dissabte, 25 de febrer de 2012

La Catalunya real

Fa molts dies que penso com escriure aquesta entrada i, encara ara, no sé ben bé com posar-m’hi. Espero que mentre vagi escrivint vagin sortint les coses i al final pugui lligar-ho tot de manera més o menys decent. 

És ben coneguda aquella dita que diu que es “riu per no plorar”. Doncs aquesta entrada va una mica en aquesta línia. Ho escric així, amb part de crítica i amb part d’ironia; que cadascú agafi la part que vulgui. I és que us heu parat a pensar mai en quin és el model de Catalunya que volem o quina és la Catalunya real? Doncs ja us diré el que penso; hi ha tantes realitats com col·lectius i/o persones habiten a Catalunya. Els independentistes, ens creiem que som majoria; els unionistes també; nosaltres fem molta fressa, però ells fan feina més productiva. Les enquestes diuen unes coses, les urnes una altra. N’hi ha que desitgem la pastilla roja de Matrix, mentre d’altres prefereixen la blava... I tothom reclama que es vegi la Catalunya real... 

Fa més d’un any, Estrella Damm ens delectava amb el següent anunci: 
Apologia de la catalanitat i orgullós de Catalunya, la seva cultura i la seva gent. 

No trigà massa a aparèixer la paròdia del Gat Negre dels entranyables Marcel·lí Virgili i Vicenç Martí. La podeu veure aquí també: 

I quina és la Catalunya real? Dos totes dues, és clar. Tenim el millor del millor, i el pitjor del pitjor; que cadascú agafi el que vulgui. Com en les eleccions, tothom hi surt guanyant i qui no es consola és perquè no vol. Cosa que intento lligar amb l’actualitat i amb el model de país que desitgem els catalans. Tot i que no és segur, tothom està donant voltes amb això de l’EuroVegas; no us penseu, és casino de La Riera multiplicat per 100 o per 1000. Bromes a part, si es complauen les exigències d’aquesta gent... no sé pas com acabarem; i no ho dic pel tipus de negoci, que tothom és lliure de fer el que vulgui, sinó per les permissivitats que demanen. I per què uns sí i d’altres no? Perquè -sorpresa!- no tothom és igual davant la llei. (In)justícia espanyola. 

Hem pensat el país que volem? Està la societat catalana preparada per construir-lo? Volem un país sense hub, sense corredor del mediterrani ni eix ferroviari? Volem un país amb turisme low-cost tipus Salou o Lloret de Mar,  sexual i, cas que s’acabi fent (no ho crec), de casinos on -si és cert el que he llegit, volen un tracte infinitament diferencial per poder, per exemple, permetre l’entrada a menors d’edat conjuntament amb ludòpates i, per si els ve de gust, poder-hi fumar? Però no només això, sinó també en d’altres àmbits. Ens deixem enganyar pels polítics, mostrem una cosa i en demostrem un altra. Aspirem a ser funcionaris i això de l’emprenedoria no va amb nosaltres. Tenim casos Millet i d’altres. Sabem que part de la màfia italiana ve a viure a Catalunya perquè s’hi sent millor que a casa seva. Si hem de valorar el país del qual formem part -perquè volem!- veiem que el franquisme és legal, veiem que la justícia no és justa i com es nega el vot a centenars de milers de persones. I, per cert, ara que amb el MWG tenim l'oportunitat de tornar a donar una imatge lamentable, si us plau, senyors del TMB, no la vesseu!

Tot plegat fa rumiar. Cap on coi anem? Si el govern de Catalunya o la seva gent fos un sol ens i pogués cantar, de ben segur cantaria allò de Sopa de Cabra que feia: “busco una llum, busco un color, camino sense direcció. El carrer és fosc me’n vaig de tort, avui no em sento un triomfador. Espero que et vagi tot bé, ja ens trobarem allà a l’infern, ens enriurem del que vam ser. No sé quants cops m’hauré d’entrebancar, no sé si tornaré mai al teu costat. Només ser que quan provo de canviar, tot queda igual.” I sí, tot queda igual i seguim igual que fa desenes d’anys. 

Fet que em porta a pensar en el moment que estem el conjunt de la societat catalana. Recorrent com al llarg de l’entrada a la multimèdia i a la metàfora, us transcric per acabar, un bonic diàleg entre l’Escurçó Negre i el seu criat Baldric; quelcom semblant entre la resta del món i part de la societat: 

Sublim. Fa 28000 anys l’home de Neandertal es va extingir a la península ibèrica. A vegades, em fa la sensació que l’estigui tornant a repoblar.

1 comentari:

  1. La qüestió no és quina és la catalunya real, sinó com pot expresar-se atès que catalunya com a subjecte no té llibertat per fer-ho. Alguns (per exemple en puigvert a lv) pretén fer-nos creure que els catalans per naturalesa som éssers contradictoris i porucs (i recorden el comportament de molts durant el franquisme). Jo crec que no és així, els catalans som com tothom i en aquests moments som el producte de la nostra falta de llibertat. Per tant el nostre comportament, sovint vacil.lant, diu més sobre les amenaces que rebem, qui i com les fa que no pas que pendem o deixem de pensar.

    ResponElimina