tardà és el segon de la llista, diguem que molta renovació no hi ha. Tanmateix, de la mateixa manera que diem que un independentista no hauria de votar a Duran i Lleida, quins arguments són vàlids per demanar el vot per una persona que a la pregunta “¿Es más catalán o más republicano?” de El País respon “Primero, catalán; segundo, de izquierdas; tercero, republicano, y cuarto, independentista. Yo soy independentista accidental. Hasta que Cataluña sea independiente.” Al meu entendre, primer hauria de ser independentista. Jo també tinc ganes de deixar de ser-ho però, avui, és el que preval.

I tornem al mateix de sempre: el PP. Com us deia -i és motiu per parar-hi atenció- es comença a parlar distesament que la gent independentista el pugui votar i d’altres comencen a escriure quelcom per evitar-ho. Diuen que el "cuanto peor, mejor" no és una fórmula matemàtica. I tan com no ho és! Com tampoc ho és el “cuanto mejor, mejor”. D’altres preguntes són “¿Què passaria si, un cop al poder, el PP fes una bona política econòmica i comencés a treure Espanya de la crisi? ¿I si el seu govern s'oblidés de combatre la immersió, afavorís un desplegament ràpid del nou Estatut i apostés clarament pel Corredor Mediterrani? ¿I si mimés les elits empresarials catalanes perquè empenyessin CiU a buscar una entesa permanent?”

És una reflexió, tot i que no la comparteixo. Ningú disposa d’una bola de cristall i ningú sap què pot passar o passarà en un futur. És per això que les decisions les prenem -o hauríem de prendre- en funció del nostre coneixement i de la nostra experiència. I què ens diu una cosa i altra? La màxima esplendor parlamentària independentista ha sigut quan hi havia el PP més salvatge. Agradi o no i, tristament, és així. Quan s’agredeix al poble català, aquest reacciona d’aquesta manera. Això va a missa? És evident que no. Però posats a fer suposicions, què passaria si el PSOE i Rubalcaba tingués una fórmula per sortir de la crisi? Què passaria si ell i la Carmen Chacón volguessin tirar endavant l’estatut(et) i el Corredor Mediterrani? Són arguments igualment vàlids; és a dir, no vàlids.

Encara no sé què faré però, basant-se en el coneixement i l’experiència, pensar que un vot independentista a favor del PP és favorable als interessos nacionals de Catalunya té prou sentit. En un país normal, això no passaria però, en el nostre sí. Com us dic, no sabem què serà d’un i altre partit però, sí que sabem què ha sigut en el passat. Apostar per un o altre pensant en el que pot ser, tenen ambdós les mateixes possibilitats d’èxit. Apostar per un o altre pensant en el que havia sigut, el PP és clarament una opció molt millor per acostar -que no fer més planer- el camí cap a la nostra llibertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada