dissabte, 3 de desembre de 2011

Matrix

Quan parlo de pel•lícules, sempre menciono Matrix. Bé, concretament la seva trilogia. Diguem que hi ha un parell de trilogies amb les que hi tinc molta simpatia: Matrix i El senyor dels anells. La primera, senzillament em va obrir la ment i fer veure coses més enllà del que veiem. La segona, perquè el primer joc de rol que vaig jugar fa molts anys, portava aquest títol. No era casual; diria que, per iniciar-se en la temàtica, molts utilitzaven aquest i no un altre. 

Com d’altres vegades he dit, algú em prendrà per boig; però ja no ve d’una vegada. Els que no hàgiu vist Matrix, us la recomano: si més no la primera entrega. Val a dir que, si haguéssim de separar amb dos grups als que els ha agradat Matrix i als que no, seria una separació força semblant als que l’han entès i als que no. Sí, ja ho sé... els que han provat de veure-la diuen que és difícil d’entendre perquè és de rotllos informàtics, programació orientada a objectes... S’ha de veure amb algú que hi entengui una mica.

Però més enllà de tot això, el rerefons em sembla fantàstic. No només literalment, sinó que també com a sinònim de gran, ben trobat... Senzillament, hi ha un informàtic que cerca la veritat. Un dia, rep un missatge on diu que segueixi al conillet blanc. Després de seguir-lo, se li ofereixen dues pastilles; una de roja i una de blava. La roja el porta a la veritat i el desconnecta del món que viu; la blava el deixarà al món on viu.

Aturem-nos aquí. Dos móns. Sabeu allò de, “viu enganyat i sigues feliç”? Vindria a ser el mateix. Al protagonista (Neo) se li ofereix conèixer la veritat i començar a fer funcionar les seves pròpies neurones o, per altra banda, desconèixer-la i seguir “feliç”. Més o menys el que vivim i/o patim tots plegats. No parlo ni de conspiracions ni coses rares. Senzillament dic que és un fet que nosaltres, els simples ciutadans de base, només veiem la punta d’un immens iceberg. S’han, des de fa dècades i més concretament des de la mal anomenada època de transició, preocupat per tal de donar-ho tot als ciutadans i que no s’hagin de preocupar per a res. Dit d’altra manera, apagar-los el cervell i fer del tot innecessària l’ús del raonament.

És per això que l’aigua està més o menys tranquil•la i ningú es rebel•la. Ho tenen tot més o menys controlat. Sembla que els catalans som incapaços de veure el maltractament permanent al que vivim. Sembla que com incapaços de veure com ens prenen el pèl; com també som incapaços de fer alguna cosa quan insulten la nostra intel•ligència. O això, o realment som força ingenus, innocents... Per no dir una altra cosa.

Per sort o per desgràcia, no sóc així. Necessito la pastilla roja. Que algú me l’ofereixi i conèixer les veritats que s’oculten. Dient això em ve a la memòria Wikileaks. Tampoc és això però, no aniria malament una mica de transparència a tot plegat; especialment pel que fa referència als polítics. Transparència per saber què hi ha darrera de cada cosa i per què. El ciutadà potser no viuria més feliç però, si més no tindria l’elecció; el poder de decidir. Un terme emprat també a Matrix.

Pel que sigui, jo no vull viure enganyat. Sóc una espècie de Neo a la cerca del conillet blanc i la pastilla roja. Tot plegat ha de ser una metàfora. El conillet blanc deu ser la vida o la curiositat i, la pastilla... El valor d’afrontar les veritats i voler continuar descobrint-les. No és un camí de roses. Ja ho va dir algú algun dia: “un camí, que fàcil de dir i difícil de seguir”. Com deia el poeta: “tot està per fer, i tot és possible”. Doncs equipem-nos amb bon calçat, roba i motxilla i anem fent camí. I, ja ho saps: “Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses”. Matrix, res més lluny d’una nova realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada