dissabte, 24 de desembre de 2011

Bones festes

Antigament -fa força temps- acostumava a fer una felicitació per aquestes festes i a enviar-la a qui ho creia convenient. Generalment, la resposta era nul·la o molt propera a nul·la; per això vaig deixar de fer-ho. En part ho entenc però, no m’acaba d’agradar. Per altra banda, no són poques les felicitacions que reps aquests dies de gent que, curiosament, feia pràcticament un any que no en tenies notícia. I, per ser més precisos, si els dies que van des del període 15 de desembre fins a 7 de gener no formessin part de l’any, aleshores faria molt més d’un o diversos anys que on en reps notícia. 

És per això que, per primera vegada, ho faré des d’aquest bloc. Perquè és una manera diferent. A aquells amb qui hi tinc contacte al llarg de l’any i aprecio, tot i que amb alguns ja ho he fet, no cal. Ja saben que els desitjo el millor del millor; si més no procuro demostrar-los-hi al llarg de l’any i no pas ara amb tres setmanes i amb presses. I no només els desitjo unes bones festes, sinó unes bones jornades laborals; ja m’enteneu. Així, doncs, els que llegeixin aquesta entrada, dobla felicitació. 


A mi personalment no m’agraden aquestes festes. Precisament, pel que us deia abans. Sembla que durant aquest període ens hàgim de tornar més bons, més solidaris... se’ns entendreix el cor i som més benevolents... Si us hi fixeu, fins i tot a les criatures els diem que si no es porten bé, el Reis no els portaran res o els portaran carbó. D’alguna manera, és com quan regna el Rei Carnestoltes però just el contrari. Es dóna la imatge que amb 15 dies de bonança compensem la resta de l’any. I no hauria de ser així. Per tant doncs, per a mi, no són més que dies fora de la normalitat on, si haguéssim de generalitzar, abunda més la falsedat i la hipocresia. És una pena. 

Com us deia, a mi no m’agraden. Molts dies i, egoistament, penso que faria passar amb 24 hores del 20 de desembre al 7 de gener. Però és egoista. El millor d’aquesta època, precisament, és que brolla i sobresurt la innocència dels més menuts. I això sí que no té preu. Res val tant com un somriure i la felicitat d’aquests menuts. Per tant, que duri; que duri per a ells. 

Per la resta, aquests dies em recordo, precisament, de les persones que val la pena demostrar-los que els desitges el millor del millor. Sense entendre com ni perquè (sovint és un dels tants errors que cometo: pensar massa o voler treure el per què de tot plegat. Carles, para!) hi ha gent amb la qual hi tinc contacte des de fa un munt d’anys. Des dels 30 de quan jugàvem a fer cabanyes, passant pels 20 de quan anàvem pel Club Patí Vic o els 15 de l’inici dels gintònics i l’actual colla. Tampoc em vull oblidar de les coneixences dels darrers temps amb qui hi puc tenir un tracte especial. No diré noms perquè, suposo que qui s’hagi de donar per al·ludit, ja s’hi donarà. 

I com us deia, segueixo preguntant-me per què? Així com a vegades em sorprenen del que m’arriben a conèixer, sovint també em sorprenen del poc que em coneixen. Suposo que aquí rau la gràcia. Sincerament, com coi m’han pogut aguantar durant tant de temps (o tant poc en altres casos però que sé que m’aprecien i els importo)? No ho sé, perquè sóc complicat i rar! Alguns diuen que em faig apreciar i que sóc especial; no ho sé i no sóc ningú per jutjar-ho. El que sí és cert és que és una sort haver mantingut relacions de tants anys. Sobre aquesta qüestió hi ha molt tòpics: “els amics són com el vi, amb el temps milloren”; “al final sempre queden els que realment importen”... Un parell d’anècdotes al respecte dels darrers dies. Una, la reflexió després de constatar que fa 20 anys que ens coneixem i miràvem on era un i on era l’altre. Val a dir que jo, d’ençà d’aquests 20 anys no he avançat gaire... L’altre ahir mateix, quan debatíem on seríem d’aquí a 20 anys més; “l’important no és on, sinó ser-hi”, fou la meva resposta. 

Perquè si bé sempre has desitjat el millor del millor a la gent que aprecies i que t’aprecia, mai desitges prou perquè s’ho mereixen tot i més. És una alegria i una enveja saníssima veure el camí que han fet des de fa 30, 20, 10 o 5 anys (que sovint contrasten amb els meus) però tanta alegria és veure que, d’alguna manera, has pogut anar veient com el feien perquè no s’ha perdut el contacte. I més alegria encara, és continuar desitjant-los el millor del millor i que, any rere any, ens puguem anar desitjant bones festes; i jornades laborals. 

Així que, moltes gràcies a tots i totes per ser-hi i aguantar-me. I felices festes i jornades laborals a tots i totes. 

Per acabar, crec que el darrer que vaig enviar; l’any 2007 començava a treure el cap:

Els carrers i cases ja es muden de nou 
amb colors d'il·lusió, d'esperança, de desitjos... 
i el termòmetre torna a tocar fons; 
El nou any ja és aquí. 

Aquell fred que teníem i tenim, 
i aquella manta que encara ens abriga; 
aquella llàgrima, 
i l'amic que avui ens escolta, 
aquell renec, 
seguit d'una bona reconciliació... 

És moment per a recordar, 
com també ho és per a desitjar. 
Desig que el proper any 
sigui tant o millor que aquest, 
que aquell destí que veies lluny, 
no hagi estat més que una nova parada cap a l'èxit. 

Desig que no et falti calor, 
que no et manquin amics, 
que tinguis un munt d'èxits i d'il·lusions, 
que puguis tornar a gaudir d'una copa de cava, 
d'una bona companyia... 

Feliç 2007!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada