dimecres, 30 de novembre de 2011

La independència no és l'objectiu

Amb aquesta entrada intentaré capgirar el concepte d’independència. Fa setmanes, després de parlar amb un bon compatriota que viu i treballa a l’estranger, se’m van obrir els ulls. I, ho escric sense equivocar-me: la independència no és l’objectiu; repeteixo per si algú es pensa que m’he equivocat: la independència no és l’objectiu. No s’ha de veure com a tal. “Ep! En Carles s’ha tornat boig! Què diu ara!”. Anem a pams... Unes línies per intentar explicar-me i al final deixeu un comentari si ho creieu convenient.

No descobriré ara que hi ha gent que té cert recel al concepte estat propi, sobirania, independència... res més lluny de la realitat. En molts col·lectius, fins i tot es desaconsella directament emprar segons quins termes perquè són agressius o massa durs i s’associen a guerres, flaqueses, radicalitat... Coses que més aviat -desenganyem-nos- no inviten a que la gent pugi al carro. En d’altres ocasions, la independència es ven com una cosa dels catalans i excloent de la resta. Hem de canviar aquest tarannà; si volem arribar més lluny i ser més, és necessari. La independència ha de deixar de ser l’objectiu.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Havíem d'haver salvat TV3

Això que ha passat, passa o passarà amb TV3 és quelcom que genera sentiments contradictoris. No descobriré ara que d’ençà d’uns anys cap aquí, he criticat força el que hauria de ser la televisió pública de Catalunya. És per això, doncs, que m’agradaria comentar les retallades des de dos punts de vista. Primerament, des de l’ètic, moral, sentimental... Com ho vulgueu anomenar; segonament, des de la vessant productiva i professional. 

Començant per la primera, ja ho vaig dir l’altre dia; és una pena i una llàstima que els catalans ens hàgim de veure obligats a retallar per poder mantenir els espanyols. Això, en cap cas significa que en època de bonança hàgim de malbaratar recursos però, si els catalans produïm prou riquesa per tenir un nivell de benestar x sense comprometre’ns, dins d’uns límits, no hauríem de retallar en segons què. Fa uns mesos escrivia sobre la idea de TV3 que tenia el primer govern de Pujol. Fa molt de mal que s’hagi de retallar a la que hauria de ser la televisió pública però, és el que hi ha. No sé què deu pensar Pujol. Tot i que tenint en compte que era una política de normalització lingüística i veient amb el que s’ha convertit, potser ja hi deu estar d’acord. 

dimecres, 23 de novembre de 2011

Els compatritotes de CiU

Arribarà un dia que el tòpic d’”una imatge val més que mil paraules”, es convertirà en “un vídeo val més que 1000 imatges”. I aleshores posaria aquest bonic vídeo per il·lustrar el que ha passat avui::

Quanta raó aquesta senyor. Trist, molt trist, però cert com la vida mateixa. M’hi esforço per entendre-ho però no puc. No em considero una persona extremadament intel·ligent però, el suficient per anar pel món. I això se m’escapa de les mans. I ja n’hi ha prou; perquè això -ja ho he dit en altres ocasions- és insultant. Molts segurament no se n’adonaran però, és insultant.

Avui ha sortit el President Mas a anunciar diverses coses. Jo ho agruparia en dues: presentaran els pressupostos l’any que ve i, s’apujarà una mica tot. Sublim! Anem a pams.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Valoracions postelectorals

Bé, avui és un dia d’aquells que, qui més qui menys, tothom hi diu la seva; no seré l’excepció. No tinc massa temps però, molts pensaments al cap. Per altra banda, avui també és un dia que costa de passar perquè tots els mitjans i opinadors parlen del mateix. Sincerament, avui he fet la lectura molt ràpida d’articles i de notícies; res de nou. Tampoc crec que jo aporti res de nou, però, si més no ho deixo anar.

Permeteu-me deixar clar que, per sobre de tot, m’interessa l’independentisme. Amb això vull dir que la majúscula patacada dels socialistes ni em consola ni compensa els tres únics diputats de la coalició independentista. Alguns ara em diran que faig demagògia però, no és cert. Pensava i continuo pensant que, des de la vessant independentista, hi havia tres opcions: la coalició, el PP o un partit minoritari; cosa que, de rebot també afavoria la majoria absoluta del PP.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Jornada de reflexió

Bé, doncs, ha arribat el dia d-1. El d és demà, però avui és el dia de la reflexió. Jo, encara no he tingut prou dies per reflexionar i encara no sé què faré. Entre avui i demà ho hauré de decidir però, com diu el tòpic, l’important és participar. Mai millor dit. I torno a pensar en el millor per Catalunya i no sé què és el millor. Certament, ens manca molta informació per prendre una decisió acurada. Tinc els mateixos dubtes que la primera vegada que vaig escriure sobre les eleccions espanyoles ara ja fa molt de temps. 

Abans de tot, permeteu-me reformular 4 coses. La primera és que la campanya ha durat setmanes i setmanes, i no pas 15 dies com està establert; sort, s’ha acabat. La segona és que hi haurà gent que no podrà votar amb tot els show del vot per correu; francament, tractant-se d’un país tant poc democràtic com Espanya, no em sorprèn gens. La tercera és que TV3 (la seva) podrà tornar a informar amb criteris estrictament periodístics; és a dir, o bé no hi notarem la diferència o anirem a pitjor. Quant aquest tema, no puc dir que hagi seguit massa l’actualitat de la sucursal de TVE a Catalunya (altrament anomenada Televisió de Catalunya) però, la informació m’ha semblat lamentable. Sense anar més lluny, gràcies als criteris de quota he pogut escoltar que Esquerra tenia un candidat, que Esquerra es presentava, que Esquerra pujava a les enquestes... I jo em pregunto, com a bons periodistes, sabien que el que es presenta és una coalició d’Esquerra (RC) + Reagrupament + CatalunyaSí i ho feien conscientment negant el dret a la informació, o senzillament, disposen de mala informació? En qualsevol cas, em sembla poc professional. 

dimecres, 16 de novembre de 2011

Solitud

Si m’ho permeteu, avui toca una entrada si més no estranya. És un poti-poti de sentiments, sensacions, astrologia, records, desitjos, esperança, medicina... Una mica de tot i no massa de res que ni tant sols sé per on començar. Algú em diria: “pel principi”, però, on és el principi?

Tothom coneix el terme de catalanofòbia, oi? Doncs m’acaba de venir al cap un altre terme: catalunyitis: patiment pel teu país; en el meu cas, Catalunya. No hi puc fer més. Pateixo. Els que hagin vist la pel·lícula The Green Mile entendran de què va la història. Pels que no l’hagin vist, un parell de coses: 1) us la recomano i 2) va d’una persona que sent el que passa al món i en pateix les conseqüències; quan hi ha alguna maldat, assassinat o el que sigui, ho sent en la pròpia carn. Doncs, salvant algunes distàncies, em passa més o menys el mateix. Sóc un enamorat del meu país i me’l sento meu. I per tot plegat pateixo.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Organitzem-nos (5)

Després de les quatre anteriors entregues (primera, segona, tercera i quarta), decideixo posar-ho en solfa sobre una organització determinada: Reagrupament Independentista. De la mateixa manera que després de Miquel Calçada i Olivella van aparèixer d’altres amb el mateix concepte de programa (pensant-t’ho prou bé, els programes de l’Albert Om i de la Titiana Sisquella tampoc deixen de ser un afers interiors), Reagrupament és el pare moral del concepte independència unilateral des del Parlament i transversalitat. Tot el que ha aparegut posteriorment, agradi o on, tenen com a referència aquesta associació.

I ho faig pensant una mica amb el futur i com fer-la créixer. I se m’acut que, tenint en compte la situació general del país i de RCat en particular, desbrossaria l’organització en dues branques diferenciades d’alguna manera. Per una banda, la branca política, per l’altra la branca associativa. La motivació per fer-ho així és la lectura del passat, present i un hipotètic futur. Reagrupament –llevat d’alguns municipis- té poca representació política. Per tant, doncs, la branca política no la podem utilitzar massa i caldria fer ús i potenciar la branca associativa. Amb tot -recordem-ho- tal com ens vàrem presentar a la ciutadania, érem i som una associació cultural que treballa per Catalunya. Invito a molts a que es rellegeixin o es llegeixin els estatuts.

dimecres, 9 de novembre de 2011

El món de Google

Alguns ja sabeu que sóc fan de Google. Tot i ser fan, discrepo de moltes coses de les que fan i són crític amb tantes altres. Però ja fa temps que hi dono voltes i finalment decideixo escriure sobre el tema. De la mateixa manera que hi ha el món de Sofia o Alícia al país de les mil meravelles, avui permeteu-me escriure sobre el món de Google o Carles al país de Google. 

Per fer una mica d’història, recordar que Google en té molt poca. Tot va començar amb un cercador dins una habitació d’uns estudiants, llavors un correu... i així fins a tenir desenes o centenars de productes. I, cada vegada tinc més clar que, al pas que van, arribarà un dia que crearan una casa domòtica pensada i desenvolupada per Google. 

dissabte, 5 de novembre de 2011

Organitzem-nos (4)

Avui ja fem la quarta entrega d’Organitzem-nos. He deixat per quasi el final aquest concepte que vaig estudiar a la UOC i em sembla molt interessant. De fet, el concepte fa referència a les empreses i, tot i que ja he recalcat que una organització no professional no hi ha ni hi ha d’haver gratificació remunerada, sí que el comportament hauria de ser el màxim semblant al comportament de qualsevol empresa; qualsevol de gran i que vulgui continuar essent-t’ho, és clar. 

El concepte doncs, era de la xarxa d’empreses, a l’empresa xarxa. Extrapolat a organitzacions, seria de la xarxa d’associacions, a l’associació xarxa. És molt fàcil d’explicar i ens hi posem de seguida. Veureu que algunes de les característiques són més pròpiament de i per a empreses però, les mencionarem igualment. Cal tenir present, abans de tot, que la tendència de les empreses, cada vegada van més cap a aquesta línia. És a dir, el futur de l’organització de les empreses passen per interioritzar aquest concepte. 

dimecres, 2 de novembre de 2011

Què els diràs als teus fills?

Sovint penso en el futur i si mai arribo a tenir fills. Això em porta a pensar en el fet que alguns dels meus amics ja disposen de descendència i en el que els hi podran dir d’aquí a uns anys. Alguns ja haureu endevinat per on van els trets. Aquells que ja sou pares o esteu a punt de ser-ne, imagineu-vos, tal com van les coses, el futur dels vostres fills. Si el visualitzeu com el visualitzo jo (força negre si on podem créixer com a estat), què respondreu als vostres fills el dia que us demanin: “què vas fer per mi i pel meu país”?

Imagineu-vos aquesta situació i la resposta. Amb totes les retallades en sanitat i en ensenyament, quan al vostre fill li falti quelcom o, en el món globalitzat que vivim i viurem no pugui competir amb els millors professionals del futur i no tingui un futur pròsper o feina, què li direu? “No fill, nosaltres fa vint anys que tenim el dret a decidir, però ara no toca”.