dilluns, 16 de gener de 2012

Alça Manolo!

Estic segur que si estiguéssim uns quants anys enrere, hauria sortit algú pel Nodo dient allò de “espanyoles, Fraga, ha muerto”. Per sort, avui no passa. Però passen altres coses. Què dir de Fraga? I què no dir?

No sóc dels que m’alegraré de la seva mort. No crec que estigui bé fer-ho. Evidentment, tampoc se m’ha entristit el dia. En qualsevol cas, crec que s'ha de tenir respecte pels difunts. O és que estava bé que els americans orinessin sobre aquella gent?

Dit això, el més trist de tot plegat -almenys personalment- no és, precisament, la seva mort. Sinó que amb els seus 89 anys, no ha estat jutjat mai ni ha pagat pels delictes que va cometre. Això sí que em sembla greu. Gravíssim. Encara avui, quan sentia que havia mort un demòcrata... En fi, en la mateixa línia que els darrers 35 anys: insultant a la intel·ligència. I és que des de fa unes setmanes que fan per la 2 de Televisió espanyola una sèrie de documentals anomenats Cazadores de nazis. Si bé aconsello molt els programes d’aquesta índole que fan a La2, també recomano molt aquest documentals. Pels que som ignorants en aquesta temes, sempre va bé una mica de cultura.

Però no ens n’anem per les branques. Per desgràcia meva, només n’he vist 3. Fa tres setmanes, sobre un tal Wernher von Braun: el creador del míssil V2 de Hitler; o si més no el més destacat. Els americans el van salvar gràcies al seu geni i per conèixer tot el seu talent armamentístic; més tard, per fotre als russos, també va ser peça clau en la NASA i en el fet que -vist això no sé si creure-m’ho- que l’home hagi trepitjat la lluna. Bé, en aquest capítol, s’explicava que molts d’aquest nazis van anar a parar a EUA; els científics, bàsicament. Però alguns d’ells, perseguits per la justícia, van haver de tornar i pagar.

També fa un parell de setmanes parlaven sobre Albert Speer. L’arquitecte. I em penso que aquesta passada, sobre Martin Bormann. Us ho dic tot de memòria perquè no ho recordo del tot. Però on vull anar a parar amb tot plegat i que penso que és important? Dos fets; que segons com un és conseqüència de l’altre. En primer lloc, els nazis -la majoria que sabien que els tocaria el rebre- fugien. En segon lloc, hi havia gent que estava disposat a perseguir-los fins on fos. Movent cel i terra i tirant dels fils que fos. En el darrer capítol, van trigar 38 anys a trobar el cadàver de Bormann a Berlín. Però sabien que no pararien fins que 1) el trobessin en vida per fer-li pagar condemna o 2) trobessin el seu cadàver.

I a Espanya què va passar? 1) Els franquistes no van fugir i 2) Ningú els ha perseguit. Tot un exemple de democràcia. I encara hi ha qui vol comparar Espanya amb Alemanya o amb qualsevol país del nord d’Europa. I és això el més trist. Que aquí no s’hagin passat comptes. En el cas del Fraga, fins i tot estava a les institucions. En el cas del rei Joan Carles, fa uns dies veia un vídeo on cantava les excel·lències de Franco. I què passa? Res. No he sentit ningú a demanar disculpes i, el més proper a fer justícia que s’ha fet, fou el pobre Garzón quan just va voler obrir fosses i mireu com ha acabat. Qui dia passa any empeny i deixem-ho tot com estava que ja està bé.

Lamentable. Ara, mort, què voleu que us digui? No diré que descansi en pau perquè, en funció de les seves creences, crec que serà més aviat al costat del seu pare polític i altres amics que del Vicente Ferrer o Ghandi. Però sí, que descansi. Desgraciadament, la justícia espanyola ha perdut -definitivament- una ocasió per fer quelcom perquè la gent hi cregui. Res més lluny que la realitat. La justícia espanyola és de les menys justes.

En fi, com dirien aquells i des d’on sigui:
Manolo, ai Manolito,
fot-els-hi canya, clava la puya.
Ele Manolo !
España es tuya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada