dilluns, 21 de novembre de 2011

Valoracions postelectorals

Bé, avui és un dia d’aquells que, qui més qui menys, tothom hi diu la seva; no seré l’excepció. No tinc massa temps però, molts pensaments al cap. Per altra banda, avui també és un dia que costa de passar perquè tots els mitjans i opinadors parlen del mateix. Sincerament, avui he fet la lectura molt ràpida d’articles i de notícies; res de nou. Tampoc crec que jo aporti res de nou, però, si més no ho deixo anar.

Permeteu-me deixar clar que, per sobre de tot, m’interessa l’independentisme. Amb això vull dir que la majúscula patacada dels socialistes ni em consola ni compensa els tres únics diputats de la coalició independentista. Alguns ara em diran que faig demagògia però, no és cert. Pensava i continuo pensant que, des de la vessant independentista, hi havia tres opcions: la coalició, el PP o un partit minoritari; cosa que, de rebot també afavoria la majoria absoluta del PP.

Tenint en compte aquestes premisses, entenc que el PP hagi pujat a Catalunya; entenc que hagi crescut l’abstenció i el vot nul; entenc que la coalició d’E(RC), RCat i CatalunyaSí hagin salvat els mobles. És a dir, part del vot del PP, estic segur que és independentista convençut que busca (tristament és l’única manera que la societat catalana entén les coses) fer reaccionar aquests que no hi ha manera que ho facin. Per altra banda, els votants de la coalició cercaven el premi al treball i a la unitat i, sobretot -penso- no truncar possibles acords de futur. Ja he dit sempre que penso que aquest és, més que no pas de present, un acord pensat de cara el 2014. La reflexió és òbvia: si això hagués sortit malament, amb quins ànims s’afronta el que ve? De manera que, salvant els mobles, és una manera de dir “aneu per la bona línia i seguiu així que potser ens en sortirem”. És evident que manquen moltes coses i ens haurem d’arremangar fort si volem que la cosa tiri endavant però, és un bon inici.

Entenc, també, la desfeta dels socialistes. El que no entenc és ni la pujada de CiU, ni la dels ecosocialistes. És evident que sempre hi ha maneres de veure les coses i, una d’elles, és interpretar que les forces “catalanistes” sumen més que les darreres eleccions. Jo -tant de bo m’equivoqui- no ho penso així. Just el contrari, entenc que ahir es va enterrar un xic més l’anhelat desig; no vol dir mort, però sí més enterrat.

Escoltava a la seu de CiU crits d’Independència!; per altra banda, només hi vaig poder veure una estelada. A fora, igualment, crits d’independència. Al Twitter llegia un tweet que deia “Crits d'independència a la sortida de Duran al Majèstic. Déu, perdona'ls, no saben què han votat.” I, certament, no ho entenc. No entenc com la gent pot haver votat en Duran que és un antiindependentista declarat. Però la gent ja li està bé; amb il·lusió, que diria aquell. Llavors, la reflexió és clara: què coi van votar tots aquells que segons l’enquesta del CEO possibilitaven un escenari clarament independentista? A ulls d’Espanya, Europa i el món, Catalunya, primerament, és autonomista, llavors federalista, seguit d’espanyolista i ecosocialista; finalment, amb una representació ridícula si el que vol aquest país és aspirar a la independència, hi ha els independentistes. Si algú m’ho pot explicar, li ho agrairé. Amb quin dret i credibilitat anem pel món dient que som independentistes amb tres diputats independentistes? Francament, penós i lamentable.

La setmana passada era l’aniversari del llibre dels rècords Guinness; jo ja ho avançava al Twitter. Catalunya té l’estrany, penós, paradoxal, ridícul i immillorable rècord de ser la regió amb més independentistes de paraula i menys de fet. Tant trist com cert. És com si vaig a un curs de fidelitat de parella i el professor és el Michael Douglas. No cola. A veure què dirà la gent. O és que potser Catalunya, de veritat, no és independentista? Potser no.

Finalment, Amaiur. Espectacular. Molts critiquen els bascos perquè van a la seva i tot el que vulguin. N’hauríem d’aprendre moltes coses dels bascos. Ells, vetllen pels seus interessos, es fixen un objectiu i s’esmercen per assolir-lo. Un dels seus més vells bells proverbis és non gogoa han zangoa. Doncs això mateix. Nosaltres, just el contrari: aixequem-nos i aneu-hi. Es presenta un Congreso de los diputados animat i, si fan les coses bé, ens podríem trobar que gaudiran abans ells que nosaltres d’estat propi. Zorionak.

En definitiva doncs, trist resultat per l’independentisme. Ser crític no significa que hàgim de tirar-ho tot per la borda; cal seguir treballant. Sempre dic i em reafirmo, que ni Catalunya té els habitants que es mereix, ni els habitants d’avui es mereixen Catalunya. Algú em dirà que Catalunya la conforma la seva gent. Fals com una casa de pagès. Els habitants passen; el país té una història, una cultura, una identitat... que, lluny de passar i desaparèixer, roman insistentment al llarg de la història. No sembla que aquesta generació, de moment, estigui a l’altura del meu estimat i enamorat país; esperem que la propera sí. Estimada Catalunya, perdona’ls, no saben què es fan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada