dissabte, 10 de desembre de 2011

A gust del consumidor

Ara feia dies que no escrivia. Certament, per falta de temps i, sobretot, de ganes. Què dir? Què no dir? Arriba un punt que la saturació mental és tanta, que un no sap on agafar-se. Ja ho he escrit en alguna altra entrada. Tot depèn. No hi ha negres ni blancs, sinó ulls que ho veuen d’una manera o altra. Com deien els de Jarabe de Palo, “depende, de según cómo se mire, depende”. I és així. Aleshores, com podem donar una opinió sobre les coses si tot depèn de tot? Com valorar les coses si intentes contemplar totes les possibilitats sense aferrar-te a cap de particular? Preguntes i més preguntes, sense respostes. Al final, l’única cosa que pots fer és escriure la teva pròpia visió, conclusió i/o realitat. La conclusió, doncs, és fàcil. Hi ha tantes veritats i/o realitats com gent al món. 

Per posar-vos un exemple, les estratègies de CiU, E(RC) i SCI. Totes són, salvant totes les distàncies religioses, com l’existència de Déu. Ningú pot demostrar que existeixi i ningú pot demostrar que on existeixi. Finalment, barra lliure. 

CiU, dos possibles escenaris. En aquest cas, algú quedarà en evidència. Des del meu punt de vista, pel que fa a CiU, en el transcurs d’aquesta legislatura, hauríem de saber per on van els trets. Com us deia, dos possibles escenaris. El primer i el que m’agrada creure, és que tot el que està fent és per convèncer els no convençuts. El que fa temps que contemplo en forma de “senyors, us hem demostrat que no hi ha res més a fer”. Si això es dugués a terme, CiU serien uns herois i els que quedarien en evidència, serien tots els catalans que haurien hagut d’arribar fins aquí per veure-ho. L’altre, és que realment hi hagi voluntat de continuar al servei d’Espanya. Molt recomanables els articles de Salvador Cardús de l’Ara i el de Marc Perelló a El Singular Digital; en un dels casos, es contempla, com he dit moltes vegades, un possible pacte econòmic rebaixat amb el PP que calmaria la mar. Cal recordar que el súper-mega-hiper estatut(et) que tenim els catalans, el va anar a negociar i elevar el senyor Mas. És a dir, podria passar que en venguessin gat per llebre novament i... tal dia farà un any. 

Vist així i prenent com a base l’estratègia independentista, es fa palesa aquella màxima de “quan pitjor, millor”. Vull dir que tots aquells que diuen que CiU està fent tot això pel país i per tenir estat propi... D’acord però, aleshores, no és la frontera? Per què aquests mateixos deien que votar el PP era el pitjor? No quedem que quan pitjor, millor? I, vist d’aquesta manera, quants independentistes va crear el segon tripartit? Quan pitjor, millor? O depèn de qui faci el pitjor? No m’estic posicionant a favor de res ni de ningú sinó, contemplant diverses possibilitats i invitant a la gent a reflexionar-hi. 

Una altra possible estratègia que, entenc que només la podran dur a terme aquesta legislatura, és la de SCI. Quan pitjor, millor. Estant tant en contra de l’estat espanyol, que estan o estaven disposats a denunciar l’ens màxim de la comunitat autònoma de règim comú de Catalunya al Tribunal Constitucional espanyol. Com en les anteriors estratègies, qui és per jutjar què? Què és el millor i què és el millor? Si et diuen que això és per fer veure als catalans que, tal com ho tenim muntat, no som res, no podem pas negar-ho. Per contra, aquells que diuen que anar-te’n a demanar suport a l’enemic no està bé, també tenen part de raó. 

No són els homes i les dones els que donen la raó, sinó el temps; l’únic que podem donar nosaltres, és comprensió i suport. I també fa de mal valorar si, passat el temps i arribat a algun destí, és gràcies a una cosa o altra. És evident que “no hi ha mal que per bé no vingui” i, en el cas dels catalans, m’atreviria a dir que “quan pitjor, millor” però, quants llençols perdrem en cada bogada? On és la línia vermella que no s’hauria de travessar per poder recuperar els caiguts? I el més delicat, qui assegura, avui, que la tàctica és o no és aquesta i que valdrà la pena? 

I això enceta un altre debat. Val la pena perdre part de la nostra essència -el que ens diferencia de la resta- per, paradoxalment, diferenciar-nos de la resta? Quin sentit té espanyolitzar-nos per poder-nos independitzar dels espanyols? Quin sentit té, separar dues coses tan iguals?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada