dimecres, 29 de febrer de 2012

Donar exemple

Fa dies vàrem poder comprovar les diferències entre dos estats o, més concretament, entre països normals del món i països que no ho són tant. Tres fets van tornar-nos a demostrar que Espanya... Ja s’han acabat els qualificatius. Espanya és un país que va donant lliçons pel món i, d’exemple de coses, en pot donar de ben poques coses bones per no dir cap. 

Els tres fets són el tractament del referèndum d’Escòcia, l’etern tema de Gibraltar i el tresor de l’Odyssey. Anem a pams. 

No cal explicar ara que Escòcia vol ser independent. Però sí que val la pena comentar que el primer ministre britànic David Cameron, com a persona demòcrata i que creu en la llibertat de tothom (no només dels que representa ideològicament), va autoritzar que Escòcia fes un referèndum per la independència. No és l’únic cas; si mal no recordo: Dinamarca també ho permetria a Grenlàndia. I és que això seria el més normal. Però no és el cas d’Espanya que, entén altres coses per llibertat. A Espanya, els límits de la llibertat (límits i llibertat ja és una contradicció), la posa una constitució i, sobretot, els d’ideologia unionista i espanyolista. Vaja, que 4 famílies han de tenir el dret i la llibertat de poder elegir la llengua de l’escola però centenars de milers de persones o milions, no tenen el dret ni la llibertat de poder elegir si volen ser espanyols o catalans. Curiós el concepte de llibertat dels espanyols. 

Seguint amb aquest tema, encara fa menys dies, el cas de Gibraltar amb els dos mateixos protagonistes. Cameron li deia a Rajoy: “És el poble de Gibraltar el que ha de determinar el seu futur. És important entendre-ho”. Sembla fàcil d’entendre. Però, de nou, el concepte de llibertat entès pels espanyols dista molt del dels britànics. I Cameron ja li podia anar explicant que Rajoy no sortia d’una negociació quadripartita, en què, a més dels governs britànic, espanyol i gibraltareny, també hi participés la comarca andalusa del Campo de Gibraltar. Vinga! Som-hi tots!

I finalment, el cas del tresor de l’Odyssey que crec que va molt lligat als Papers de Salamanca. Ara, finalment, el gran tresor ha tornat a mans dels espanyols. Si ha de ser així, no em sembla pas malament perquè entenc que tothom té dret a tenir el que es seu. Altra cosa és, com devien aconseguir tantes monedes procedents de Sud-Amèrica? No ho sé. Bé, els espanyols contents perquè es fa justícia ja que els americans els hi havien espoliat (afirmen els espanyols) un tresor que, si no ho tinc malentès, ni sabien que existia, ni sabien preocupat mai per anar-lo a buscar. Us sona això d’espoli? Quin cinisme, no? I quin morro! Una empresa que fa grans inversions amb tecnologia per descobrir i recuperar tresors del fons del mar, arriben uns i se’ls hi emporta. Em recorda una mica al comportament de les hienes. Jo crec que Espanya hauria de pagar el rescat o, si més no, tornar-ho tot al fons del mar i que s’espavilin! 

I us deia que era un exemple perquè té grans similituds amb els Papers de Salamanca. Vegem la manera d’entendre dels espanyols. Si hi ha una gent que es dedica a buscar i recuperar tresors fent grans inversions i té èxit, aleshores això és espoliació i els seus presumptes propietaris tenen dret a recuperar-los; per cert, descendents d’aquella mariners tindrien dret a recuperar el que era dels seus avantpassats? D’altra banda, si tu compres unes obres i disposes de les factures o, et roben uns documents per dret de conquesta, aleshores, no tens dret ni a conservar-les ni recuperar-los. Bravo! 

Així, doncs, nou exemple de com no es dóna exemple. En el cas del tresor, si no m’erro, el judici, a més, s’ha celebrat a Estats Units; us imagineu que s’hagués celebrat a Espanya? Més i més arguments per emancipar-se d’un país amb aquestes conductes més pròpies del segle XV i XVI que no pas del XXI. Com posaria al Twitter, #oletu #etfelicitofill i #unaplaus. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada