dissabte, 15 d’octubre de 2011

Valoració coalició RCat/E(RC)

Bé, feia dies que volia fer una valoració sobre el tema i encara no l’havia fet. Bàsicament, per dos motius. El primer és que no es poden extreure conclusions precipitadament; el segon per manca d’informació. Avui continua essent precipitat extreure conclusions i, per altra banda, mai es disposa de tota la informació. Així, doncs, amb el que tenim, em disposo a fer-la. Començarem pel dolent i intentarem acabar amb un final feliç.

Deixo clar que tot plegat em genera opinions, pensaments i sentiments contradictoris. Per una banda, ho trobo molt bé, per la resta, no m’agrada gens. El més fàcil, sempre és criticar i estar en desacord; ja se sap, mai plou a gust de tothom.

E(RC) o Esquerra -ho anomeno així des de fa molt de temps i res indica que ho hagi de canviar- semblava que havia de canviar-ho tot. Fer foc nou, regeneració interna i trencar amb el passat. Però vist des de fora, res. Ja ho publicava fa dies somnoticia.cat. Aquest digital, sentenciava amb el final “fa por citar els noms dels “nous” dirigents d’Esquerra (sembla que de moment no es tornarà al nom històric), però ho farem perquè cadascú de vosaltres pugui avaluar la magnitud de la tragèdia: Joan Puigcercós, Oriol Amorós, Anna Simó, Jordi Portabella, Eduard López, Lluís Salvadó, Marta Rovira i Gerard Gómez”. Doncs més o menys. No sé si por o no, però el que és cert és que, resumint el congrés i com diria La Trinca amb el seu clàssic El Far West: “Per poder canviar-ho tot, però que tot seguís igual, van muntar unes eleccions per distreure al personal”. I així mateix sembla que ha anat. Cara nova a la presidència i ja hem fet net. No només això, sinó que, el segon per la llista per Barcelona, hi trobem -de moment- Joan Tardà, qui va respondre a la pregunta de El país sobre si era més català o republicà el següent: “Primero, catalán; segundo, de izquierdas; tercero, republicano, y cuarto, independentista. Yo soy independentista accidental. Hasta que Cataluña sea independiente”. També és bonic saber que aquesta mateixa llista la tanca Miquel Sellarès, secretari de comunicació del primer tripartit. I, finalment -o no-, després d’unes primeres discrepàncies, la llista de Girona l’encapçala Teresa Jordà, dona vinculada a Joan Puigcercós. Com veieu, doncs, una renovació total i absoluta.

I el que és més trist, no sé si és que E(RC) no ha canviat, o que el motiu de la coalició podria anar més enllà i no s’acaba d’explicar per tal que la gent ho entengui i ho valori. No ho dic des d’una font d’informació fiable, sinó des de la meva lògica personal i pensament. Aquesta coalició és tan inútil a nivell funcional en l’actualitat, com important a nivell simbòlic de cara el futur. Crec i m'agrada pensar que és pura estratègia.

Sembla un acord de futur de cara a les eleccions del 2014. I això sí que és una bona notícia. No pas per E(RC) o per Reagrupament, sinó pels independentistes i per Catalunya. Amb l’acord, es demostren diverses coses. La primera, Reagrupament no té ànsies de poder; entre altres coses, però això ha cedit en l’acord de Girona acceptant la candidata clàssica tot i que les respectives juntes ja havien decidit que l’encapçalaria Quim Torra. En segon lloc, Reagrupament és un bon soci amb el que s’hi pot entendre i s'hi pot comptar. Ho dic pel passat que sovint ens atorguen. En aquesta ocasió, la que n’ha quedat fora és, curiosament, Solidaritat Catalana per la Independència. Tampoc fou possible molts acords amb aquesta formació a les passades municipals. La tercera és que sembla que el missatge dels independentistes ha calat, s’ha entès i, finalment, s’ha treballat per la unitat i interessos del país. Els votants haurien d’agrair el gest.

En definitiva, doncs, podria ser la primera pedra per una bona coalició de cara a les claus eleccions del 2014. Es preveuen un parell anys molts durs. Una majoria incontestable del PP i les seves polítiques salvatges poden fer que l’independentisme pugi més encara. La sortida tripartit, en plena crisi, no serà una alternativa i, CiU, se li hauria d’haver vist que tampoc ho és; de fet, aquesta ja està perdent credibilitat i se li veu el llautó -gràcies!- cada dia que passa. Quina hauria de ser l’alternativa real? Independència. Com antany, E(RC) hauria de ser el pal de paller de l’independentisme. Si s’arriba en aquest punt havent fet els deures i amb un canvi real de la direcció i, sobretot, del rumb de la formació política, aquesta podria veure com rep el suport d’altres entitats i/o associacions i aconseguir una bona representació parlamentària. Els ajudarem amb el camí, però també s’hi hauran d’esmerçar.

És a dir, cal veure més enllà d’aquestes eleccions espanyoles. L’acord crec que és a mig-llarg termini i en vistes al futur. A mi, ni m’agrada el gir de 360º (sí, 360º, és a dir, que es queda igual), ni em refio massa d’E(RC) vist tot plegat però, tenim un parell d’anys per intentar-los fer canviar. Sempre tot podria ser millor però, amb el que hi ha, hem de pensar positivament, mirar endavant i treballar amb el que tenim. I, avui, mentre no surti una millor opció, aquesta és la bona. Generositat, humilitat i treball; és part de la clau de l’èxit i és amb el que Reagrupament es compromet pel nostre país i pel benestar del nostre futur i dels nostres fills.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada