dissabte, 17 de desembre de 2011

Espanya no ens roba

Tot depèn del que s’entengui per robar, oi? Aquests dies, tothom hi ha dit la seva; jo no vull ser menys. Amb tot, però, cal diferenciar diverses coses sobre el tema. No cal barrejar la legalitat, la definició de les paraules i la moralitat. Sobretot, no barregem les coses. 

En primer lloc, m’agrada el tracte que rebem d’Espanya? No, evidentment, i és per això que, en la mesura que puc, intento treballar perquè el dia de demà tots plegats tinguem un món millor. Que graciós, ara m’he recordat d’una cadena humana que es va fer al Persones Humanes per, precisament, fer un món millor. Bromes a part, a ningú -o quasi ningú- li agrada el tracte rebut per Espanya. 

En segon lloc, el que fa Espanya és legal? Sí. Agradi o no agradi, és així. Vaja, ho afirmo molt rotundament però, crec que tenen la paella pel mànec. No parlo d'aquests 759 milions d'euros, sinó del 8-10% del PIB que va i no torna. 

Finalment, és moral? No, evidentment que no. Però n’hi ha tantes de coses immorals, oi... 

Aleshores, Espanya ens roba o no ens roba? Jo penso que ens tracte molt malament però robar, el que és robar, no ens roba. És a dir, vist per a ells no prenen res que no sigui seu o que els pertanyi i, sobretot, res que els catalans no s’hi oposin de manera contundent. Us ho explicaré d’una altra manera. Per què a unes poblacions la grua val x i en d’altres val 3x? També ens roben? O els empara la legalitat? 

És aquí on vull anar a parar. Els catalans estem acostumats a donar sempre la culpa als altres i no ens fixem mai en nosaltres mateixos. Els americans també tenien la culpa que el cinema català no fos bo. Els americans també tenen la culpa que el pessebre hagi passat per hores baixes o que la castanyada perdi pistonada en front del Halloween. Tampoc és culpa dels catalans -es clar- que el català perdi terreny. Això es culpa dels immigrants (espanyols i no espanyols) que, en no saber la llengua, generalment ens hi dirigim amb castellà. Ui! Quanta culpa que tenen els altres. 

I ara, ens roben. Doncs dins d’aquesta legalitat, no hi estic d’acord. Els catalans som experts per no agradar-nos les regles del joc però no fer res per canviar-les. A mi, quan no m’agraden les regles, o les canvio o plego. Però generalment no dono les culpes als altres; i menys encara si jugo en camp contrari. És com quan el Barça juga sublimment però no té punteria i l’adversari arriba un cop i marca gol. Doncs has perdut tres punts! I és culpa de l’adversari? És culpa del Barça per manca d’encert, no? Doncs això és semblant. 

Que hi ha altres països que hi ha un límit de solidaritat fiscal? Sí, però no és el cas d’Espanya. Pels que encara no se n’hagin adonat, tenen la paella pel mànec. O marxem, o acceptem les regles del joc. Canviar-les? Fa dècades que n’hi ha que ho proven sense encert. Nosaltres -per sort i per desgràcia- triem. I ja comença a ser hora que triem el que toca. Ben mirat, els espanyols deuen pensar allò que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”. Som dins el marc legal espanyol i els hi volem canviar les seves regles. Proposem una llei orgànica espanyola com l’estatut(et) -llei orgànica espanyola- i quan els que fan les lleis orgàniques espanyoles (els espanyols) la revisen i se les fan a la seva manera, llavors sortim els catalans a cremar-ho tot. Senzill. Si no ens agraden les regles del joc, fem les nostres i juguem on i com vulguem. Però deixem de donar sempre les culpes als altres i fixem-nos una mica en els nostres defectes. Si esperem que els espanyols ens regalin un estat... aneu prenent seient. A jutjar els actes dels darrers anys, em penso que qui ha fet més per créixer l’independentisme, és el seu activisme espanyolista i anticatalà, més que no pas l’activisme independentista català. Així, doncs, d’una vegada, aixequem-nos i anem-hi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada