dissabte, 15 d’octubre de 2011

Organitzem-nos (1)

Per tal que les coses funcionin i funcionin correctament, cal organitzar-se d’alguna manera. Vista la breu experiència, penso que les següents propostes millorarien el funcionament de qualsevol entitat. És a dir, hi ha una sèrie d’atributs comuns per tal que la cosa funcioni. 

En primer lloc, sovint la gent es troba que no sap on anar a trucar la porta, a qui enviar un document, correu, esdeveniment, article per a la web de l’organització... Tot seria molt més fàcil si tothom disposés d’un organigrama de les persones amb les respectives responsabilitats. Prèviament a això, cal delimitar les àrees de manera funcional i assignar-li un responsable. L’organigrama hauria d’anar lligat amb un directori actualitzat de tots els membres. Aquesta mateixa funcionalitat, es podria estendre a diferents. Des de les capes més altres a nivell jeràrquic, fins a les de les bases com podrien ser les comissions o seccions locals i/o regionals. En aquest sentit, un dels problemes més comuns en qualsevol organització, és la comunicació interna. De l’externa ja se n’ocupen els mitjans de comunicació tot tergiversant, manipulant i, de tan en tan, dient el que és. És per això que, tota aquella informació que s’ha d’acabar sabent, seria millor enviar-la de primera ma a tots els associats. L’associat, llavors, se sent atès, tingut en compte i no pensa allò tan lleig de “ho diuen abans als de fora que a mi”. Una bona organització amb els canals adients, podria resoldre part d’aquest problema. 

Un dels punts que trobo més importants, és el feedback. La resposta a una acció. I més encara quan es tracte d’organitzacions sense ànim de lucre que tira endavant gràcies a l’impagable i no remunerada (ni es pot pagar ni es paga) feina de la seva gent. En qualsevol empresa, la feina -sovint ni tan sols ben feta- té un feedback anomenat salari. La recompensa a la feina feta, són uns diners. La gent, treballa per disposar d’aquesta retribució i poder viure. En el cas d’organitzacions no professionals, això no passa. I no ha de passar si es vol conservar l’essència. Però la feina -molt sovint ben feta- d’aquella gent que hi dedica temps, esforç i a vegades fins i tot diners, ha de tenir alguna retribució. Sovint n’hi ha prou valorant-les, tenint-les present i donant una simple resposta a aquesta persona que hi ha invertit un temps, il·lusió i d’altres recursos quan els hauria pogut dedicar a qualsevol altra cosa. Si una persona no rep cap “premi” al seu esforç, s’acaba frustrant, perdent les ganes i la il·lusió, sentint-se poc útil i, finalment, acaba desistint i desapareixent. I això és un problema. No per aquesta gent, sinó pel funcionament de l’organització i per aquesta mateixa. En casos com aquestes, és l’organització qui necessita gent treballadora i altruista per fer-se gran, i no pas a l’inversa. Cal tenir-ho present perquè, si es deixa escapar aquest gran capital humà, la flama es va apagant. 

Seguint amb aquest fil, s’ha d’implantar la meritocràcia. Tampoc pot ser que aquells que no treballen pel bé de l’organització o facin menys mèrits en el si d’aquesta, sovint siguin tinguts en compte molt abans que d’altres que s’hi han esforçat. No hauria de funcionar d’aquesta manera perquè la gent que treballa, no rep cap estímul i, a sobre, veu que d’altres fent molt menys sí que els rep, acaba per no fent res, senzillament, per decepció o per ser pràctic. La reflexió també és molt senzilla: “faig 75 no ho valoren; aquell fa 50, premi! Conclusió: faig 50 o, potser millor encara, 25 i el premi serà major”. Problema: si es van premiant iniciatives com aquesta, aquell capital humà, acaba per no tenint iniciatives ni fent res; fent 25 amb el desig que la feina sigui premiada. I, com deia abans, qui n’és el màxim perjudicat? No pas la persona, sinó la mateixa organització que, fruit de premiar aquestes actituds, acaba amb una trista inactivitat. 

Fins aquí, unes primeres reflexions. Organitzem-nos. Però ja tinc pensada una segona, tercera i alguna altra part. De vegades, quan s’expressen idees no tenen perquè ser les bones però, sovint, fan rumiar a d’altres i, entre tots, es rebla el clau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada